Segrestada [Karl]

[OFF: S'ha ficat la Celo a l'altre tema, obro aquest, diu el mateix, però no hi ha Celo pel mig ]

ON:

Vaig arribar a la Torre d'Astronomia, panteixant per l'esforç. Vaig aixecar el cap, somrient, i vaig mirar al Karl als ulls.

- Realment calia pujar corrents, Karl? Vull dir, entenc que volies allunyar-te de la Pomfrey, jo també, però calia correr tant?

Estava cansada, però era aquell tipus de cansament que deixva una bona sensació. Em vaig asseure al terra de la torre, i vaig recolzar el cap a la paret, mirant per la finestra. Estavem a punt de veure la posta del sol des del lloc on millor es veia de tota l'escola.

- Si que calia Gis.- vaig dir-li dolçament.- Calia, perque volia que veiessis això.- li vaig indicar amb el cap la posta de sol, el color rogenc del cel.- Veus, això és preciós i només per això val la pena fer tota la correguda que hem fet. Va aixecat.- vaig dir-li mentre li donava una ma.- que t'ho perdràs.- i li vaig somriure.

Vaig tornar-li el somriure. Vaig agafar-li la mà, i em va ajudar a aixecar-me. Vaig assenyalar a la finestra, on començava la posta de sol. El cel començava a tenyir-se de vermell.

- Mira, Karl... – vaig dir encisada per la bellesa del moment.

Vaig agafar-li la mà, i el vaig dur a l’ampit de la finestra amb mi.

- És maco, oi? – li vaig dir.

- És precios Gi.- vaig dir.- Té portat aqui perque jo hi vinc sobin, és un dels llocs que més em recorda Noruega.- li vaig dir amablement, em vaig posar darrera seu i li vaig passar els braços per la cintura posant en meu cap sobre el seu suament.

-Aquest lloc em relaxa, em dona la calma que no hi ha enlloc més en aquest castell- vaig somriure-li.- es un castell de bojos.- vaig inclinar una mica el cap i la vaig mirar intensament als ulls.

Em va passar els braços per la cintura. Bé, igual a Noruega era tothom així. Vaig somriure.

- No he estat mai a Noruega, però hi ha dies, depèn dels núvols, que aquest lloc és com Carcassonne, el poble dels meus avis. De petita acostumava a mirar la posta de sol des de la finestra de la seva habitació.

Vaig agafar-li els braços, per la meva cintura. Llavors em va mirar, fixament, una d'aquelles mirades on et perds, t'enfonses. Vaig aguantar-li la mirada, i vaig recolzar el cap contra la seva espatlla. Li vaig dir:

- Tens uns ulls preciosos, Karl...

- M'agradaria poder dir que els teus ulls també són preciosos, però mentiria si digués això.- vaig dir-li rient.- perque tota tu ets preciosa, veus dient això, dic la veritat.- li vaig fer un somriure de suficiència.

I vaig dirigir la meva mirada a l'horitzó, deixant als meus pensaments vagar lliures.

-Així que ets de Carcassonne.- vaig dir en tó curios.- Una vegada i vas estar, quan era petit, és un poble molt bonic pel que recordo.

Vaig somriure.

- De fet, no tinc ni idea d'on soc. Vaig passar els anys de la meva infantesa en diferents llocs de França. Carcassonne, Paris, Rhône... Vaig estar per tot França, i part de Normandia.

Vaig posar les mans a la finestra i vaig dir:

- I si, Carcassonne és molt bonic, però això és mil vegades millor.

-Ah sii?- vaig preguntar encuriosit.- això més bonic que França, ho dius pel fred, o pel menjar tan bo? - d'acord estava escent sarcàstic, però és que aquell lloc em posava dels nervis.

Vaig mirar-la fixament

-O es que tens un altre motiu?

Vaig aguantar-li la mirada, i vaig dir suaument:

- Tinc molts motius, Karl, més dels que et penses segurament, però si et penses que tel's diré tots, estàs arreglat! - vaig dir, afegint un to de broma a les últimes paraules.

Vaig tornar cap a ell, salvant en dos passos la distància entre ell i la finestra, i li vaig passar un braç per les espatlles.

- Això és molt més bonic perquè tinc molta més gent amb que compartir-ho. La Ra, la Ur, tu... Sou molt millor que la meva família. A casa meva, amb el meu pare i la meva germana, estava bé, però ens faltava el factor companyia. Aquí el tinc de sobres, i només amb això, ja és tot més bonic.

Havia eludit el fet que era orfe de mare, no volia parlar de coses tristes en aquell moment. Desitjant que li hagués passat per alt, vaig seguir mirant la posta de sol.

-El factor companyia?.- vaig dir extranyat, però rient.- Jo ho solucionaré ràpid.
Vaig fer un moviment amb la vareta i vaig fer apareixer un goset de pelux de tenia jo quan era petit.

-Ves, ara ell també et farà companyia.- vaig riure i em vaig mirar al gos.- Saluda a la Gisèlle Toby.- vaig dir en to juganer i bromista.

Li vaig fer una abraçada de despedida al gosset i li vaig entregar.
-Cuida'l bé eh?- vaig dir.- que sino m'ho dirà.

Em va envair un atac de tendresa en veure com em donava el gosset de peluix. El vaig agafar, somrient, i el vaig estrènyer contra mi. El vaig aixecar a l’alçada dels ulls, per veure’l millor. El Toby. El meu somriure es va esvair ràpidament. Era molt semblant al gosset de peluix que teníem a casa, però d’un color més fosc. Era massa semblant. Era massa semblant al gosset que havia comprat la meva mare durant el període d’embaràs. No... S’hi assemblava massa. Em recordava massa a ella.

- Gra... Gràcies Karl... – vaig fer, torbada.

Vaig tornar a somriure, creant una màscara per a la meva tristesa. Sempre em passava el mateix. Collons, no ho podria superar mai? Però en lloc de seguir trista, com em passava sovint, aquell cop la tristesa que sentia era en certa manera agradable. El vaig mirar als ulls, i el vaig abraçar.

- Moltes gràcies - vaig dir, més fermament, de manera sincera.

- De res petita.- vaig respondre abraçant-la fort, de la mateixa manera que ella m'abraçava a mi.- T'agrada el Toby?- vaig preguntar divertit.

Vaig somriure ampliament miran-la, abraçada al meu peluix, aquell peluix que tantes coses habia passat amb mi, no sabia perque l'hi habia donat, provablement, per la necessitat de protegir-la, la necesitat de demostrar-li que m'importava.

-Si vols encara hi ha més.- vaig dir-li rient.
Ella em va mirar amb cara d'estranyada, jo vaig inspirar profundament i vaig agafar-li les mans, movent-les al compàs i vaig començar a cantar:
- Hakuna Matata, vivé se feliz...- i al cap de pocs segons vaig esclatar a riure.

Es va posar a cantar i a mi em va agafar un atac de riure. Vaig somriure més obertament, i vaig seguir-li el fil:

- Ningun problema... Puede hacerte sufriiiir... Lo más fácil es.. Saber decir... Hakuna Matata!

Vaig riure encara més. Recordo com, de petita, quan anava a casa d'amigues muggles, veiem pel·lícules d'aquell estil. Sense deixar-li anar les mans, vaig mirar per la finestra. El sol s'havia amagat del tot rere les muntanyes, sumint-nos en una foscor absoluta. Vaig acostar-me al marc de la finestra, separant-me d'ell i m'hi vaig recolsar, mirant cap a enfora.

- Preciós... - vaig murmurar.