Despatx de direcció

Intento no mirar a la cara a la Sam quan s'en va, i deixo anar un sospir quan tanca la porta. Déu meu, jo només volia una nit tranquil.la...

-No ho sé...

Les paraules que diu el James cap a la Sam em fan mal, però em fan més mal les que em dirigeix a mi em fereixen més.

-JA HO SÉ! NO SE QUE COI EM PASSA, D'ACORD?

M'adono de que ell no te la culpa i decideixo agafar el te, no em vindra malament.

-Perdona, James, es que aquest tema em té cremada...

Sospiro, una mica molest per com s'ha exclamat, i em preparo una altra tassa de te, reprimint un somriure momentani en veure que ella agafa la seva tassa.

- Mira, Lily... ets una persona fantàstica i una auror millor. Però confies tan poc en tu mateixa que perds tota l'efectivitat i la capacitat. No t'adones de la quantitat de grans coses que podries fer si et treiessis aquesta bena de davant dels ulls i guanyessis una mica d'autoestima?

Li dic sincerament, de cor.

- La Sam, en canvi, enfoca els seus fracassos i els seus traumes de la manera contrària, alimentant el seu ego de cara al públic per no mostrar debilitat. Lily, has de fer-la baixar del seu núvol, ara per ara és indòmita i salvatge, i dista molt de la Sam que coneixíem abans de l'incident del Johnson...

Un somriure d'agraiment m'il.lumina la cara quan sento les paraules que li surten directament del cor.

-M'alegro de que pensis així de mi.

Bec una mica de te, i tanco els ulls quan parla de la Sam.

-No puc creure que actui com si res... Parlava amb una veu tan freda, James... tan freda... i la seva mirada...

Sospiro i obro els ulls.

-Hem matat a algú James, que podria seguir viu ara mateix. No feia falta, matar-lo... tenia familia... jo volia portar-lo a Azkaban, però...

Remeno el cap, a poc a poc, mirant-la fixament.

- Tu no has mort ningú, Lily - dic, a poc a poc -. T'ho veig als ulls. No sents el pes de cap ànima a la teva esquena. Saps, dins teu, que no has estat tu; que tu hauries buscat una altra manera.

Abaixo el cap.

- Saps... quan el Fortin va treure la pistola el podria haver aturat. Va anar prou lent com perquè jo hagués pogut fer que li caigués amb un simple gest de vareta. I no ho vaig fer...

Em deixo caure, abatut, i em tapo la cara amb les mans.

- Em diràs que no és el mateix... però és com si l'hagués matat jo, Lily... I el veig, cada nit, abans d'adormir-me, veig la seva cara com es retorça quan apreta el gallet. I recordo els meus propis pensaments, aquell desig momentani que premés el gallet i ens deixés viure en pau. Lily, vaig desitjar que morís, i aleshores va morir, i no puc treure-m'ho del cap... I al principi no és tan dolent, però mica en mica... es converteix en un pes mort i pesat.

Aixeco el cap i me la miro.

- Tu no carregues aquest pes. El carrega l'Erion, el carrega la Sam, el carrego jo. Tu, per sort, només has de carregar el pes d'aguantar els que sí que patim les conseqüències dels propis actes. Aguanta la Sam, Lily. Jo no puc, ara no: em recorda massa a mi mateix, i em fa massa mal. Però si et perd a tu s'esfondrarà, mica en mica. I no em vull creure que deixaries que això passés.

Escolto el que em diu, tranquil·la. Faig una petita ganyota quan diu el seu nom, el del Fortin, i després el segueixo observant, encuriosida, veient com en confesa un pensament que segurament no ha parlat amb ningú.

