Despatx de James Bohr

Vaig fer una ganyota de menyspreu quan va dir allò, i vaig tancar la porta. Tancar-la, ben tancada. No fos cas que algun altre indesitjable es decidís a impossibilitar-me la becaina.

[La Medea surt del tema; el despatx queda obert per posteriors intervencions]

Vaig furgar en la butxaca de la túnica. Uns objectes metàl·lics van dringar, sorollosament, en treure'ls per a obrir la porta. Vaig agafar la clau que corresponia a la porta del despatx i vaig ficar-la al pany.

El despatx estava fosc; les meves coses encara eren als seus llocs, cobertes d'una prima capa de pols. Vaig fer un gest de vareta i les làmpades es van encendre, crepitant. Vaig sospirar i vaig començar a treure l'equipatge, comprimit en una d'aquelles butxaques ampliades.

- Home, sweet home... - vaig fregar-me la cara, cansat.

Vaig asseure'm a la butaca, girant-me cap a la pissarra on abans hi havia tingut tots els detalls de la investigació primera. De seguida vaig aixecar-me i vaig començar a enganxar-hi i apuntar-hi coses.

Corro per els passadissos, no penso, només corro. Sento l'angoixa que m'ha fet la carta, sento la por que m'ha fet tornar, la realitat, la idea de que encara que ja no hi sigui aqui, encara es viu, i fa mal. Fa mal, mata.

No se en quin moment començo a hiperventilar, pero el cas es que quan arribo a on m'han portat els peus tremolo, respiro a una velocitat que crec que no es molt normal i no paro de fer sanglots. Alço el cap i veig que es la porta del despatx del James. Toco un parell de cops, però com em fa por que no m'hagi sentit, pico més vegades, encara amb la carta de la Nyx a la mà.

Algú pica fort, a la porta, de manera espasmòdica i espantadissa. De seguida corro a obrir i em trobo la Wendy, hiperventilant i amb símptomes evidents de nàusea i mareig. Porta una carta a la mà; no sé si vull saber què diu, ni per què me la porta a mi.

Agafo la nena en braços sense dir res i la porto al meu llit, deixant la carta sobre la taula.

- Tranquil·la, Wendy, tranquil·la... Tot va bé, aquí estàs segura... Jo et protegiré... Aquí estàs segura... - la noia tanca els ulls quan li passo els dits per les parpelles, i mica en mica, ajudada per la foscor de la sala, es calma -. Ja està...

La noia està més tranquil·la, de manera que m'incorporo i vaig fins la meva taula. Agafo la carta i reconec la lletra de la senyoreta Luckgarden, arran d'algun treball durant els tres primers mesos de l'any. Sé que ara és a Beauxbatons, teòricament lluny del perill.
Però, lluny del perill, no ho està. Em llegeixo la carta mentre sento com em comença a tremolar el pols, símptoma de nervis des de l'incident del reculatemps. Em deixo caure a la butaca i la carta cau a terra. Si és capaç de torturar i amenaçar de mort els seus seguidors, què serà capaç de fer als qui s'hi oposin, si no són prou forts per enfrontar-s'hi i guanyar prou temps per assegurar la fugida?

Tardo uns minuts a recuperar-me, i de seguida recordo que la Wendy està al recambró, estirada al meu llit. Guardo la carta i vaig fins allà, agafant-li la mà petita mentre espero que es calmi del tot.

M'agafo fort al James i sospiro, tanco els ulls i començo a respirar poc a poc, forçant-me a fer-ho, per no possar-me més nerviosa. El miro i torno a tancar els ulls. Em tranquil·litzo, poc a poc, i quan noto que el cor em torna a anar a una velocitat més o menys normal obro els ulls i veig al James allà, a la cadira, com preocupat. Em mira i torna a venir cap a mi i m'agafa la mà. El miro, espantada.

-La Nyx es bona.- Vaig dir-li.- De veritat, es bona, es fa la dolenta, però no ho és... - Vaig baixar la mirada.- Era amiga del Matt... El Fortin... Què fa? Per què fa això?

La Possesseure mai m'havia caigut bé, però després de llegir el que m'havia enviat la Nyx, no havia pogut evitar sentir pena per ella.

