London Bridge Hospital - Habitació 407, James Bohr

Obro la porta de l'habitació que em va dir la Wendy i sospiro, tranquila, al veure el James. Despert. Viu.

-Gràcies a Déu, James. - Dic, tapant-me la boca amb la mà. No puc dir res més. Al veure el vídeo, just abans que la Wendy em vingués a avisar, vaig creure que estava mort. Que m'havia deixat sola.

I l'únic que vaig poder pensar va ser que què faria jo sense ell.

Però està aquí, davant meu. M'apropo i l'abraço amb compte. Durant un moment havia pensat que mai ho podria tornar a fer.

-Estàs bé?

Giro el cap en direcció a la porta quan sento que algú l'obre. Se m'accelera el cor en veure que és l'Eileen, però no tinc veu per dir-ne el nom fins que s'ha acostat a mi i m'ha abraçat.

- Eileen... em pensava que no et tornaria a veure mai - dic, mirant-la -. Gràcies per venir...

Tusso una mica, però m'acosto a ella i li faig un petó. De seguida que me'n separo alço una cella i sospiro, més tranquil.

- Que com estic? Tu què creus? Que em van disparar, eh? No és terrible, però fa mal...! - dic, divertit, mirant-la. No podria apartar els meus ulls d'ella. No vull fer-ho. Creia que no ho podria tornar a fer mai.

-Bah, James, una baleta de no res...- Dic, amb un somriure, contenta de que estigui animat. Havia pensat que potser desprès del que havia passat recordaria la batalla amb el Fortin i...

Preferia no pensar-ho.

- Sento no haver vingut abans, James. - Dic, sentint-me culpable. No havia sigut fins feia unes hores que havia vist el vídeo i que la Wendy m'havia avisat que el James estava a l'hospital.

Remeno el cap quan em demana perdó. No hi ha motius per estar enfadat, trist o decebut. Sóc feliç: creia que moriria i se m'ha concedit una altra oportunitat.

- No diguis bestieses, no podies saber-ho si no t'ho deien. A més, prefereixo que hagis vingut ara, que estic serè i puc reconèixer-te. La Wendy em va dir que havia estat tan malament, entre la morfina i les ferides, que no vaig reconèixer la Lily. Ni tan sols recordava que havia vingut...!

La noia se'm va quedar mirant, preocupada, però el somriure de felicitat que tenia jo dibuixat, per haver-la tornat a veure, era indeleble.

- Crec que mai t'havia estimat tant com ara... O potser mai n'havia estat conscient.

OFF: Per fer-ho avançar faig que ja te n'has anat i que ja ha passat temps, d'acord? ^^'

Miro el rellotge. El metge hauria d'arribar en qualsevol moment, però no es pot oblidar que un hospital muggle és menys eficient i molt més lent que Sant Mungo o un sanatori màgic. He demanat tres vegades el traspàs, però s'ha considerat que el meu trasllat podria ésser una ofensa per al col·lectiu mèdic muggle -no és una ofensa, només és una certesa; els mags curen més, millor i més ràpidament- i m'he acabat quedant aquí.

- Senyor Bohr, estic content de veure'l tan serè. De fet no m'estranya: s'ha recuperat molt ràpidament.

- Em ve a donar l'alta? - li dic, amb una guspira d'esperança als ulls.

- Euhhh... No exactament. L'alta hospitalària, sí, però haurà de venir regularment un cop almenys cada dos dies. Durant un mes. O sigui que s'ha de quedar aquí, a Londres.

- No tinc enlloc on quedar-me.

- No pateixi per això, James, és una de les persones més carismàtiques i emblemàtiques que he vist en molt temps. Trobarà un fotimer de llocs només alçant un dit i demanant-ho.

- No exageri, sisplau, doctor... que ja em fan prou mal les ferides i no m'agrada que em prenguin el pèl.

- No ho faig.

Alço una cella, mirant-lo.

- Veurà, James... - segueix el doctor -. S'ha parlat molt de la relació entre màgia i ciència, últimament. La comunitat científica creu que podria ésser d'ajuda.

- I m'encantaria!, però hi ha un psicòpata que es dedica a assassinar alumnes meus, i no puc pas deixar...

- No crec que ningú tingui cap pressa a agafar-lo. De fet es barallaran per incorporar-lo als seus llocs de treball, als seus laboratoris. Encara no ha rebut correspondència de Ginebra?

- Ginebra? Del CERN, diu?

- Exactament. Crec que la tenia per aquí, entre les cartes de l'institut d'Oncologia i el Centre Superior d'Enginyeria i Arquitectura d'aquí mateix, a Londres.

- Doctor... li ho agraeixo, però ara mateix no necessito una feina. Necessito un llit, un sofà, un televisor i un microones per fer pizzes congelades. I descansar... m'entén, oi?

- Sí, sí. Faci el que vulgui, és ben lliure. Ja té l'alta hospitalària -diu, allargant-me un paper que ho certifica-, i haurà de fer bondat si vol l'alta mèdica per poder fer coses de més profit.

Assenteixo mentre m'incorporo i agafo les meves coses, a punt per marxar. Faig un cop de cap com a salutació, i d'un gest sobre els talons desaparec i aparec a casa. Sóc a cent quilòmetres de Londres, però puc aparetre sense problemes. Sort d'això...

[Tema tancat]