Despatx de direcció

Assenteixo, divertit.

- Tens raó, tens raó... despatx... et buscaré un despatx... tot i que no em faria res que et quedessis, tampoc - murmuro, més per mi mateix que per ella, mentre busco la clau del despatx del professor de Pocions.

Rebusco per totes les butxaques, on només trobo la clau del meu despatx vell, la clau del despatx nou, la clau mestra de totes les portes de l'escola, un flascó de Felix felicis, tres xiclets, un dolentoscopi, la carta del Conseller... però no trobo les altres claus enlloc.

-Veig que el gran James Bohr.- vaig dir rient.- Li ha passat una cosa molt comuna, ha perdut les claus.- i vaig esclatar a riure, sense podre-me contenir, era el director i me l'estava jugant pero m'era igual.

Al cap de poca estona em vaig calmar, no fos cas que s'enfades i em despedis...

-Mira, fem una cosa tu ves buscant les claus que jo, de mentres, em vaig conjurant el llit i em vaig portant les coses de l'habitació.- vaig dir mentre mirava per la finestra, on es començava a pondre el sol.- Més que res per si no les trobes abans de l'hora d'anar a dormir.- vaig dir fent-li l'ullet.

- No pateixis, si vols pots dormir al meu llit... - dic, picaresc, aixecant un moment la mirada cap a la noia; després ric per sota el nas i segueixo buscant les claus.

Potser als calaixos de l'escriptori? No, només hi ha paperassa del vell Dumbledore: quatre cartes que semblen de l'any de la picor, algun llibre per quan estava serè, revistes de còmics... Hauré de fer endreça; miro als prestatges, sense saber on buscar, i després se m'acudeix que potser en Fawkes sap on són.

- Fawkes, saps on he deixat les claus, per casualitat? - dic, divertit; fa un cop de cap en direcció al pensiu i de seguida hi distingeixo les claus -. Gràcies. Té, Rapunzel... per si encara la vols.

Vaig agafar les claus, i les vaig guardar a la butxaca de la faldilla, en algun moment les necesitaria.

-No se si hauria d'acceptar la oferta de quedar-me al teu llit, Dire.- vaig dir amb un petit somriure tort.- Aixo de que hagi passat la nit aqui seria facilment malinterpretable.- "I desde quan t'ha importat a tu el que pensin els altres" em dic a mi mateixa.- Però si no et fa res.- vaig acariciar-li el braç amb les `puntes dels dits.- Em quedo.

Sento els seus dits al meu braç, acariciant el bíceps amb la punta dels dits; un calfred em recorre l'espinada, però no em moc ni una mica.

- Aviam, tenint en compte que tinc nòvia, que som tècnicament companys de feina i que has vingut aquí perquè et foti el sermó... - murmuro; però abans d'acabar la frase m'acabo de fer mitja volta i em quedo de cara a ella -. Bé, haurem d'aprendre a dissimular...

Li pico l'ullet, graciosament, i li faig exactament la mateixa subtil carícia exactament al mateix lloc, al braç.

Vaig riure.

-Jo dissimulo molt bé, saps?.- vaig dir mentre apropava el meu rostre al seu mentre anava parlant fins que els nostres nassos casi es tocaven.- I comptant que aquell parell.- vaig senyalar al germà del ex director i a la McGonagall.- Van mantenir un idili secret durant anys, i eren companys de feina com nosaltres...no crec que passi res.

Els nostres nassos es tocaven podria sentir el seu aléquan respirava era dolç com el té que ens haviem pres abans.

-Jo també tinc novio.- vaig riure.-però crec que no compta.

Sento el seu alè, els seus llavis molsuts esperant trobar-se els meus, la punta del seu nas fregant la punta del meu, mentre diu alguna cosa poc important sobre els antics directors. I aleshores parla del nòvio i torno al món real, i em quedo paralitzat, sense saber què fer. Sento com cada cop és més a prop, i dubto, vacil·lo, inquiet.

- Però... jo no ho sé, si compta... - dic, inclinant el cap lleugerament endavant; el meu front es recolza amb el seu, mantenint constant la distància fins als seus llavis.

Sospiro, inquiet. Fa setmanes que no veig l'Eileen, setmanes des que la vaig veure per última vegada. I me l'estimo, sí, però no sé fins a quin punt. No sé si prou.

