London Bridge Hospital - Habitació 407, James Bohr

M'acosto al mostrador de recepció, preocupat, i pregunto pel James Bohr. El noi que hi ha aixeca el cap i em mira, alçant una cella.

- No ets el primer de preguntar-me sobre ell, i no seràs l'últim. Per què t'hauria de dir el que no he dit als altres?

Sospiro i acosto la Lily a mi.

- La meva nòvia és la seva millor amiga. Sé que no som familiars, però som la gent més propera que té aquí, sisplau...

Alça una cella i ens mira. La Lily té els ulls vermells d'haver plorat; sembla que això afebleix el recepcionista, que assenteix i em dóna el número d'habitació.

- Au, anem, Lily...

De seguida arribem. 407, m'ha dit. Sí, que hi és. L'habitació és buida i a les fosques; té les ferides tapades, possiblement ja cosides. Me'l miro bé; les ferides tenen, totes dues, orifici d'entrada i orifici de sortida. Respiro tranquil, per la Lily i tot el que m'havien explicat. Encara és viu, i no sembla que hagi d'empitjorar sobtadament, sinó que està tranquil.

No puc evitar deixar anar un sospir quan ens diuen el numero de l'habitació. Es viu. El James es viu.

Anem cap a l'habitació i, quan entrem, l'Erion el mira una mica per damunt i després ve cap a mi.

-Es viu.-li dic, amb un gran somriure. Després m'espanta la possibilitat de que s'estigui morint- Sobreviurà, oi?- Li demano a l'Erion. No sé si ell ho pot saber, però jo d'armes muggles no en sé res. M'apropo al James i li agafo una mà.

-Ho has aconseguit, James.

M'assec en una de les còmodes cadires d'hospital que hi ha a l'habitació. Hi ha molt d'espai; es tracta d'una habitació pensada per a dues lliteres, però només hi ha la del James.

- Sí, em sembla que sí. Les bales semblen haver sortit, o sigui que... si no té cap lesió interna greu, i si fos així ho sabríem, sobreviurà.

Fa cara de dormir plàcidament, però no puc evitar preocupar-me. Sigui com sigui, ens ha salvat la vida a tots... i, pel que sé, no és la primera vegada.

Estrenyo la mà al James.

-Ens has salvat a tots. Gràcies.

Llavors, recordo de cop l'ultim pic que vaig estar ingressada a l'hospital. Sento com un calfred em recorre l'esquena, encara em passa, quan recordo les tortures del Fortin. El Fortin...

-Al Fortin no li agradarà gens tot això.- dic. - s'enfadarà... Li ha sortit el tret per la culata, gràcies al James.

Deixo anar la mà del James i vaig amb l'Erion. Al meu rostre es pot veure una mica de por.

Sento com una mà m'agafa i m'estreny amb força. No tinc forces per tornar-li el gest, però disfruto, incapaç de moure'm, dir res i ni tan sols parlar, de la mà que m'agafa. No sé de qui és, però em satisfà pensar que hi ha algú a qui encara li importo. De fet, gairebé només se m'acudeix una persona que podria estar al seu costat.
Potser per això, quan sento que em deixa anar la mà, em sento indefens, sol i perdut, i trec forces d'on sigui per parlar.

- No... Eileen... No... - murmuro, feblement -. No em deixis...

Ja és molt, estar conscient i ser capaç de parlar. Intento obrir els ulls una dècima de segon, però els tanco, adolorit per la llum que hi ha. Respiro amb profunditat i tusso; m'adono que tinc un pulmó malmès i gemego, internament. El dolor em fa adonar d'una cosa de què no havia estat plenament conscient fins ara: sóc viu. El futur ja ha canviat. Somriuria, si pogués.

Em quedo de pedra en sentir la seva veu. Miro a l'Erion, incrédula, i em torno a girar. Vaig cap a ell i li torno a agafar la mà.

-James, no soc l'Eileen, soc la Lily... Ara cridaré a l'Eileen per dir-li que estas bé, em sents?

Li estreny de nou la mà. No puc evitar que una altra llàgrima baixi per la meva galta, però aquesta es d'alegria.

-Maleït sia, James, quin ensurt!!- li dic, encara que no sé si m'escolta.

Alço una cella quan el noi parla. No m'esperava que estigués en condicions de fer-ho, malgrat que no diu res més i no es mou ni una mica. Dubto entre si es tracta d'una situació de deliri i torna a estar inconscient, o si està conscient però no té forces per parlar ni moure's, ni tan sols obrir els ulls.

- Lily... Hauríem d'avisar la resta. L'Eileen aquesta, i la Sam, potser, si el que m'has explicat era cert que ara hagi parlat ho tira per terra, i potser ho hauria de saber, ella.

Faig que si amb el cap. L'Eileen, l'hauria de veure abans de que ella vegi per si mateixa el video. La Sam. La Sam ja no moriria, ja no ens hauriem de preocupar.

Tot sembla estar bé... menys per el Fortin, potser.

