Passejant sense rumb [Karl]

Passejava per la Ronda d'Alla. Venia de comprar-li menjar al Boira, i en aquells moments no sabia pas què fer. La Ronda d'Alla era un lloc curiós, ple de botigues estranyes i originals. Vaig fixar-me en un aparador on hi havia galetes en forma de cor exposades. Cors. Cors per tot arreu. A les piruletes, a les samarretes de les nines, a les decoracions dels pastissos, als dibuixos, fins i tot a les galetes!

Vaig seguir passejant, sense anar enlloc en concret. De sobte, però, un rostre va destacar entre la resta. Ell no. Per favor, que fossin imaginacions meves. No podia ser. Com reaccionaria ell? Com reaccionaria jo?

Acabava de tornar de Noruega i havia anat a la Ronda d'Alla a comprar quatre coses que em feien faltar i ja de pas a buscar cares noves per a futures conquestes, anava mirant a banda i banda quan la vaig veure, era ella, més bella que totes les que havia vist fins aquell moment, sense dubtar-ho vaig avanar cap a ella.

-Gisèlle.- vaig cridar una mica el seu nom per que es gires i em veies.

Vaig aturar-me en sec, i vaig tancar els ulls. Em vaig girar, lentament, notant com el cor m'anava a mil per hora.

- Karl... - vaig fer, amb un somriure forçat.

Vaig caminar uns passos cap a ell, salvant distàncies.

- Karl, quant de temps...

"Massa temps" vaig afegir interiorment.

- Si no recordo malament.- vaig fer.- no vaig ser jo el que va fugir corrent de la nostra ultima trobada...-vaig fer una ganyota, feia mal recordar aquells moments.- per cert, vaig rebre la teva carta...

Vaig canviar de posció, aquell tema no m'agradava.
- Així que, que n'es de la teva vida ara?

Em va agafar el que en podríem dir un atac de sinceritat i de desfogament. Necessitava treure-ho absolutament tot. I ho vaig fer, sense callar-me res.


- Realment vols saber què n'és de la meva vida ara? Molt bé, t'ho diré. Des del dia que vaig marxar corrents del bosc, una merda. Una santa merda. Perquè em vaig sentir fatal per haver triat. Perquè vivia amb la frustrant sensació de ser una noia il·lusa que només somiava en que la seva millor amiga i el noi que li agrada no s'odiéssin. Volia estar amb tu. Han estat uns mesos horribles, Karl. Perquè cada fotut cop que sentia el teu nom defallia. No ho aguantava! No parava de repetir-me que no hauria hagut de marxar aquella nit, que li hauria hagut de plantar cara a l'Ur, explicar-li tot. Però no, vaig ser subnormal i em vaig limitar a escriure't una merda carta intentant argumentar una decisió sense cap tipus de lògica. I per què? Per por. Per por de l'Ur, per por de tu. Perquè em feia por tenir-te... Pensant que eres massa fàcil de perdre.


Les llàgrimes havien començat a rodolar-me cara avall, sense que me n'adonés. Em vaig eixugar les galtes amb el revers de la mà, abans de continuar.


- I aquí em tens, plorant com una subnormal amb un sentiment total de culpabilitat i impotència. Sóc imbècil.


Vaig respirar fons. Ja ho havia tret. Vaig acabar d'assecar-me les llàgrimes i, forçant un somriure, vaig dir:


- I de la teva vida, què n'és?

No vaig poder soportar veure-la plorar i la vaig abraçar, com ho hagues fet qualsevol amic i vaig repenjar la galta sobre el seu cabell abans de parlar, respirant la olor del seu perfum

-Shh, no ploris preciosa.- vaig dir intentant calmar-la.- Vas fer el que vas creure més correcte en aquell moment, el que el cor et va dictar i això no es res despreciable.

Em vaig quedar pensatiu, així que no era que no m'estimes sino que no em volia tenir per no perdre'm.

-Doncs la meva vida Gis, no ha estat gaire millor que la teva.- vaig dir-li.- Perque me'n vaig anar a Noruega per oblidar-te i no va passar un sol minut en que que deixes de pensar en tu, i desitjes haber fet les coses d'una manera diferent. Però sóc un cabró impulsiu, prou bé que ho saps, i no tinc remei. L'unic que puc fer es demanar perdó de cor.