-T'equivoques.- li dic.- Hi ha una diferència enorme. El Fortin volia morir, James. Vas tenir temps? Potser sí, potser el teu cervell et diu que sí. El Johnson no volia morir, James. Vaig veure la por al seus ulls mentre la Sam li somreia i l'apuntava amb la pistola. Jo podria haver-ho evitat, però no ho vaig fer. Vaig recordar tot el que m'havia fet i vaig desitjar la seva mort, mentre tossia sang. Quan la Sam va apretar el gallet, vaig desitjar haver fet alguna cosa. Així que si jo no he matat al Johnson, tu encara menys has matat al Fortin.

Em miro les sabates i sospiro.

-No vulguis saber que somio jo, James... encara m'alegro quan somio coses bones. I crec que la Sam va pel mateix camí...

Faig que no amb el cap, quan em diu allò de deixar-la sola. Està boig? Deixar la Sam?

-Jo no deixaria mai la Sam, James. Mai. Ella m'ha ajudat sempre, en tots i cadascun dels problemes que he tingut des que la vaig coneixer... i cal dir que no son pocs, justament.- Em miro les mans.- Ja ho saps, que no la deixaria mai...

Faig un altre glop al te i em miro el meu millor amic, en un silenci que es forma.

-Com ho podia fer, ell?- li demano. M'adono de que la pregunta es molt oberta, així que especifico.- Com podia matar a gent i quedar-se com si res? La Lizzie, el Matt, el professor Jones i la professora Barrock... Com va poder matar-los com si fos la cosa més senzilla del món, i després provocar tantes desaparicions muggles?

No insisteixo més en la conversa sobre la mort del Fortin i del Johnson, ni sobre la Sam. Escolto atentament el que em pregunta i me la miro, pensatiu.

- Això és el que ens diferencia d'ells. Nosaltres ens preocupem de la nostra pròpia capacitat de matar. Ell senzillament matava i no hi pensava. Per a nosaltres és una conseqüència; per a ell era una eina per aconseguir un objectiu.

Sospiro, i faig un altre glop de te, buidant la tassa.

- Lily... espero que la pròxima vegada que vinguis sigui només per venir de visita - somric, tranquil·lament.

-És terrible.

Faig un lleu somriure i bec una mica més de te.

-Sempre que et trobis sol m'ho pots dir i vindré a parlar amb tu, eh, James? Ja ho saps.- li faig l'ullet.- Ets el meu millor amic... Jo espero que per la pròxima vegada no m'hagin intentat matar i jo m'hagi deixat véncer tan facilment... que em conec...

Sospiro. La Sam ara estarà enfadada amb mi, però es ue jo no podia mirar-la a la cara i quedar-me tan tranquil·la... Avui tornaria a tenir malsons, m'ho veia a venir.

-I a Hogwarts com ha anat tot aquests dies? Res d'especial?

Entrem al despatx; faig seure la noia a la cadira, tanco la porta i m'assec al meu escriptori, treient d'un calaix les llistes d'alumnes; hi ha subratllats els alumnes nous.

"Rose Rachel May, cinquè curs, Gryffindor", llegeixo. Somric, divertit.

- No m'has mentit totalment sobre el teu nom, Rose - el nom em recorda algú, i sé que em convenç més de la relació que hi ha amb la Lily, però no sé què és.

"Julie Jackson, cinquè curs, Gryffindor", diu també. Somric, també divertit. Agafo un tros de pergamí i escric un parell de línies: "Senyoreta Jackson, li comunico que se la necessita al Despatx del Director per arranjar un problema que ha sorgit amb el seu horari. Vingui immediatament, sisplau. Gràcies.

Després, mirant la llista, també veig un altre nom interessant.

- Suposo que aquest... Oliver May és el teu germà, Rose. També hauria de venir - dic, mentre escric el mateix missatge dirigit al noi i els dóno a dos coloms que surten immediatament d'allà.

Perfecte, perfecte, perfecte, i crida a l'Ols...me la vaig a carregar, i cridar la mare, que amb la mentira que li vaig contar si el director li conta una altra cosa ja l'hem fotut, també vindrà la tieta Sam...tot i que la Juls havia dit que la seua mare ens anava ajudar amb allò dels reculatemps.