Vaig acariciar-li suaument la cara amb el dors de la mà, allò del novio havia estat una mala idea.

-Escolta.- vaig dir-li suaument, encara tenia els seus llavirs molt a prop.- Tinc un novio fantasma, treballa a St Mungo i el veig un cop cada deu eons, creume, no compta, però si no vols...- vaig fregar lleugerament els meus llavis amb els seus nomes una caricia.- Si no vols, et dire bona nit i me'n anire al meu despatx.

Em parla del seu nòvio, però jo encara tinc l'Eileen al cap. No sé què fer, i sento els seus llavis fregar subtilment els meus. Un altre calfred em recorre l'espinada i sento com segueix acostant-se a mi, el seu cos cada vegada més a prop del meu.

Perdràs l'Eileen..., em diu la part més santa del meu pensament, de la meva consciència. Però, realment vols conservar-la?, diu l'altra. No sabràs la resposta a això fins que l'hagis perduda i te'n penedeixis. Però potser seria una manera de valorar-ho més i millor la pròxima vegada.

Alguna cosa interromp el fil dels meus pensaments. Tardo unes centèssimes de segon en adonar-me que no és la veu de la Davies ni de cap quadre; ni tampoc el soroll de la porta, o un crit d'en Fawkes, ni cap mena de so: són els seus llavis, que es troben amb els meus; és la seva llengua, la de la Rapunzel, que es fusiona amb la meva; són les seves mans, que lentament es cargolen al voltant del meu coll mentre les meves l'agafen subtilment, sense que jo en dóni l'ordre, per l'esvelta cintura.

Bé, no sabia molt bé el que acabava de passar, estava disposada a marxar i de sobte l'estava besant com si m'hi anes la vida, tenia les mans al seu coll, en vaig deixar anar una i li vaig començar a acariciar el pit i li vaig descordar els botons de la capa.

Vaig separar-me minimament per agafar aire, sense separar la meva mirada de la seva, tenia els ulls bonics. Vaig oblidarme de sentimentalismes i li vaig fer un altre peto buscant la seva llengua un cop més.

Un cop més orientat, ja conscient del que passa, em lliuro als seus llavis i la seva llengua. La beso, apassionadament, barallant-se les nostres llengües mentre les meves mans l'agafen pel cul i l'acosten a mi, sentint com la meva capa cau a terra, alliberats els botons gràcies a ella.

Em barallo un instant amb un botó de la brusa, i aviat la peça de roba cau al costat de la meva capa. L'agafo per la cintura, sense aturar els petons, i començo a petonejar-la al coll. Sospira, i jo poso més èmfasi en els xuclets i en els petons.

Sentia el cos del James contra el meu, era una sensació molt agradable, era calid, igual que els seus petons i les seves caricies, vaig ronronejar com una gateta quan em va começar a fer petons pel coll, m'estava tornant boja.

Vaig mossegar-li el llavi inferior mentre passava les mans per sota de la seva samarreta i li vaig començar a acariciar els abdominals, "Qui ho hagues dit que estava tant en forma".- Vaig pensar.

Em vaig separar de la seva boca i posan-me de puntetes vaig fer el recorregut desde el seu coll fins a la seva orella amb la punta del nas per despres mosegar-li l'orella.

Somric en sentir les seves mans als meus abdominals i en entendre l'anotació mental que fa. I no puc evitar respondre, és clar que no.

- Sóc professor de Defensa i m'he passat quatre mesos voltant per Europa lluitant contra monstres i gegants. Em sorprèn que t'estranyis de veure que estic en forma... - dic, intentant controlar un gemec de plaer quan sento com em mossega l'orella, un dels meus llocs més delicats -. No et sorprenguis tu si trobes alguna cicatriu, eh...?

Estiro la faldilla amunt, deixant la roba interior al descobert i dedicant-li una excitant carícia a l'entrecuix. Agafo la noia per les cuixes, aixecant-la de terra: ella enrotlla les seves cames a la meva cintura, tapada amb un tanga finíssim que ensenya més que no amaga, i un sostenidor brodat que insinua uns pits deliciosos. Faig unes passes fins a la recambra, l'espai privat del meu despatx, que és prou gran, i la deixo caure a sobre del llit, desfent-me després de la samarreta que ella semblava odiar tant en aquell moment.

Em va estirar al seu llit i es va estirar a sobre meu sense la samarreta, li vaig acariciar els musculs de l'esquena, mentre li seguia llepant i mosegant suaument el coll alternant de tant en tant algun peto.

