Amb tu volia jo parlar... [Bohr]

Era de matí. Estava una mica descol·locada perquè m'havia despertat en una habitació que no era la meva (no perquè hagués passat la nit amb ningú altre sinó perquè durant l'estiu m'allotjava al despatx d'una tal professora Le Fay, segons deia a l'entrada del despatx). No m'havien deixat tocar res, però l'estil de l'habitació no anava gens amb mi, tot i que reconeixia que tenia bones vistes, ja que era a dalt de tot de la Torre d'Astronomia.

Vaig obrir la porta de la cuina i em va envoltar un aroma d'allò més agradabla. Ohhhh Hogwarts, Hogwarts... com ho havia trobat a faltar.

- Què vol, senyoreta? - em va demanar un elf domèstic.

- Un cafè llarg, molt carregat, siusplau - vaig dir amb to sec tot i que educat.

- Sucre?

- Ni se t'acudeixi.

Em vaig asseure en una cadira. Tenia ganes de fer un cigarret, però sabia que no es podia fumar a la cuina. Merda de vida ¬¬

Vaig entrar a la cuina, amb unes ulleres impressionants i mentalment esgotat. Devia haver dormit tres hores; tres hores plagades de malsons sobre demèntors que em xuclaven l'ànima.

Semblava que no era l'únic que no podia dormir. Eren les vuit del matí, en un estiu calorós que la majoria de gent aprofita passant el matí al llit.
No la coneixia, però em sonava... No sabia de què, però em sonava. Feia cara d'estar molt nerviosa i remugava als elfs que passaven preguntant si volíem res.

- Escolta, que em podries portar un cafè amb llet, amb una cullerada de sucre, i un muffin? - vaig dir a l'elf més proper mentre agafava un lloc per seure.

Vaig veure que un noi acabava d'entrar. No feia cara d'haver descansat gaire. No duia uniforme, o sigui que vaig pensar que era un monitor, tot i que semblava molt jove. És clar que com era estiu molts alumnes no duien uniforme, aquells dies.

- Un altre que tampoc descansa bé -vaig dir amb un somriure cínic-. La vida és dura, eh?

- Pfff... Moltíssim. Porto mesos sense dormir bé - un elf va arribar al meu costat i va deixar una plata de muffins sobre la taula -. En vols un?

Vaig agafar-ne un i li vaig clavar queixalada. Mm... boníssim.

- Espera, no te'n vagis, emm... com et dius, tu, elf?

- Waddi, senyor.

- Li has preguntat a la senyoreta si volia res més, Waddi? Potser li ve de gust alguna cosa...

- Té raó, senyor. Que vol res, senyoreta?

- Teniu arsènic? -li vaig preguntar amb una cara sardònica.

L'elf va empassar saliva i va marxar corrent, espantada.

- Era broma...! -vaig cridar, una mica massa tard-. És igual, no volia i res més. I gràcies pels muffins, però no m'agraden les coses dolces- li vaig dir al noi.

En cap sentit.

- Ets alumne o monitor? Et veig més jove que jo, però no sabria dir quant.

Quan va dir allò de l'arsènic gairebé em poso a riure. El pobre elf va sortir corrent, mentre la noia em deia que no li agradaven les coses dolces.

- Sóc monitor, ara... I espero que, a partir del setembre, professor. Vaig acabar setè el juny passat.

Vaig mirar la noia amb atenció. Em sonava... però seguia sense saber de què. I no podia llegir-li la ment; estava massa espès per fer-ho.

- Oh, t'acabes de graduar. Felicitats.

Vaig passar-me les mans pels cabells i me'ls vaig enretirar de la cara. Vaig notar que les tenia una mica tremoloses. Duia massa hores sense fumar, i el cafè no ajudava, però era el meu altre vici.

- Jo no vaig arribar a graduar-me mai, però ha d'estar bé ser professor. Els despatxos com a mínim són guais. Almenys el meu, m'han col·locat al de la professora d'Astronomia...

