Hem de... Parlar [Karl]

Vaig mirar-me al mirall de l'habitació una darrera vegada abans de sortir-ne per darrera vegada. Duia posat l'uniforme de Beauxbatons. Deixar el verd i agafar el blau se'm feia molt difícil. Ho deixaria tot enrere... I tot volia dir el Karl. Li vaig enviar l'anaconda platejada, dient-li que havíem de parlar i que l'esperava al pont. Al menys no hauria de donar gaires explicacions. La meva vestimenta parlava per ella sola.

Vaig caminar, pausadament, mirant al meu voltant, ignorant els esguards curiosos d'alguns alumnes, estranyats pel meu uniforme blau cel. Feia tant que no el portava...

Vaig arribar al pont, i em vaig recolzar a la barana. Duia el barret a la mà, perquè no volés amb el vent, i em mirava tot el que tenia al voltant, acomiadant-me'n.

Quan vaig arribar al pont ella ja hi era, anava vestida de color blau, i se'm va fer extrany ja que sempre l'havia vista amb l'uniforme de la nostra casa o amb el de quidditch, no va ser fins que no em vaig apropar una mica mes que no vaig identificar la seva indumentaria com el unid¡forme de la seva antiga escola.

Vaig arribar fins on era ella, la vaig mirar als ulls i li vaig fer un peto suau però que deixava clars els meus sentiments a la galta, la veig encarar.

-Que passa que necesitaves parlar amb mi amb tanta urgència?.- vaig preguntar amb una mica una mica desconcertada devant de la seva indumentària.

Vaig tancar els ulls en sentir el seu petó a la meva galta, i els vaig tornar a obrir per mirar-lo fixament. Em feia por el que anava a dir, em feia por perdre'l, que reaccionés malament.

- Marxo, Karl...

Vaig abaixar la mirada, amb un nus que anava creixent a la meva gola, i me'l vaig mirar de nou, uns segons, abans d'enretirar la mirada altra vegada. Vaig mossegar-me l'interior de la galta, temerosa, abans de dir, sense mirar-lo als ulls i amb un murmuri:

- Me'n torno a França.

"Me'n torno a França" les seves paraules resonaven al meu cap un cop i un altre pero la meva ment no se les volia creure, no podia ser no... Se'n anava i jo... Jo la perdia un altre cop, el cor se'm fa per bocins només de pensar-ho, i en aquell moment va ser quan em vaig adonar de que anés on anés jo me'n anava amb ella.

-Vull...- les paraules estaven enganxades a la meva gola, em costava molt dir-li allò, mostrar-li els meus sentiments pero era o ara o mai, o li deia o la perdia per SEMPRE, el meu cap no es podia deixar de recordar que per sempre era molt temps.- Vull venir amb tu, vull quedar-me amb tu... Vull estar amb tu.

Vaig agafar-li les mans i vaig clavar els meus ulls en els seus.

-Recordes tots els moments que hem pasat junts, bons o dolents, com discutiem les primeres vegades, com vas ser la única a defensar-me a la Sala comúna el primer dia que vaig arribar...- Vaig agafar aire i vaig continuar.- Vull trencar tots els rellotges del mon i que les mans del temps no ens puguin moure mai més, quedar-nos en aquest moment, per el que queda de les nostres vides.- vaig suspirar, ara venia la part dificil.- S'ha acabat? Digues que no s'acaba aqui, siusplau.

Pero abans de que pogues contestar vaig continuar parlant amb les paraules que sortien directament del meu cor sense que el meu cervell pogues fer res per impedir-ho.

-És increïble com de cop la vida fer un gir, com sempre acabem fent mal a les persones que més estimem, com jo a tu, però saps que.- vaig dir-li amb un somriure.- Ara sé que vull ser el teu últim primer petó, així que siusplau digues que això no acaba aquí, digues que puc venir amb tu.

Vaig mossegar-me el llavi, escoltant les seves paraules. No em podia creure el que sentia, i maldava per evitar que les llàgrimes que s'estàven acumulant als meus ulls rodolessin per les meves galtes. En va. Perquè quan va començar a dir que voldria parar el temps, les galtes van començar a humitejar-se'm per culpa de les perles salades que baixaven dels meus ulls, incansables. Quan va acabar de parlar, jo ja estava feta un mar de llàgrimes.

- Karl, jo...

Però no podia parlar, les paralues no sortien de la meva gola, notava un ofec aterrador causat per tot el que sentia en aquells moments. Vaig fer un pas endavant, i el vaig abraçar, amb força, sanglotant.

- No vull que acabi res, Karl, no vull... Vull que comenci alguna cosa nova, però vull tenir-te al meu costat. Però demanar-te que vinguis amb mi a França... Aquí tens una feina i una vida, Karl, no em perdonaria mai ser tan egoïsta...

Vaig obligar-me a mi mateixa a callar, i vaig quedar-me abraçada a ell, uns segons, potser minuts sencers. Després vaig aixecar el cap, mirant-lo fixament als ulls, i vaig murmurar:

- Jo t'estimo, Karl...

-Gisèlle.- vaig abraçar-la mentre li acariciava els cabells per a que deixes de plorar, m'havia dit que m'estimava i el meu interior saltava d'alegria era igual que estessim en guerra, que dema potser fossim morts perque ella m'estimava i era tot el que importava.- M'és igual la meva feina, o els pocs amics que tinc aqui, em sents, perque una vida aquí sense tu, sera com una mort lenta, com si cada dia arrenquessin una petita part de mi perque tu no hi ets.