-No m'importaria que tinguessis cicatrius.- vaig fer responent al seu comentari anterior.- Les trobo... Sexys?.- vaig esclatar a riure.

Amb la ungla del dit index de la ma dreta vaig resseguir l'estructura musculada de la seva esquena pujant pel costat del coll fins a la seva orella per despres tornar a baixar i viatjar fins a l'altra.

-Tens fred?.- vaig preguntar malevolament.- Esque tens la carn de gallina.

- Deu ser això... què et sembla si estem ben a prop i així ens escalfem mútuament...? - li faig un petó, apassionat, mentre les meves mans es desfan dels seus sostenidors i magrejen els pits rodons, ferms, que es mostren imponents, gairebé reclamant que algú faci el que jo estic fent ara mateix.

Em mossega l'orella, novament, i sóc incapaç de reprimir un calfred.

- Això que em fas a l'orella... em posa burríssim, saps? - murmuro, a cau d'orella, mentre la petonejo al coll, llepant-la i fent-li xuclets.

-Realment, al teu despatx fa una mica de fred.- vaig dir enganxan-me una mica mes a ell, el seu cos era molt calid. Vaig baixar la ma per descordar-li el cinturó i treure'l sense gaires dificultats. "Odio els cinturons, ho compliquen tot".- vaig pensar.

Vaig intentar girar-me i amb una mica d'esforç i d'ajuda de part seva ho vaig aconseguir quedant-me aseguda a sobre del seu abdomen, vaig inclinar-me sobre el seu pit per llepar-lo i mossegar-lo suaument, després vaig aixecar la mirar lo just per fixar-la en la seva.

-Aixi que et posa molt burro el que t'estic fent.- vaig dir seductorament mentre tornava a apropar la meva boca a la seva orella.- Això?.- vaig dir abans de tornar-li a mosegar.

Esbufego en sentir les seves mans al meu paquet, maldant per desfer-se del cinturó, però cada vegada que sento que mossega la meva orella sento com em poso tens.

- Sí... em torna boig, això... - murmuro, acostant-me perillosament al seu coll, cual vampiro -. Però sé que a tu t'agrada això...

Li faig un petó, molt i molt suau, al coll, i després començo a petonejar-la, llepar-la, mossegar-la al coll, sense aturar ni un segon les agosarades carícies que juguen amb el fil del seu tanga, insinuant un clar desig de ficar-s'hi a sota.

Estic assegut al despatx, amb una ganyota. L'inici de curs no està anant precisament bé. De tots els professors que haurien de ser a Hogwarts ensenyant, amb prou feines n'hi ha tres, comptant-me a mi. I, per postres, alumnes com els dos Moore es revolucionen i la lien parda cada dos per tres, enfrontant-se a professors i fent flotar gent durant el sopar de benvinguda.

Allargo la mà cap a un tros de pergamí i hi escric un gargot ràpid demanant a la Wendy que vingui. S'hi hauria de tenir una conversa tranquil·la per arreglar el batibull que va organitzar. Li dóno el tros de paper al meu petit mussol, l'Hermes, que s'entretenia jugant amb el Fawkes, i em quedo mirant com se'n va per l'ample finestral, mentre em poso còmode a la cadira i en preparo una per la petita Gryffindor que ja deu venir cap al despatx.

Aix... em renyirà...

Vaig caminant cap al despatx del James, i just quan vaig a obrir me'n recordo que ara té un altre, que és el despatx del director. Giro sobre els meus talons i vaig cap l'antic despatx del professor Dumby. La veritat és que se'l trobarà a faltar...

Arribo a la porta i toco tres pics a la porta, després, en sentir el permís del James per entrar, obro la porta poc a poc i miro al James, amb un petit somriure als llavis.

-Bon dia, James!

Sospiro, quan veig la Wendy treure el cap per la porta.

- Bon dia, Wendy - murmuro -. Sisplau, seu, que vull parlar amb tu molt seriosament.

Somric, divertit. En realitat això de ser seriós no se'm dóna massa bé, tractant-se de la Wendy. Li tinc un apreci personal, em costa una mica fotre-li bronca sense estovar-me un pèl.

- A veure... billywigs? Primer de tot, d'on coi els vas treure? I en segon lloc... que no et vas adonar que no n'hi havia prous per fer flotar tots els que hi havia al menjador? - ric, divertit.

