Despatx de James Bohr

- Ni una cosa ni l'altra, però molts dirien que si faig públic aquest treball em perseguirien tots dos. I de fet, jo mateix penso que si faig públic això mig món se'm tirarà a sobre.

Vaig asseure'm al seu costat.

- Què, estudiant? - vaig dir, assenyalant els llibres que duia.

Vaig tornar a mirar al plafó mentre esperava una resposta.

-Estudiant? -vaig dir amb un somriure-. En sèrio, James? No, no estic estuduiant. Ës que jo tambè tinc un projecte entre mans.

Me'l vaiig quedar mirant amb un somriure als llavis.

-Fem una cosa, si tu m'expliques el teu projecte, jo t'explico el meu. I res de llegir-me la ment -el vaig avisar-. Aixó teu sembla perillós. M'agrada. Potser et puc ajudar?

- En realitat no té res de perillós... per ara. Diguem que és una idea, una idea suficientment forta com per canviar radicalment el punt de vista del món màgic. I suficientment forta com per posar-me en contra els grups més extremistes...

La veritat és que no em feia por. O sigui, no era realment problemàtic que un grup social concret em critiqués pels meus arguments. Però més enllà del que em passés a mi, i com a conseqüència pràcticament invisible als ulls de tothom, em preocupava que extremitzés aquests col·lectius i acabés sorgint... bé, algun menjat de l'olla amb aspiracions similars a les de cert bruixot malvat d'anys passats.

Això, però, no ho havia de saber, l'Agatha. No ho havia de saber ningú.

- He tingut una idea bastant clara sobre el que podria ser una explicació metafísica, raonada, de l'origen de la màgia. No puc demostrar-la científicament perquè no és estrictament física..., però puc donar-ne arguments. De moment l'he d'ordenar i arreglar-la, i m'està portant més feina de la que m'esperava; però quan l'acabi ja te la faré llegir.

Vaig mirar-la a ella.

- I tu? Què et portes entre mans?

- Explicació metafísica de la màgia -vaig repetir mentre rumiava-. Saps? És molt interessant. Algunes vegades m'ho he preguntat. Sembla que la màgia no obeeixi les lleis de la física, oi? Bé, no ho sé, no sóc cap entesa, però el que vull dir és... que la màgia ho posa tot massa fàcil, no trobes? No hi ha... repercussions. No de les que hi hauria d'haver. La màgia permet trencar les lleis de la física de l'univers, i sense demanar res a canvi...

Em vaig aixecar, amb els llibres a la mà i vaig caminar cap a un prestatge de llibres del despatx.

-Has llegit alguna vegada històries muggles en les quals hi apareguin mags, o gent que pugui fer màgia? No tenen les coses pas més fàcils que la resta dels humans. Hi ha lleis. Per exemple, en algunes històries hi ha el que s'anomena compensació. És a dir, que es pot tornar la vida a un mort, sempre que s'entregui una vida a canvi, i només es pot transportar una cosa d'aquí a un altre lloc si, i només si, fas que una cosa de l'altre lloc vingui a parar aquí. Té sentit, oi? Però en realitat sabem que no és així. Un pot desaparetre tranquil·lament al pol Nord sense que un ós polar hagi d'aparetre aquí.

>> En altres històries, a més, als mags els suposa tal quantitat d'esforç el fet de fer màgia que queden rendits després de fer un encanteri, i han de recuperar forces. Evidentment, hi ha encanteris que suposen més energia que d'altres. Això tampoc no es sóna a la vida real. Un pot anar fent encanteris, un darrere l'altre, sense deixar anar una gota de suor.

>> Saps que fins i tot en algunes històries, quan un mag utilitza un encanteri automàticament el seu cervell se n¡oblida de les paraules màgiques per conjurar-lo i fins que no se'l torna aprendre no pot tornar a fer-lo servir? Seria just, no? Que als bruixots se'ns donés el do de la màgia, però que en canvi se'ns posés les coses més difícils.

