Despatx de James Bohr

Vaig quedar-me parat.

- Sam! Dona, de veritat, no calia...! - d'acord, dir que no calia era un pur formalisme; vaig allargar la mà, amb la intenció d'obrir el paquetet -. Moltes gràcies, de veritat, és tot un detall.

Vaig començar a obrir-lo, encuriosit pel contingut.

- Calla, que si calia.- vaig dir somrient.

Vaig esperar a que l'acabara d'obrir, esperava que no entinguera cap.

- En tens ja un? T'agrada? És el pitjor regal de la teua vida i no t'agrada gens, però em diras que si per a que me calles?- vaig preguntar.

Vaig beure un glop de café.

- Un dolentoscopi! - vaig somriure d'orella a orella -. No, no en tinc cap... En tenia un, però se'm va trencar l'any passat la nit que vam anar a tancar els passadissos secrets, recordes? El duia a la butxaca per estar alerta i li vaig donar un cop sense voler.

Vaig mirar-me'l atentament. Semblava calmat, sí, però qui sap quan tornaria a xiular i donar voltes...

- De veritat, moltes gràcies, Sam!

- De res.- vaig dir somrient.- Ah, es veritat els passadissos, com ha passat el temps des de aquell dia.

Em vaig quedar mirant el despatx.

- Aixi que professor...vaja, ara tindre que anar amb compte amb el que dic davant teua o el que faig, com ara, per exemple passejar de nit per el castell, però no em caura cap castic, oi?- vaig dir somrient.- Te dut café i galetes, això ho soluciona.

- Això és un intern de suborn, senyoreta Williams...? - vaig riure -. Doncs suborn acceptat! Mentre dissimuli és lliure de fer el que vulgui, però miri d'evitar que l'enxampin altres professors.

Vaig mirar-me el dolentoscopi una altra vegada.

- En realitat, com a Cap de Ravenclaw, ajudar-vos té més prioritat que castigar-vos. - vaig riure -. I, es vulgui o no, acabat de sortir de Hogwarts encara tens una guspira de revolucionari.

- Doncs anire amb compte professor Bohr...professor Bohr, no me acostume a anomenar-te aixi.- vaig dir.- Aixi que si algun cop et dic James, et demane disculpes per adelantat.- vaig dir rient.- I intentare comportar-me a les teues classes, intentare.

Em vaig quedar mirant l'hora.

- Bé, deus de tindre feina, si això sera millor que marxe i que et deixe treballar, no voldria que el professor Bohr m'agafes mania el primer dia.

- No, per déu, no em diguis professor Bohr. Per sobre de tot som amics, i si em dius professor Bohr em vas sentir vell.

Vaig riure.

- Sí, i tu hauries d'intentar dormir. Demà tens classe i no crec que als altres proefssors els agradi veure't fent la becaina mentre t'expliquen com fer una transfiguració.

- Millor, no em sentia comoda dien-te aixi.- vaig dir.- No et penses que vagi a dormir molt em quedar mirant el sostre com totes les nits.

Li vaig donar una abraçada abans de marxar.

- Molta sort amb les classes i si ja saps, si et molesta algu a l'aula, sempre puc fer que ha sigut un accident.- vaig dir rient.

Vaig obrir la porta i abans de marxar vaig comprovar que el passadis estiguera buit.

- Bona nit James.

[Isc del tema]

Havia sortit de la sala de la necessitat i em dirigia tranquil•lament al despatx del James quan vaig caure que havia deixat a l'Agatha Black vigilant la meva poció. Em vaig posar a córrer.

Vaig arribar al despatx, vaig picar i vaig obrir la porta, mig-ofuscada.

-En sèrio està amb el Fortin? -vaig preguntar amb veu incrèdula, des del llindar de la porta.

Si era veritat, el James ja sabria de què parlava

Estava corregint alguns treballs que m'havien fet arribar quan vaig aixecar el cap.