-James.- li dic, encara que el més segur es que no em senti.- Et vindré a veure. I ara segurament ve l'Eileen, i la Sam, i potser ve més gent. Eh? No estàs sol.

Li torno a deixar anar la mà i vaig fins a l'Erion. Li agafo de la mà i li somric.

-Sembla que tot torna a estar... més o menys bé, no?

I, després de donar una llista a la recepcionista dels amics del Fortin i la gent que ell voldria que el vegessin, sortim de l'hospital.

[Sortim del tema]

Entro a l'hospital amagant una mica el cap. M'es estrany, que ara els meus dos mons s'hagin unit en un de sol. M'havia costat lo meu, anar a Londres, però havia aconseguit anar jo sola. I arribar a l'hospital on m'havia dit la Lily que era el James. Vaig amb una cistella, mirant al meu voltant, i vaig cap a la recepció. Em posso de puntetes, ja que encara era una mica baixeta, per mirar a la senyora que hi ha a l'altre costat.

-Hola... Quina es l'habitació del James Bohr?

-Nom?

-Eh...- dic, estranyada de que em demanin el nom a un hospital.- Wendy. Wendy Moore.

-407.

Li dono les gràcies i vaig cap a les escales. Quan arribo a la porta, toco per si de cas el James està despert.

Algú truca la porta. Alço la vista del llibre i menciono un "Endavant" que amb prou feines es sent. Em fa mal, necessito més morfina. Tan de bo sigui la infermera amb una nova dosi: aguantaria amb una dosi al dia, però amb dues es passa millor.

- He dit que endavant - dic, en veure que no entra ningú; aquesta vegada la veu es decideix a sortir amb més força

Sospiro, adolorit i cansat. Els diaris i la televisió en van plens, del que va passar fa gairebé una setmana. Jo segueixo passant-ho molt malament, tanmateix; ningú m'ha vingut a veure, ni tan sols deuen saber res de mi des que vaig acomiadar-me de la Lily abans de sortir cap a Londres. Trobo a faltar les seves bronques, les mirades assassines de la Sam, la petita Wendy i els petons dolços de l'Eileen. Però sigui com sigui tinc motius per ser feliç: no sóc mort, i això vol dir que el futur pot canviar. Ja ha canviat.

Obro la porta i trec el cap abans de entrar jo. Somric al James quan em mira.

-Hola...!

Entro amb la cistelleta i m'assec a la cadira del seu costat, amb un somriure als llavis.

-No m'has deixat, tu.- li dic, amb un somriure. Sé que sona molt egoista, però es que de veritat li estic molt i molt agraïda. Bé, a ell no. A la Mort, de que no se l'hagi endut.- Em vaig espantar quan vaig veure el vídeo...

- Wendy! - exclamo, en veure-la.

Immediatament deixo el llibre i obro els braços, oferint-li una abraçada. L'agafo i l'estrenyo, carinyosament, amistosament, i després la deixo asseguda a sobre el llit, al meu costat.

- Com sabies que era aquí? Com és que has vist el vídeo? - me la quedo mirant -. Deixar-te! Mai, ja ho saps, que no. De cap de les maneres!

Li trec la llengua, divertit, i miro el que porta a les mans.

- Què hi portes, trapella, en aquest cistellet?

Ric i l'abraço jo també a ell. Perquè ara mateix, es, amb la Nyx, l'unica persona a qui puc parlar-li de tot sense preocupar-me. L'única persona que em pot entendre del tot.

-El video circula per internet... tothom a l'escola l'ha vist, encara que internet sigui una cosa muggle.

Li somric i llevo la manta que tapa la cistella.

-Son pocions...- li dic.- Últimament m'he adonat de que si faig sempre el que em diu el llibre em surten bastant bé.- Somric.- Abans passava una mica ... tot s'ha de dir.

Li dono un petit flascó i li somric.

-És per el dolor. He pensat que potser aqui no et donaven molt per això de que et droguen...

- Oh! Gràcies! - dic, mentre agafo el flascó que m'allarga i en faig un glop llarg -. Moltes gràcies, de veritat.

Després li torno a donar el flascó i me la miro. Estic content de veure-la, content de saber que està bé, però també content de saber que algú encara pensa en mi de tant en tant.

- Així l'ha vist tota l'escola? Però com sabíeu que jo era aquí? - dic, fent una ganyota -. I l'Eileen? Està bé? Sap que sóc aquí?

-No sé si la Lily ha pogut parlar amb ella d'això, però ella tenia l'intenció de fer-ho... però ella i la Sam van tot el dia d'un lloc a l'altre. Sembla que els professors estan anestesiats, i temen que el Fortin vulgui tornar a l'escola... fan encanteris protectors cada dia i els revisen de seguida.

Guardo el flascó i el torno a abraçar, sense fer molta força per si de cas, però li havia de donar una abraçada.

-Estan preocupats per tu.- li dic.- L'escola. La Lily, la Sam. He escoltat alguna conversa d'elles... La Lily encara tenia els ulls vermells, quan em va assegurar que estaves bé, que t'havia vist. La Sam fa com si res, però jo... veig que es com si alguna cosa la preocupés. No sé. Jo només em dedico a observar, ultimament...

