Despatx de James Bohr

Em desfaig de la mà de la Sam tant bon punt em diu que està amb mi. Jo estic bé, jo no necessito que m'agafin la mà. Escolto el que diu el James, i odio quan em mira com si jo fos la que em moro.

-NO!- crido, i dono un cop amb el puny a la taula. Miro al James i faig que no amb el cap.- No penso deixar que cap dels dos mori. Em dona igual el que diguis, no morireu!

M'adono de que m'estic deixant endur potser massa i m'odio encara més. Necessito desfogar-me, ho veig. Necessito deixar anar tot el que en aquests quatre dies he aguantat i estic aguantant. Però no ara, i no davant del James i la Sam.

-No morireu.-Torno a dir, amb el ceny arrufat.

La Lils es desfà de la meua mà. Val, no m'afecta. El James continua sense voler canviar de idea. Ahà, ell sabrà el que fa. Passe de intentar res, vaig a morir, no? Doncs passe de perdre el temps discutint.

- Doncs si segons tu, tot ha de seguir un cami, ens vorem en el més enllà.- m'alçe de la butaca on m'havia sentat.- Però si vols parlar amb mi abans estare ajudat per l'escola, intentant que no caiguen els ànims.

Em dirigisc cap a la porta.

- Que tingueu una bona vesprada, nit, el que siga.

I isc, tancant la porta al eixir.


[Isc del tema]

Bufo, cansat, i no responc al que diu la Sam. Però té raó, no em puc quedar de braços creuats.

- És un suicidi... Seria més lògic quedar-me aquí, borratxo perdut... Sortir és posar-me en perill...

La Lily em mira amb cara estranya, però no li presto massa atenció.

- És posar-se en perill...

-Et veia més llest, James. Saps que massa alcohol també et pot matar. I saps? Jo si m'hagués de morir preferiria morir protegint una escola, no bevent.

M'aixeco i em llevo la cua dels cabells. Això no va a cap lloc.

-Jo també me'n vaig.- li dic. No he de dir-li res més, ja li he dit tot el que pensava. M'aixeco i obro la porta que la Sam ha tancat quan ha sortit. No l'aniré a cercar, no la necessito a ella, ara...

Aixeco el cap quan la Lily em diu això. Reacciono gairebé de cop: sembla que la noia tingui aquesta habilitat per a fer-me reaccionar.

- Espera! - m'aixeco ràpid i la miro, mentre vaig cap a ella -. Escolta... perdona allò d'abans, he reaccionat malament.

La noia em mira malament, com si hagués dit alguna cosa que hauria estat millor no dir mai.

- Me'n vaig unes quantes hores. No sé si tornaré, però sigui com sigui... Seguiu com fins ara. Heu estat fent una gran feina. Quan torni, si torno, ajudaré en el que pugui. Sento haver... fet l'imbècil durant aquests dies.

L'abraço, ràpid, i després surto per la porta, amb presses, en direcció a Londres.

[Surto del tema]

Alço una cella quan em diu que ha reaccionat malament. No, en sèrio? L'escolto mentre parla i alço l'altra cella: a on va? L'abraço jo també, i veig com se'n va per la porta, amb les preguntes als llavis.

-No hi ha manera.- dic, sense poder-ho evitar.

Llavors m'adono que estic sola. Que es la primera vegada que estic sola des lo de la BBC. Un sorollós sanglot surt de la meva gola, sense que ho pugui evitar. I sento com les llàgrimes lluiten per sortir.

"No, encara no"

M'aguanto les llàgrimes i surto per la porta. Necessito veure l'Erion.

[Surto del Tema]

Allargo la mà cap al flascó on hi ha les pastilles i en trec un parell, que m'empasso amb avidesa. Després m'aixeco i vaig cap al pany de paret on hi ha tota la meva investigació sobre el Fortin. Tot el que n'he pogut trobar, vaja: informació personal, familiar, acadèmica, empresarial...

Em miro l'immens esquema, des de la distància, mentre preparo te. No s'entén, no s'explica: com és possible que degenerés fins a aquest punt? I, el que és més important, com es pot evitar que vagi a pitjor? Com trobar-lo, com aturar-lo? Faig un glop de te mentre mil dubtes van apareixent a la meva ment; dibuixo una ganyota, sense treure'n res, i em quedo com un estaquirot al mig de la sala, mirant aquell cúmul d'informació sense sentit.

Pico a la porta del despatx i després l'obro una mica, el suficient per poder treure el cap i perque el James vegi que soc jo.

-Ei!- El saludo.- Què puc passar?

La veritat era que no tenia res que demanar-li, només era que volia estar amb algun amic i el James era el meu millor amic.

-Em, si no interrumpo res, és clar.- Dic, mirant l'esquema que està mirant fixament.

Entra la Lily, llavors. Somric, tan com puc, i em giro cap a ella.

- Passa, passa - dic, amb la veu rogallosa -. Vols te? És acabat de fer...