Vaig quedar-me callat dubtant entre si preguntar-li o no, al final vaig decidir que si.

-Gis, ja sé que no tinc cap dret a preguntar-t'ho però, com està la Ur?.- vaig fer.- Si no ho vols no em responguis.

Vaig sentir-me tan alleujada quan vaig trobar-me de nou entre els seus braços que em va envair un sentiment de tranquil•litat indescriptible. Vaig escoltar les seves paraules, i vaig fer un somriure trist quan em va preguntar per l'Ur.

- Tot just ens vam reconciliar l’altre dia, després de mesos d’ignorar-nos i mirar-nos malament. Però que ella i jo ens reconciliéssim no vol dir que ja no t’odiï. Vam estar parlant del que va passar al bosc, i vam intentar organitzar els nostres pensaments. Ella... Bé, han passat moltes coses bones a la seva vida, però suposo que ja ha acceptat que el que sento per tu no canviarà mai, per molt que jo ho intenti per ella. Ara és... S'ha fet model, ara. I s'ho mereix.

El meu cor va fer un bot d'alegria quan va dir que els seus sentiments cap a mi no havien canviat.

-Me'n alegro per ella.- vaig dir sincerament.- S'ho mereix després de tot el que l'hi he fet pasar, i el seu odi respecte a mi, es totalment merescut, així que...

Vaig inclinar una mica el cap per poder-la mirar als ulls, era el primer cop que la veia en mesos i no me'n volia separar.

-Vols que anem a prendre alguna cosa.-vaig dir-li somrient.- Així el puc parlar amb calma dels meus, de sentiments, és clar que si no vols, també ho entendre.- vaig somriure dèbilment i li vaig fer un petó al front, aquella noia despertava en mi, sentiments que mai havia imaginat que podria arribar a tenir.

Vaig tancar els ulls amb força quan va besar-me el front, recordant aquell cop al llac, quan havia sentit els seus llavis sobre la meva pell per primera vegada. Recordava tan bé aquelles paraules...
Gisèlle. Crec que t'estas equivocant amb mi, no vull aprofitar-me de tu, no vull que caiguis a la primera, ara per ara només et vull cuidar, perquè ets la unica amiga que tinc aqui saps?, i m'havia fet un petó al front, un gest que acabava de repetir. En aquells moments tothom l'odiava. L'odiava en Jake, l'odiava la Ra, i l'Ur, i en Kikus. I jo era la única considerada com la seva amiga. Vaig obrir els ulls, respirant fons, despres d'uns segons que em van semblar minuts sencers.

- Anem... Anem a prendre alguna cosa... Fa massa que tu i jo no tenim una conversa com déu mana. I ja en tinc ganes - vaig confessar, agafant-li el braç perquè em seguís i comencés a caminar.

Li vaig deixar anar ràpidament, però, posant-me vermella.

Em va agafar el braç pero estirar-me'l pero me'l va deixar anar de seguida i una part de mi es va decepcionar.
La vaig seguir pel carrer, mentre buscava una cafeteria acollidora, i no gaire gran on poder parlar amb calma.

-Entrem a aquesta.- vaig dir parant.me devant d'una de les cafeteries més petitones que hi havia.-Aquí, podrem parlar tranquils.- me la vaig mirar aixecant la cella de forma seductora, qui diu parlar diu altres coses...

Vaig assentir, parant-me davant de la petita cafeteria, amb un mig somriure als llavis. Vaig mirar-lo als ulls, li vaig posar una mà al braç, aquest cop sense agafar-lo, però volent contacte directe amb ell.

- Au, anem.

Vaig endur-me’l cap a dins, on ens vam dirigir a una de les tauletes més apartades. A totes les taules hi havia un gerro alt de vidre amb una mica d’aigua i una rosa vermella, i dues espelmes enceses, que donaven un aire d’intimitat. Vaig seure, ell davant, i va venir immediatament una dona amb un monyo alt i un bloc de notes.

- Què voldreu, parelleta? – va demanar.

- Un batut de bescuit, si us plau... – vaig demanar jo, abaixant la mirada i posant-me una mica vermella.

-Que en siguin dos.- vaig afegir mirant a la dona, que després d'apuntar va marxar.