- Ja li he dit que no l'he mentit, però no m'agrada Rose.- prsssrsss.

Em sente i mire el despatx, no ha canviat molt en aquestos anys, algunes coses noves i més llibres, però segueix igual.

- Pot ser si...pot ser no...-torne a mirar el terra, calla, calla.

Tan bon puny entro al despaig m'adono de que no hi ha cap error a l'horari i que tot ha estat una estratagema del director. En part per la cara de circumstancies que possa la Rose, en part per un sisè sentit. Tinc ganes d'anarme'n corrent, però soc conscient de que això només empitjoraria les coses.

-Demanava per mi, director?- dic, amb ignorancia.

Em sorpren la capacitat d'autocontrol que està tenint la Rose perque els seus cabells no canviin. Normalment no ho aguanta tant.

Havia acabat de rebre una carta del director on em demanava, si us plau, que fos al seu despatx. No em feia gens de gràcia que em cridés. No podia ser res bo. Res bo.

Vaig fer que els meus cabells tornessin al seu color habitual abans d'entrar al despatx, i en fer-ho, vaig haver d'emprar moltíssima força per que no canviessin un altre pic, en veure a la Rose i a la Julie allà.

-Eh... Director?

Demanava amb la mirada a la Rose que havia passat, mentre esperava que no fos res molt greu.

M'espero, tranquil, mirant les llistes i les noies alternativament; poc després arriba l'Oliver.

- AH!, ja era hora, senyor May - dic, foteta -. Bé, seu, sisplau.

El noi s'asseu a la tercera cadira i jo m'incorporo, mirant-los altivament.

- I ara, sisplau, expliqueu-me... qui redimoni sou?

Vam entrar a Hogwarts caminant, com sempre que no es podia aparetre dins. La Sam una mica més enrere que jo. La relació d'amistat entre ella i el James s'havia refredat després del dia de la mort del Kurt, com moltes de les altres relacions que havia fet abans de tot allò... Però les seves raons tindria el James. Esperava que no fos per un assumpte molt greu o que hagim de fer d'aurores... Esperava que ens cridés com a amigues. La Sam coixejava. Segur que no havia anat a Sant Mungo, desprès d'allò. Jo no volia parlar-hi, perquè sabia que seria inútil... esperava que se li curés la cama. Jo tampoc havia sortit bé, però havia anat a Sant Mungo després, i tenia ja el braç curat i els talls cicatritzats...

-James...- dic, al entrar, després em veig l'espectacle i em quedo de pedra. La Rose Jones, aquella nena que tant s'assembla a mi, esta asseguda a una cadira amb una noia que es totalment exacta a la Sam quan tenia 15 anysi un noi... Que es identic a l'Erion. I és més, en veure'm, els seus ulls tornen blaus.

-Que significa això??-Demano, sense aire.

- Però per...esta bé.

Seguisc la Lils, per què ens voldria aquest ara? Deuria ser alguna cosa important, sino, haguera cridat sols a la Lils, però bé, val.
No la puc seguir amb tanta rapidesa com voldria encara coixege de la cama esquerra, pel que va passar l'altre dia, no havia anat a snt Mungo, no era necesari, la cama es curaria de seguida, menys mal que tenia el Hume. Tampoc ho havia dit als pares, per tant havia d'aparentar que encara eixia a correr encara que sols anara a passejar.
Aleshores a l'entrar al despatx em veig el motiu, veig la Julie, amb la que deu ser la Rose i al costat el que deu ser l'Oliver, oh, perfecte, molt bé, el que ens faltava, em mire la Rose, pareix que el seu cabell no ha canviat, o esta tinguent un autocontrol alucinant o es que te alguna pensada. Ara és...que faig? Els protegisc? Els traicione? No, havia promes a la que seria la meua filla que res de traicions, no sabia perquè, però algo em deia que l'havia d'ajudar. I m'havia encarregat d'unes coses perquè la mentira de la Rose fora més creïble.

