Casa del James Bohr

Quan arribo a l'hospital, em diuen que li van donar l'alta hospitalaria el dia anterior. Dono les gracies tan amablement com puc, i dic que no quan em demanen si estic bé, però igualment passo dels metges. Desapareto i apareixo de cop a uns quants carrers de la casa del James, per poder pensar que dir-li en veure-li abans d'arribar. Un somriure? Dubto de que em surti algun. A més a més, el James es un dels pocs que coneixen bastant el codi de colors del meu cabell, i en veurel's grisos segur que sospitarà que alguna cosa no va bé.

Gens bé.

Espero que no s'enfadi perquè no l'hagi anat a visitar. Sincerament, si quasi no podia dormir, menys encara podia anar a visitar el James. Esperava que ho entengués. Es clar que, amb tot això, segurament les meves barreres mentals serien febles i potser ho podia veure-ho tot sense que digués res. Això seria genial, però no m'agrada que se'm fiquin al cervell, i una part de mi em diu que ho he de fer jo, no la meva ment... bé, com sigui.

Quan arribo a la seva casa pico a la porta encara sense saber que fer ni que dir, amb un pensament confos incapaç de formar una idea concreta, i només amb la imatge de la Sam somrient i fent-me costat quan ho passava malament.

Algú truca a la porta. Alço una cella i m'aixeco de la butaca per anar a obrir. Abans de fer-ho ja sé que és la Lily, que està preocupada, que ha dormit poc i que li sap greu no haver vingut abans. Però està tan dèbil que ni tan sols s'ha adonat que li he llegit els pensaments.

- Lily! - m'exclamo, en un gest de falsa sorpresa, quan obro la porta -. Oh, quina alegria em dónes! Passa, passa...!

Obro la porta de bat a bat i li faig un gest per indicar que passi, mentre jo dibuixo un somriure més fals que un sickle de llautó. No és que no m'alegri de veure-la, però temo que vingui a donar-me males notícies -aquestes sí, que no puc llegir-les, perquè jo també estic molt dèbil- i la meva situació no afavoreix cap ensurt. D'acord, ho admeto, potser em vaig precipitar en demanar l'alta hospitalària.

-No... no sabia on anar...- dic, amb una veu que no sembla per res del món la meva. Greu, ronca, trencada...- Jo... esque...

No se per on començar. Només de pensar-ho em falta aire. M'adono de que m'he quedat com una imbécil davant de la porta, mirant-lo, sense saber que fer, i decideixo entrar, encara que a la meva ment em diu que estic perdent un temps valuós per trobar la Sam.

-Es...- dic, mentre m'assec al sofà del saló.- Es que... la... la Sam... la Cass va... La Wen em va dir...

Amago la meva cara entre les meves mans, perquè em bloquejo i no soc capaç de formar una frase ben feta. M'esforço en respirar a un ritme natural, però em costa...

Alguna cosa no rutlla. Està nerviosa, molt preocupada i és incapaç d'explicar-ho sense entrebancar-se. M'acosto a ella, ràpidament, i l'abraço amb calma i tendresa.

- Tranquil·la... respira, no parlis... només... només deixa-m'ho veure. Serà millor si no forces més la veu, que gairebé estàs afònica.

Tanco els ulls, abraçant-la, i em concentro. Les meves capacitats màgiques han crescut molt en un any, suposo que gràcies a l'intens entrenament que va suposar voltar per Europa. Potser per això, una barrera mental ben construida, que abans em costava horrors superar, ara em suposa un obstacle minúscul. Fins i tot quan estic dèbil.

Però tot el que aconsegueixo veure és que la Sam ha desaparegut. Que algú se l'ha endut, que l'han drogat i se l'han endut. Dubto un segon, perquè no sé si és cosa meva, que sóc incapaç d'aprofundir més, o si és que no en sap res més.

- Lily... Lily... què en saps? Vull dir... que ha desaparegut és tot el que en saps? No saps qui ha estat? Lily... m'has de dir tot el que puguis, si hi ha res més... no puc anar més enllà, jo...

Assenteixo lleument mentre intento agafar aire i deixo anar esbufecs i gemecs. Deixar-lo entrar a la meva ment. Una cosa que mai m'ha agradat, però ara es necessaria... Li deixo, tanco els ulls i em dedico a intentar respirar, a esforçar-me a tranquil·litzar-me, però no puc no puc.

Quan el James torna a parlar em mossego el llavi uns segons abans de parlar. Després agafo aire com puc.

-Crec... Crec que...- la mera idea de pensar-ho em fa mal al cor, molt de mal.- Crec que se qui... crec que se qui ha estat.

El meu cor va molt ràpid, em falta aire, em fa mal la gola...

