Despatx de James Bohr

Vaig empènyer la porta i em vaig ficar al despatx. Era bastant gros i estava ben il·luminat, i tenia una petita recambra on hi havia la meva habitació personal.

Vaig deixar la maleta al peu del llit i vaig desar les meves pertinences a l'escriptori del despatx. La veritat és que no tenia gran cosa...
Vaig donar un cop de vareta i va aparèixer una placa a la porta:

James Bohr
Defensa Contra les Forces del Mal
Cap de Ravenclaw

"Perfecte", vaig pensar. Després, vaig treure un pergamí, un tinter i una arrajaploma, i vaig començar a fullejar els llibres pel curs següent, per preparar els temaris.

- Per a primer... als de primer els hauríem d'introduir l'autodefensa. - vaig dir a l'arrajaploma -. Per tant, la Forces del Mal: guia d'autodefensa de Pere de Tramolar. I als de segon els introduirem les bèsties màgiques... apunta Bèsties màgiques i on trobar-les d'Ernest Salamàndric.

L'arrajaploma va anar apuntant allò que li dictava. Quina feinada que m'esperava...

Vaig arribar al despatx tan ràpid com em van permetre les cames, amb la noia encara inconscient a sobre. Com vaig poder, vaig trucar a la porta.

"Que hi sigui, que hi sigui, que hi sigui..."

- Senyor Bohr? Si hi és, obri, siusplau; És urgent!- vaig cridar des de fora.

Encara estava treballant en el temari de primer, quan algú va trucar a la porta. El noi (que feia veu de tenir com a molt tretze o catorze anys) va dir-me "Senyor Bohr". No vaig poder reprimir un somriure mentre m'aixecava.

- Ja vinc... - vaig obrir la porta.

Un noi carregat amb un paquet a l'esquena s'esperava a l'altra banda. No era un paquet, era... una persona. Una noia, i que jo coneixia molt bé.

- Lily! - vaig cridar; de seguida vaig ajudar al noi a portar la noia fins al meu llit -. Animo restituo! ANIMO RESTITUO!

Res. No recuperava la consciència... Sabia perfectament què li passava, però si no recuperava la consciència deixaria de respirar.

- Merda! - vaig girar-me cap al noi, que es mirava l'escena espantat -. Corre, vés al meu armariet de darrere l'escriptori i porta'm el flascó d'essència de lotus, el de pols de banya d'unicorn i una fulla de ficus. I el calderó petitet, també.

No vaig perdre un segon. En mig minut tornava corrents cap al professor, carregat de pots i una marmita. Vaig agafar una tauleta que hi havia per allà i ho vaig disposar tot.

- Alguna cosa més, professor?- Vaig preguntar, i vaig dirigir la meva mirada a la noia. Semblava igual que abans- Sap què li pot passar....? Me l'he trobada tossint cum una boja enmig del passadís; gairebé no podia ni respirar, i ja ni pensem en parlar... I, quan anava a portar-la a l'infermeria, ha caigut al terra. S'ha desplomat així per les bones- vaig dir, pregant per què aquella informació l'ajudés a identificar què li passava. Estava realment preocupat per aquella noia- Que sap què li pot haver passat?

Vaig anar als calaixos i vaig començar a endreçar tot el que havia tret mentre buscava els pots, tot esperant que el professor em donés una resposta.

Vaig agafar la marmita petita (molt petita, de la mida d'una tassa de cereals) i hi vaig abocar una mica d'aigua. Després, vaig barrejar-hi un pessic de pols de banya i un rajolí d'essència de lotus. Vaig deixar la fulla (dessecada, reduïda en tamany) sobre la mescla, vaig fer un gest amb la vareta i va començar a bullir.

- Sí, que sé què li passa, n... - vaig mirar-me'l -. Com et dius?

Vaig fer refredar la barreja, vaig separar-ne la fulla i en vaig fer prendre una mica a la Lily, que jeia al llit davant meu. De seguida (en uns segons) es revifaria una mica i s'estabilitzaria. Almenys m'assegurava que seguiria respirant.

- Em... Em dic Liam, senyor- vaig dir mentre acabava d'endreçar els calaixos- Liam Clearwater.

Me la vaig mirar. Semblava que estigués, si més no, estable. Pobra noia, què li deuria passar?

Vaig anar cap al professor.

- Que puc fer alguna cosa més, senyor Bohr?- vaig preguntar educadament, i em vaig mirar la noia- Es... Es posarà bé... Oi?

Me'l vaig mirar, preocupat.

- Tranquil, Liam. Es posarà bé, ja ho veuràs. D'aquí uns dies, potser unes setmanes, la tornarem a tenir a Hogwarts...

No m'ho creia. Era dur, però em costava de creure que fins i tot la màgia medicinal més avançada pogués solucionar-ho. No s'havia estat amb nosaltres ni dues setmanes, i ja no aguantava.

- Te'n pots anar, ja me n'ocupo jo... Me l'he d'endur a Sant Mungo, allà la podran tractar millor del que ho farà un professor de DCFM. - vaig acostar-me a la llar de foc del meu despatx -. Per cert, quin curs faràs aquest any?

