Despatx de James Bohr

- Espera, i si crearem algun tipus de informacio falsa? Alguna cosa que importara molt al Fortin, que el preocupara tant que li fera tornar enrere.-algo que preocupe molt el Fortin, que el fera tornar enrere...que el fera...- Algo com...que el seu pare segueix viu.

El pare del Fortin havia mort feia uns mesos, ho varen dir al periodic, pero mai el varen trobar...i si...

- No es va saber res, necesitariem algu, pero, perque ho creguera...-ahi, venia la part pot ser complicada, qui?- Creant un record fals...pero, es a dir, qui? Com fer que arribe a ell? Necesitariem algu dels seus.

Somric, de sobte. La idea de la Sam és fantàstica, i no, no té cap pega. "Anàlisi de conseqüències". Sobre nosaltres, cap. Allargar l'agonia, o potser guanyar temps per buscar una manera de vèncer-lo definitivament.

- La Bianca. La Bianca Serantoni... - somric, divertit -. És fàcilment manipulable, no sap oclumència i està amb ells en secret pel seu nòvio.

Me les quedo mirant, esperant una resposta.

-LA BIANCA??!

M'aixeco, enfurismada. No m'ho puc creure, no m'ho puc creure. Després de lo del Matt es amb ells...

Faig un gest de dir que estic bé, encara que estic indignada per dintre. Després, penso en la idea. No es gens dolenta. No teniem res a perdre.

-I si no funciona?- demano, més tranquila.

Aixi que la bianca..., vaja i jo que creia que era amiga del Matt, el que deia, no et pots fiar de ningu que no conegues bé..

- El nuvi deu ser el Ventigmila, doncs deu d'odiar-me molt. Segur que desitja la meua mort.- es pot fer, no es perd res.- Funcionara, ella no estava quant va morir, oi? No es dificil trasmetre-li la idea de que és viu. I si ho fem bé, no es complicat que el Fortin acabe dubtant i retocedint.

Assenteixo i m'aixeco d'una revolada.

- Vaig a buscar-la - i, dit això, em dirigeixo cap a la porta -. Vosaltres no vingueu; si la intimidem es tancarà.

Després me'n vaig, deixant les dues noies allà i sortint a buscar la Bianca.

[Surto del tema]

Tant bon punt el James marxa. M'enfonso. Em faig una petita bola a la cadira i tanco els ulls. Nou-cents milions de persones a les nostres mans. Nou-cents milions de persones que moririen si no feiem res.

Vaig agafar un dels diaris que havia amagat abans el James. Eren del futur. Vaig arrufar el nas, mirant la llista de desapareguts. Em van venir nàusees.

-Has anat tu, al futur, oi?

Només d'aquesta manera s'explica que fes poc que estava inconscient. Miro la llista, veig el seu nom, el de l'Agatha, el de l'Eileen... hi han tants... deixo de mirar quan trobo el nom de la Wendy. Tinc més nàusees que abans.

-Com... era?- li demano.

Agafe una cadira i em sente al seu costat.

- Si...- com dir-li com era? Com d’horrible? Com de cru?- Estat tres setmanes...et dic que...- em quede callada un moment.- racionament, les persones, atacs per les nits....mort als carrers, crits, xiquets...-tanque els ulls.- les nits dormia on podia, amagant-me de tots aquells que passaven, vaig haver de canviar el meu aspecte un cop perquè no em reconegueren...Però vaig poder fer-me amb els diaris, vaig entrar en l’hemeroteca...-aleshores em recorde aquell dia, quan varen tirar la granada...l’home...em mosegue la galta per tranqui·litzar-me, per intentar tornar a amagar les imatges de nou.- Però no passarà...ho impedirem.- vaig quedar-me mirant els periodics.- Aniran canviant en aquests dies, ja voras.

M'incorporo a poc a poc, després d'haver dormit un parell d'hores. Feia dies que no dormia tant: tot just en fa quatre dels fets del Fortin i la BBC -i de fet, tècnicament, encara no ha passat res-. Ho admeto, m'he passat els últims quatre dies bevent i plorant, i no he sortit del despatx. No valc per a res.

Sé que, en algun moment mentre m'acabava el conyac o dormia la mona, la Lily i la Sam han començat a organitzar-se. Organitzar-se per a què? Doncs per a combatre la catàstrofe que sembla tan imminent. Catàstrofe que, fet i fet, és culpa meva. És que no he estat capaç de sobreposar els interessos del món per sobre dels meus interessos. Una part de mi s'ha deixat encandilar per la perspectiva d'un progrés científic i tecnològic imparable, exponencial; el Fortin m'ha sabut enganyar. No valc per a res, fins i tot el Fortin pot manipular-me.

