Despatx de direcció

Això ja em fa menys gràcia. D'acord, la professora Davies és una mica desagradable, però... la nena no té motius per gastar aquests fums.

- A veure com t'ho explico, Wendy... La respectaràs des d'ara mateix i fins que deixi de ser la teva professora, i això vull que quedi molt clar. És una professora, i a més, professora d'una assignatura principal. Com a professora té dret a dir i a pensar el que vulgui, mentre no es salti cap de les normes, i dir que la Cass és una mala influència no ho fa. Pots exigir respecte a algú del teu nivell, a un altre alumne, però a una professora la respectaràs pel simple fet que és professora. I no em repliquis això, perquè no t'acceptaré cap resposta. Espero haver estat molt clar, en aquest punt.

Ara he estat una mica fred, penso.

- Wendy, tens dret a pensar el que vulguis, i mentre no li diguis directament a ella, pots dir-ne el que vulguis i més. Però en la seva presència li deus un respecte pel simple rol que ocupa, i vull que ho entenguis.

-Jo la respecto, sempre, al principi de cada conversació que he de tenir amb ella, li parlo bé. Fins i tot al despatx li vaig parlar bé, i al Gran Saló. Demana-li, li vaig parlar bé, i això que ella utilitzava tota l'estona el sarcas-me, feia veure que no me n'adonava.- dic, creuant els braços. No m'ha agradat el to que ha utilitza't. M'ha fet mal.- Ella em va picar perquè m'encengués.

Què esperava que hagués fet? Dir-li que sí, que te raó, que la Cass és una mala influència? Que sí, que tenia raó, que em faria una dona si seguia així?

Assenteixo, fent una ganyota.

- Wendy, ja ho sé, que burxa, i sé que sempre fas els possibles per mossegar-te la llengua abans de dir res fora de lloc. Jo parlaré amb ella tan aviat com sigui possible, i mentrestant, intenta evitar trobar-te-la. I digues al teu germà que faci el mateix, no vull que us torni a posar un càstig absurd.

Sospiro, una mica preocupat. Sembla ofesa amb mi, i tampoc pretenia ser tan dur.

- Ja te'n pots anar, Wendy... - dic, en veu baixa, abaixant el cap i mirant la paperassa de sobre la taula.

-D'acord...

Evitar trobar-me-la. Bé, ja ho estava fent, però si m'ho deia el James ara ho havia de fer més encara. Llavors em diu que ja me'n puc anar. Faig que sí amb el cap i faig un intent de baixar, però després recordo el dubte que tinc i miro al James, encuriosida. Ara ja no sembla tan fred, potser...

-James... et puc demanar una cosa? És sobre el... Fortin...

Alço el cap, ràpidament, quan sento el nom del Fortin. Noto com jo mateix estic una mica més pàl·lid, perquè, sincerament, feia dies que no hi pensava. I no m'esperava que qui me'l mencionés fos la Wendy.

- El que necessitis, Wendy. Què passa? - el meu to de veu deixa entreveure una preocupació impròpia de mi, però la idea que li pugui haver passat res a la Wendy em preocupa bastant -. Que t'ha passat res? Te l'has trobat, o n'has sentit res?

-Oh, no, no, de veritat. No he sentit res d'ell en tot l'estiu, i no me l'he trobat ni res... però... l'altre dia li vaig contar un conte al Jack, el dia abans de venir aqui, per que pogués dormir... li vaig contar la rondalla dels tres germans... i... Quan vam arribar a la part de la vareta... em vaig acordar que el dia que va matar al Matt... va dir alguna cosa sobre la seva vareta... va dir... ets una privilegiada, ja que seràs la primera en morir en mans d'aquesta magnífica vareta que veus...

Ladejo el cap cap a un costat.

-El Fortin té la vareta d'àlber, James?

Em quedo una mica més tranquil en sentir el que m'explica. Realment, és una noia molt intel·ligent per haver relacionat dos conceptes tan llunyans en realitat i en temps.