La noia passa, i jo giro l'esquena a l'esquema, asseient-me a una butaca i oferint-li a la noia seure al meu costat, en una altra butaca.

- Com estàs? Fas més bona cara que fa uns dies, almenys.

-Diria... diria que vaig tirant.

M'assec al seu costat i miro de reüll l'esquema que estava mirant. Ahm, el Fortin. Amb tot això de la Sam ja quasi no hi pensava. Tenia encara la carta que li havia donat a la Sam guardada allà on feia un temps tenia guardada la pedra... la maleïda pedra.

Agafo el te que m'ofereix i bec una mica. Sempre he estat més de cafè, jo. Però dona el mateix.

-Tu com vas? Has anat al metge o alguna cosa? No em diguis que ja estàs bé, perquè tothom veu les teves ganyotes de dolor que fas cada cinc minuts.

- No, no les veu tothom. Les veus tu, les veu la Wendy, les veu l'Eileen... la resta de gent es pensa que tot va bé.

Sospiro, i faig un gest de vareta. El seu te es converteix en cafè, com a ella li agrada. Ja no me'n recordava.

- Hauries de millorar les teves capacitats ocluments. Últimament em costa molt poc endevinar què penses sense ni tan sols haver de fer l'esforç de trencar barreres... - esbufego -. Bé, què m'expliques? Amb tot el que està passant... em temo que no he pogut fer gaire bé el paper d'amic, ho sento.

-James, saps que no m'agrada que et fiquis al meu cap.- li dirigeixo una mala mirada, però bec una mica del cafè i després deixo anar un somriure.- Ja veuré que faig, però es que ara m'estic entrenant més en encanteris que no en l'oclumencia.

Aixeco les espatlles, en un gest de: "Què s'ha de fer"

-Doncs... evito a la gent, l'Erion quasi s'enfada amb mi i cada nit tota la residència de Gryffindor ha de dormir amb tapons a les orelles perquè la Cass comença a cridar. A part d'això, ho estic portant bastant bé... Ara, no m'embullis, has anat o no has anat al metge?

- No em fico a la teva ment, només escolto els pensaments que la teva llengua no s'atreveix a pronunciar.

Faig un glop de te i me la quedo mirant, cansat. Estic content que sigui aquí: últimament em sento bastant sol. Però, com ella, hi ha coses que la meva llengua no s'atreveix a dir. La diferència és que jo puc saber-les, i ella, no.

- No t'embullo, dona... no, no hi he anat. Estic bé, només em fa una mica de mal... No té importància - canvio de tema, ràpidament; no vull seguir en aquesta línia -. Explica'm això de l'Erion. Què li passa?

-I jo no puc saber els teus pensaments? O es que tu no en tens que no t'atreveixes a pronunciar?

L'Erion. Faig un glop al cafè i em remoc una mica al sofà.

-Es preocupa per mi. I amb raó, no paro de ficar-me en un embolic i en un altre i a vegades no tinc temps d'explicar-li... Quasi es va enfadar perquè no vaig ser amb ell al llit un dia, es clar que era per això de la Sam. Tinc por de que en algun moment es cansi i em deixi de costat, o que.. que passi com ens va passar a nosaltres. Vaig aprendre la lliçó, i sempre que puc li explico tot, però igualment, no paro de ficar-me en un embolic.

Bec una mica més de cafè, inquieta.

Faig una ganyota i prenc un glop de te, pausadament.

- Lily, l'Erion t'estima. Dubto que s'enfadés perquè no vas estar amb ell al llit, més aviat devia ser senzillament perquè no eres al llit. Es preocupa per tu, ja ho has dit. I és normal, i no ho has de voler impedir. Que es preocupi, però que ho faci amb motiu. Explica-li el que li hagis d'explicar, perquè si hi ha algú en qui puguis confiar és ell - m'aturo un moment, per respirar -. De tota manera, mentre tu ets patrullant pels passadissos o intentant rescatar la Sam, ell es passa hores i hores passejant pel recinte del castell com un animal engabiat, avorrit, sense cap mena de propòsit. Necessita fer-te costat, però també necessita que li'n facis tu. Si un dels dos deixa de fer costat a l'altre, això serà recíproc, i acabarà... com nosaltres. Amb gent ferida.

Faig que si amb el cap. Té raó. Deixo el cafè sobre la taula i m'agafo el cap. No sé quin dels dos va sortir pitjor, de la nostra relació. Tot dos vàrem acabar ferits. Per sort, ho vam arreglar...

-Tens raó.

Hauria d'anar a parlar amb ell, però aquest cop només per estar amb ell. Em sabia greu que estiguès aquí sol.

-Ehm, per cert, crec que no li he comentat que ets ex meu... li hauria de dir, no? Es que no ha sortit el tema...- Somric. Era veritat, no m'havia demanat mai.- Sí, hauria d'anar-lo a veure i estar amb ell una mica. Tens raó, tens raó.

Assenteixo amb el cap i somric.

- Has tornat a visitar la Sam? - la cara se'm desfigura en una ganyota.