- Cinquè...- Vaig fer, estranyat per la pregunta- Bé, doncs si no puc fer res més, me'n vaig. Avisin-me de com va tot, siusplau!- vaig demanar.

Vaig fer-li un somriure al professor, i després d'agafar l'abric i mirar la noia per últim cop, vaig fer-li adéu amb la mà i vaig sortir del despatx. De debò esperava que es posés bé...

[Surto del tema]

"Cinquè... Bé, em recordaré de tu, Liam Clearwater.", vaig pensar mentre agafava un grapat de pols migratòria.

- Hospital Sant Mungo! - vaig vociferar amb la Lily en braços, dins de la llar de foc.

Uns segons més tard ja era a l'Hospital.

[TEMA TANCAT, segueix aquí]

Vaig sortir de la sala comuna i vaig començar a caminar cap al despatx de l'antic professor de Defensa contra les forces del mal, suposava, que com el James ara era professor, estaria allà. De camí cap a allà vaig passar per el lloc on em vaig desmaiar i em vaig estremir. Vaig seguir caminant fins que vaig arribar.

Vaig tocar la porta, esperant permís per entrar.

Algú va trucar a la porta, educadament. Un alumne, a aquestes hores? La majoria són a classe...!

- Endavant - vaig dir en veu alta.

Ni tan sols estava pendent de qui entrava. Tenia una quantitat bastant... destacable de feina, i tenia una petita investigació entre mans: una revolucionària teoria sobre filosofia de la màgia.
Com és obvi, doncs, el meu retorn de Sant Mungo havia estat més que satisfactori, i més que tornar cansat i amb unes condicions físiques lamentables havia tornat amb ganes de menjar-me el món.

Vaig escoltar-lo i vaig obrir la porta. Semblava bastant enfeinat. Vaig mossegar-me el llavi. Potser era millor fer mitja volta i ja parlar amb ell més tard... Al final vaig entrar i vaig somriure, encara que no m'havia vist.

-Emm... Hola! Ja he tornat...- ok, em sentia una mica idiota.

Sentir aquella veu em va omplir encara més d'energia. Vaig aixecar el cap al mateix moment que saltava de la cadira i feia dues passes ràpides fins a ella, abraçant-la efusivament.

- Lily!! - vaig cridar d'emoció -. Gràcies a déu que estàs bé... ja saps que no em refio gaire de les cartes.

El primer moment d'emoció es va convertir gradualment en una mena de calma absoluta, de relaxació. Tranquil·litat de saber que estava bé.
I m'ho confirmava l'energia que veia en ella, en la seva ment.

- No saps com em vas fer patir en aquell moment, noia... Em pensava que et perdíem.

Vaig somriure quan va venir a abraçar-me. El vaig abraçar amb força i vaig tornar a somriure en escoltar-lo.

-Estic bé, estic bé. Per sort me n'he sortit un altre cop.

Vaig escoltar el que em deia i vaig possar els ulls en blanc. Vaig treure la nota que em va deixar de la butxaca i la vaig ensenyar.

-T'estic eternament agraida, James. Tu et pensaves que em perdrieu, jo em pensava que em moria. Gràcies a tu segueixo aqui... Però deixa-ho. ¿Com es això del teu coma? Em va preocupar molt quan vaig saber-ho. ¿Per caure per unes escales?

Em va preguntar per la meva estada a l'hospital.

- La veritat... no deixa de ser anecdòtic. Estava tan preocupat per... bé, aquells dolors que tenia, que no dormia. I això em provocava més dolor, i dormia menys. Em vaig quedar sense piles i vaig caure per les escales, vaig patir una commoció cerebral lleu i he tornat més llest i amb l'autocontrol suficient com per dormir vuit hores diàries.

Vaig convidar-la a seure a una butaca que tenia allà al costat del meu escriptori, mentre jo seia al meu seient.

- Saps? He descobert que el fet de tenir aquell dolor no era per culpa teva, sinó meva. La meva ment tenia una doble tendència a entrar a la teva ment i a voler-ne sortir, i jo acabava amb migranyes per culpa de la contradicció. Crec que ara ja controlo de manera conscient aquestes tendències irracionals.

Vaig somriure i em vaig asseure on em deia. Vaig escoltar el que em deia i vaig sentir com si em trobés molt millor de cop. Veure com m'evitava sense dirm-me per què.

-Pufff Què bé!. M'estaves tornant boja! Ara no tens excusa per evitar-mee, eh?.- vaig somriure.- Això dels ser Legerement veig que té molta feina. Jo amb això de metamorfomaga no tinc molts problemes... encara que tot el mon sap que sento en tots moments si saben el codi, però allò es alt secret!- vaig riure.- M'alegro molt del teu treball i de tot, James, en sério.

Era veritat. M'alegrava moltissim.

- No, tranquil·la, evitar-te no ho hauré de fer més...! - vaig riure, seguint-li la broma -. Jo també estic molt content, vaig tenir molta sort d'agafar aquesta plaça. I sóc cap de residència de Ravenclaw, també!