- Ah, hola Georgia. Sí, està amb en Fortin... - vaig somriure -. I sembla que s'ho pren bastant en sèrio, em va dir que li volia regalar noséquè d'un diari pel seu aniversari.

Vaig tornar a baixar el cap.

- Per què ho preguntes? No t'ho havia dit fins ara?

- Em... Em pensava que m'estava prenent el pèl -li vaig dir-. Hóstia...

La poció. Havia de marxar.

- Vale, doncs sembla que finalment ha perdut la xaveta. Apa, James, me'n vaig pitant que he deixat la nena vigilant-me una poció.

Amb el Fortin, nada menos. La mare que la va parir!

(Surto del tema)

Vaig entrar al despatx. Havia estat tot el dia a Londres, pendent de la publicació del discurs...

La taula era buida. Se'm feia estrany, després de tantes setmanes veient-la plena de paperassa, tinters, plomes gastades o trencades, pergamins, llibres... Només hi havia l'exemplar del Profètic que hi acabava de deixar.

Vaig anar fins a la recambra, on hi havia les meves coses personals, i vaig canviar-me la roba. Estava esgotat, volia dormir i no despertar-me fins una setmana més tard. Vaig estirar-me al meu matalàs, deixant anar un sospir, amb els ulls clucs.

Havia sortit del meu despatx i em dirigia cap al Gran Saló quan vaig passar per davant d'una porta que estava entreoberta. Vaig mirar a fora, al costat del llindar de la porta i hi vaig veure un rètol petit on hi deia "James Bohr, professor de Defensa Contra les Forçes del Mal".

Vaig arrufar el nas, amb disgust, quan vaig reconèixer el nom d'aquell individu en el discurs que havia acabat de llegir poca estona abans.

Vaig trucar a la porta i, sense esperar contestació, vaig entrar.

- No hauria de deixar la porta oberta, professor... - Vaig dir, plantant-me davant seu i creuant-me de braços.

- I vostè no hauria d'entrar en despatxos aliens, professora... - vaig dir, treient-me la son del damunt quan vaig reconèixer la veu.

Vaig aixecar-me del llit i vaig sortir de la recambra per anar a rebre "la visita".

- Què vol? - vaig dir, mirant-la als ulls; vaig fixar-me en el Profètic mal enrotllat que sobresortia de la seva bossa.

"Oh, genial... Ja deia jo que aquest discurs em portaria més problemes que beneficis...", em vaig dir.

Vaig tòrcer un somriure quan em va dir professora amb el mateix to que havia fet servir jo.

- Home, voler voler...no vull res. Ara... - Vaig dir, fent veure que pensava - Potser m'agradaria tancar-lo de per vida en un psiquiàtre per totes aquestes bestieses que ha posat al profètic amb el seu... discurset

- Entenc que arguments de tal complexitat la portin a creure que sóc boig, professora Black - vaig riure per sota el nas -. No tothom està capacitat per entendre-ho. I és evident que vostè, encara ho està menys.

Vaig servir-me una mica de cafè en una tassa, donant-li l'esquena.

- I li adverteixo que no titlli el meu assaig de "discurset" amb aquest to de sorna... perquè aquest discurset pot desestructurar l'extremisme que a vostè tan li agrada.

- Cregui'm, professor Bohr, que quan li dic que sóc la més capacitada aquí per entendre'l, no menteixo.

Vaig creuar-me de braços i vaig alçar la cella i la barbeta, orgullosa.

- I creu que li faran cas? No creu que a la gent no li agraden els canvis tant radicals? Realment creu que aquesta...bestiesa - Vaig dir - Tocarà fons en algú?

- Sap què em fa pensar que me'n faran? - vaig mirar-la -. El fet que vostè és aquí, al meu despatx, insultant-me. Si aquestes idees no fossin prou fortes, a vostè no la preocuparien i per consegüent seria en una altra banda en comptes de perdre el temps aquí.

Vaig fer un glop del cafè.