Vaig fer un glop de cafè.

- Com et dius, per cert?

Vaig somriure i vaig murmurar un "Gràcies" quan va felicitar-me. Era simpàtica, tot i que també molt nerviosa.

- James Bohr, per servir-te. Com et dius, tu?

Vaig fer un glop del cafè recent arribat i em vaig acabar el muffin. No tenia massa gana, també l'havia perdut juntament amb la son.

James Bohr. James Bohr! JAMES BOHR!

Vaig obrir els ulls de cop, i gairebé vaig poder sentir com els cabells se'm posaven vermells de cop. Vaig vessar una mica de cafè de la tassa. La fúria podia amb mi. Era ell, el molt desgraciat!

- Així que ets tu... -vaig dir empetitint els ulls-. Jo em dic Dianne. Bell. Lliga caps, cervellet ¬¬

Oh, merda.

- Ehm... Sí, ara ja sé qui ets. La teva germana m'ha parlat molt de tu... i dedueixo que sou igualment magimòrfiques i que... si tens els cabells vermells... estàs... una mica enfadada...

M'estava quedant parat per moments. Era com si em quedés sense pila; vaig començar a pensar, i no em va costar més de dos segons caure en que devia odiar-me, aquella noia. Com a germana gran, devia ser superprotectora, i no em perdonaria pas mai el que li havia fet a la Lily.

- Com t'atreveixes? COM T'ATREVEIXES A MIRAR-ME A LA CARA, DESGRACIAT? NO TENS... NO TENS NI IDEA DEL QUE HA ESTAT PASSANT PER CULPA TEVA, PER NO PREOCUPAR-TE, I TU L'ÚNIC QUE SAPS FER ÉS....

Estava tan cabrejada. Tant...! Tenia encara la tassa de cafè a les mans, que em tremolaven de la ràbia. Vaig tenir l'impuls de llançar-li el cafè bullent a la cara. Però no ho vaig fer. En comptes d'això vaig llançar la tassa sencera contra la paret.

- Diuen que ets un geni, però tot el que deus tenir al cervell t'ho deuen haver tret del cor -li vaig dir amb les dents serrades i prement els punys-. COM POTS VIURE AMB TU MATEIX SABENT EL QUE LI HAS FET? QUI NECESSITA ENEMICS TENINT A PROP UNA PERSONA COM TU?

Vaig sentir l'impuls de posar-me a plorar. El que la gent no entenia era que no podia permetre'm tornar a estar amb la Lily. I, en part, voldria arreglar-ho i fer-li costat, però...

- Dianne... Sisplau... Sé el mal que li he fet... Però de no fer-ho encara n'hi faria més, de veritat... - vaig dir, amb les mans al cap i els ulls tancats -. I, per si t'ho preguntes... no, tampoc jo puc viure sabent què he fet...

Estava destrossat per dins. Era un mal moment per fotre'm bronca, perquè sabia del cert que tot el que em digués seria absolutament cert.

- I sobre victimista... -vaig dir, escupint les paraules-. Quin fàstig que em fas. Que bones persones com la meva germana estiguin com estan mentre que gent despreciable com tu és aquí tan panxa...

Em vaig aixecar i vaig col·locar la cadira al seu lloc, intentant controlar-me.

- Quin fàstig que em fas. Una persona decent li estaria fent costat. No estic dient que hagis de compartir les decisions que ha pres, però almenys podries respectar-les i, tant llest que ets, podries veure que ho ha estat fent per tu.

Necessitava sortir i fumar-me un paquet de cigarrets, l'un darrere l'altre, fins que em tranquil·litzés.

Me'n vaig cansar. Tota la inestabilitat, la culpabilitat, es van convertir en ira. Ira en estat pur.

- PERÒ ES POT SABER QUÈ T'HAS PENSAT?! MAI MÉS T'ATREVEIXIS A PARLAR-ME AIXÍ, DIANNE BELL! No saps de què parles, ni la teva germana, ni ningú...!