-T'estimo Gisèlle.- vaig dir-li.- I se que he estat un imbècil i que he tardat molt temps en adonar-me'n i que t'he fet molt mal pel camí, però si em deixes, dedicare la resta de la meva vida i rectificar aquests errors i a fer-te feliç al meu costat

El vaig abraçar, fort, plorant. No m'ho podia creure, però em semblava que per fi s'havia acabat. Adéu a l'agonia i al patiment de pensar que no podia tenir-lo, adéu al sentiment de que el món no ens volia junts. Les seves últimes paraules em van trencar. Van entrar a mi, penetrant fins al meu cor.

I no vaig poder dir res. Les paraules se m'encallaven a la gola, no volien sortir. Vaig aixecar el cap, lentament, i vaig fer-li un petó.

No vaig poder controlar-me, simplement vaig seguir l'impuls, i vaig sentir que altra vegada era el primer petó. Altra vegada aquells sentiments, exaltats, però ja no confosos. Estava segura de que l'estimava. I que el volia al meu costat per sempre més.

La vaig abraçar mentre la besava, disfrutant d'aquell moment com si fos el primer, perquè de fet era el primer, de la nostra nova vida junts.
Em sentia feliç, molt més del que mai m'havia sentit, estava amb ella, per fi habiem aconseguit superar tot el que havia passat i podiem estar junts... No sabia com expresar els meus sentiments sentia que tenia ganes de saltar i cridar alhora i tambe de no deixar mai d'abraçar-la.

Vaig separar els nostres llavis nomes l'espai suficient per a poder parlar.

-Quan vols marxar cap a França, princesa?- vaig preguntar miran-la als ulls amb un somriure

Vaig somriure, mirant-lo als ulls després d'aquell petó que va ser el millor de tots els que havia fet en la meva vida. Vaig recolzar el cap contra el seu pit, tancant els ulls, disfrutant d'aquell moment.

- Marxem quan tu estiguis preparat, Karl. Jo ja estic... A punt, diguem. Però què faràs, tu, allà? On treballaràs, què faràs mentre jo sigui a Beauxbatons?

Vaig agafar-li les mans, mirant-lo als ulls, amb un somriure tímid als llavis. Per fi podiem estar junts, i ell vindria amb mi a França, era una de les millors coses que m'havien passat en la vida.

Vaig aixecar els ulls cap al cel meditant la resposta i fent el calcul del temps que necesitaria per preparar totes les coses per marxar, de fet no tenia gaires efectes personals i per deixar la feina nomes hauria de parlar amb el director.

-Crec, que podriem marxar dema mateix si tu vols- vaig dir mirant-la sabent que li feia molta ilusio- No tinc gaires coses per fer la maleta i en quant a la feia el vell boig aquell no crec que em trobi gaire a faltar.

Vaig posarme a riure amb la seguent idea que em va passar pel cap.
-Tu creus que a Beuxbatons em deixarien fer el mateix que aquí o m'hauria de transvestir per ser del gust de la directora?- vaig dir en to de broma

Vaig baixar el cap somrient i li vaig fer un peto als llavis.

Vaig somriure, abraçada a ell.

- Encara que no et deixéssin en un principi acabaríen fent-ho, Karl... Tinc contactes, en realitat puc aconseguir el que vulgui parlant amb un parell de persones...

Vaig somriure, trapella, abans de mossegar-me el llavi i dir:

- Marxem demà, doncs...

Vaig abraçar-lo, amb força, amagant el rostre al seu coll, mentre murmurava un "Gràcies" gairebé inaudible.

Vaig somriure feliç quan vaig sentir aquell inaudible gràcies.
- De res, princesa.- vaig dir-li.- Ja saps que no hi ha res que no faria per tu, a més, que mes podria demanar al lloc on anem tinc una novia amb influencies.- vaig fer-li un peto a la front rient.

De sobte vaig posar cara de terror, tot fent broma.

- Oh, Mademoiselle Possesseur, no se parlar en françes...- vaig dir fingint horror- que fare jo ara, estic perdut...

Vaig posar-me a riure, i em vaig posar de puntetes per fer-li un petó al nas, divertida.

- No et preocupis, Monsieur Foster, això no és un problema. Només hauràs de quedar-te tot el dia al meu costat perquè així pugui fer-te d'intèrpret i traductora de tot el que et digui la gent.

Vaig agafar-li les mans, somrient, i li vaig picar l'ullet.

- Encara que si anem pels passadissos i algú et tira un piropo, no t'ho traduiré...

Vaig riure al sentir la seva resposta, sempre deia alguna cosa que jo no m'esperava.

-Saps, aixi m'alegro de no saber françes perquè tinc una escusa per passar-me tot el dia enganxat a tu.- vaig fer-li un peto suau al front.- A mes realment et penses que faria cas a un piropo que no fos teu.- vaig dir-li treient la llengua.- Ets la única per mi, Gisèlle, ja ho hauries de saber.

El vaig abraçar, perquè ell era el que sempre em feia sentir especial, única, inigualable.

- Quina pena, doncs, que t'hagi d'aguantar tot el dia amb mi, no?

Vaig riure, sarcàstica, i li vaig fer un petó, dolç.

- I no pateixis, que de piropos meus no te'n faltaran, ja ho crec jo que no...

Vaig riure afalagat pel seu comentari.

-Princesa, acabaras aconseguint que em posi vermell si segueixes aixi.- vaig dir mig fent broma- I en Karl Foster mai es posa vermell- vaig afegir amb to arrogant.

La vaig abraçar rient interiorment, si no em pegava un clatellot per l'ultim comentari tindria sort.