Vaig apartar el gerro que tenia les roses i vam un toc de vareta vaig encendre les dues espelmes.

-Crec, que mai havia estat amb una cafeteria amb tu.- vaig fer somrient.- Ja es curiós que la primera vegada sigui justament ara, després de tot això que ha passat. Estàs bé tu?.- la vaig mirar.- Deus haber passat un infern per culpa meva.- vaig afegir.- Ho sento moltissim, un altre cop.

Vaig sospirar, observant la rosa fixament. Vaig alçar la vista cap a ell quan va dir allò de que devia haver passat un infern... Per culpa seva. Vaig negar enèrgicament amb el cap, i vaig exclamar:

- Ah, no, això sí que no. No va ser culpa teva, de cap manera. Va ser culpa meva. Sabia que ho volia, però hagués hagut de pensar en l’Ursula i en les conseqüències, i no ho vaig fer. Si hagués tingut la ment prou clara hagués dit que no. Si sóc una sentimental que es deixa portar per les emocions no és culpa teva, Karl, de cap manera.

-Petita.- vaig fer.- No ets tu qui estava amb la Ur en aquell moment, tu no tenies ningú a qui donar explicancions, i jo si, ho entens?- vaig dir preocupat.- M'hauria pogut resistir, encara que m'hagues costat molt, pero no ho vaig voler fer, sóc jo qui no va pensar en les conseqüències abans i ets tu qui per culpa meva; va pagar el pollastre.- vaig dir amb tó de culpabilitat.-Però podem tornar a començar si així ho vols...

Vaig fer un petit somriure en sentir que em deia “petita” un altre cop.

- Suposo que va ser culpa dels dos...

Vaig alçar la vista, mirant-lo, examinant-lo. Aquella mirada, aquelles atractives faccions marcades, aquell somriure torçat, aquells ulls que tan m’enamoraven... Vaig alçar la vista cap a la cambrera del monyo maldestre que ens servia els batuts.

- Moltes gràcies... – vaig dir, agafant el meu i fent-ne un glopet.

Vaig deixar el batut a la taula, i vaig allargar la mà cap a la rosa vermella que reposava al gerro. Li vaig acaronar un pètal de manera distreta, mentre deia, amb un to d’entre vergonya y entremaliadura:

- Però jo em pensava que m’havies portat aquí per parlar-me dels teus sentiments...

Gaire bé m'enuego amb un glop de batut quan em va dir allò dels sentiments, JO? parlant de sentiments?, qui ho hagues dit.
La vaig mirar.

-I que vols que et digui Gis, que no t'hagi dit ja?.- vaig fer.- Ja et vaig dir fins a quin punt m'agradaves, ja et vaig dir que eres la meva única amiga, ja et vaig dir... ja et vaig dir que estavaenamorat de tu.- vaig dir afluixant de cop la veu.- I ja t'he dit mil cops, que ets la noia més meravellosa que he conegut.

Vaig sospirar. Amb alleujament. Amb felicitat. Ho havia dit. Havia dit que estava enamorat de mi. Vaig dirigir-li un somriure dèbil, i vaig dir:

- T'estimo, Karl.

I em vaig sentir millor. Dient-ho m'havia tret un pes enorme de sobre. Vaig somriure-li, més obertament, i vaig afegir:

- T'estimo, i no vull tornar-te a perdre.

-No em perdràs.- vaig dir-li, mentre li acariciava la ma.- No em tornaràs a perdre de vista perque ara que s'ha jubilat la infermera de Hogwarts, jo mateix ocupare el seu lloc.- vaig dir somrient.- Així em podràs veure cada dia.

Vaig mirar-la als ulls somrient i em vaig apropar a poc a poci li vaig fer un petonet suau als llavis.

-No em tornaré a allunyar de tu, t'ho prometo.

Vaig sentir un calfred recorrent-me tota l'esquena. Per què en Karl em feia sentir així? Tan bé, com si no hi hagués cap preocupació important al món? Quan estava amb ell, tota la resta desapareixia.

- No em tornaré a allunyar de tu, t'ho prometo.

Jo li vaig somriure, desafiant i seductora a la vegada, i vaig dir només:

- Demostra-ho.