Me'l vaig mirar, pensant en totes les coses que em faria gràcia que descobrís.

- Potser s'hauria de començar per fer la màgia quelcom material? Vull dir... alguna cosa que es pugui mesurar. Si es pot mesurar la força i l'energia, també s'hauria de poder mesurar la màgia, no? Però no hi ha cap unitat de mesura. Tot i així, resulta evident per a tots que es necessita més quantitat de màgia per conjurar un patronus que per fer un "lumos", no? Però quanta més? Tres vegades més? Deu? Cent? És curiós que mai no hagi arribat ningú hagi dit... a partir d'ara, s'estableix que la màgia es mesura en... no ho sé, en thaums, per exemple. I un thaum és la màgia necessàia per conjurar una bola de foc o per transformar una tortuga en un joc de te.

Vaig torçar el cap, perquè aleshores em va venir una idea contradictòria.

- És clar que potser la màgia no es pot mesurar. Potser és infinita, potser no s'acaba. Perquè en realitat cada vegada hi ha més mags, no? La comunitat màgica va creixent... perquè la màgia és un gen que tendeix a resistir, i a més hi ha molts més bruixots fills de muggles que no pas llufes, això tothom ho sap. Aleshores, si hi ha cada vegada més gent que fa servir la màgia... com és que no s'acaba?

>>Potser és com l'energia... com era allò? "L'energia no es crea ni es destrueix; només es transforma". Potser amb la màgia passa el mateix. Però si no es crea, i cada nosaltres vegada som més, arribarà un moment en què un no podrà fer més de X màgia, perquè la màgia no donarà per a tant, no? No tots en podrem tenir tanta com vulguem... Però per altra banda espero que sigui així, perquè si no, l'alternatia és que la màgia sigui com... no ho sé, com el petroli, i que es consumeixi. En aquest cas... hauríem de vigilar les quantotats de màgia que fem servir, no? Perquè potser se'ns acaba i ja podríem anar tancant la paradeta....!

Em vaig posar a riure.

- Sí, hi he pensat de vegades -vaig dir. Després em vaig encongir d'espatlles, traient-li importància-. És curiós.

Em vaig acostar a la seva taula i vaig deixar els llibres que duia davant seu.

-Ara em toca a mi...

El primer llibre es titulava Heràldica màgica; el segon, Bruixes i Bruixots destacats de l'últim segle, i el tercer, Les més nobles i antigues nissagues màgiques.

- Vull conèixer bé l'enemic. I per enemic, estic parlant dels Slytherin. Vull esfondrar la residència, vull separar-los i enfrontar-los entre ells, igual que ells van intentar fer amb nosaltres. Jo ho aconseguiré, perquè sóc conscient d'una cosa en la que ells no van caure: el mal sempre s'acaba tornant contra ell mateix. Aquesta és la seva debilitat. Estoc esbrinant coses sobre ells, sobre les seves famílies, sobre els seus passats. I destriaré. Alguns són un cas perdut, però d'altres tenen possibilitats. N'hi ha que són bona gent, i n'hi ha que poden ser-ho però els falta una empenta. I jo començaré a clavar empentes a tort i a dret.

Me'l vaig mirar amb un somriure maliciós.

-Què et sembla?

- Sobre el que has dit primer (que no m'ho has deixat comentar) ja ho havia tingut en compte, però he acabat considerant una base física. No pot haver-hi "màgia" perquè sí. No té cap sentit, no és res però pot influir en la matèria i en l'energia. Donada la capacitat d'expansió i de compensació de forces en diversos encanteris no lineals, considero que s'assembla més a una font energètica que a una naturalesa pròpia. Per dir-ho en termes filosòfics, l'arkhé de la màgia ha de ser l'energia. La diferència està en que un mag té la capacitat innata i inconscient de convertir la matèria en energia, i viceversa. Considerant això, també entra en joc la capacitat de modificar la matèria mitjançant energia.