-I crec que ha estat culpa meva.- dic de cop, i em torrnen a caure llàgrimes per les meves galtes.

- No, no ho diguis, això, que no és veritat... - tusso una mica i noto una fiblada al costat dret; faig una ganyota, però no me'n preocupo gaire i em torno a centrar en la Lily -. M'has de dir qui ha estat, Lily. Amb sort el podrem trobar. I a ella, també...

Em separo una mica d'ella i la miro: té un aspecte deplorable. Els cabells se li han posat de color gris clar, pàl·lid, i els ulls se li han enfosquit. No m'havia fixat mai que li canviés el color dels ulls.

- T'has de tranquil·litzar, Lily. Posant-te nerviosa no ajudes gaire la Sam, i sé que si et centres pots fer grans coses. Però ara m'has de dir qui ha estat...

-Sí! Sí que ha estat culpa meva!- dic, plorant.- Vaig provocar-lo! Vaig fer que volgués fer-li mal! Jo no volia que passés això!

D'acord, tranquil·litat. Com coi ho feia? No paro de tremolar, ploro molt, i la meva ment no para d'anar d'un lloc a un altre sense control. Sospiro, torno a tancar els ulls i conto fins a vint poc a poc. Pareix que no funciona, però poc a poc començo a respirar més lent.

-El... El Kurt Johnson.- li dic.- Un que està amb el Fortin. Va intentar lligar amb la Sam... Em vaig creuar una vegada amb ell i ens vàrem barallar... el vaig petrificar, però ell abans ja va amenaçar la Sam.

Obro els ulls i miro al James.

-No pot ser un altre. La Cass no el coneixia, així que no era de Hogwarts, però tant la Sam com ell es coneixien...

Un altre atac. Torno a amagar el meu cap entre les meves mans, tractant de tranquil·litzar-me.

Em disposo a preguntar-li quanta estona fa, de l'atac, però es torna a posar molt nerviosa i em veig obligat a tornar-ho a descobrir pel meu compte. Un parell d'hores, una mica més. Remeno el cap, però estic una mica més tranquil: si el seu objectiu és matar-la, ja ho ha fet. Si el seu objectiu és torturar-la... aleshores tenim temps.

- No cal agafar-s'ho amb presses, ara, ja. Farem el que calgui, però ara... ara has de descansar.

I abans que pugui replicar he tret la vareta i li he donat un copet al cap, que la deixa adormida. L'agafo en braços abans que caigui a terra, i reprimint els gemecs de dolor que em provoca l'esforç, la porto fins al sofà i la deixo allà. Quan es desperti em matarà...

Miro el rellotge; no hi ha pressa, perquè som ben entrada la nit i en Johnson voldrà descansar. Fins demà al matí no cal patir per a res. M'aixeco com puc -estic perdent les forces de mala manera, i em temo que si segueixo fent esforços excessius m'acabaré desmaiant- i vaig fins la llibreria. És un espai multidimensional, amb cinc dimensions: espai suficient per encabir-hi de deu a vint vegades els llibres que hi ha a la London Library. Mareja una mica en entrar-hi, i t'hi perdries si no ho coneguessis, però aviat m'oriento i vaig fins al lloc corresponent. En trec un llibre gruixut, de ben bé mil quatre-centes pàgines, i me l'enduc a la sala d'estar, on la Lily jeu, estirada, al sofà. Se li ha regularitzat la respiració i els cabells se li han enfosquit, agafant el seu color castany natural. Sort que no somnia, perquè segur que serien malsons.

M'assec a la meva butaca, altra vegada, i obro el llibre. Tracking and locating, pàgina cinc-cents vint-i-tres fins a cinc-cents seixanta-vuit. Hi ha tot d'encanteris, més aviat complexos, que requereixen utilització de material específic i molt d'entrenament. Em fixo en els més senzills, que permeten localitzar sobre mapes, i a la fi en veig un que permet aparetre en una zona propera (d'uns cent metres, diu, si es fa ben fet) al lloc on es troba aquesta persona o objecte. Quelcom màgic, diu. I se n'ha de tenir un rastre, d'aquesta màgia. Una mostra.

Faig una ganyota, perquè jo no tinc ni idea d'on treure aquest rastre. Potser la Lily té alguna idea; quan es desperti li preguntaré.

Quan obro els ulls, tardo en adonar-me del que ha passat. El James està llegint un llibre a una butaca. El miro, sense entendre res, i despres m'aixeco d'un bot en adonar-me del que ha fet. I m'enfado. És clar que m'enfado.

-James!- li crido.- Per què ho has fet, això?!

La Sam. La Sam segueix en algun lloc amb aquell fill de puta. Em mossego el llavi.