- Si és tal com m'imagino... la senyoreta Possesseur està al seu bàndol i no li ha fet cas en alguna cosa - no sabia què pensar de la Gisèlle: per una banda, em feia llàstima, però per l'altra em feia ràbia -. Sé que la Nyx és bona, Wendy. Et diré un secret: puc entrar al cap de la gent i veure què pensen. Per això ho sé...

Li acarono el cap, intentant protegir-la. Tinc la impressió que encara somia en el Matt. Ha de ser molt dur.

-Llavors la Possesseure també es bona?- alço una cella.- No, no ho crec, ella sempre em mirava com si li fes fàstic.

Escolto el que em diu i li somric.

-Així, com la Rue?- li demano.- Pots veure el que pensa la gent?

Penso en la carta, i en el terror que em va invadir rebrela. Sospiro.

-El podria haver matat, James. Vaig fallar la fletxa. Si no l'hagués fallat, tot això s'hauria acabat... i ara estan planejant alguna cosa... no vull que ningú prengui mal... no vull més morts...

Remeno el cap quan parla de la Possesseur.

- No, ella no és bona. De fet és tan dolenta que no fa cas als dolents - ric per sota el nas.

Després assenteixo quan em compara amb la Rue. Sí, exactament el mateix.

- Per això mateix puc saber que tu i la Cassandra podeu parlar amb els pensaments. De fet és gràcies a la influència de la Rue, em sembla - els poders de la legeremància són més complicats que no ens pensem, em dic interiorment.

A la fi, l'abraço amb tendresa intentant-la protegir. Sé que es sent malament, perquè jo em sento igual. Ens moríem i aleshores vaig tenir por de perdre'm el món, de morir, i vaig salvar-lo a ell per tal de viure.

- Jo també el podria haver mort, Wendy. I no ho vaig fer... no vaig aconseguir-ho. També vaig fallar, jo. Però no serveix de res sentir-se culpable: tindrem més oportunitats - li dic, tranquil, pretenent calmar-la.

-Ser filla de muggles es com ser un detector de dolents amb potes.- li dic- tothom que em mira com si li fes fàstic, es dolent.

Em quedo de pedra, quan diu que sap que la Cass i jo podem parlar amb els pensaments.

-Per la Rue?- li demano.- Jo creia que era per una poció que ens varem beure que no estava ben feta i ens van dir que erem rares.

Em miro els peus, mentre ell parla. Sospiro un altre pic.

-El va matar per culpa meva, James.- murmuro en un to molt baix.- Va matar al Matt per la meva culpa, i al Harry, i a la Nicole...

La Sam, la Rue, la Claire, la meva mare. Totes intentaven dir-me que no havia estat culpa meva, però jo no podia evitar pensar-ho. Al menys la mort del Matt, no.

Remeno el cap.

- La poció va fer que notéssiu més el poder de la Rue. Com que la Rue i vosaltres sou molt amigues i la Rue sovint entra als vostres caps per poder veure el que li ensenyeu, us heu quedat com unides. A mi em va passar el mateix amb la Lily - sospiro.

M'assec al seu costat, amb un somriure tort.

- No és culpa teva, Wendy. El Fortin és dolent i ha matat a moltes persones, i tinc por que en matarà més. Intento impedir-ho, però no me'n surto molt bé - abaixo el cap, decebut -. Però no és culpa teva. Recordes la teva fletxa? Potser no el va matar, però el va rascar i va despistar-lo. Sinó, el Conseller d'Afers també estaria mort. No només no has causat la mort de ningú - cosa que tu no pots dir, James, penso -, sinó que has salvat la vida a diverses persones. Ets una heroïna, Wendy!

Penso el que em diu, i veig que es dificil d'entendre, però una vegada entés, es molt lògic.

-Si, potser va ser això... igualment no li diguis res a ningú. Ho mantenim en secret.

Remeno el cap, mentre parla. No es veritat. No ho es. Si jo hagués mort, en comptes de el Matt, el Harry no hauria mort i segurament la Nicole tampoc. I el Matt seguiria viu.

-No es veritat.-li dic.- El Fortin em volia matar a mi, no al Matt, no al Harry. Si jo hagués mort ells seguirien vius.

Remeno el cap, veient que no aconsegueixo convèncer-la.

- Wendy... si t'hagués matat a tu després s'hauria desfet del Matt, i l'hauríem descobert i hi hauria hagut una batalla. I potser no haurien estat el Harry i la Nicole; potser haurien estat molts més.

Li acaricio el cap, intentant transmetre-li confiança.