"Com deus saber, a partir d'aquí en pots extreure bases metafísiques. No estic parlant d'establir una unitat de mesura o unes lleis, perquè ja hi són. No pots crear matèria del no-res, perquè necessites una font d'energia i no hi és. El fet que no puguis fer això demostra que el mag té, a més, la capacitat de discernir la pròpia energia de l'energia termodinàmica, elèctrica, lumínica, química i bosònica de l'ambient. Les lleis s'estableixen soles, fixa't sinó en la llei elemental de Gamp i de la transfiguració, i les seves excepcions.
Les lleis ja hi són, per això no m'interessen.

A partir d'aquí pots veure que la màgia no és infinita perquè no és cap magnitud. Res és infinit, perquè si una cosa fos infinita totes les altres magnituds elementals haurien de ser-ho. No pot haver-hi màgia infinita, però pel que es veu hi ha una capacitat creixent de fer màgia, com tu has dit.
Això es deu al fet que l'energia utilitzada a nivell de màgia, fins i tot la més agressiva, no varia. Sempre hi ha la mateixa quantitat d'energia (si no consideres termes relativistes relacionats amb el big bang) disponible, i estem parlant de l'energia de tot l'univers. TOT L'UNIVERS! Un univers que sense variar la quantitat d'energia ha creat estrelles, galàxies i incomptables cossos celestes. Fins i tot en el cas que els mags utilitzéssim tota l'energia de l'univers, mai se'ns acabaria perquè en el procés recuperaríem la màgia invertida.

El que proposo jo no és atribuir una magnitud a la màgia, sinó demostrar que la màgia és energia. Això no s'ha de portar al laboratori, es pot fer a nivell teòric donant arguments lògics: suposem un món sense màgia i observem com els canvis són imperceptibles. Els canvis físics són imperceptibles, perquè de fet no hi ha canvis; o sigui que no s'ha perdut cap magnitud fonamental. Hi ha el mateix nombre de dimensions. I els muggles viuen igual.

Una altra cosa que ho demostra és que, fins ara, TOTES les lleis elementals de màgia tenen limitacions d'energia. Restituir la vida és proporcionar, mitjançant energia exterior, una font interna d'energia amb una base material. És impossible imitar un focus d'energia, ergo no es pot "ressucitar la gent".
Les excepcions de Gamp són aquelles que demostren, principalment, aquesta limitació energètica. Un pensament, segons Gamp tampoc es pot reproduir. I el fet és que un pensament és un focus energètic de base material, igual que la vida."

"Has mencionat l'origen genètic de la màgia. Però un gen només produeix una proteïna. Imagina't que aquest gen només produeix una proteïna que s'escampa per totes les cèl·lules del cos i permet una interacció voluntària amb l'energia; una molècula que captura l'energia i la torna a treure de la manera que els pensaments dicten. No estaríem fent possible aquesta manipulació energètica que hem descrit com a màgia?"

"Ara suposa per un moment que es fa públic que som muggles amb capacitat de modificar l'energia del medi. I res més, muggles amb una proteïna. Primerament, sabent la font de la màgia es podria avançar moltíssim en camps de màgia com la modificació dimensional, que tant interessa al teu nòvio, o la transfiguració. Però a nivell social seria un daltabaix per gent com la teva família..."

Vaig fer tota l'explicació assenyalant amb un punt làser de la vareta els meus esquemes de la paret. Després vaig mirar-la a ella una altra vegada.

- Pretens destruir Slytherin. Jo podria, accidentalment, carregar-me els pura-sang - vaig tornar a mirar la paret -. Però vols dir que amb lo del Fortin i lo de l'Ursula no estàs fent prou mal, ja? O sigui, és molt difícil aprofundir encara més en la merda que pràcticament vessa de les clavegueres.

Vaig escoltar tot el que em deia, atentament, intentant no perdre'm res. Era impossible.