M'aixeco, neguitós.

- He estat pensant, i estic gairebé segur que en Johnson s'ha refugiat a l'amagatall del Fortin. Però m'està costant bastant més, inferir on coi és aquest amagatall. No és enlloc, senzillament... - em torno a asseure -. Tinc unes ganes de retorçar-li el coll a aquest cabró del Johnson...

-Hi vaig cada dia.- li dic, i se'm trenca la veu.- No tenen esperançes...

Segueixo agafant-me el cap, mentre ell parla. Apreto la mandíbula. El Johnson, el fill de puta del Johnson...

-Tu tens ganes de retorçar-li el coll, James?!- li mig crido.- Tu en tens, de ganes?! Imagina't com em sento jo, que totes les nits el recordo, que totes les nits recordo la maleïda nota que em va deixar i no paro de pensar que ell ja planejava que jo la trobés, planejava que jo trobés la Sam!! I tot això ho ha fet per fer-me mal!! Joder!!

M'aixeco, inquieta, sense mirar per on vaig, tremolant de ràbia.

-Jo vull matar-lo.- li dic, en veu baixa.- L'odio a mort, tant com sembla que ell m'odia. Tothom em diu que no va ser culpa meva, que no ho podia veure. L'Erion també... però no es veritat. Ho va fer per fer-me mal. L'ha... quasi l'ha matada! i tot això per culpa meva!!! T'imagines les ganes que tinc jo de matar-lo?!

La seva reacció és alarmant, i m'aixeco com puc per anar fins a ella i tranquil·litzar-la. No m'ho posa fàcil: es mou a l'atzar, incontrolada, i mou els braços violentament, clavant puntades de peu a les coses més properes. De seguida que baixa els braços l'abraço, tranquil. Intenta alliberar-se, però malgrat les ferides sóc més fort que ella i l'aguanto, fins que a la fi es deixa abraçar i comença a plorar, desconsolada.

- Shh... Ja ho sé... Ja ho sé... - dic, en veu baixa, intentant tranquil·litzar-la -. Algun dia... algun dia el trobarem... Algun dia...

-James... James deixa'm!

Però al final acabo rendint-me i l'abraço jo també, plorant.

-Ho sento...- li dic.- Es que... es que... es massa.

Em separo d'ell lentament i em llevo les llàgrimes com puc. Li estic agafant bastanta mania a plorar. Ploro massa, semblo imbécil.

-Perdona'm.- li dic, i faig una ullada al despatx, sembla que no he trencat res. Bé.- Ho sento...

- Ja està, no passa res...

Sospiro i em separo d'ella, fent una ganyota.

- Au, vinga... sé d'algú que té moltes ganes d'estar amb tu, i estic convençut que és mutu. Jo em quedo aquí, que he d'acabar de preparar el Summercamp... demà s'acaba el curs, teòricament. No és que s'hagi fet classe en els últims mesos, però vaja.

-Si... aquest estiu he d'anar a demanar plaça d'aurora... però crec que esperaré tot l'estiu, per veure si la Sam... sempre hem dit que hi aniriem juntes...

Li somric, mig fent una ganyota. Després el torno a abraçar amb compte i li faig un petó a la galta.

-Gràcies per tot, James.- li dic, mentre em separo d'ell i vaig cap a la porta.

[Surto del tema]

Aparetrem de sobte davant la porta del despatx del James. Mai m'ha agradat aparetre directament dins d'una casa, em sembla de mala educació. Miro a l'Erion preocupada, però sembla que aquesta vegada ja estava més preparat que l'altra, que li va agafar per sorpresa.

Pico a la porta del James.

-James, soc jo, la Lily. Vinc amb l'Erion... tenim un problema...

Deixo la paperassa que tinc escampada a sobre de la taula i faig quatre passes llargues fins arribar a la porta. Obro, ràpidament, preocupat.

- Lily, Erion, passeu - dic, obrint la porta de bat a bat i treient el cap per assegurar-me que no hi ha ningú més; després la tanco, amb clau, perquè per la veu que ha posat és evident que es senten en perill.

Faig un gest de vareta, ràpid, i els poso un parell de butaques còmodes, perquè puguin seure tranquils, i me'ls miro bé.

- Erion, fas molt mala cara, vols un te? Lily, em prendré la llibertat de preparar-te una til·la...

Faig un altre gest de vareta i la tetera es posa a escalfar. M'assec a davant seu, en una cadira, i me'ls miro.

- Em penseu explicar què ha passat? Esteu més pàl·lids que un vas de llet...

-El Fortin.- dic, agafant-me el cap de nou amb les dues mans.- El Fortin es el que ha passat.

Em mossego el llavi inferior, preocupada, mentre les seves paraules encara ronden pel meu cap. Ha vingut a intimidar? Per què ens ha volgut amenaçar d'aquesta manera?

-Hem arribat a casa i allà hi era... Actuava com si fos a casa seva i no a la nostra... Després m'ha dit que venia per... acabar amb les hostilitats.