- No vull que pensis que la teva mort hauria servit d'alguna cosa. El Fortin és dolent i mata persones, i si t'hagués matat a tu només hi hauria una diferència: en més de morir el Matt, la Nicole, el Harry, la Lizzie... també hauries mort tu. És pitjor, ho veus?

Estic uns segons pensativa. Fins i tot uns minuts, fins que decideixo que crec que té raó. Em costa, pensar-ho, però potser el Fortin ja planejava matar-lo a ell també, quan ens va veure junts. I potser també hauria assassinat al Harry, o al Conseller, quan la meva fletxa va distreure'l.

-Potser tens raó.- vaig dir.

Em sento molt millor de quan he llegit la carta. Ho noto. Ja no hiperventilo, respiro bé. No tinc ganes de plorar. Només tinc l'angoixa d'haver-ho recordat tot de cop.

-Perdona per molestar-te, James...- li dic.- Es que no sabia on anar...

Remeno el cap.

- Has fet ben fet, Wendy. Estic content que hagis vingut - li apreto la mà, tranquil -. Vols alguna cosa? Xocolata calenta, un te... alguna cosa?

M'aixeco i, sense anar gaire lluny, poso aigua a bullir. No puc deixar de pensar: m'he adonat que si la Gisèlle va faltar a la reunió, és que hi havia reunió, i per tant estan planejant alguna cosa. Em passo la mà pels cabells mentre poso la tetera al foc, i després torno fins a la criatura.

- Però la pròxima vegada no et posis tan nerviosa, que gairebé m'encomanes l'atac d'ansietat...! - li dic, fent broma, mentre m'assec al seu costat al llit.

-Es què...

Vaig baixar la mirada fins a les meves mans.

-Es què tot semblava que havia estat un malsomni... començava a semblar que mai havia passat... i la carta...

Vaig sospirar.

-Crec que tot això m'ha canviat, James, i no m'agrada.

Assenteixo amb el cap, conscient de fins a quin punt és cert el que em diu.

- T'ha fet madurar, potser una mica massa ràpidament. Tens la mateixa ment que tenia jo amb dos anys més que tu - alço una cella; no, jo també vaig madurar molt ràpidament -. Bé, tens la mateixa ment que té la gent dos anys més gran que tu.

Preparo el te en un moment i n'hi porto una tassa. També n'agafo per a mi.

- Ens ha canviat a tots, Wendy. Sé que és difícil, i que no t'agrada, perquè a mi també em costa i tampoc m'ho passo bé, però hem de poder veure les coses bones que té canviar. Sempre té alguna cosa bona... - me la quedo mirant, mentre em poso sucre al te.

-Jo... ara veig la Cass diferent, saps? Abans la veia com una noia normal, potser una mica més moguda que jo... ara la veig com més petita, i em dona moltes ganes de protegirla. Faig el que puc, de veritat. Es sonàmbula, i la segueixo cada cop que s'alça del llit adormida, no li dic res sobre la baralla, encara que, quan a vegades li dic alguna cosa, ella... es com si no recordés, però després crida, per les nits.

Vaig beure una mica de te.

-I la Rue... vaig anar a veure al Jake, al Jake Bynson, per veure si la vista li por tornar. Abans... abans seguia preocupada per els altres, si, però no tant. No estava tan a sobre dels altres. M'encantava anar a la meva bola, cantar, tocar, explotar coses... però ara ja no em crida tant l'atenció tot això. Segueixo cantant i tocant, però... es diferent.

- Wendy, no em sembla malament que vulguis ajudar-les, però... també has de deixar que t'ajudin, saps? No pots pensar només en els altres, perquè mica en mica et cansaràs.

Li acarono el cap, intentant donar-li confiança. M'adono de fins a quin punt necessita el Matt: la viva imatge de l'ajuda desinteressada, de la bondat i l'altruisme. Remeno el cap; voldria poder ajudar-la.

- I no t'oblidis que, si mai necessites ajuda, sempre estaré aquí. No penso tornar a anar-me'n... No us tornaré a deixar... - bec te i li somric.

-Jo estic bé, son elles les que no estan bé.

