Despatx de James Bohr

- Sé que costa... però potser estimar algú no és tan dolent - sospiro -. No tinguis pressa, tot necessita el seu temps.

L'acarono al cap, una mica preocupat.

- Wendy... no sé si t'hauria de dir això, però... jo també tinc por. És normal, tenir por, perquè no sabem què passarà. I jo tampoc sé què passarà, només tinc el convenciment que, quan sigui el moment, sabrem aturar-lo.

Bufo, cansat, i l'abraço, protegint-la.

- La por fa mal, però si no tinguéssim por faríem imprudències i potser moriríem tots. No ho oblidis mai: tenir por és natural, no s'ha de menysprear però tampoc ens hi hem d'obsessionar.

-D'acord...

El miro mentre em parla i assenteixo. L'aturariem, costés el que costés.

-Hauria d'anar a vigilar a la Cass...- li dic.- Fa dies que va amb la idea boja d'anar al bosc prohibit, em fa passar pena.

El miro, uns segons. Mai havia vist al James tant com un amic com ara. Li somric una mica, encara que crec que més aviat surt una ganyota.

-Moltes gràcies, James, de veritat... no saps quant m'has ajudat...

Li somric, trist. Em preocupa.

- De res, Wendy. I no t'oblidis que sempre seré aquí quan em necessitis - m'aixeco i li acarono el cap -. Apa, que es fa tard i no vull haver-te de castigar per voltar fora d'hores.

La nena també s'aixeca i va cap a la porta; l'acompanyo i li torno a somriure, creient que l'he ajudat una mica.

-Oh, espera!- li dic. Vaig fins a la seva taula i agafo la carta de la Nyx.- Eh... me la puc quedar?

El miro, demanant-li amb els ulls que em deixi quedar-me la carta, que es l'única cosa de la Nyx que tinc, i em diu que ella encara es aqui, que encara hi es...

-Va, si us plau...

Alço una cella quan diu allò de la carta. Assenteixo, una mica forçat.

- Sí, espera... Gemino - agafo la còpia de la carta i me la guardo, i li torno l'original -. Apa, a dormir, petita!

Somric mentre la noia agafa la carta, feliç.

Somric, feliç, mentre m'apunto l'encanteri, sembla interesant. Vaig cap a la porta i em giro un segon.

-Adéu...!

I surto cap a la sala comuna, al menys, fins que la vista del James se'n vagi. Després penso cercar la Cass.

[Surto del Tema]

Entro d'una revolada, carregant la Sam a l'esquena. De seguida la porto fins al llit i la deixo estirada; està inconscient, però sembla que no està ferida. Respiro més tranquil mentre la netejo d'un gest de vareta i preparo una mica de menjar. Després sento com es remou i vaig fins a ella.

- Shh... Shh... Quieta... estàs molt dèbil, no vulguis fer esforços - li allargo un bol amb sopa calenta -. Té, menja, et sentiràs millor.

Després m'assec a una cadira, al seu costat, pensatiu. Tres dies per la fi del món. Tres dies per organitzar-la, per portar el món al límit. Espanya, França, Itàlia, pau col·laborativa. La utopia social de la màgia integrada a tots els esglaons de la cultura i la societat. Els Estats Units, Canadà, Mèxic, el front nord-americà, de sobirania muggle. La destrucció de la meva cultura, de la meva vida, i la de tots els mags.
No sé de què m'estranyo. És lògic que els muggles s'oposin a l'existència de la màgia, i que ens odiin: els hem amagat la nostra existència durant mig mil·leni, en comptes d'ajudar-los. Tanmateix, entenc també la posició dels unificats: una oportunitat que s'ha d'aprofitar.

- Tens més gana?

Londres, mig destruït i passant gana. Gent morint als carrers de la meva ciutat, capital mil·lenària de l'antiga nació a la qual pertanyo amb orgull. M'adono que ja m'he posicionat i faig una ganyota; no em correspon avançar-me als fets. Potser per això he fet bé de deixar anar la Sam en el meu lloc.