- Doncs... sí, Wendy, el Fortin té la vareta d'àlber - dic, en veu baixa, molt neutre -. Em sorprèn gratament veure que ets tan hàbil de deduir una cosa així.

Faig una ganyota i m'aixeco, ajupint-me al seu davant per posar-me al seu nivell.

- Wendy, el Fortin té la vareta d'àlber, però això no vol dir res. Té molt, molt poder, però això no vol dir res. La última vegada que va ser a Hogwarts va acabar derrotat, recordes? I aleshores ja tenia la vareta d'àlber - agafo aire, gairebé ofegant-me d'angoixa en recordar aquell moment terrible -. Una eina mortal només l'és si l'usuari sap fer que ho sigui.

Així que era veritat. El meu dubte era veritat. El Fortin tenia la vareta més forta de totes les que s'havien fet mai... Potser el James va veure la por als meus ulls, o alguna cosa semblant, perquè va venir a mi i va tractar de tranquil·litzar-me. I poc a poc em vaig sentir millor. Del Fortin no parlava amb ningú, només amb el James. Si li deia resa la Cass, ella en seguida es tancava en banda. No recordava res de la baralla al Gran Saló, i no volia parlar del Fortin amb els altres, ni amb el Jack...

-D'acord...- li dic. Però segueixo preocupada em miro el James i faig un sospir, possant-me dreta.- James... ves amb compte amb el Fortin, si us plau... no pot tardar molt en fer alguna...

I dit això, vaig sortir del despatx del James.

[Surto del tema]

Vaig dir la contrasenya i la escala de cargol amb el fènix es va començar a moure, vaig pujar-hi, mentre m'arreglava la indumentària, que ja m'havia areglat com mil vegades més.

M'havia de dir que si oi, no em podia dir que no, perque, si em deia que no que faria, hauria de deixar la feina? Com s'ho prendria el Jake si em deia que no... no gaire bé segur.

Amb aquests pensaments vaig arribar a dalt de l'escala i vaig trucar a la porta i vaig esperar a que em deixes entrar.

Algú truca a la porta. Aixeco el cap, deixo la ploma al tinter i parpellejo, intentant endevinar de qui es tracta. Oclument, és clar, perquè si fos d'una altra manera ja ho sabria; truca a la porta fluix, amb la força d'una dona o d'una criatura, i és massa aviat al matí com perquè cap alumne necessiti dir-me res amb urgència. Però també truca amb presses, donant diversos cops ràpids, o sigui que sí que es tracta d'una urgència...

És clar, doncs, que quan pronuncio un "Endavant" en veu alta ja sé que la professora Davies entrarà per la porta, més arreglada que de costum i amb l'objectiu d'aconseguir permís o favor per alguna cosa que considera de suma importància.

- Al gra, sisplau, Rapunzel, que tinc molta feina. Què necessites?

Procuro no pensar que és un borde o fer una ganyota de burla quan em allò, ni tan sols m'asec a la cadira, em quedo dreta i vaig al grà.

-La qüestió és que em caso, amb el Jake.- dic mirant-lo als ulls.- I em preguntava si seria possible que visques a Hogsmeade amb ell i vingues fins aquí cada dia amb portarreu, evidentment em quedaria a fer les guardies quan toques i tots els deures que em corresponen com a professora.

Respiro profundament esperant una resposta afirmativa.

Me la quedo mirant, durant un parell de segons, totalment seriós. Després la serietat es substitueix per un somriure burleta i una rialla sorda, per sota el nas, que precedeix una altra vegada el vague moviment d'abaixar el cap, agafar la ploma i apuntar-me la dada en un post-it per poder tornar a treballar de seguida.

- Felicitats pel compromís, primer, i sobre el que em demanes... Cap problema, està dit i fet. Excepte, que això del portarreu treu-t'ho del cap, ja connectaré la llar de foc del teu despatx al de casa teva amb la xarxa migratòria. T'anirà millor...

Dit això em poso a fer les meves coses, altra vegada, donant la conversa per acabada amb un murmuri indesxifrable que intenta dir adéu.