Estic segur que, en realitat, no hauria costat tant combatre el Fortin i impedir-li que fes aquell disbarat. Però no ho vaig fer, i m'odio per no haver-ho fet. La Lily i la Sam, que van veure en primera persona com jo em rendia, també m'odien, segurament. En tenen motius molt clars: sóc un merdes, un egocèntric i no valc per a res. M'adono que torno a plorar, però no sé per què és, ara. Suposo que no m'havia adonat, fins ara, de fins a quin punt puc arribar a ser inútil.

M'eixugo les llàgrimes i m'aixeco, d'una revolada, a punt per anar a buscar la Lily. Sé que està ressentida amb mi i necessito fer-li entendre que jo no puc seguir en aquesta lluita; que el Fortin ja ha descobert el meu punt flac i només aconseguiria fer més mal als altres.
Però abans que hagi pogut fer el gest d'anar cap a la porta, algú l'obre.

Arrastre la Lils del braç pels passadissos.

- Sam! Que no vuic!

- Et fots! Anirem i punt!

Arribe fins la porta del seu despatx i en compte de trucar, agafe la vareta i tire la porta a baix. Entre arrastrant la Lils.

- Hola James, que com va? Ja t'has ofegat lo sofuicient en alcohol? Divertit, oi?

Li done un cop de peu a una botella, tirant una cadira.

-Joder Sam!- li dic.

Sé que el James es al seu despatx, i no vull veure'l ni en pintura. Encara recordo com només es va quedar mirant mentre el Fortin parlava. Com no havia fet res. L'odiava, per allò. Ni ho havia intentat! Ni ho havia intentat!

La Sam entra de manera brusca i m'arrastra a mi per entrar. Un cop a dins, no tinc elecció. Encreuo els braços i miro al James, que te una piinta horrible. Igualment, la seva pinta no desfà el meu enfat. El meu cabell te metxes vermelles, de l'enfat que duc al damunt. Igualment, no dic res. Ja parlarà ell si vol. Jo crec que tinc una escola que defensar, en comptes de possar-me a plorar o a beure.

Quan sento que són la Sam i la Lily em torno a desplomar a una cadira i fulmino les dues noies amb la mirada.

- Fora d'aquí... He dit que fora d'aquí...!

Però no es mouen. Em poso les mans al cap i respiro profundament, tapant-me els ulls. Entra massa llum de fora, tinc mal de cap.

- Tinc mal de cap... la llum... tanqueu la llum...

- Que marxem, aha. Clar.

Que li molesta la llum? Doncs molt bé, apunte a les persianes i aquestes pugen fins a dalt, il.luminant completament el despatx. Per si no fora poc encen la llum electrica.

- Tens aço fet merda, que no tenies res que fer durant aquests dies a part de beure, nose...ajudar, donar alguna idea...hi han moltes coses a fer...

Faig que no amb el cap. Estic cabrejada amb ell, però aquesta no es laa manera de fer les coses. Trec la vareta i faig un ràpid moviment, de manera que tanco les persianes i les llums i la sala queda més o menys a les fosques. Després faig un altre moviment de vareta i netejo tot el que veig en aquell moment.

-Sam. Ja.- li dic. Després miro al James i alço una cella.- Creus que és el millor moment per possar-se a beure?

Tanco els ulls amb força quan entra tota aquella llum; em marejo tant que no entenc què diu la Sam. Després la Lily torna a deixar-nos a les fosques i em pregunta alguna cosa. Remeno el cap, lentament.

- Euh... no...? No ho sé... - sospiro -. Diré que no... crec que ara toca dormir... sí, toca dormir...

M'adono, una mica tard, que es tracta d'una pregunta retòrica. Bufo i agafo un vas que omplo d'aigua amb la vareta.

Dormir, ha! Dormir.

- Aquamenti!- i li banye tota la cara.- Aixi et despertes, no pots dormir ara, ho sent, soc aixi de pesada.

Em deixe caure sobre un dels sofas.

- Alguna cosa que dir?

-Joder!- deixo anar, sense poder-ho aguantar. M'assec a una cadira i em porto les mans a la cara de frustració. Quin imbécil.

Em faig una cua amb els cabells i tanco els ulls. Procuro respirar, perquè si no em tiro al damunt d'ell a cridar-li de tot. Tot el que porto aguantant aquests cuatre dies que ni tans sols li he dit a la Sam. Arrufo el nas i miro al James seriosa.

-James! D-E-S-P-E-R-T-A!!! No et pots passar la vida aqui tirat bevent i plorant. Per molt que no m'agradi, aquesta escola et N-E-C-E-S-S-I-T-A!!! Així que ja t'estàs possant de peu i anant cap a la dutxa per acabar de despertar-te si no vols que et tiri des de la torre d'astronomia!- li dic, agafant-lo de la camisa i estirant-lo cap amunt.