-Potser es morta!- li crido.- Potser l'han matada! Potser li estan torturant, ara! No em pots adormir!! No podem perdre el temps d'aquesta manera! Joder!

Però abans de que ell també s'enfadi i o em digui qualsevol cosa l'abraço i deixo anar uns sanglots que no puc evitar.

-Maleït sia.. quins espants m'esteu donant...

Primer la "quasi mort" del James, ara això de la Sam. Algú m'odia...

Alço una cella quan veig que es regira al sofà. Com a molt han passat dues hores, i he estat rebuscant en altres llibres. Crec que la millor opció és utilitzar un rastre de màgia gentilesa d'una batalla o duel.

No tinc temps de dir res abans que se'm posés a cridar, i quan li anava a dir alguna cosa per tranquil·litzar-la va desfer-se en plors, als meus braços. Vaig deixar el llibre i la vaig abraçar, preocupat.

- Lily... ja està, ja està... Em deixes que m'expliqui? No t'he adormit per fer-te la punyeta, o sigui que no tens motius per queixar-te...

Em moc una mica, adolorit per les ferides, i me la miro.

- A veure, dius... dius que potser és morta, no? - me la quedo mirant -. Si la intenció de l'amic Johnson és matar-la, ja ho ha fet fa hores, molt abans que arribessis tu, o sigui que tardar dues hores o tardar-ne quatre no té cap trascendència. A més, no pateixis perquè la torturi; les tortures només tenen gràcia si l'objecte d'aquestes està despert, i drogada s'hi haurà estat prou estona com perquè l'altre hagi preferit tancar-la i anar a dormir. Són les dues de la matinada, o sigui que no pateixis: possiblement dormen.

Sabia que no era així, que era una droga d'efectes ràpids i que possiblement ell no tenia cap mena de regularitat pel que fa als horaris. Però l'havia de tranquil·litzar.

- I de veritat creus que hem perdut el temps? M'has deixat treballar durant dues hores, cosa que no hauria pogut fer eficientment si haguéssis estat conscient - dic, amb una cara de disculpa per dir-li que estorba -. Vaja, que has descansat i jo he treballat, i si haguéssis estat desperta m'hauries fet sortir a buscar-la sense saber on començar. Per tant... estàs segura que hem perdut el temps?

L'abraço, tranquil, mentre xiuxiuejo que es tranquil·litzi.

- Sé que estàs preocupada, però has de mantenir el cap fred i ser una mica més analítica. Necessito que em diguis si va utilitzar cap mena d'encanteri contra tu, i si ho va fer, quina mena d'encanteri i si et va tocar.

-Son les dues de la matinada, ja, estaran dormint.- li dic, secament.- Si està morta dona el mateix, ja.

M'aparto d'ell i el miro amb el ceny arrufat.

-No soc tonta, James. A ells tant se'l s'hi dona que siguin les dues de la matinada. Ells fan mal a qualsevol hora.- dic, recordant com el Fortin va apareixer aquella nit i se'm va endur a la sala de la necessitat. De cop em ve el record més intensament al cap. Agafo aire i ho aparto de la meva ment ràpidament.- I l'hem de trobar ja! Les tortures son terribles! Somiarà amb això tota la seva vida li hem d'ajudar com sigui!

Vale. Callo i m'esforço per tranquil·litzar-me i pensar en la baralla que vam tenir jo i ell.

-Em... m'atacava...- Penso. Una bofetada, la menció dels meus pares...- Em va paralitzar el braç, em va fer un petit tall... Per què m'ho demanes?

Sospiro, més tranquil.

- Quin encanteri, Lily? M'has de dir quin encanteri... el recordes? - esbufego -. Mira, t'explico la idea que he tingut. Hi ha encanteris de localització i tracking, que serveixen, com diu el nom, per localitzar algú o alguna cosa. N'he trobat un de molt interessant, que permet aparetre a una distància de com a molt cinquanta metres, si es fa ben fet, del lloc en qüestió; però només funciona amb coses màgiques i se n'ha de tenir un rastre o una imatge molt clara. Com que això segon no ho tenim, farem servir el primer, o sigui que... quin encanteri era?

-Feia... es que feia encanteris no verbals, crec.

No recordava que hagués dit en cap moment un encanteri en totes les seves paraules. Vaig pensar-hi i vaig decidir tornar a dir-li el que havia fet.

-Eren encanteris no verbals. Crec que un era un diffindo, perquè em va tocar en el braç dret i em va fer un tall d'uns quinze centímetres... després em va fer un altre i em va paral·litzar el braç dret també.

Vaig mirar-lo. Potser podriem trobar la Sam. Em feia por pensar en que ens trobariem, però l'haviem de trobar ja.

-Serveix?

