Despatx de direcció

- Un atac. Homes llop. L'han mossegada - em giro cap a la Rapunzel, neguitós -. Vés al teu despatx i porta una poció de cicatrització, essència de díctam o similars, un reconstituent i un tracker de verí d'home llop.

Faig una ganyota. No sé per què em molesto: sé que ja és massa tard per salvar-la. Viurà, i tant que viurà: la seva vida no corre perill. Però no puc salvar-la d'ella mateixa. Això ho haurà d'aprendre a fer ella: i no és fàcil, conviure amb la licantropia. Se l'intentarà ajudar.

- Ràpid, professora! JA!

Em sente en la taula al costat de la finestra que havia explotat mirant el que fan el James i la Tinc-el-cabell-molt-llarg. Jo els vigile, no em fie de la Tinc-el-cabell-molt-llarg i del James....bé, la Wen es fiava aixi que. No deixe de mirar-los i quan acaben aprope la taula al costat del sofà de la Wen sense deixar de vigilar, no dorc, no vuic dormir, ja havia dormit abans, doncs ja era suficient. Jo havia de vigilar la Wen.
Van passant les hores, bé, deuen d’anar passant, si, perquè veig com es comença a clarar el dia i la foscor dona pas a la llum. La Wen es mou al sofà, oh, pot ser ja desperta. Serà una dona llop? Bé, dona igual, ho siga o no, no em pense separar d’ella, és la Wen, com si fos un vampir, jo anava a ser la seua amiga sempre, és com la meua germana. Que fos una dona llop tampoc era motiu perquè la marginarà, era la Wen això no havia canviat.
Pareix que estiga obriguent els ulls.

Lluna plena, llops, ulls grocs, ullals...

Jo corro, espantada. Vull fugir, vull que la lloba gris que em persegueix de tan a prop desapareixi. Vull estar sana i estàlvia...

Pero ella corr més que jo i en pocs segons em talla el pas, grunyint i ensenyant-me les dents... i salta cap a mi de cop, com si pogués (i volgués) ficar-se dins meu.

-NOOOOOO!!!

Obro els ulls de cop, espantada. Em sento totalment fora de lloc i em sento estranya, però al menys no em fa mal tot... Veig la Cass, el James i la tinc-els-cabells-molt-llargs. Llavors començo a plorar espantada

-Jo... jo...

Passen les hores. Hem curat les ferides, però jo ja sabia que era tard per reparar el mal que s'havia fet. És lluna plena, certament, però per sort el verí encara no ha canviat el metabolisme. Ja ho farà, aviat. En pocs dies, de fet; i el fracàs és meu, per no haver aconseguit evitar que la petita Wendy quedés irremeiablement contaminada i convertida, en conseqüència, en licantrop.

Quan es desperta jo sóc al seu costat, esperant. Sé que es despertarà neguitosa i esverada, i que serà difícil calmar-la: probablement l'influx de la lluna ja es fa notar una mica, malgrat tot.

- Shh... shh... ja està, Wendy... - dic, abraçant-la i acaronant-li el cap -. Plora tranquil·la... shh...

M'abraço al James, plorant. M'adono de que estic al despatx del James, però això no m'ajuda a resoldre la confusió. És a dins meu, allò que no es normal.

-La lloba ha entrat dins meu...- ploro.- Jo volia escapar-me, pero ella corria massa rapid...

Abraço amb força el James, incomoda amb mi mateixa, espantada per la lloba.

-Soc...?- li demano plorant.

Està desesperada, exasperada, fora de control. Respira amb dificultat, però es deixa abraçar i em correspon amb força, estrenyent-me.

- Sóc...?

Quan sento els gemecs somicants que conformen la paraula jo també començo a plorar, silenciosament. Intento, en va, aguantar les llàgrimes que regalimen per les meves galtes. Sé que hi ha la professora Davies i que ara mateix deu estar pensant que sóc un imbècil, però m'és igual: m'estimo la Wendy com si fos una germana petita, i això m'ha fet molt mal.

Tampoc em veig en cor de respondre, encara no. Ella ja ho sap, és clar que ho sap. Aquestes coses es senten, es noten, i encara que hom no vulgui, a partir d'una certa edat es perceben a la primera. Per això només l'estrenyo amb més força que abans, intentant aturar les llàgrimes, en silenci.