El raig d'aigua em revifa una mica, però em posa d'un mal humor considerable. Però ella no em crida, almenys; la Lily sí que crida. Em crida molt, i em mana, com si fos algú. I llavors m'agafa pel coll de la camisa i m'aixeca una mica.

Això em supera i exploto. Trec la vareta d'una revolada, tan ràpid que quan se n'adona té la punta de la vareta al pit i la meva expressió s'ha endurit mentre la seva es converteix en sorpresa. Però és clar, tampoc té temps de dir res abans de sortir projectada a tota velocitat fins la paret de l'altra banda de la sala.

- PERÒ QUI T'HAS PENSAT QUE ETS?! - li crido; la Sam sembla reaccionar però ja té una vareta que l'apunta directament al cap -. Ni se t'acudeixi, nena... No em dónis un motiu per deixar-te inconscient.

No em moc ni un mil·límetre; se m'ha passat la mica de son i la mica de tonteria de l'alcohol, o sigui que puc pensar serenament. Faig un gest ràpid amb la punta de la vareta, sense desviar-la de la cara de la noia, i una ampolla ve fins a mi des d'un dels prestatges del fons. Amb la mà lliure la destapo i en faig un parell de glops llargs, que tan bon punt arriben al meu estómac fan desaparèixer qualsevol rastre d'alcohol a la sang i qualsevol signe de ressaca.

- Voleu que actuï?! Digueu-me què collons voleu que faci, vinga! Què hauria d'haver fet, eh?! Què hauria d'haver fet?! Deixar que em matés?! Deixar que US matés?!! - dic, totalment fora de si.

Abans que puga reaccionar ataca la Lils, llançant-la contra la paret i quant he tret la vareta ja m'esta apuntant amb la vareta, que es pena aquest imbecil?

- Va, vinga atacam si tens ous! Augmenta la llista de culpabilitat amb el meu nom! Vinga!- ell segueix apuntant-me i jo el mateix.- Que que podries haver fet? No haver-lo deixat marxar! No posar-te a parlar amb ell com si petareu la xarrada en un bar! Que no et recordes del que et vaig contar! No saps que implicava deixar-lo parlar! El James que conec no s'hauria rendit tan facilment.- m'aprope més a ell, fent que la vareta m'apunte directamet al cap i li done una bufetada.- No fer l'imbecil ajudaria, va vinga...-baixe la vareta.- Atacam ara.- el mire als ulls.- Jo tampoc tinc res que perdre.- ho faria? Si ho feia podia oblidar-se completament de mi.

Remeno el cap mentre baixo la vareta, també.

- No ho entens, no és exactament com expliques. Vaig parlar-hi perquè no sabia fins a quin punt era perillós, i vaig adonar-me que un enfrontament directe, aquesta vegada, hauria suposat la meva mort imminent.

Me la quedo mirant, amb la galta adolorida per la bufetada.

- T'he mentit, Sam. Em sento profundament culpable, ara, però... t'he mentit. Tot el que hem fet era inútil des del principi. És complex, però amb una mica de calma podria explicar-vos-ho detalladament. - sospiro -. És igual, no té importància. Ja no. Tens raó, és culpa meva: no vaig fer el que hauria d'haver fet. Sóc el culpable de la mort probable de nou-cents milions de persones, i sóc incapaç de canviar-ho. Tot perquè no vaig adonar-me'n abans i perquè m'he deixat endur per la cobdícia i el desig individual.

Em giro i bec una mica d'aigua, tranquil.

- Ja heu sentit el que volíeu sentir. Sisplau, aneu-vos-en; no crec que serveixi de res discutir tot això. No em queden gaires hores, de tota manera. - miro el rellotge.

Abans de que pugui fer res, surto disparada cap enrere. El cop que em dono contra la paret del darrere m'atordeix i em deixa sense respiració, però no es res important. M'afecta més les paraules que diu a la Sam després que el cop, ja que no sento la veu del James, sino la del Fortin, demanant-me a mi un motiu per que em mati.

Remeno el cap, tornant a la realitat. No es el Fortin, es el James. Son semblants, però no iguals. M'intento aixecar mentre la Sam i ell es criden mutuament, i vaig cap a ells mentre el James parla.

-Ah, no, no et donarem el plaer d'anar-nos.- Li dic. El cap encara em roda, però em dona igual. He aconseguit que el James es despertés, que era el meu objectiu.- James, deixa aquesta filosofia de "no podem fer res" No et deixis anar, has de lluitar.- No em puc creure que no pensi fer res.- Intenta solucionar el que has causat, joder! Intenta-ho, no et quedis amb les mans creuades sense fer res!