- I no puc evitar desconfiar de la veritat de les seves paraules, siguin quines siguin.

Vaig intentar llegir-li la ment. Volia saber què passava per aquella ment retorçada, què pensava aquella dona..., però no vaig poder. Vaig fer una ganyota.

- Oh, no sóc pas aquí per discutir sobre el seu discurset, simplement he vist la porta oberta i he pensat en que possiblement estava intentant trencar una norma de l'escola.- Vaig dir, pensant en el fet que aquell noi debia tenir només 18-19 anys... i que possiblement hagués tingut algun romanç amb alguna de les seves alumnes... com a alumne ell, l'any passat.

Vaig torçar un somriure quan vaig notar el pessigolleig a la ment que t'adverteix que algú se t'hi vol introduir de mala manera.

- Ja ha trobat el que buscava? - Vaig preguntar, irònica.

- Em sembla que la infravalorava, professora... fa dos minuts no la creia capaç de saber oclumència o legeremància...

Vaig recolzar-me a l'escriptori, cansat. Volia dormir, i aquell comentari d'"infringir" les normes, referint-se a que no estigués veient-me amb alguna alumna... em va molestar. Em va molestar perquè no anava del tot errada...

- Suposo que és conscient que, entrant sense permís, la persona que ha infringit una norma pròpia de l'equip docent és vostè - vaig murmurar, sense fer massa obvi aquell enuig -. I si no és aquí pel discurs, i allò que pretenia fer ja ho ha fet, ja se'n pot anar. La pròxima vegada li recomano que s'esperi a fora abans d'entrar, i que no ho faci sense el meu consentiment, o Hogwarts haurà de buscar un nou professor d'Astronomia.

- Jo? Infringint una norma? - Vaig dir, fent-me la sorpresa - Si jo només l'he vingut a prevenir de que tenia la porta oberta, professor - Vaig continuar, amb falça veu, com si fos una nena que no ha trencat mai un plat. Però vaig somriure interiorment quan vaig veure que el meu comentari del "romanç" feia un efecte sobre seu.

Vaig mirar al meu voltant.

- Crec que abans haurien de buscar un nou professor de DCFM que d'Astronomia... - Vaig dir, aclucant els ulls. Me'l vaig mirar de dalt a baix i vaig fer un sorollet de despreci.

- I ara, si em permet, tornaré a la meva avorrida vida on no hi ha personatges que es dediquen a fer discursets de poca importància.

Em vaig girar, dirigint-me cap a la porta.

Vaig fer un fals somriure. Fals, perquè per dins estava que bullia d'ira.

- No s'atreveixi a insultar-me, professora. A insultar-me amb les seves mentides, ni a insultar-me amb aquest fals menyspreu que no és sinó por.

Vaig riure, per sota el nas.

- I, per sobre de tot, no s'atreveixi a insultar algú que està especialitzat en enfrontar-se a gent com vós.

- Ja m'agradaria a mi mostrar-li el que és la por, professor Bohr.- Vaig contestar, girant mig cos cap a ell - I no era la meva intenció insultar-lo. Cregui'm que ho sabrà quan ho faci.

Vaig tòrçer un somriure.

- Però ja ho diuen que les veritats ofenen, oi?

- Per això mateix ha estat criticant el meu discurs, senyora... - vaig dir, acabant-me el cafè.

Vaig fer mitja volta, tornant cap a la recambra.

- I ara li agrairia que marxés i em deixés dormir... N'hi ha que treballem, i de tant en tant ve de gust descansar i fer repòs - vaig fer un gest falsament cordial i vaig esperar que sortís per la porta.

- De tot se'n diu treballar, ara... - Vaig dir, amb menyspreu.

Vaig doblegar els genolls, en una falça salutació a lo "final d'obra" i em vaig dirigir cap a fora del despatx.

- Espero de tot cor que li porti molts problemes, aquest discurset professor...

I vaig començar a caminar, passadís enllà.


[Surto del tema]