- Que hi ha algun problema? Que aquests alumnes s'han comportant malament?- dic creuant els braços, amb indiferència.

Em mire la Juls, esperava que entenguera la mirada, no anava a traicionar-la, després per disimular mire el despatx, com si tot aço no anara amb mi. Aleshores veig que se m'ha pujat la manega i la baixe, no vuic preguntes sobre això.

Aleshores apareix la Juls i l'Ols, a ell no se li dona bé mentir, perfecte...es que que feia el director a la biblioteca, eh? Eh? Per què sempre l'acabava fastidiant jo? Em mire l'Ols, tu segueix-me el rollo, pase el que pase tu segueix-me.
Aleshores veig apareixer la mare i la tieta Sam, perfecte el que ens faltava, la mare es mira l'Ols i em mira a mi, el seu cabell pareix que canvie, esperava que el meu seguira igual, estava fent tot el possible per no transmetre cap emoció, i pregunta que pasa, la tieta, però no diu res...com si no anara amb ella.
Havia de inventar alguna cosa, havia de inventar alguna cosa, ehm...a la mare li havia dit que era Rose Jones...doncs...May...May era el cognom de soltera de la mare, ahà. No anava a colar, però no pensava traicionar ningú dels que haviem vingut, era culpa meua, maleïda biblioteca!

- Jo em dic Rose Rachel Jones May.-ho dic, com si fos la cosa més normal del món.- I ell és el meu cosi, l'Oliver May.- em mire la Juls.- A ella no la conec, bé, de vista...

L'Ols em mira i bé, podria dir que tot el món em mira. Cara de poker Rose, cara de poker.

-Què no hi ha cap problema amb el meu horari?- demano, fent-me l'innocent.

Llavors apareix l'Ol. Ens mira i mira al director, que li mana seure. Bé, està clar que sap que alguna cosa passa, però no penso dir res. Faig com que no entenc la situació, i em miro l Rose i l'Oliver quan ens demana qui som. Igualment no ens dona temps a respondre, ja que la meva mare i la madrina Lily entren per la porta. Em quedo mirant la meva mare, buscant una senyal que em digui si em delatarà o no. Sé que em va dir que no, però no me'n refio. Tinc aquest defecte, no acabo de confiar del tot en algunes persones, i més si et tanquen a una habitació... Però la veig, veig la mirada que em dona, així que només tinc que seguir el rotllo que s'estarà maquinant la Rose.

Alço una cella, fent com que tot allò no anava amb mi. Després de que la Rose parli, estiro els braços, com si estigués cansada.

-Jo soc la Julie Tahra Jackson.- Havia comprovat que quan deies menys mentides dins d'una mentida a vegades era més creïble.- Ja t'ho vaig dir. Els meus pares estan donant la volta al món i com que eren els qui se n'encarregaven personalment de la meva educació, m'han deixat aqui aquest any...- Em miro l'Oliver.- Per cert, encantada, Oliver.- li dono la mà, com si ens acabassim de coneixer. L'Olliver es realment dolent dient mentides, i la Rose i jo li haurem de donar un cop de mà.

M'assec on m'indica el director i em miro les noies, uns segons, demanant que ha passat. La Julie em mig mira, però no diu res. Sembla que ella tampoc acaba d'entendre de què va la cosa. S'aixeca el director i ens demana qui som. Argh, veig la mirada que em dirigeix la Rose i tinc por. Sí, collons, por, perquè una cosa de la que la meva germana té en excés es imaginació, i a mi no se'm dona gens bé mentir, així que ella s'haurà d'inventar la mentida... i coneixent-la, pot arribar a ser una historia massa complicada o molt melodramàtica... i si em demanen, no sabré com respondre.