I per un segon, ho penso. Estic bé? Jo diria que si, però encara em desperto cridant. Encara duc sempre la foto del Matt amb mi, i encara algunes tardes vaig fins a la seva aula. Després em ve al cap l'Edward, i els estranys sentiments que he sentit ultimament amb ell. Després penso en la Nyx, que em va deixar sola aquí. El Mr. Mouse i la seva mort, i després el meu nou moix, el Nyan, que em va regalar la Cass.

-Jo estic bé.- torno a dir, encara que ara ja no estic molt segura.

Ric per sota el nas mentre la noia pensa.

- Wendy, t'oblides que sóc legerement. Però no em cal llegir la ment de ningú per veure que no està bé del tot - m'ajupo i em poso davant seu, a la seva alçada -. Tots aquests pensaments els has d'explicar a algú. Has de treure-ho tot del pap, o se t'anirà menjant per dins. El dia que puguis anar a la saleta del Matt i somriguis en comptes de plorar, creuré que estàs bé.

Li somric, afable. Bravo, James, dónes consells que tu no segueixes., em dic. Però no deixen de ser bons consells.

El miro, uns segons, i després ho trec tot. Tot.

-No puc, no puc. M'esforço, m'esforço per fer veure que estic bé, somric, li dic als altres que ho estic, intento apartar el Matt, el Harry, la Nicole, l'Arianne dels meus pensaments. M'esforço, m'esforço molt. Els miro, somric, i faig veure com si res, com si no hagués passat res. Amb la Rue, amb la Cass, amb l'Edward i amb el Nico. El Mr. Mouse també em va deixar, i es com si tothom amb qui confiava i podia parlar de coses importants s'estigués anant. Des del professor Jones fins al Mr. Mouse, passant per la Nyx. L'Edward ara fa que em senti imbécil i no m'agrada gens aquests nous sentiments que sento cap a ell, la Cass... la Cass segueix sent amiga meva, però no li puc parlar de tot com abans. No puc, no puc fer-ho. Per les nits em persegueix el Fortin, encara, i no em puc desfer d'ell, i quan em desperto a vegades sento els crits de la Cass, i...

Estic plorant, però em sento molt millor, perquè el James ha aconseguit que tirés el mur que havia fet per que la gent no veiés com estava de veritat. Vaig mirar-lo, sense saber que dir, i em vaig abraçar a ell.

-No podré James. No puc somriure a aquell lloc, ja no.

L'escolto, malgrat saber amb antel·lació què em dirà, i a la fi l'abraço. Sospiro mentre penso què dir-li.

- Shh... Some day, Wendy... Some day... - li dic, mentre la noia plora als meus braços -. No tot és tan dolent, Wendy. Se n'han anat, sí; però haver-los conegut ja ha estat una sort que molts no han tingut. Sé que és difícil, però recorda que sempre hi sóc si em necessites. Pel que fa a l'Edward... estimar és bonic, no et desesperis i aprèn a disfrutar-ne. Segueix essent el mateix nen que era abans de la batalla, i tu segueixes sent la Wendy, no te n'oblidis. I el Fortin... no oblidis mai la diferència entre somni i realitat: si ho fas així podràs expulsar-lo dels teus somnis.

La noia recolza el cap al meu pit; ja no plora, però encara somica i respira irregularment.

-No puc James... no puc...

Nego amb el cap.

-No vull estimar. No vull, es dolent, es un punt feble, estimar només serveix per tenir més mal. No es bo, no es bonic. No m'agrada, no es un conte de fades. I els somnis ja se que son somnis, però no puc, em fa por, ho passo molt malament...

Remeno el cap, tranquil·lament.

- No és un punt feble, sinó un punt fort. Fa por, perquè la simple idea de perdre als qui estimes fa molta por, però això no ha de passar necessàriament. I no passarà, no penso permetre-ho. - sospiro -. Però entenc que necessites temps per tal d'assimilar-ho. Tiempo al tiempo. I pel que fa al Fortin... pensa en la fletxa que gairebé el va tocar. La pròxima vegada no fallaràs, segur que no. I en els somnis, tampoc. Només caldrà que busquis un arc i una fletxa, i creu-me... en els teus somnis sempre hi ha les teves coses.

-No puc possar-li tanta estima a una sola persona, James, no puc...

Faig que si amb el cap. D'acord, la fletxa, l'arc. Als meus somnis no podria fallar. Posso el meu cap a la seva espatlla i deixo anar un sospir.

-Els meus pares tenen por. Jo també tinc por. Què passarà, James? Això no es bo. No es gens bo.