Despatx de James Bohr

Assenteixo amb el cap, sense dir res, quan m'ofereix un te. M'anirà bé, pel mareig de l'aparetatge i per recuperar-me de l'ensurt provocat pel Fortin.

- S'ha posat a insistir en que ella havia d'acceptar el seu favor, que només ell podria ajudar-la...

Noto com la veu se me'n va, i decideixo no seguir parlant, bàsicament perquè sóc incapaç de mantenir una conversa sense quedar-me sense veu o acabar agafant un rampell d'ira.

Acabo de preparar-los les begudes i els allargo dues tasses calentes.

- Teniu idea de per què hauria de voler una cosa així, ara? - comento, mosquejat, sense acabar-ho d'entendre -. No ha comentat per què carai podria voler tot això d'acabar les hostilitats, i que... confiessis en ell?

Faig un glop del meu propi te i me'ls quedo mirant, donant voltes al que ha passat, sense entendre a què pot ser degut.

Li estrenyo la mà a l'Erion, al veure que no pot seguir parlant, i miro al James, que sembla tan perdut com nosaltres en saber que està tramant.

-Deia que si tú, l'Erion, la Sam... no em poguessiu ajudar, hauria de necessitar el seu favor, la seva ajuda. Que ell me la donaria a canvi de que confiés en ell, que ell tenia molt poder...

Em mossego el llavi un segon, abans d'acabar.

-M'hi he negat, obviament. Ell m'ha dit que era una llàstima, i quan li he dit que ell s'ho havia cercat, m'ha dit que ell no pagaria les conseqüències...

- Ahà, entenc... però què treu ell de la teva confiança? Què en treu, ell, de fer un tracte en què ell dóna més del que rep?

Esbufego, cansat, sense acabar-ho d'entendre.

- I això últim que dius que t'ha dit... no m'agrada. És una amenaça una mica inusual, una amenaça condicional. No s'acaba d'entendre - sospiro -. És possible que l'exempció legal dels seus càrrecs i dels càrrecs de tots els seus seqüacos hi tingui a veure. És estrany, i em preocupa. Em preocupa que bèsties d'aquests campin lliurement, intocables, gràcies a la influència que ha anat guanyant aquests últims mesos.

-Són lliures?! Són lliures i no sel's hi pot fer res?- demano, sentint com la meva sang bull de ràbia.- Són lliures? Tots? La Darkwood i el Johnson també?

Arrufo el front, rabiosa. Ara no feia falta que s'amaguessin, podien actuar, podien fer mal. Amago el meu cap entre les meves mans, mossegant-me el llavi.

-No sé perquè coi volia la meva confiança... jo tampoc ho entenia gens... Però m'hi he negat, i farà mal, farà mal a algú... no li agrada que li portin la contraria. Jo crec que va ser allò el que li va passar al Jules Possesseure... i després com va castigar la Possesseure per insubordinació...

"I això que eren amics..."

Assenteixo, cansat. No recordava l'episodi dels Possesseur.

- Crec que començo a entendre què fa... Busca aliats. Bé, no exactament aliats, sinó gent endeutada, forçada a brindar-li la seva ajuda.

Em miren, perplexos.

- M'explico: el Fortin ha estat fent favors a diversa gent, amb la certesa que en un moment o un altre aquests favors li serien retornats. Són favors varis, bastant ben dissimulats, que compto entre assassinats, deutes econòmics molt ben sanejats, tractes borsaris i empresarials... Són coses molt ben dissimulats, molt ben controlats, pràcticament indetectables, però explicarien per què algú els ha eximit dels casos evidents, més descontrolats.

Faig un glop de te i segueixo l'explicació.

- Seria, per dir-ho d'alguna manera, recol·lectar deutes de favors. Ell ha fet favors a gent que ara li ha de tornar el favor. Suposo que per això volia... que hi confiessis. Per tenir-te controlada, més que mai. Has fet ben fet de negar-li l'ajuda, Lily. No has de patir perquè et pugui fer mal; en Possesseur era un perill notable, tu li deus resultar insignificant. Però vigileu les vostres espatlles, perquè potser enviarà algun dels seus seqüaços. Dubto que sigui en Johnson, ja ha fallat una vegada, però potser la Darkwood o en Ventigmila, gent propera a ell.

La Darkwood o el Ventigmila...

-I que creus que pot donar l'ordre... d'atacar?

Miro l'Erion i em mossego el llavi. No vull que li passi res, sempre he intentat protegir-lo, i ara veig possible que em volgués fer mal amb ell.

-Per què ha vingut a mi?- demano, sospirant.- De tots, a mi?

- Suposo que per por a una possible represàlia contra en Johnson.

Prenc el que queda de te, i em miro la parella, cansat.

- Aneu-vos-en de vacances, allà estareu més segurs. Costarà més que us trobin, allà, si preneu les precaucions adequades. I a l'Índia no us hauria de costar gaire, passar desapercebuts.

Sospiro i deixo la meva tassa a la tauleta, amb la respiració feixuga.