M'assec a la cadira que hi ha al davant del James i somric, mentre em parla.

-Jo no...- em miro la cara del James i ric. Val, millor accepto ja que la idea va ser meva.- Bueno, llegint el llibre de criança d'aquest any durant l'estiu vaig veure que s'utilitzaven per fer les meigues fregides, així que quan el Jack i jo vam anar a la Ronda D'Alla ens vam ficar dins de la tenda de llaminadures, i els vam trobar. Només vam agafar dues gàbies, però n'hi havien molts més...

Ric quan diu que no hi havien prous per aixecar tot el Gran Saló.

-Oh, jo no volia aixecar tot el Gran Saló.- dic, rient.- Amb seixanta persones em bastava...- ric.- No pots negar que no va ser divertit...

- Brillant, senzillament brillant. Ho admeto, em vaig haver d'aguantar molt per no posar-me a riure...

Sospiro, tranquil, assegut a la meva butaca. Em fa molta gràcia la cara de bona nena que fa la Wendy en situacions com aquesta.

- El problema, però, és que vas fer dues coses malament. La primera... fer levitar la professora Davies ha estat mala idea, perquè està molt enfadada i us la té jurada a tu i al teu germà. I la segona... això de barrejar-hi el teu germà. M'agrada que el guiis i que li ensenyis a tenir confiança en moure's per Hogwarts, però deixa que aprengui a fer les seves pròpies bromes pel seu compte, o intentarà començar massa fort i es fotrà de lloros.

Aixeco les mans en senyal de que jo no vaig tenir res a veure, amb un somriure als llavis.

-Jo no controlava els billywigs un cop fossin fora de la gàbia, James. No podia saber a qui picarien i a qui no, per això vaig fer una poció a casa per evitar que el Jack i jo voléssim... que flotés la professora Davies va ser idea dels billywigs mateixos... I que ens la tingui jurada no és culpa meva, és ella, que no té sentit de l'humor, perquè a les seves classes soc alumna de deu. Demana-li.

Llavors escolto el que diu del Jack i començo a riure sense poder-ho evitar. Que si el Jack fa les seves propies bromes és fotrà de lloros.

-Hahahahahahahahahaha Què si el Jack... hahahahahahaha- m'agafo la panxa, com es nota que el James no coneix el Jack.-Hahahahahaahaha

M'intento tranquil·litzar, i després faig un somriure.

-El Jack no necessita la meva ajuda, si hem de ser sincers.- dic, rient.- Una vegada va fer explotar una part d'una escola, va ser ell solet, jo estava a classe.- dic, rient, recordant-ho.- Ens van expulsar, però va ser molt divertit. Va apareixer rient amb la seva capsa de sang falsa, amb la cara bruta per l'explosió. Oh, i una vegada va fer que un poal de pintura es caigués sobre un professor que m'havia possat un càstic, i una altra vegada va pintar amb pintura d'aquesta que brilla amb l'obscuritat les parets de la classe possant "El professor McGuire és un amargat" i en apagar els llums per veure una presentació és va veure!

Segueixo rient, sense poder-ho evitar.

Alço una cella, mentre m'explica les bromes diverses del Jack. D'acord, és ben bé que són germans.

- Val, d'acord, sou un parell de criatures tocades de l'ala amb un sentit de l'humor molt curiós - dic, rient -. Ara seriosament, les bromes no són un problema mentre us controleu i vigileu què feu. Sabeu que si feu la broma us toca complir el càstig, i contra això no hi teniu dret a rèplica. Explica-li al teu germà, perquè sembla que no controla gaire el que diu quan li puja la mosca al nas. Bàsicament, que no repliqui als professors o es buscarà embolics més grossos. I sí, això va pel que va passar al despatx de la professora Davies, que... bé, d'acord, no té sentit de l'humor, però segueix essent professora i l'heu de respectar.

-Li agrada ficar-se amb nosaltres.- li dic.- Estic segura de que li caiem malament perquè som fills de muggles. I perquè li te tírria a la Cass. Li va dir mala influència al Gran Saló, i això no ho pot dir cap professor, James.- Li dic, amb bon to.- No es pot dir a cap alumne que un amic seu és una mala influència...

Creuo els braços.

-La respectaré quan ella respecti a tots els meus amics i em respecti a mi.