Parlar amb els morts

Vaig travessar el cel, rabent, convertit en falcó. Feia piruetes en l'aire, i jugava, en un vague intent d'aclarir-me la ment.

"Els germans Peverell van ser capaços de crear un objecte per parlar amb els morts. Hi ha d'haver alguna manera d'emular la màgia que van fer servir ells. Un encanteri, potser."

Vaig mirar avall. Un encanteri, però de quin tipus? Què se'n feia, de les ànimes dels morts? On anaven? Les ànimes dels fantasmes es separaven del cos, exemptes del lligam amb l'espai; però seguien al món, lligades... lligades al temps, és clar.
En canvi, els morts... aquells que anaven al més enllà, es convertien en quelcom totalment deslligat del món, del temps i l'espai.

Vaig baixar, rabent, i vaig quedar-me al terra, al mig dels jardins. El cel estava ennuvolat, però no li vaig donar importància i vaig treure la vareta d'una revolada.

- Spectris loquitur a extra tempus et spatium. - res, res de res -. Spectris reversus a extra tempus et spatium.

Vaig esperar uns segons, però no va passar res. Vaig clavar una puntada de peu a l'herba, frustrat, i vaig tornar a treure la vareta, apuntant al no-res.

- SPECTRIS LOQUITUR A EXTRA TEMPUS ET SPATIUM! - res, res de res.

Se m'escapava alguna cosa. No sabia què era, però se m'escapava alguna cosa. Vaig repassar, mentalment, l'estructura de l'oració; potser una oració més directa, imperativa.

- Loqui, spectris ultra tempus et spatium. - vaig fer una ganyota; sonava bé, però em faltava alguna cosa.

Vaig ajupir-me, frustrat, i vaig cridar. Què era? Què era?

Anava passejant pels jardins. Notava una mica de fred als peus. Normal, anava descalça, i l'humitat me'ls congelava. Portava una samarreta blava de tirants, i uns pantalons pirates d'un to blau fosc. També duia, com sempre, la bufanda Ravenclaw, tapant-me les ferides embenades, encara, del coll.

Vaig sentir un crit, de sobte, i vaig alçar el cap, esglaiada. A algú li estàven fent mal? Vaig apretar a córrer cap al lloc d'on venia el so. Però em vaig aturar, de sobte, en veure de qui provenia. Vaig obrir els ulls, sorpresa, i vaig fer un passet enrere, temerosa. Si era cert el que havia dit la Lily...

Vaig sentir com algú corria cap a mi i vaig aixecar el cap, mirant en la direcció d'on venia el so. Vaig veure l'Allie Lovegood, vestida de blau, descalça i amb una bufanda.

- Es pot saber què fas, descalça? Agafaràs fred...! - vaig girar-me cap a ella i vaig baixar la vareta, més calmat -. No ho sé, posa't unes sabates, o fes un encanteri aïllant.

Vaig fer un gest de vareta, lentament, i vaig quedar-me apuntant-la. Després vaig somriure, tranquil, i vaig agitar-la. Un càlid raig de llum va envoltar els seus peus, aïllant-los del fred terra dels jardins.

- No pateixis, no et faré res. - vaig dir, mentre baixava la vareta.

Vaig quedar-me quieta, mirant-lo, però no vaig poder evitar un petit somriure, amb us sospir d'alleujament, quan va fer que aquella agradable calor m'envoltés els peus.
Encara que em va dir que no em faria res, em vaig quedar apartada d'ell. Em feia... Por, dir-li per què havia fet mal a la Lily. Malgrat tot, vaig asserenar l'expressió, i vaig mirar al meu voltant, encuriosida.

- Eh... Gràcies... - vaig mirar-me els peus, ara més calents -. D'això... Per què cridaves?

- Euh... no crides, tu, quan t'enfades perquè no et surt bé una cosa? - vaig somriure-li, cordialment.

No tenia ganes de fer mal a ningú, aleshores. Només a mi mateix, per inútil, per incapaç. Em feia mal pensar que no era capaç d'aconseguir els meus objectius; i és que de fet sabia que podia, però em faltava alguna cosa.

- El meu pare es va morir fa poc. Hi ha tantes coses que m'agradaria dir-li... és el que intentava. Parlar-hi, preguntar-li tot el que dubto.

- No... Jo callo, i faig explotar la ràbia per dins - vaig dir, mirant-lo.

Però quan em va dir allò del seu pare... Vaig fer una ganyota, sense poder evitar-ho. Devia ser molt dur que et passés allò, realment.

- Vaja, ho... Ho sento...

Vaig asseure'm a terra, cansada. Els temes de morts i dolors m'afeblien, mental i físicament. Era real, el que deia? Podia parlar amb els morts? Llavors, la Lizzie...

- I... Què volies fer? Com pretenies parlar amb un... Mort?

- Saps la pedra de la Resurrecció? La de la rondalla dels tres germans... Existeix de veritat. I funciona, a més. Però no la tinc, no la puc tenir. - vaig fer una ganyota, pensant en la Bell -. Per això intento fer un encanteri que recrei l'efecte de la pedra.

Vaig asseure'm, a una mica de distància. No volia que es sentís incòmode, ella.