- Des de quan ho sabies? Després de que tornara del futur? Després de dir que intentariem parar-ho, d'estar tota una nit buscant una solució? Després de parlar amb la Bianca? - em guarde la vareta de nou a la butxaca.- Te importància James, i molta, quantes coses més ens has amagat? Quantes coses importants que deuriem de saber no ens has contat? No confies amb nosaltres, després de tots aquestos anys...La Lils i jo estem duent endavant aquesta escola, mentres tu, estaves beguent aqui tancat. Tirar-se tots els dies la culpa no soluciona res, ajudar si!

Veig que mira el rellotge amb impaciència.

- Poques hores? Poques hores per a què James? Que tens pensant, bé, que no confies amb nosaltres, el més segur és que no ho contes.

Sospiro i em deixo caure a la cadira, abatut. Remeno el cap i després me les miro.

- Lily, Lily... la nostra ingènua i innocent Lily Bell... - bufo -. No és una simple "filosofia" d'actitud passiva. NO es pot canviar, es tracta d'un punt fix. Una variable invariant. El futur que va veure la Sam és inevitable; també ho són els articles dels diaris.

Després fixo la meva mirada en la Sam.

- Per això no us en volia dir res; perquè també vaig veure el teu nom, i no volia fer-te més mal. Te'n vaig fer massa, enviant-te al futur. Confio en vosaltres més que en ningú, però... no podia dir-vos, senzillament, que no hi podem fer res.

Abaixo el cap i em tapo la cara amb les mans.

- Per dir-ho d'alguna manera, vaig trobar dades del futur que va veure la Sam que confirmaven fets que només podien ser conseqüència d'haver visitat el futur i haver actuat per tal d'evitar-lo. El futur que va veure la Sam és el futur resultant d'haver fet tot el que hem fet i tot el que farem - se m'escapa una llàgrima, de ràbia -. Inclosa la meva esquela...

El miro amb ràbia quan em parla directament a mi, però a mesura que parla la meva expressió es relaxa una mica, només per pensar el que em diu. Em mossego el llavi i m'aguanto les ganes de plorar que tinc. Mentre parla de que va veure el nom de la Sam, quan diu que tot això era per culpa nostra.

Però quan diu lo de la seva esquela em quedo de pedra i ja noto com les llagrimes intenten lluitar per sortir. Igualment, me les aguanto i aconsegueixo que cap d'elles surt. No els hi puc fer això a la Sam o al James. La Sam, el James...

-Es pot canviar...- dic.- S'ha de poder canviar! Va! Em dona igual que em diguis que soc innocent, que soc ingènua. Jo penso intentar canviar el futur, em costi el que em costi, es pugui o no!

Em duc les dues mans al cap i sospiro. Això comença a ser massa per a mi.

- Anar va ser cosa meua James, no se si recordes que em vaig oferir voluntaria, tu no podries haver anat, pel simple fet de que pot ser no hagueres tornat. Jo ho vaig elegir, i això no és culpa teua, aixi que t'ho lleves del cap. El futur és pot canviar, cada cop que elegim, canviem el futur, cada acte, cada decisió el canvia, el futur és canviant, no és fixe. Vares vore la teua esquela..? -no, no passaria això...no podia pasar.- Qui diu que vaja a ocorrer, que no és pot canviar?- i ho dius tu que vas veure la teua i no ho tens clar...- Jo estic amb la Lils, podem canviar el que vaja a passar, podem fer del món un lloc millor si ens esforçem, si lluitem!

Em gire cap a la Lils i li agafe una mà, vuic transmitir-li confiança, no es pot derrumbar, ella no.

- Si ens rendim des d'un principi, si que passarà el que vaig veure, però si intentem arreglar-ho, pot canviar. Va a canviar.

Remeno el cap, cansat.

- No funciona així, el temps. No és una línia recta, només una sopa barrejada de diversos punts multidimensionals relacionats en proporcions de creixement exponencial respecte del punt actual. Normalment és així, la qual cosa fa que el que tu dius es compleixi: el fet de canviar un fet del present modifica les relacions amb els punts futurs. És com si cada decisió modifiqués els punts següents en el temps i, per tant, descartés una sèrie de "línies" que ja no podrien succeir. Això, Sam, és el que proposes tu.

Després la miro, amb els ulls lleugerament envermellits.

- En situacions físiques d'entropia molt positiva, es defineix amb anterioritat una línia independent dels fets. Tinc la certesa que les condicions de desordre són altíssimes, i en vista de la repetició dels fets, crec que puc afirmar que el sistema és invariant i, per tant, tot el que vas veure es complirà - miro la Lily, que està molt nerviosa -. Ho sento...