El pitjor, però, és quan apareix la meva mare i la madrina Sam. M'esforço molt perquè no canviin els cabells, però sé que segurament serà inútil. La meva mare se'm queda mirant a mi, després a la Rose i després a la Julie, i demana qui som, espantada. Amb el color del cabell, sé que està confosa. La madrina no dona senyals d'estar sorpresa. Tinc algun record, d'ella. Llunyà, jo devia de tenir tres o quatre anys quan ella va morir... però sé que és ella. S'assembla massa a la Julie.

Escolto el que diu la meva germana, sabent que no colarà, i faig que sí amb el cap, després dono la mà a la Julie, somrient, intentant fingir que no passa res.

-Encantat, Julie...

Tremolo, nerviós, de ràbia, i dóno un cop de puny a la taula.

- JA N'HI HA PROU, D'AQUEST COLOR!

Dóno la volta a l'escriptori i vaig cap als tres joves, després de llançar una mirada curiosa a la Sam i a la Lily. La Lily està tan sorpresa com jo, o més, perquè s'ha quedat mirant els tres alumnes amb cara de por i espant. La Sam... la Sam sap alguna cosa.

- No sé qui sou... però és evident que no sou qui dieu ser, és clar... No hauríeu de ser aquí. No sé qui sou, i no sé d'on veniu, però la vostra presència aquí em pertorba i m'ennerva més del que ho faria un alumne normal. Alguna cosa no quadra, i descobriré què - em giro cap a la Sam, la Sam que temps ençà era tan amiga meva i amb qui no parlo des de fa... mesos -. Sam, en saps alguna cosa, d'això? Es pot saber per què hi ha una criatura igual a tu corrent pel meu castell? I una altra igual que la Lily?

Remugo, molest. En aquell moment em quedo sense paraules, quan les puntes dels cabells de l'Oliver comencen a canviar de color. Em poso pàl·lid i miro la Lily, i després el noi, i després la Rose, o Rachel, o com li hagi de dir.

- Us ho tornaré a preguntar - dic, amb la veu tremolosa -, i espero que aquesta vegada la resposta sigui coherent, acceptable i expliqui tot el que està passant. Que expliqui per què tinc una criatura igual a la Sam, una nena igual a la Lily, i un noi que s'assembla més del compte a l'Erion i que, a més, és metamorfomag.

M'acosto més a ells, mirant-los de ben a prop, ara un, ara l'altre, una mica intimidant.

- Qui sou vosaltres?

No em molesto en amagar la confusió que m'ha envait, ni la por. I per no molestar-me a amagar-la em refereixo a no evitar que els meus cabells canviin. Mig liles, mig negres. Perquè no entenc el que estic veient. La Rose sola podia passar com a una coincidencia, encara que el seu historial fos tan... estrany. I per no dir que vaig trobar fa dos dies uns papers sobre ella que estaven firmats fa uns vuit anys suposadament, quan la Rose va entrar a l'orfanat. Era estrany, ja que un encanteri m'havia afirmat que aquells papers no tenien ni un any.

Una cosa em fa empal·lidir, en sentir el nom del noi, i en veure com els seus cabells canvien de color. Una part de mi està buscant solucions a tota presa, mentre amb el braç bo cerco una cadira per deixar-me caure. Una part de mi ja em diu l'única solució perquè el noi s'assembli a l'Erion, sigui metamorfomag i es digui Oliver, igual que la noia s'assembla tant a mi i es diu Rose, però... però és que és impossible, no pot ser. És... ilògic.

-Rose i Oliver?- demano, quan aconsegueixo poder parlar- És una broma?

És impossible... Però quina altra solució hi havia? Em posso bé la vena del braç, mossegant-me el llavi inferior, mirant-me ara la Rose, ara l'Oliver... mirant-me després a la "Julie", a la miniSam. Mirant després de nou als metamorfomags que duen els noms dels meus pares.