Vaig mirar sobre la meva taula.

- I... bé, ja saps que ja puc tenir la feina que calgui, que jo me'n buscaré més i em complicaré la vida... Doncs aquí estic, amb un parell de projectes entre mans.

Vaig pensar en les classes.

- Ja tens decidit què faràs, aquest curs? Que sàpigues que et vull a Defensa, eh?

-Cap de Ravenclaw? Amb l'Allie, la Sam i l'Eileen? Estàs bé?- vaig riure.

Vaig escoltar el que em deia de la feina i vaig assentir.

-No ho dubto. Ja se com ets.- vaig girar una mica el cap, colocant-me bé els cabells mentre em demanava per el que volia fer.- Em tindràs. Recorda que vull ser aurora. La teva asignatura la necessito més que a cap altra. Després Pocions, Encanteris, Transfiguració Botánica...

Vaig somriure.

- Me n'alegro, doncs... per cert, els deures de la primera classe no cal que els facis, en quedes exempta. Digues-li a la Sam (tu que la veuràs abans que jo) que també en queda lliurada, però que no s'hi acostumi.

Vaig aixecar-me.

- Lily... de veritat que m'encanta parlar amb tu, però veuràs que tinc molta feina i he d'anar a Londres a parlar amb el Conseller. I ara que ja ets aquí podem veure'ns sovint... O sigui que haurem de deixar aquesta conversa per més endavant.

Vaig somriure-li mentre feia un gest de vareta i un patronus sortia cap a Londres, per notificar el Conseller de la meva imminent arribada.

-Gràcies.

Va aixecar-se. Vaig arrufar una mica el nas, mig molesta, però després la cara em va cremar una mica per egoista. Ell tenia treball, jo... segurament m'havia de possar al dia. Vaig aixecar-me també, assentint i evitant que el cabell s'em posses molt castany fosc, vaig anar cap a la porta i em vaig girar.

-Per cert... segurament ja t'has adonat però et fas el boig. Jo de tu li faria una mica més de cas a l'Eileen... Ja m'entens, oi?- vaig somriure-li

Em va dir allò de l'Eileen. Vaig assentir amb el cap, fent una ganyota.

- Ehm... sí, sí. Ho sé, però has de tenir en compte una cosa... en xifres absolutes, ella és dos anys més petita que jo, que és quelcom insignificant. Però en xifres relatives ella és menor, jo sóc major d'edat; ella és alumna, jo professor. Dubto que estigui permesa una relació així, fins i tot sabent que només són dos anys.

Vaig mirar-la als ulls. Semblava molesta.

- De veritat que em sap greu, Lily... Si vols parlem més tard, quan torni... t'enviaré un mussol, sí? - vaig acompanyar-la a la porta, fent-li una abraçada càlida.

Vaig escoltar el que em deia i vaig rodar els ulls.

-Ja, entenc.- vaig dir, només. Em sentía una mica molesta, no sabia encara per què.

Em va abraçar i se'm va escapar una ganyota. Per sort no em va veure. No sabia on estaven els meus modals. A la vegada em molestava tot i a la vegada em sentia avergonyida per com m'estava comportant.

-No passa res, dona igual...- vaig dir, seca.

Vaig somriure, tranquil, tot i saber que estava una mica molesta. No em calia llegir-li la ment, havia estat prou temps amb ella com per saber quan estava tensa i quan no. "Millor no insisteixis, James, que s'enfadarà..." em vaig dir.

O sigui que vaig acabar d'acompanyar-la a la porta i vaig fer un gest de vareta per acostar-me la carpeta, ja que jo també marxava cap a Londres.

- Bé, Lily... Jo me'n vaig cap a Londres, tornaré al vespre després de sopar. Espero. - vaig saludar-la amb la mà mentre ens allunyàvem, somrient.

[Surto del tema, el despatx queda tancat fins a nou avís]

[El despatx torna a estar obert de cara als alumnes]

Vaig entrar al despatx, mosquejat. D'un cop de vareta, una mena de peça de suro gegant va aparèixer a un cantó de la sala. Vaig començar a enganxar-hi papers, amb xinxetes.

Tenia les idees més o menys clares. Vaig acabar descartant qualsevol teorització, o qualsevol proposta relacionada amb un pensament ètic o un valor moral, perquè variarien segons el resultat de la proposta metafísica.

I allà estava, no sé quin dia i no sé quina hora, sense repòs observant aquell gran esquema, fent els canvis que pertoquessin quan pertoquessin, i buscant alguna solució...

Vaig entrar al despatx del James sense molestar-me a picar a la porta, carregant tres llibres que acabava de treure de la biblioteca. No em dirigia allà, però em venia de pas passar a saludar. Vaig veure com tenia la paret, plena de papers i xinxetes i ell semblava una mica... capficat.

- Estàs fent un estudi de mercat o és que t'has fet assassí en sèrie? -li vaig preguntar, mentre buscaba una butaca on asseure.