- No t'explicaré com es fa, perquè és complicat. Deixem-ho en que els fantasmes són esperits lligats al temps, però lliures de l'espai. Per això poden travessar les coses i estan separats del cos. Els esperits dels morts, que han anat fins al més enllà, estan lliures del temps i de l'espai. I el que faig és cridar-los. Però em falta alguna cosa a part de l'encanteri, i no sé què és.

Ni tan sols vaig mirar-lo quan es va asseure a una mica de distància de mi. Podia ser que fos el primer cop que tingués una conversa amb ell? Va comentar si coneixia la pedra de la rondalla, i vaig assentir amb el cap. Quines preguntes, és clar que la coneixia!

- Potser... No ho sé, però potser et falta sentiment... Les ganes de que torni, però ganes que surtin del cor, alguna cosa profunda. A... A la rondalla...

Vaig tancar els ulls, recordant.

- El germà mitjà va continuar fins a casa seva, on vivia sol. Un cop a casa va agafar la pedra que tenia el poder de convocar els morts i la va fer giravoltar tres vegades dintre la mà... Meravellat i joiós, va veure que se li apareixia la figura de la noia amb la qual s'hauria volgut casar si no hagués tingut una mort prematura... Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d'ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. - vaig recitar, encara amb els ulls tancats.

Els vaig obrir, de mica en mica, i vaig alçar la mirada cap a ell. Estava mig absorta en els meus pensaments.

- Potser... Potser et falta sentiment - vaig dir, distreta -. Vull dir, a la rondalla el germà feia aparèixer la noia perquè l'havia estimada, i la seva pèrdua l'havia deixat amb un gran buit al cor. Perquè hi havia aquest sentiment profund.

Ni tan sols el mirava a ell, quan vaig acabar de parlar, perquè havia clavat la vista a terra de nou. I dos noms diferents em travessaven la ment. Mark. Lizzie. Mark. Lizzie.

"Sentiment... Però... però ja no en tinc, d'això, no? Potser... potser hi he de ficar ganes. Concentrar-me en qui vull que torni.

- Gràcies, noia! - vaig aixecar-me d'una revolada, i vaig apuntar cap al no-res -. Loqui, spectris ultra tempus et spatium!

Vaig quedar-me apuntant al no-res, mentre pronunciava aquelles paraules, pensant en el meu pare. Aquell home, aquell gran home que m'havia donat la vida. I aleshores va passar: una guspira va brillar als meus ulls, i de la punta de la meva vareta en sortí un flaix de llum.

I era allà. Allà, dret. Vaig reprimir l'impuls de córrer i abraçar-lo, perquè sabia que no podia. En comptes d'això, un murmuri va sortir de la meva boca.

- Pare... - vaig obrir molt els ulls, sorprès.

I aleshores ho vaig entendre, ho vaig entendre tot. L'encanteri necessitava una font d'energia prou gran per generar un conjunt vectorial, un generador de vectors, quatridimensional. I un mag qualsevol, allò, no ho podia fer. Feia falta una font d'energia més enllà de les paraules: un sentiment, com deia la noia, o bé una convicció. Un desig, vaja. Energia pura.
Vaig dedicar-li un somriure al pare, que me'l va tornar, i vaig aturar l'encanteri. Després vaig girar-me cap a la noia, encara somrient, i vaig anar fins a ella, aturant-me a un parell de metres.

- Gràcies, Lovegood... Gràcies, de veritat. - i dit això, vaig començar a riure, alegre.

Ho havia fet, i tant.

- Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d'ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. Al final el germà mitjà, embogit per aquell anhel sense esperança, es va suïcidar per reunir-s'hi definitivament...

Vaig aixecar la vista cap a ell, que s'havia aturat a poca distància de mi, i el vaig mirar fixament als ulls.

- I així va ser com la Mort es va apoderar del germà mitjà.

Vaig quedar-me'l mirant, com si cap d'aquelles paraules haguéssin sortit de la meva boca, interrogant. M'havia donat les gràcies, però... Ho havia dit seriosament, o només estava intentant guanyar-se'm? O només li importava poder veure el seu pare?
Una idea em va assaltar, de sobte. Si ell podia veure el seu pare... Allò volia dir que, si fes el mateix, jo podria veure la Lizzie? Vaig quedar-me mirant els seus peus, embadalida, amb els ulls molt oberts i les idees esvalotant-se dins la meva ment.

- Apa, gràcies per tot - vaig somriure-li i, d'un gest ràpid, vaig transformar-me en falcó i vaig marxar.

Em sentia bé, feliç. Ho havia aconseguit. I, si podia veure el pare, també hauria de poder veure els altres. A l'avi. I a Lord Voldemort. A qualsevol. Ja no necessitava la pedra.

[Surto del tema]

- De res...

Vaig observar, sorpresa, la transformació del noi, i vaig seguir el falcó amb la mirada.
I una pregunta em va assaltar la ment.
Realment havia fet bé? Hauria aconseguit parlar amb el meu pare de no ser per mi? I, el que no m'havia preguntat durant tota l'estona... Per què necessitava tenir aquell recurs? No era natural parlar amb els morts...

Vaig aixecar-me de terra, atabalada pels pensaments esbojarrats i frenètics que m'atravessaven la ment, i em vaig dirigir al castell, a buscar, ni que fóssin, uns mitjons de llana.


[TEMA TANCAT]