Veig que Wen es desperta i que tots dos ploren, jo voldria abraçar-la, fer-li entendre que em te amb ella per sempre, pero em quede parada, nose que fer, es la Wen, pero...em pose bé l'arc i el carcaix, i em netege la sang en els pantalons, pero ja esta seca, necesitaria aigua. Vaig al costat de Wen. Em sente a l'altre costat del sofa, la mire, vuic fer-li entendre que em te aci, que no la pense deixar. Pero esta amb el James, aixi que espere i em pose acariciar la punta del punyalet. Havia disparat al que l'havia mossegat, per tant li quedaria una marca al muscle, sempre podia tornar al bosc i encarregarme d'ell...no és una mala ides, podria fer-ho, si. Quant haja acabat de parlar amb ell, l'abraçare.

No diu res, però el seu silenci m'ho afirma. Ho soc. Segueixo plorant, fent sanglots sonors, abraçada al James, que comença a plorar ell també. Sento que la Cass s'asseu al nostre costat, pero no em veig amb cor de mirar-la.

-No vull ser un monstre...- ploro, agafant-me al James.- No vull fer mal...

Respiro agitadament, ara ja espantada amb mi mateixa.

-Em faras fora de Hogwarts?- li demano, amb por, encara abraçada a ell.

L'abraço, intentant recomfortar-la, sense gaire èxit. I aleshores diu aquell disbarat.

- Fer-te fora de Hogwarts?? - la miro als ulls, somrient-li afablement mentre els meus ulls parpellegen, intentant superar la plorera -. Wendy, petita, petita eixelebrada, com vols que et faci fora de Hogwarts? De què serviria?

Me la quedo mirant, encara adolorit emocionalment però ja més tranquil. Ella encara està agitada i respira irregularment.

- Fer-te fora de Hogwarts seria deixar-te a mercè de la lluna, i això no ho faré. Al contrari: t'ensenyaré a combatre-la. Però només si em promets no tornar a parlar de marxar de Hogwarts...

"Per protegir l'escola"- penso, quan em demana per a que serviria fer-me fora. Però no ho vol fer, i em diu que m'ajudarà a combatre la lluna.

Pensar en la lluna em fa venir un calfred, i em rodejo el cos amb els braços. Em sento encara estranya, quasi puc sentir com el verí de l'home llop m'acaba de canviar per dins.

-D'acord...

Em llevo les llagrimes de la cara i el miro.

-No hauria d'haver sortit... No sabia que hi hagués lluna plena, em sap greu, James, t'asseguro que no volia ficar-me en embolics...- dic, i tremolo una mica, mentre agafo aire entre sanglots.

Remeno el cap, enèrgicament, mentre em separo una mica d'ella i deixo que la Cass pugui anar a fer costat a la seva amiga.

- No, Wendy, és culpa meva. Hauria de vigilar més, sabent que hi ha homes llop al bosc. Últimament surten massa, ja em va avisar el Michael Underwood fa uns dies.

Li somric, afablement. Crec que el càrrec de director t'atorga automàticament els poders del somriure afable i de la suggerent, agradable cordialitat que només té la gent de càrrecs importants.

- Però, sisplau, promet-me que a partir d'ara vigilaràs més. I, sisplau, mantingues informat al teu director quan surtis, així tindràs dos ulls extres per ajudar-te sempre.

No dic res. No estic d'acord, jo no hauria d'haver sortit tan enfora del bosc...

Miro a la Cass, i no puc evitar abraçar-la.

-Gràcies per venir a cercar-me...

Vaig a abraçar-la millor, pero la meva mà toca l'arc i sento com si hagués ficat la mà al foc. Boto, aixecant-me de cop, deixant anar un crit de dolor. Em miro la mà i veig la pell molt vermella i amb butllofes. Ploro de nou.

-Qué ha passat??!- dic, agitant la mà per intentar refredar-la.

M'exclamo, en veure que toca l'arc i que es crema. De seguida vaig fins a ella i torno a agafar l'essència de díctam, que aboco lleugerament sobre la ferida per curar-la ràpidament.

- És plata... no pots tocar plata, Wendy - dic, en veu baixa, preocupat -. Ni plata ni cap altre metall noble. Res de tocar o ni tan sols acostar-te a objectes de ruteni, rodi, pal·ladi, plata, osmi, iridi, platí o or. Ho sento, t'hauria d'haver avisat abans...

Agafo l'arc, molest, i faig un gest perquè tothom s'aparti una mica; després, un cop de vareta desprèn una fogonada de llum i un fulgor estrany, i a la fi tot torna a la normalitat.