Em canse d'estar de peu em fa mal la cama, aixi que em deixe caure a una de les butaques que hi ha per ahi.
Ignore totalment la pregunta del James, es suposa que hauria de contestar-li? Després de com em va tractar l'última vegada? Doncs que espere, que espere perquè de mi no anava a esbrinar res.

- Per cert Rose Rachel Jones May, o Rose May o l'ordre que vuigues, he descobert que la teua mare és morta, ho sent.- agafe una de les carpetes que duia a la motxilla i se la pase.- Pareix ser que trobaren el seu cadaver tres o quatre dies després de l'accident en una cuneta, li robaren el cotxe i se la carregaren.- ho dic amb total indiferència, és mentira clar està, però m'havia encarregat de que els policies ho recordaren, que el soterrador també i que la tomba estiguera on posava la fulla, és el que feia l'avorriment.- Ahi tens el nom del cementiri, pareix ser que no t'ha servit de res el vindre a Hogwarts.- encara que no siga real podries ser menys borde, no creus?

La Rose em mira sorpresa, no s'ho esperava que els ajudara, veig aleshores que el seu cabell es comença a posar d'un color gris, en la Lils això vol dir tristesa, molt bé, aquesta apren ràpid, bona nena, aixi m'agrada.

- Aixi que tu et dius Julie?- li dic a la que és..serà la meua filla.- Un cop vaig trobar una nena que es pareixia molt a la meua cosina Cassandra, és curiós com de vegades gent que no coneixes es pareix a gent que coneixes, eh.- ho dic més en general, no és veritat, però va, açò és divertit.

Aleshores el director ens comença a cridar, bé d'això la Juls i jo ja estem acostumades, és el pa de cada dia, però l'Ols no, i això va ser un problema.
Aixi que ignore el director, com si no estiguera.
La mare es senta, i veig el color del seu cabell, uu, no si encara ho va a descobrir, ho sap, s'ho imagina, segur, deu d'estar a punt de caure si no ha caigut ja.
Aleshores la tieta em parla, i em quede parada quan ho diu, aixi tan tranquil·la, diu que la meua mare és morta, com? que? Em pasa un expedient...ens....ens està ajudant, com li va dir a la Juls...però...per què? Vale Rose, concentrat que pasaria si...el meu cabell es faria gris, ahà, pensa que és la mare, la que tens davant la que...joder...no se si està funcionant, espere que si, pareix que si. Em mire la carpeta, i mire els papers, els deu d'haver creat ella, per què fa tot aço? Per què ens ajuda?
Abans però de que ningú vuiga vore-la, la guarde, mire el terra, no ho comprenc...però bé, val, ara que fem, la mare ho sap, o almenys ho sospita, el director ho va acabar esbrinant...que fem, que fem...1...2...3...respira, tranquil·litzat. Val, ja està, ja estic...

- Gràcies...

Aleshores em fixe en el braç de la mare i veig que te un vendatge, i que la tieta te el llavi com partit...que els deu haver passat?
Val, que fem, que fem...no pense dir res, haviem vingut per salvar la tieta i no crec que ella haguera dit res del que...bé, no ho hauria dit a ningú pel que imagine, per tant....deuen saber ja que venim del futur? Bé, no pense contestar a les preguntes, li toca a Juls.

Faig un soroll a mig camí d'una rialla, fent una ganyota. I es que no m'he pogut estar! La situació m'és familiar. El cop de puny a la taula i el crit. Es massa tipic d'ell, i m'ha recordat a altres vegades que he hagut de venir aqui. Com aquella vegada que vaig fer petits els calçotets de l'imbècil del Johnson quan va ceidar-me de tot sobre la meva mare. Li estrenyien massa i li feien mal, i no se'ls podia treure. La victima va ser ell, però a mi no em va importar rebre la bronca. S'ho mereixia.

Miro la meva mare i veig el aeu llavi partit, i que mig coixeja. Que li ha passat? Despres ajuda a la Rose, fet que em sorpren més, i somric quan parla amb mi.