Alço una cella mentre parla. És clar, que fa encanteris no verbals. No és cap lince, però tampoc és tonto del tot.

- Euh... el petrificador no, però el tall... encara tens la ferida, oi?

Li miro al braç i veig que prop de l'espatlla el té embenat, aproximadament a la zona del bíceps dret. Sí, és clar que el té. I molt possiblement té raó i es tractava d'un Diffindo.

- T'explico com va, això: de la teva ferida en treurem una mostra d'aquestes... restes màgiques que deixa qualsevol encanteri. No és difícil, però et pot coure una mica o fer-te mal, o sigui que intenta pensar en alguna cosa que no sigui el tall. Després d'això, la vareta quedarà impregnada d'aquesta mostra de màgia del Johnson; farem el mateix encanteri que va fer ell sobre un objecte i el convertirem en un portarreu abstracte, sense pensar en cap destí. Normalment, aquest portarreu no faria res perquè la marca màgica que li queda el portaria al mateix lloc on és; però si la marca màgica que té el relaciona amb algú que no és aquí, voldrà tornar fins a ell i ens deixarà allà on sigui que es troba. I possiblement, si tot va bé, on també hi ha la Sam.

Me la quedo mirant, una mica preocupat.

- S'entén?

-S'entén. I no em miris així que no em possaré a plorar perquè em farà mal.- Posso els ulls en blanc.- He passat per cosses pitjors, ho saps, i es la Sam. Es com si fos la meva germana, faré el que sigui.

M'aixeco una mica la màniga de la camisa, perquè amb tot això de talls, ferides i sang, m'estic quedant sense camises, i no em puc permetre comprar-me una altra camisa.

-Ah, i si tinc raó i es ell qui ho ha fet tot això... ho ha fet per fer-me mal.- li dic, i la veu se'm trenca.- Estic segura... així que si em veu, anirà a per mi segur.

Remeno el cap, per tranquil·litzar-la.

- No pateixis, estaré amb tu... si vaig guanyar el Fortin també puc guanyar aquest idiota.

Li remeno els cabells, mentre aparta la màniga de la camisa per tal de deixar la ferida al descobert.

- Val, això et farà mal - trec la vareta i apunto a la ferida, que encara és oberta -. Oratio cetero potestatem pro altero carmine salutem.

Un ble de llum enllaça la ferida amb la punta de la vareta, i la noia emet un crit de dolor, suposo que sorpresa. Una gota de sang surt de la comissura de la ferida, i li allargo un mocador perquè se l'eixugui.

-D'acord.

Deixo anar un crit quan em fa l'encanteri i aparto la vista mossegant-me el llavi. Joder, no esperava que em fes tant de mal. Vaig agafar el mocador i me'l posso a la ferida. Després miro al James.

-Va bé? Funciona?- demano. - La podem trobar?

- T'he avisat, que faria mal... - esbufego, i després allargo la mà i agafo una estatueta que hi ha en un prestatge; deixo la ment en blanc i apunto amb la vareta -. Portus

Deixo l'estàtua, que representa una escombra de quidditch, i em miro la noia. Furgo per les meves butxaques, buscant un pot, i a la fi el trobo en una butxaca interior de la jaqueta. En trec un parell de pastilles pel dolor i me les empasso, neguitós. Amb això aguantaré unes quantes hores.

- Au, estàs preparada?

-Eh.- dic, en veure com s'empassa una pastilleta.- Si no pots venir no vinguis, els metges em mataran.- dic.

Em quedo mirant-lo uns segons sense saber molt bé que dir. Preparada? Es clar que ho estava. Havia descansat, em veia amb forces per fer el que fos, però... que trobaria? Com estaria la Sam? Portava varies hores segrestada. L'haviem de trobar ja...

-Segur que tu pots venir? Jo estic preparada. Ja ho saps.

- Sssí... no pateixis, és la dosi regular.

De fet, és mentida; el doctor em mataria si sabés que estic prenent més de dues pastilles d'hidrocodona diàries. Però això no cal que ho sàpiga, la Lily. Em forçaria a parlar amb el doctor o, fins i tot, a deixar de prendre'n; i no en tinc cap ganes.

- Anem, doncs - i dit això, agafo l'estàtua i li indico que faci el mateix -. Un... dos...

Me'l miro amb una cella alçada. Menteix, ho sé, però decideixo no dir res. Ell sabrà que es fa, i si no, ja li fotré la bronca més tard.

Agafo l'estatua i faig que si amb el cap. Estic preparada. Em prometo que, sigui el que sigui el que ens trobarem allà, seré forta per sortir-ne. Encara... que hagi succeït el pitjor.

-Tres.

I desapareixem d'allà.

[Tema tancat]