- La meitat del que m'has dit no ho he entès -li vaig dir-. Però ja saps que sóc una mica curteta. Em creuré tot el que em diguis, però, l'espeialista ets tu, i si tu creus que la màgia no es pot acabar, doncs probablement sigui així. De totes maneres, només amb el que has dit de causar maldecaps a la meva família, ja tens la meva aprovació. Fes-m'ho saber si mai necessites res, com ara que et vagi a robar documents o alguna cosa així. Se'm dóna bé fer plans.

Vaig recollir els llibres de sobre la taula.

- No ho penso deixar estar, això dels de Slytherin -vaig dir-li-. A l'Ursula encara no la tinc. Ara només som aliades; d'aquí a que puguem ser amigues hi ha un tram, i l'hauria de fer canviar molt. I conèixer el Fortin m'ha fet adonar que potser hi ha més gent d'Slytherin que val la pena. No penso deixar que es deixin perdre per culpa de males influències.

Vaig somriure.

-I no subestimis la meva capacitat de fer mal. Això només acaba de començar.

- No subestimo la teva capacitat de fer mal, Agatha, al contrari... La tinc en compte, i precisament per això veig que ets perfectament capaç de fer molt mal a molta gent...

Vaig sospirar.

- I no és que no es pugui acabar la màgia, senzillament la màgia no existeix.

- "La màgia no existeix!", va exclamar després de set anys a Hogwarts - vaig dir rient-. A mi la veritat és que m'és igual que existeixi com que no existeixi. El món seguirà girant. Qualsevol dia d'aquests me'n vaig i engego la vareta a prendre pel cul...

Havia estat considerant molt seriosament aquesta última possiblitat, darrerement. Però ara hi havia el Fortin i... el projecte que m'havia empescat. El james havia dit que podia fer mal a molta gent.

- Per desgràcia, hi ha un munt de gent que porta "fes-me mal" escrit a la cara. M'ho demanen a crits. A més, jo sóc la bona. Et deixo amb les teves cavil·lacions James, me'n vaig a fer el Bé.

Em vaig dirigir cap a la porta, però em vaig girar un moment.

-Ah, no comentis res d'això al Fortin -vaig dir-. Prefereixo... mm... deixar-lo al marge.

[surto del tema]

Era al meu escriptori, amb la finestra oberta de bat a bat i deixant que la llum del sol entrés i il·luminés l'estança. Tenia una ploma a la mà i una vintena de fulls davant meu.

El primer esborrany del que es titularia "Principis metamàgics" estava pràcticament acabat. Vaig deixar la ploma un moment, i em vaig servir un vas d'aigua directament de la vareta, abans de seguir escrivint.

"Davant el dubte de la nostra capacitat de coneixement les opcions em quedaren reduïdes a tres, dues de les quals ja he comentat, però la que més m'atreia d'aquesta era la matemàgia. Se'm feia evident que un valor objectiu com un número havia de fer possible la relació entre conceptes no numèrics, com la posició d'una estrella. I la veritat és que la idea d'establir unes propietats màgiques per a les bases geomètriques i algebraiques..."

El paràgraf s'allargava i s'allargava. A mitja redacció, una carta em va picar al clatell entrant des de la finestra, i el mussol que la duia va posar-se en el mateix suport on jeia en Niels.
Vaig llegir-la, desesperant-me a mida que avançava. Però es pot saber per què s'ha de ficar sempre en merders?, vaig exclamar.

Un sospir va escapar-se dels meus llavis. Sempre feia igual, sí. No vaig saber veure clar per què volia accedir als arxius del Profètic, però em resultava molest pensar que no la deixaven entrar. L'argument era senzillament estúpid: no pots entrar perquè hi ha informació important. I si algú comenta que presentarà una denúncia per amagar informació rellevant pel públic i per a les autoritats, es diu que no hi ha informació important. Viva la Pepa!