I després vaig tenir por. Por de mi mateix. Automàticament havia portat una mà a la butxaca de la vareta, mentre cridava a viva veu davant d'aquella noia.

- Fer-li costat acabaria amb la vida dels dos, però no pots entendre-ho. - vaig mirar-la fixament, encara furiós -. No has d'entendre-ho.

- Ni ho entenc ni ho podré entendre mai -vaig dir amb ràbia en veure que s'havia posat com una moto. A mi, m'estava cridant? A MI?-. Però el que ho hauries d'entendre ets tu. Tu i ella. No li has donat cap explicació, simplement t'has avorrit d'ella... o això és el que li fas creure. No és suficient per tu, no?

Em vaig saccejar els cabells, tenia moltes ganes de plorar i de cridar i de trencar-li la cara a aquell noi. A la meva germana, no.

- Si... sapiguessis com li has trancat el cor... i com apreciaria que estiguessis al seu costat... per què li has donat l'esquena Bohr? Ets realment tan fill de puta?

- Et semblarà egoista..., però quan t'he dit que acabaria amb la vida dels dos... - vaig posar-me còmode -. Bé, no sé què li passaria a ella; sé que jo sí que moriria en l'intent.

Vaig agafar un altre muffin.

- O sigui que... no, no m'he cansat d'ella. I no considero que sigui "poca cosa per mi", al contrari, no em mereixo algú com ella. Senzillament, aprecio massa la meva vida; encara que et sembli egoista i no et valgui com a excusa.

Més serè, podia ja llegir subrepticialment algun dels seus pensaments. Se'm feia incòmode llegir la ment de la gent, però sabia que havia d'aprendre a controlar-ho i a evitar el que havia passat amb la Lily.

S'havia calmat. I no sé què em va dir d'acabar amb la seva vida. Que era egoista. Sí, segurament, però no el culpava, si realment es tractava d'això. Jo hagués donat la meva vida de bon grat si sapigués que amb això podia salvar la de la Lils.

Vaig respirar profundament, perquè no entenia el que estava passant allà, però ho volia entendre. No semblava tan mala persona... què coi havia passat?

Em vaig tornar a asseure, ja més tranquil·la.

- Explica'm què passa -li vaig exigir-. Trobo que ella es mereix saber-ho. I si tu no i ho pots dir, deixa'm que ho faci jo, perquè ella està convençuda que tot és per culpa seva.

- No puc, ni tan sols ho acabo d'entendre. No és culpa de la Lily, sinó meva, però... - vaig aixecar el cap -. Pel que he llegit, molts legiliments en formació formen lligams amb la gent del voltant, si s'hi impliquen sentiments forts...

Vaig mirar-la. Semblava més calmada. Vaig començar el relat.

"En... en estar junts, la Lily i jo vam formar un... lligam d'aquests, suposo. Que es va trencar o esquinçar quan ella va marxar durant aquesta llarga temporada. No puc estar a prop seu sense que la meva ment tendeixi a "reparar" aquest lligam: sense voler-ho em fico en la seva ment i perdo totes les forces. Em desmaio, perdo la consciència... i si tardo molt a adonar-me'n, pot ser pitjor.
Vaig creure que rebutjant-la i allunyant-la de mi es trencaria el lligam, però no va funcionar... No sé què pot passar si es trenca aquest lligam: potser tot s'arregla sense cap problema, i podem tornar a ser amics. Però potser la meva ment depèn del lligam."

Vaig aixecar-me, disposat a marxar.

- Vaja, que per ara no pot estar en la meva vida, però tampoc pot no ser-hi del tot... - vaig acabar-me el muffin.

No coneixia ningú que fos legerement, per la qual cosa tot allò em venia de nou. Era molt estrany. Però no el podia deixar marxar. Havia de saber més coses.

- Espera! -vaig cridar, tornant-me a alçar-. I a ella tot això l'afecta? Què vols dir amb això? No pots reparar el lligam, perquè almenys a tu t'afecta, però tampoc el pots trencar perquè depens del lligam? Què representa que heu de fer doncs?