Al despertar veig que estic al despatx del James, em menge la sopa amb fam.
Em pregunta si vuic més, i assentisc.

- No he menjat des de fa dos dies, em sabia malament llevar-los el poc menjar que tenien.- no feia falta explicar-li d’on havia tret el que havia menjat. Agafe el bol de sopa que em dona.- És horrible James, hi ha que impedir-ho.

Em sente sobre el llit, i mire periòdics que estan damunt la taula i veig el que me interesa i se’l passe.

- Mira el seté nom en la llista dels desapareguts.- quant l’havia vist el primer cop, havia sigut dur, però ara...ja no...- Com podem impedir... com fem perquè no passe? Tenim tres dies...Al dvd, però, es veu el lloc on el Fortin ho fa.- mire la pila de periodics.- Respondre el que necesites, tu sols pregunta.- dic mentres m’acabe la sopa.

Li agafo el plat quan s'ha acabat la segona ració de sopa. Em va explicant coses. Abans d'agafar el diari que m'allarga, li porto uns entrepans que he preparat. N'he fet una dotzena, ben bé; n'agafo un, conscient que si no n'hi ha prou en podré preparar més.

- Menja, tranquil·la. Aquí no hi ha escassetat d'aliments.

Després sí, que agafo el diari. El setè nom en la llista de desapareguts: Samanta Williams. 22 d'abril. Repasso la llista; cent dinou: Agatha Black. 28 d'abril. Cent trenta: Eileen Tyler. 29 d'abril. Se'm neguen els ulls de llàgrimes i sóc incapaç de seguir llegint.

- Euh... després mirarem el DVD, però... hem de pensar en positiu: el fet que apareguis en la llista com a desapareguda a data d'avui indica que el futur depèn d'accions concretes com la decisió de tornar o no tornar. Per tant, el futur pot canviar, perquè és evident que no desapareixeràs avui - sospiro, cansat, fregant-me els ulls amb el dors de la mà per eixugar-me les llàgrimes -. Però tinc preguntes per tu. Qui hi ha a cada bàndol? Quina és la reacció internacional davant la notícia? Quant temps tarda a començar, la guerra? Quan mor el Fortin?

No desapareixere hui...ves a saber, el dia sols acabava de començar...o no. Ni tan sols se quina hora era. Quant de temps havia estat fora? Per mi havien sigut molts dies, cada un pitjor que l'anterior. Havia sigut aquest mati quan m'havia alçat i havia marxat a donar un passeig pel jardi? El record pareixia llunya, com si haguera passat molt de temps des d'allo, quant tan sols havien passat unes poques hores. El record, que intentava quedar-se, era pero substituit per altres més esgarrifosos. Necesitava llevar-los d'ahi, si no volia acabar boja.
Respire un moment, buidant algunes imatges, després agafe un dels entrepans i comence a menjar.

- La guerra comença tres dies després, el 28 a Anglaterra. Incidents en cadena contra la societat maga que no respon...pero finalment s'acaba desencadenant la guerra. A ja el 5 de Maig, la llista dels morts va en aument, Hogwarts ha sigut atacat i molts alumnes desapareguts, l'escola incendiada, vaig visitar-la, estava tot en runes...-no continues per ahi, cert, havia de contar-li més coses.- Uns dies més tard, moren no se quants muggles, el del costat fosc han augmentat en seguidors i ataquen sense pietat els muggles i als "nostres" , per tant hi ha dos bandols dins de la comunitat maga. Els governs muggles declaren la guerra als governs mags.- que més...ah, si.- A EUA i Anglaterra, atacs amb bombes termonuclears. A ja el 9 de Maig...9? Si, 9, han mort com uns deu o onze mil mags, Anglaterra atura la guerra nuclear, el Fortin, va morir a Maig, pero la noticia fou donada en Juny, a causa d'una explosió nuclear, tot i que no es va trobar el cos, no es pensa que va sobreviure.- done un mos a l'entrepa.- A EUA segueixen els atacs, a Espanya, França i Italia fan un pacte i firmen la pau. Després de la mort del Fortin, a meitat de maig, els dos bandols dins de la comunitat magica s'uneixen amb el conseller al cap davant. A EUA, moren tots els mags que hi vivien, tots cada i un.- recorde les imatges de la televisió, dures, molt dures.- En un any, ha mort un 11% de la població mundial, un 2% són mags.- li senyale el periodic més recent, el del 20 d'Abril de l'any que ve on posa les xifres.