- He creat una capa de repulsió electrònica: ara, l'arc no et farà res. Però jo de tu no m'acostaria a cap superimant.

Em quedo mirant-lo mentre diu tots els metalls que no puc ni tocar ni apropar-me. Conto vuit, i em fa mal només de pensar d'oblidar-me. Això per no dir que dels que ha dit només conec el platí, la plata i l'or.

Fa un encanteri a l'arc i em diu que ja puc agafar-lo, i nosequé d'un imant... m'apropo a l'arc poc a poc, amb descomfiança, però al final l'agafo i deixo anar un sospir, en veure que no em fa mal.

-Jo...

Els miro i miro el meu braç, on encara queden les marques de la mossegada.

-Em sap greu, pero necessito estar sola.

Vaig a agafar el carcaix, pero m'aturo en recordar que també és de plata. Deixo anar un esbufec i m'en vaig cap a la porta, intentant aparentar tranquilitat, pero tan bon punt la tanco les llagrimes em tornen als ulls i començo a córrer.

[Surto del tema]

M'abraça pero li crema l'arc, el james diu que te alergia a la plata, i no se que coses més, bé, les apendre per ajudar-la, per tant les guarde a la ment, ja les buscare més tard.
La Wen agafa l'arc i marxa pero deixa el carcaix, el penge de nou a l'esquena, em servira.

- Gracies James. Professora Davies...-dic mirant-los.

Despres em mire la finestra i veig al lluny el bosc, ho fare, m'encarregare d'ells anire de caça, caçare els llops, un a un amb molt de compte, no tenen alergia a la plata, doncs ja veuran, buscare bales de plata i demanare a la sala guay fletxes de plata, i carregare la ballesta amb fletxes de plata, i buscare una pistola amb bales de plata i la posare al Run-Run, oh si, anire de caça , anire a per ells. Com el Van Helsing, per en compte de Dracula, homens llops malvats. El Van Helsing mola moltissim.
Em puge a la taula i cride la Mosqui amb la ment i la veig volar cap a mi, que guay, bote de la finestra a ella, primer a la sala guay a per les coses i despres a caçar. Tinc fam..val, doncs agafare tambe algo de menjar, pasare per l'habitacio també.

- Fins la classe del dilluns...

I marxe volant.

[Isc del tema]

Havia enviat un patronus al James perquè estigués presentable per quan arribessim. Durant la caminata, la Sam i jo no ens haviem dit res. Jo estava massa pensativa, avergonyida, com per començar una conversació. Ella no sé en que pensaria. Ni sabia si volia saber-ho.

Entro a Hogwarts amb pas ferm, amb la Sam al costat. Ja no soc una alumna, i sincerament, ho sento dins meu. Tans sols fa uns quants mesos que no soc alumna, però em sento totalment diferent.

Pico a la porta del despatx del James un parell de pics.

-James, obre.

Estic preparant te quan sento algú picar a la porta, i la veu de la Lily que em diu que obri. Faig un gest de vareta i la porta s'obre, suaument.

- Passeu, sisplau. Voleu te? He preparat un parell de seients per a vosaltres, endavant - em giro i els somric, forçadament.

No és agradable veure les teves dues millors amigues entrant al despatx, quan saps que són aurors. No és agradable saber que només vénen a donar males notícies. Per això no puc somriure amb total sinceritat, malgrat tot.

- Hola James- li dic somrient a l'entrar, ja feia temps que no el veia i li faig una abraçada- Quant de temps.

Em mire el despatx, pareix que hi haja alguna cosa nova, pero no se que, em mire el James que somriu forçadament, i despres la Lils, palida, blanca, com si anara a donar-li algo d'un moment a un altre. Que incomode sembla tot, la Lils deuria beure alguna cosa, pot ser una til.la, algo per tranquil.litzar.se. Em sente en una de les butaques i agafe una galeta.

- Com et va tot? És molt dur ser director?

Faig que no quan el James m'ofereix un te, però m'assec al seient i posso els ulls en blanc quan la Sam parla. De veritat li sembla com si no hagués passat res?

-Al gra, Sam, al gra.- Dic, mentre em tapo la cara amb les mans.- El Johnson es mort, James.