I quedava la pregunta més important...

- I fora de tot això... a part d'això de la ment... tu què és el que voldries fer? Vull dir... tu encara l'esti...?

Vaig callar a temps. Allò no era cosa meva, no m'hi havia de ficar. Xafardera.

-Fem veure que no he dit això últim, siusplau.

Vaig fer mitja volta.

- Aviam... A ella no l'afecta en absolut, crec. Espero que sigui així, tot i que hi ha mags que diuen que el lligam és parcialment bidireccional.

Sabia que anava per llarg, o sigui que vaig tornar a seure.

"En les meves condicions, no puc reparar el lligam: suposaria tornar a sortir amb ella, aguantant la temptació de "llegir-li la ment" a la Lily i permetent que es reparés el lligam tot sol. Ni tan sols sé si funcionaria, de fet ho dubto molt.
Tampoc puc trencar el lligam voluntàriament, perquè no sé ben bé com funciona. I si ho sapigués, dubtaria en trencar-lo, perquè em temo que la meva ment depèn del lligam. Si em carrego el lligam, potser perdré la consciència o em tornaré boig. O potser m'hi quedaré, ja m'entens.
No sé què hem de fer, no en tinc ni idea. Si sapigués exactament com funciona el lligam, sabria com actuar, però porto massa temps debilitat i en condicions infrahumanes, i no estic en condicions de fer un estudi com aquest."

Vaig demanar a l'elf que em dugués una mica de suc de carbassa, mentre ella em feia la pregunta. Després em va demanar que la ignorés, però no podia.

- La veritat... és que no ho sé. Ja no l'estimo com abans, però dubto que fos veritat dir que "ja no significa res per mi". Vaig pensar que potser era això el que feia que el lligam no es trenqués, però no va funcionar el que vaig fer el primer dia i... i ara les coses s'han complicat.

Vaig fer un sospir nerviós, gairebé enfadat, però no tant amb ell com amb la situació en si.

- Doncs ella et necessita -vaig dir-li-. No sé si és pel lligam aquest o no, però et necessita emocionalment. La torna boja pensar que t'ha fet alguna cosa horrible, que estàs tan enfadada amb ella que et fa fàstig. Està depressiva, i això no li convé gens en el seu estat.

No sabia què podia fer. QUina impotència.

- Merda! -vaig cridar el final i vaig clavar una patada a una cadira, que va caure a terra. Un elf domèstic la va recollir, i un altre em va portar un altre cafè-. Gràcies. I perdó per perdre els nervis, últimament els tinc sempre crispats...

- Mira, Dianne... No et vull ofendre, ni a tu ni a la teva germana, però... no estic disposat a donar la vida per ella. - vaig aixecar-me, ara sí disposat a marxar -. Tot i que accepto que hauria de parlar amb ella. Encara que això suposi tornar a la Infermeria perquè he perdut la consciència un cop més.

Vaig fer un gest amb la mà.

- Ha estat un plaer, per cert!

Què podia dir contra allò? No pensava donar la vida per la meva germana. Evidentment no li podia demanar allò. Però bé, almenys semblava disposat a parlar amb ella. Millor això que res.

Vaig observar com s'aixecava per marxar. No em queia bé, evidentment que no. La meva germana ho havia donat tot per ell, i ell l'havia deixada. Però vaja. No era mala persona, o sigui que el respectava.

- Igualment, Bohr. -vaig dir fent un glop de la tassa de cafè-. Però que sàpigues que t'estic vigilant. Ves amb compte amb com la tractes perquè no tinc per què tolerar segons quin comportament... -vaig dir, recordant com la Lily m'havia parlat d'alguna de les últimes converses que havien tingut.

- Almenys tinc el consol de saber que seràs conscient del motiu...

Vaig saludar-la amb la mà i vaig sortir. Poc després també va marxar ella, crec...

[TEMA TANCAT]