-La Cass? La conec. És una monada de nena...

Quan la Sam diu allò de la mare de la Rose tot pren sentit. L'expressió de la Lily, només uns instants abans, m'ha fet recordar a marxes forçades que, precisament, Oliver i Rose eren els noms dels seus pares. I després la Sam m'ha donat la única pista que em feia falta per entendre-ho tot.

Però ho neguen, és clar. La mare de la Rose és morta, i la Sam veu la seva còpia exacta com un fet coincidental; només que això és mentida. I és mentida perquè ara mateix la Rose està mirant, intentant dissimular, la seva mare; i perquè la Sam ja sap qui són aquestes criatures, i les intenta defensar. Somric, triomfal; és una cosa nefasta, i venint han posat en perill moltes coses. Però jo ja he resolt el meu trenca-closques.

- Ahh, que bé. Ja està, ja està tot clar. Gràcies, Sam, sense tu no ho hauria entès. Suposo que tu, Lily, també has lligat caps, i a hores d'ara t'estàs qüestionant com han vingut - somric, àmpliament, davant les cares d'astoració de tot el personal -. Reculatemps manipulat, potser? Sí... la resta d'encanteris capaços de fer això són massa difícils per alumnes de cinquè, sense ànim d'ofendre. Per altra banda..., també tinc la sensació que sou més, i estaria bé saber qui més hi ha... per evitar desgràcies.

Em deixo caure a la butaca, encara somrient.

- Tinc ganes de saber per què heu fet aquest disbarat, però no em dedicaré a fotre-us bronca per haver-lo comès. Això ho deixo a les respectives mares, tot i que la Sam no sembla tenir ganes de cridar. No sé si suposar que ja ho vas fer al seu moment, o si pensar que t'ho vas agafar amb humor des del primer moment, Sam...

D'acord, per uns instants m'he d'aguantar el riure. És, vist així, una situació gairebé còmica. No em plantejo, fins que és tard, quina podrà ser la reacció de la resta de gent, sobretot de la Lily, que és la més alterada està. No m'ho plantejo fins que aixeco els ulls cap a la resta.

Em posso més pàlida, si això es possible, en sentir les paraules del Bohr. Així que es suposa que són... Que seran... Els meus...

-James, diguem que tens una tila o alguna cosa si us plau...

Em miro els meus futurs fills. Si és que son clavats a nosaltres, hi havia d'haver caigut en veure la Rose l'altre dia a la conselleria. No sé que dir, estic en blanc, la situació em supera i em marejo, però aconsegueixo mantenir-me asseguda a la cadira. Jodeeeer.... Jodeeeeer...

-Què... Què és suposa ...? Per què...?

Eugh...em gire cap la mare i em mire l'Ols...ehm...vale, mire el director, mire la tieta, la tieta es mira la Juls mentres juga amb la seua vareta, la Juls i ella són clavades, com si mai res anara amb elles. Però pareix que la tieta està enfadada o mosquejada, és a dir, no ho puc saber, però ella i la Juls són clavades i quan la Juls s'enfada posa les celles i el nas d'una manera molt pareguda. No ho puc, però assegurar.
M'alçe i vaig a l'armari on se que el director te les bossetes, bé almenys al futur, si, estan al mateix lloc, agafe una tassa i ho prepare, la calente amb la vareta.

- Tin...-li deixe la tila damunt la taula no m'atrevisc a mirar-la. Que faig? Li dic que he trencat el reculatemps? Pot ser això no és bona idea...això vol dir que al futur la mare ja sabia que em voria al passat? Si ho haguera sabut pot ser...haguera amagat millor el reculatemps, no se, no te sentit...Bé, que li dic?- Supose que ara entes perquè no te contat la meua veritable història...no m'hagueres cregut i no podia fer-ho.

La mire de nou, i mire l'Ols, que encara no ha parlat, em gire cap la Juls, que faria ella?