Vaig aixecar-me i vaig estirar les cames. D'un gest de vareta, les galetes del meu mussol es van multiplicar i l'altre també va poder menjar. Els fulls estaven escampats per sobre la taula; d'un gest també van quedar recollits i guardats, en clau, al calaix.

Em preguntava quan arribaria aquell personatge del Profètic...

Un mussol preciós va entrar per la finestra amb una carta a la pota. Aquest, més subtil que l'altre, en comptes de llançar-me-la pel cap va deixar-la sobre la taula i es va posar amb els altres dos mussols.

Vaig agafar un pergamí i una ploma.

Benvolgut senyor Rook,

La senyoreta Black està realitzant un estudi sobre genealogia i heràldica arran d'un treball voluntari d'Història de la Màgia. En conseqüència, necessita accés a l'hemeroteca del Profètic.
Consideri aquesta carta com a confirmació de la informació proporcionada per la meva alumna.

James Bohr, Cap de Ravenclaw

I vaig tornar-la a donar al mussol del senyor Rook. Dóna gràcies, Agatha...!

Acabava de rebre la carta del Jameson Rook, amb el permís per entrar a l'hemeroteca. Com era pels passadissos, vaig decidir passar-me pel despatx del James.

-James! -vaig dir traient el cap i la carta per la porta-. Permís aconseguit! T'he dit mai com t'estimo? ^^

I llavors va arribar l'Agatha.

- Sí, sí que m'ho has dit... Però m'interessa bastant més saber a què es deu aquesta necessitat imperiosa (fins al punt que menteixes per aconseguir-ho) d'entrar a l'hemeroteca. - vaig oferir-li una butaca per seure -. M'ho expliques?

Vaig asseure'm al seu costat, expectant.

Vaig acabar d'entrar al despatx i em vaig assegurar de tancar la porta.

-Ês per aixó que estic intentant fer amb Slytherin -vaig dir-. Ja saps, per destriar els "bons" del "dolants". A la biblioteca no hi ha gaire informació sobre els mags actuals de família bona, peró com que tots tenen càrrecs importants dins la Comunitat Màgica, segur que se'n parla a Periódic Profètic. Aixi em serà possible veure qui és la seva família, de què viuen a casa seva, si algun d'ells ha estat mai a Azkaban o ha tingut algun problema per coses relacionades amb les Forces del Mal... Ès una bona manera de començar.

Me'l vaig mirar; segur que no ho trobava motiu suficient per fer-li tants maldecaps.

-Això era al principi. Era una manera mès d'aconseguir la informació, i si no ho feia així ho faria per una altra banda. Però aleshores se'm van posar gallets -vaig explicar-li-. Al Rook se li va escapar que guardaven informació confidencial allà dins. O sigui que, motiu dos, donar pel cul als del Profètic. Sempre havia volgut fer-ho. Motiu tres, orgull personal; si he dit que entro, un periodista de pacotilla no és ningú per imperdir-m'ho.

Vaig somriure.

- I hi ha un quart motiu, que és l'aniversari del Fortin. Se m'ha acudit una cosa que pot ser guai i que potser li agrada, i necessito entrar a l'hemeroteca.

Quan vaig dir aixó últim em vaig posar una mica vermella.

Vaig escoltar la seva explicació amb un somriure. "Venjança, orgull, amor". A això es resumien els seus motius per entrar a l'hemeroteca.

- Està bé, però me'n deus una...

Vaig tornar al meu escriptori, amb un escampall de papers sobre la taula.

-Tu qualsevol cosa que necessitis, jo estaré encantada de fer-la.

Em vaig aixecar per marxar, peró aleshores em va venir al cap una cosa al cap que havia estat rumiant.

-James... Em pots explicar com es fa per fer que un objecte sigui un portarreu i posar-li un temporitzador d'aquells perquè desaparegui a l'hora indicada? Ës que no ho he fet mai...

Ehm...

- Dooncs... sí, amb un Portus temporalis hauria de funcionar. Però no deixaria de funcionar "en una hora concreta", sinó que només seria portarreu de manera temporal. Concretament durant una hora.