- La Lily t'ho va explicar a tu? I ella, com ho sabia, que era aquí? Saps si la Sam i la Lily pensen venir a veure'm? Hi he de parlar molt seriosament...

Esbufego. Ja no em fa mal, però segueixo molt cansat.

- Wendy, tu estàs bé? - dic, preocupat per ella; ja parlaré sobre la situació de Hogwarts i el món amb qui correspongui, ella és massa petita per saber segons què.

-Ella... no ho sé. El cas es que es va enterar de les primeres i ell i el seu nòvio que ronda ara per hogwarts per ajudar amb això dels muggles van anar a buscar-te. La Lily em va dir que la senyora d'abaix no els deixava que passessin, però finalment els van deixar... No t'en recordes?- li demano.- Ella m'ha dit que va estar aqui amb tu.

Deixo la cistella al terra i em torno a asseure al llit.

-Sí. Sé que volen venir, però no se quan vindran. Ja t'ho he dit, es passen el dia anant d'un cantó a l'altre, llegint llibres d'encanteris defensius i per les nits fan ronda. No se quan dormen.- Li dic, perquè ara que ho he dit, m'adono de que no trobo hores que les utilitzin pel descans.- Encara que suposo que quan ho tinguin tot més o menys enllestit vindran.

Quan em demana per mi em quedo pensant. Per què no sé, com estic. Miro als altres, els observo, i jo soc com una autòmata, que veu passar les coses, però que no li afecten. O potser això només és el que sembla.

-No ho sé.- li dic.- Avui he tornat a somiar amb el raig verd que es va endur el Matt i el Harry i no he pogut agafar la guitarra. Em passa més o menys dos cops a la setmana...

Sospiro, alçant una cella.

- Va estar aquí? Coi, doncs no ho recordo... Val a dir que durant els dos primers dies no vaig tenir ni un instant de lucidesa - em remoc una mica al llit.

Em quedo mirant la nena, preocupat. Ho deu estar passant malament.

- Mica en mica, Wendy, mica en mica... - li acarono el cap, fent un esforç per moure el braç.

Abraço al James i sospiro.

-James... fa uns dies que faig una cosa la major part dels dies que es anar al bosc prohibit i disparar a les acròmantules... però em dono molt a la caça...tinc por, per si m'estic tornant... com ell.

Es una preocupació que fa temps que em preocupa. Des que em vaig adonar que havia matat un ésser viu i no m'havia fet res.

Remeno el cap, tranquil.

- No pateixis, per això. No ets com ell, Wendy, ni ho pensis, això. Ell és una persona terrible que assassina gent per poder aconseguir els seus objectius personals. Tu ho faries, això? No, és clar que no; l'únic que passa és que necessites desfogar-te. Això no et fa malvada...

L'abraço, amb calma.

-Gràcies- Li dic agraida, abraçant-lo. Feia temps que allò em preocupava.

El vaig mirar i vaig girar el cap cap a un costat.

-Et va fer molt de mal, quan et van disparar?- Miro les seves ferides -Quin va ser el teu ultim pensament abans de quedar-te inconscient?

Abaixo el cap, dolgut. No és el tipus de preguntes que un voldria que li fessin. No pas perquè molesti la pregunta; el que molesta és la resposta que has de donar. Perquè, a més, no és que sigui fàcil mentir en una situació així, i no canvia res: ja has pensat en la veritable resposta.

- Euh... doncs... - dic, fluixet, com si la morfina hagués tornat a actuar de cop i ja no tingués veu -. Em pensava... em pensava que em moria...

No arribo a plorar. És depriment veure com ni tan sols sóc capaç de fer una cosa així.

-James... James... Jo...

Em sento terriblement malament. Jo no vaig sentir dolor, però encara recordo el sentiment de terrible panic que vaig sentir quan el Fortin va aixecar la vareta davant meu.

-James, no va passar.- dic, abraçada a ell- De veritat, ja està, ens vas salvar a tots!

Aparto de la meva ment el Fortin i el seu raig verd. Ara no, ja ha bastat amb la nit que he passat.

L'abraçada de la noia actua com un sedant ben efectiu, i el flashback de la por que vaig passar en sentir que em moria s'esvaeix.

- Ja està... Ja està... - aixeco el cap i miro la nena -. Au, vinga, que has de tornar a Hogwarts. Oi que podries avisar l'Eileen, si la veus? Seria molt feliç si ho fessis...

-Sí, sí, ho faré.- li dic, baixant del llit.

Deixo la cistella a la tauleta al costat del llit.

-Et deixo sis pocions més. Raciona-les, d'acord?-li dic, somrient. Miro l'hora i sospiro.- Doncs... me'n torno a Hogwarts...

No tinc moltes ganes, però el James necessita descansar, i jo he de tornar ho vulgui o no. Així que vaig cap a la porta.

-Li diré allò a l'Eileen, no pateixis.

I surto per la porta.

[Surto del tema]