Deixo anar un sospir. En menys d'un mes ja han caigut tres. El Fortin, l'Elle i el Johnson. Les tres vegades estava implicada, dues de elles quasi em maten o m'intenten matar. Ho podrien haver fet, perfectament. Em miro la camisa, que te un rastre de sang que l'encanteri de la Sam no ha pogut llevar del tot.

-Venim perquè hi ha un familiar aquí.

Assenteixo, a poc a poc, fent un glop de la meva tassa de te. La Lily m'ha dit que no en vol, però jo deixo una tassa sobre la tauleta; està pàl·lida i preocupada, i un te no li farà cap mal.

- Pren-t'ho, et sentiràs millor - dic, mentre jo també m'assec a la butaca; el meu posat, de sobte, és seriós i bastant dur -. Parlaré amb el noi, però... m'hauríeu d'explicar què ha passat. Sisplau.

Miro la taca de sang de la brusa de la Lily, i faig una ganyota mentre faig un altre glop de te.

Agafe la meua tassa i suque una galeta en ella, com pensava a la Lils li faria falta una til.la, pero no vol, no pense dir-ho, encara ho pagaria en mi.

- És el cosi, també te una germana a Gryffindor, pero no es parlen.- pregunta que ha passat.- Doncs estavem sopant a Hogsmeade, quant ha aparegut, ens barallat, ha intentat matar la Lils i li he pegat un tret al cap.- agafe una altra galleta i me la menge.- Has de dir-me on has comprat aquestes galetes, estan molt bones.- bec un glop de te.

-No vull té.

Escolto el to d'indiferència que utilitza la Sam i m'horroritzo. A més a més, no ha anat així.

-SAM!- li dic, perdent els nervis per un segon. Tanco els ulls i respiro poc a poc durant uns segons.- Sincerament, nosaltres el vam provocar. Ell va atacar-nos, i quan la Sam va fer un drac d'un banc del parc de Hogsmade, va dir que es rendia i va llençar la vareta al terra. Jo que soc imbécil me'l vaig creure, vaig anar cap a ell i ell em va agafar i em va possar un ganivet al coll. La Sam no se d'on coi va treure una pistola i li va disparar a la cama. Ell va caure i em va clavar el ganivet a la panxa. La Sam em va curar, i...

Em miro la Sam. No penso dir res del discurs que li ha dit al Johnson. Fa massa por...

-I li va disparar al cap. El conseller ens ha enviat aqui...

Sospiro i faig una ganyota. La Lily mai ha estat massa bona en oclumència, i fins i tot sense voler-ho, pensaments evidents com la recreació del que ha passat m'arriben clars com l'aigua.

- D'acord, parlaré amb qui sigui que hagi de parlar... Ara marxeu, sisplau - em costa mirar la Sam a la cara, durant uns segons; després aconsegueixo mirar-la als ulls, intentant entendre què pensa, però a diferència de la Lily, la seva ment és un búnquer inaccessible -. No. Sam, sisplau... voldria parlar amb la Lily tots dos sols. Vés a fora, o torna-te'n a Londres.

Les dues se'm queden mirant durant uns segons.

- Adéu, Sam. Ja ens veurem... - dic, fredament.

- Molt bé.

Deixe la tassa damunt la taula i m'alçe de la butaca, m'espolse de la ma les molles de la galeta.

- Si vols pot jutjar-me, pero fases el que fases, penses el que penses de mi, t'equivocaras, sempre t'equivocaras. Pero pots intentar-ho.

Em mire el James i despres em gire i mire la Lils, i aleshores ho veig, en els seus ulls, aixo em fa mal, i per un moment em quede parada, pero reaccione, molt bé, doncs si aixo tenim. Pareix que aci ingu enten res.

- Molt bé, adeu Lily, director Bohr.

I isc tancant la porta amb força en direccio al passadis, i en res ja estic en Ducsdemel, des d'on desparetr, deixant Hogwarts lluny, molt lluny.

[Isc del tema]

Sospiro, profundament, i em miro la Lily més tranquil, quan la Sam ja és lluny.

- Es pot saber què collons li passa? Es pensa que pot anar de reina del món, que pot anar com si res li importés i ella fos el centre de l'univers? - dic, molest -. És perillosa i inestable, i sobretot, molesta...

Esbufego, cansat, i m'aixeco.

- I a tu, què, eh? Ets la millor alumna que he tingut fins ara en Defensa... i ja és la segona o tercera vegada que et deixes vèncer fàcilment, Lily. Em preocupes, i molt. Em pensava que havia fet una feina més digna, com a professor...