Vaig quedar-me mirant la noia.

- Marxes, ja?

-No, no marxo -li vaig dir-. No es aixo el que vull. Vull un objecte que a una hora determinada desaparegui d'un lloc i aparegui en un altre. Com els portarreus que posen per les finals de quidditch, que desapareixen en un instant determinat i si arribes tard, doncs el perds... Saps el que et vull dir?

- Ah, aviam... Portus specificæ si estàs concentrada en la data i l'hora exacta - vaig assentir amb el cap, fent memòria.

Vaig asseure'm còmodament a la meva cadira i vaig començar a remenar papers.

- Alguna cosa més? - vaig dir, una mica fred; tenia molta feina.

-Portus specificae -vaig repetir, memoritzant l'encanteri-. Guai. I ja me'n vaig, ja me'n vaig, senyor ocupat...

Vaig sortir, pensant a veure on podia aconseguir un pot suficientment gran...

-Tela, tela, que el teu millor amic et faci fora d'aquesta manera... -vaig dir com a comentari final, i vaig tancar la porta.

Vaig sospirar. Aquells comentaris de l'Agatha de vegades feien mal. Segur que no ho feia amb mala fe, i en el fons tenia raó perquè l'havia fet fora literalment del despatx, però no tenia ganes de parlar. No tenia ganes de res, al cap només hi tenia una idea.

Vaig fer un gest de vareta i vaig escalfar el cafè. Me'n vaig servir una mica (devia ser el novè cafè del dia, i a més era bastant carregat) i vaig tornar a la meva taula. Vaig mirar un moment l'hora. Era pràcticament mitjanit, i ni me n'havia adonat.

No sabia si seria una bona idea visitar-lo a aquelles hores, però no l'havia vist des de abans de l'estiu, pot ser a diferència meua ell si que dormia, però bé, no perdria res per intentar-ho. Abans de passar per el seu despatx havia fet una petita incursio a la cuina en busca de café i unes pastes.
Vaig obrir la porta.

- Es pot? Se que es tard, però he dut café.

Va entrar la Sam.

- Sam! - vaig dir, amb un somriure d'orella a orella; de seguida vaig aixecar-me, vaig preparar una taula i un parell de butaques, i vaig servir-li una mica de cafè -. Tranquil·la, ja en tenia de preparat. Però és un detall.

Vaig convidar-la a seure i em vaig acomodar jo també.

- A què es deu la teva visita? - vaig somriure -. No em malinterpretis, m'alegro moltíssim de veure't, Sam, però una visita a les dotze tocades de la nit ha de tenir algun motiu de més.

Em vaig sentar en una de les butaques.

- Oh, es veritat, ets cap de residència, em castigaras per estar fora del llit de nit? ^^- vaig dir rient.- No, simplement volia parlar amb tu, a no ser que estigues ocupat, clar, que aleshores marxare. No ens veiem des de abans de l'estiu i...et vaig anar a visitar a Sant Mungo, no se el motiu per el qual estaves alli, però voldria preguntar si ja et trobaves millor.

Vaig rodejar la tassa de café amb les mans.

Vaig riure.

- Que considerada! Bé, ja estic bé... Vaig tenir un petit accident, però ara ja m'he recuperat - vaig mirar-la -. I tu què tal? Com t'ha anat l'estiu?

Vaig fer un glop de cafè.

- Això espere, per el teu bé.- vaig dir somrient.- Genial, excepte la part de la mudança, però a part d'això, ha anat tot molt bé.- vaig dir somrient.

Vaig agafar una pasta i la vaig sucar al café.

- I per cert, enhorabona per el teu nou treball, i ja se que en tens que tindre algun i tal... i que és molt poca cosa i blabla.. .però te dut un regalet.- vaig dir allargant un petit paquet.- Te'l podia haver enviat per l'aniversari però preferisc donar-te'l en persona.