Escolto el que diuen, mentre em vaig prenent el te. La Lily no fa el mateix esforç amb la til·la, però la vaig advertint perquè se la prengui. Parlen del que havia dit el Fortin i dels motius que podria haver tingut per fer-ho.

- Espera, com saps que...? - dic, amb la boca entreoberta -. O sigui, com has sabut que anirem...? Si ho vam decidir ahir!

La reacció de l'Erion m'arranca una riallada. És clar, no li havia explicat...

-Bé, eh... Erion, el James es legeliment... És a dir, pot "sentir" alguns dels nostres pensaments...- Miro al James ara amb una mirada una mica severa.- No hauries de fer això... saps que molesta.

Miro a l'Erion de nou i després al James, i faig un somriure.

-D'acord... doncs... Hauria d'arreglar algunes coses... he...

Em veig bloquejada de cop.

-He de veure que tots estiguin segurs, després ens anirem... d'acord?

- Com a director de facto de Hogwarts, fins que torni en Dumbledore, et puc assegurar que aquí tothom està segur. No puc dir el mateix de tots els que són fora, però aquí no hi entraran de cap manera.

Després em miro l'Erion, que encara fa cara de sorprès per la legilimència.

- Ho sento, Erion... no és que em fiqui literalment a les vostres ments, senzillament, que els pensaments més recents i més superficials els sento sense haver d'entrar. Lily, ja t'ho vaig explicar l'altre dia... no puc evitar-ho, és com sentir constantment què penseu, si no em tanco totalment.

Faig un gest amb la mà de dir que no molesta. Bé, almenys a mi no em molestava. No tenia secrets amb el James...

Agafo la til·la i bec una mica en veure la mirada que em dirigeix l'Erion. Després faig que si i de cop penso en la Sam, allà, a Sant Mungo, en coma... tan indefensa.

-I... i Sant Mungo està protegit?- demano, mossegant-me el llavi.

- El Fortin no seria tan recargolat d'enviar algú a fer mal a algú que ja està indefens, però... sí, està protegit, pràcticament tant com Hogwarts.

No dic, en veu alta, que realment el Fortin té prou poder per saltar-se ell sol les limitacions. Tampoc cal: amb el que m'expliquen, dubto que ell prengui accions pel seu compte, o sigui que els seqüaços no podrien accedir.

- Au, aneu. Com abans acabeu aquí abans podreu marxar de viatge.

Faig que si amb el cap. Em miro l'Erion i agafo aire.

-D'acord... però prefereixo quedar-me una setmana per assegurar-me de que tot està bé, que ningú ens segueix... i que la familia de la Sam està bé.

La familia de la Sam era la meva familia. Ella m'havia demanat que els cuidés si mai li passava res, jo havia de complir amb la meva paraula. Miro l'Erion i li agafo de la mà.

-Una setmana, només. D'acord? Tinc una foto de la Darkwood i del Ventigmila a la llibreta. Te les ensenyaré i així si els veus... m'ho pots dir...

Assenteixo, pàl·lidament, quan em diu que es vol prendre una setmana per assegurar-se que tot va bé, abans de marxar. Em sembla bé, a mi, també.

- D'acord, em sembla bé...

Li apreto la mà, tens, i la miro. Fa cara d'estar molt preocupada, i jo, de fet, també ho estic. I amb raó.

El veig pàl·lid, preocupat. Em mossego el llavi inferior, perquè em fa por. Em fa molta por. Mai hauria volgut fer-li mal a l'Erion, o possar-lo en perill, i allà estava, en perill, per culpa meva. Recordo, de cop, el dia que el Fortin em va arrancar tota l'informació sobre l'EM i sobre l'Erion:"el llufa està relacionat amb tu, o sigui que ja hi està ficat"

Sento un calfred, recordant el Crucio que em va enviar després. El Fortin volia fer-me mal, somreia mentre em recargolava al terra de dolor. Ell no em volia matar, em volia viva per que ell em veiés patir...

Em vaig adonar, llavors, que estava hiperventilant. Amago el cap entre les meves mans i tracto de respirar amb normalitat.

-Ens... ens hauriem... ens hauriem d'anar...

Un mussol entra per la porta, en aquell moment, mentre la Lily encara amaga la cara entre les mans. Alço una cella en reconèixer el mussol del Conseller d'Afers Màgics, i agafo ràpidament la carta

L'Aberforth ha entrat en coma. Li dónen quaranta-vuit hores. He de parlar amb tu, però suposo que ja t'ho imagines: ets oficialment el nou director de Hogwarts. El Wizengamot en ple hi està d'acord, només has de venir a veure'm i tancar el tema.

Lex Lupin

M'aguanto la respiració, durant un segon, i em deixo caure abatut a la cadira, encara mig sobtat. No m'esperava una cosa així, ni de bon tros. Deixo la carta sobre la taula i em miro la parella.

- Euh... Lily, Erion, ho sento, però se m'acaba de girar molta feina... i me n'hauria d'anar... jo... ho sento.

I dit això m'aixeco i desapareto, encara una mica sorprès, cap a Londres.