M'acabe l'entrepa i agafe un altre.

- És molt...cru, no se si cru seria la paraula correcta. Que fem ara James? Com ho impedim?

L'escolto, mentre em menjo l'entrepà. Algunes paraules i frases em queden gravades a la ment amb foc. Hogwarts en runes, diu. El Fortin, mort. Guerra termonuclear.

Un 11% de la població mundial. Un 11% de més de vuit mil milions d'homes, dones i nens. Nou-cents milions de persones.

- No, la paraula adequada no és "cru". No és "guerra", ni tan sols "genocidi". És final. Extinció. Doom.

Deixo de menjar; he perdut totalment la gana. La catàstrofe més bèstia de la història de la humanitat. L'autodestrucció de l'espècie humana. Nou-cents milions de persones.

- Com ho impedim? No podem irrompre a la televisió per aturar el Fortin, perquè hauríem de fer servir màgia i no canviaria res. Es pot intentar aturar abans que hi arribi: localitzar-lo i matar-lo abans que ho faci. Però només tenim tres dies.

Aixeco el cap. Recordo l'escena dels jardins, atrapats tots dos en una bombolla asèptica totalment infranquejable, una bombolla que ens hauria mort. Recordo haver-nos tret d'allà dins, haver-li salvat la vida. He destruït la humanitat. Nou-cents milions de persones.

- És la fi del món, Samanta. I és culpa meva... - dic, amb la mirada buida i una expressió invariable a la cara; una expressió de derrota.

- No he viatjat en el temps perque tu ara et tires la culpa James.- dic alçant-me del llit i agafant un got d'aigua.- Vares fer bé, punt, esta clar? Mort...no podies morir. Trobarem una manera de fer que no començe, tenim tres dies, és un principi. I tenim.- vaig senyalar els periodics i el dvd.- Informació que és molt més del que teniem abans. No et rendisques abans de començar James. Perque jo sola no puc amb tot.- omplic de nou el got.- Hogwarts...el món ens necesita, et necesiten.- em recolçe en la taula, mirant-lo.- Hi ha que buscar un pla.

Tot i estar cansada i amb son, no descansaria, tenim tres dies i no els perdria amb coses com dormir.

Assenteixo amb el cap; segueixo culpant-me del que va passar i del que està a punt de passar, però no ho manifesto en veu alta.

- Sam, això no pot sortir d'aquí. No ho pot saber ningú. Repeteixo... NINGÚ. Ni tan sols la Lily.

M'aixeco i agafo també un vas d'aigua.

- Fas cara d'estar cansada. Dorm una mica mentre jo em miro el DVD i faig una recopilació d'informació important. Com t'he dit, hem de trobar el seu amagatall abans que arribi el 25 d'abril. Potser trobem alguna cosa.

Agafo el DVD de sobre la taula i vaig fins l'aparell de televisió que tinc a la sala principal del despatx. No té antena ni cable, perquè s'alimenta de la màgia del castell; però servirà per a veure la gravació.

- Tranquil, no anire escapant-ho.

Diu que vagi a descansar, que ell anira a veure el dvd, pero, no li faig cas i el seguisc al sofa sentant-me al seu costat amb un bloc de notes a la ma.

- Quatre ulls miren més que dos, tot i que una mica de café no ens vindria malament.- com que tenim molt de temps cride un elf, que ens duu dos gots i una cafetera gran.- Gracies.- servisc una taça al James i una altra per mi.- Quant vuigues.- dic sentant-me de nou. Jo ja em coneixia les imatges, pero valia la pena recordar-les per trobar pistes.

Alço una cella, però té raó en tot el que diu, de manera que callo i accepto el que diu i el cafè que m'ofereix. Després engego el reproductor de DVD i m'assec a la cadira, al costat de la noia.

De seguida observo el logotip de la BBC al peu de la pantalla. A mig noticiari del vespre -conec el presentador, és amic de la família; fa anys que fa el mateix- el Fortin irromp i el presentador es desploma darrere de la taula, tan ràpid que no es pot saber del cert si és mort. Segur que sí, però, com es dedueix dels crits. Després el Fortin s'asseu al lloc del presentador, amb el Bruno Ventigmila a un costat, l'Elle Darkwood a l'altre, i el Kurt Johnson en segon pla.

Empasso saliva mentre es posa còmode. Algú hauria d'aturar les càmeres, però sospito que tothom és mort: ja no es senten crits i la càmera no es mou. I aleshores comença a parlar. "... mig mil·leni de secrets i mentides ... mags i bruixes, gent amb poders sobrenaturals ... raça superior ..."

Mire les imatges, com els altres cops, pero aleshores em fixe en una cosa, un detall que no havia vist.

- Para un moment la imatge.- ho fa i m'aprope a la pantalla, no pot ser, pero no hi ha dubte que es ell, el Kurt. JODER, havia parlat amb un d'ells, havia estat amb ell soles a hogsmeade, podria haver-me matat!- James, james jo aquest el conec.- em sente de nou.- Joder, va intentar lligar amb mi un dia! Em va demanar perdo, i fa res estiguerem parlant a Hogsmeade.- em quede un moment parada.- Vale, res, continuem, sols que m'ha sorpres, no et pots fiar de ningú.

Tot i aixi, no ho pareixia, quant parlava amb mi era molt amable.
Agafe el bloc de notes i apunte el nom de la cadena i l'hora del telediari, les vuit.

Corro per els passadissor. La Sam, inconscient. No se que li ha passat... encara que, parlant de la Sam, podria haver fet cualsevol cosa.

Arribo al despatx del James i estic tan nerviosa que entro sense demanar permís, i l'escena que trobo em confón. La Sam està bé, i tot dos estan mirant la televisió. Miro, jo també, en sentir crits, i em quedo sense paraules.

-Què ha passat?-demano en un fil de veu, observant la televisió i escoltant crits de gent...-Què ha passat?-demano més fort, nerviosa.

Quan entra la Lily, esperitada i nerviosa, gairebé no tinc temps d'apagar la televisió d'un gest de vareta i recollir tots els diaris que hi ha sobre la taula. Ha vist alguna cosa, sens dubte.

- Sh... no ha passat res, Lily - me la quedo mirant, fent els possibles per dissimular -. Tot va bé, només miràvem la televisió.

Però em fulmina amb la mirada, emprenyada, i després es mira la Sam. Faig que no amb el cap, mentre miro la Gryffindor.

- Lily... - dic, tranquil·lament, aparentant serenor -. No té importància...

Aleshores de repent entra la Lils, preguntant que passa, em mira a mi i mira la tv...merda, amb un moviment de vareta aquests s'apaga.

- No passa res, Lils.- dic alçant-me i de pas que estic alçada agafe un altre entrepa. Torne a sentar-me al costat del James, al sofa.- Sols estem parlant.- em quede mirant-la, pero ja se que no cola, aixi que em pose a menjar.

M'enteixen, ho sé. Els conec prou bé com per saber que m'amaguen alguna cosa. Les imatges de la televisió són al meu cap.

-Que ha passat.- Dic, enfadada.- No m'ho empasso, el Fortin era a la pantalla, hi havia gent que cridava. Digueu-me que ha passat.

Tinc por. Molta, però m'enfada tant que m'amaguin informació que no s'em nota.

Miro la Sam i després giro el cap, altra vegada, cap a la Lily. Remeno el cap, lentament, i tanco els ulls un moment.

- Lily... no vull ficar-te en problemes. És perillós... sisplau, vés-te'n. Sisplau...

Però no es mou i em fulmina amb la mirada.

- Lily... no vull haver de carregar amb tu a la meva consciència, també. Sisplau... - no es mou; em poso nerviós i esbufego, i a la fi m'aixeco i li ofereixo el meu lloc -. Com vulguis, doncs. Suposo que, al cap i a la fi, t'ho mereixes.

Després em giro cap a ella, tranquil·lament.

- Tècnicament encara no ha passat res. El que has vist breument a la pantalla és una gravació de la retransmissió que farà el Fortin d'aquí tres dies a la BBC, proclamant l'existència de la màgia a tot el món. No t'avorriré amb detalls, però això provoca una guerra a gran escala que, al cap d'un any, ha provocat la mort d'un onze per cent de la població mundial - em quedo quiet, mirant les dues noies amb un esguard trist -. Són... són nou-cents milions de persones, això.

Em deixo caure, abatut, a una cadira que queda lliure. Cada vegada que hi penso em sento pitjor, i no se m'acudeix cap manera d'aturar-ho.

- Tinc por, noies... Més que mai...

Por.

Es el primer que sento en sentir les seves paraules. Sé que ara em diu la veritat, que d'alguna manera ha esbrinat que tramava el Fortin. Sento nàusees.

M'he d'esforçar per cloure la meva ment per poder pensar tranquila i no espantar al James. No se com saben tot això, però em concentro en pensar com evitar tal matança. Deixo de banda tota la por que tinc de que tots a qui estimo morin, per concentrar-me a salvar-los, a que no passi res.

-D'acord...-dic en veu baixa-L'hem d'aturar, en dos dies. Idees, Ravenclaws?- Demano, per despertar-los una mica.

- I no ens preguntes com em aconseguit la cinta?- sincerament, si em digueren que tenen una cinta on apareix el Fortin i conta el futur, preguntaria d'on l'han tret, pero val, ens ahorrem explicacions, m'acabe l'entrepa i després d'un got d'aigua em be un glop de café.- Idees...

Com dir-li que encara no teniem res? Que no ens venia res? Que acabavem de començar?

- Sabem que sera el 25, en la BBC, a les vuit. Anira amb el Ventigmila, la Darkwood i el Johnson. A partir d'ahi...-em quede mirant el James.- Hmm...sincerament? No tenim ni idea. Pero trobarem alguna cosa, deu haver una solucio, l'unic que no la veiem.

Remeno el cap, incapaç de concentrar-me.

- Ho... ho sento, estic totalment en blanc - aixeco el cap -. Potser... podríem guanyar una mica de temps, si impedíssim que anés a la BBC aquest dia a aquesta hora. Potser guanyaríem unes hores i podríem seguir-lo o acorralar-lo.

Però de seguida ric del meu propi suggeriment.

- No, res, no em feu cas. Moriríem tots abans de poder fer una cosa així.

Sospir i miro al sostre un segón, abans de tancar els ulls. La fi del món, i no trobem la manera d'evitar-la. M'odio, per no haver pensat abans això. Si fins i tot havia parlat d'això amb l'Erion!

Torno al tema d'evitar-ho. Hem d'evitar que el Fortin vagi a fer el comunicat. Penso, i em ve una petita idea al cap

-Em de fer-li una mena de trampa, alguna cosa que no s'esperin per res del món. Alguna cosa que els fassi fer-se enrere en aquests tres dies... no, millor apuntem més alt. Alguna cosa que fassi enrere al Fortin. Sense ell els altres no faran res.