Se'm escapa un somriure radiant, i m'he de contenir per no abraçar-lo, sabent que provablement no s'ho prendria gaire bé.

-Gràcies, ja t'avisarem quan sigui la cerimònia, m'agradaria que hi vinguessis.- dic emocionada.- I gràcies, per conectar-me la llarg de foc a aquí a Hogwarts, de veritat moltes gràcies.

Sembla impacient per tornar a posar-se a la feina, així que decideixo que és hora de marxar.

-Bé, et deixo treballar.- dic caminant fins a la porta.- Adéu, i moltes gràcies.- dit això tanco sense fer gaire soroll i marxo escales avall tota feliç.

Aparetro malament, però dins del que pot ser malament, ha estat bé. Només ens caiem al terra i faig una ganyota, mentre m'aixeco poc a poc.

-Em sap greu... és que... encara estic...- li dic a l'Erion, fent una ganyota. l'Elle és morta... Un alumne que passa per allà, em veu, amb els braços tacats de sang i part de la cara i el coll, que encara sangra lleument, i surt corrents.

Baixo la mirada i començo a picar a la porta del James, tot lo fort que els braços em permeten, i sense parar, pensant molt fort tot el que ha passat perquè el James s'afanyi a obrir...

Hi ha dos casos a Hogwarts en què el sistema anti-aparetatge no s'activa: el primer, quan el que aparet o desaparet sóc jo, o sigui, el director. El segon, quan entre els que arriben hi ha un ferit.

O sigui que quan sento que truquen a la porta ja sé que la Lily té un problema i està en perill; corro cap a la porta i l'obro d'una revolada, amb la vareta en mà.

- Lily, Erion, a dins, ràpid - dic, fent un gest de vareta que fa aparèixer una camilla i unes butaques -. Què ha passat? QUÈ HA PASSAT?!

-No cridis!!- li dic, mentre entro i em tumbo a la camilla que ha fet apareixer, deixant anar un sospir.- No cridis...

Em duc les mans al cap. Joder! Tot ha passat massa ràpid.

-La Darkwood.- li dic.- La Darkwood... ha vingut... ha demanar-me de nou el favor...- els explico, a tot dos, ja que l'Erion aquesta part se la saltada.- l'he enfadat... i m'ha atacat...

Em tapo de nou la ferida del coll i faig una ganyota. M'ha deixat plena de talls, la cabrona...

-L'Erion l'ha matada... El Fortin vindrà... a per nosaltres.

Tanco la porta d'una revolada i la bloquejo per dins, reforçant les defenses del castell automàticament en sentir el que m'explica la Lily. De seguida faig seure l'Erion en una butaca i m'acosto a la Lily.

- On tens les ferides? - dic, mentre rebusco a l'armariet de les pocions.

[i]Essència de díctam, essència de díctam... On és...?[i]

- Has matat l'Elle Darkwood? - dic, amb una cella alçada -. Lily, vull que t'estiguis el més quieta possible - agafo el flascó amb la poció i en vesso una mica a una gasa de sanació -. Com coi t'ho has fet? A ganivetades?

Passo la gasa per sobre la ferida del pit, que s'estén des del cor fins a la vora del coll; aviat la ferida es tanca sobre ella mateixa i desapareix sense deixar cicatriu.

- Si estàs bé, aplica't tu mateixa la gasa on creguis apropiat.

-Als braços, al coll, a la cara...

Em quedo quieta, com em diu, i faig una ganyota quan em possa la gasa, fa mal... però poc a poc sento com el dolor absorveix la sang i la ferida mateixa, fins que ja no hi ha res. Agafo la gasa que em dona i me la posso a un dels meus braços.

-Jo no l'he matada.- li dic.- Ha estat l'Erion... ha aparegut... de sobte ...amb un gerro.

Em tanco les ferides amb un braç i miro l'Erion.

-Però ho ha fet perquè m'estava torturant! M'ha fet dos crucios, i tots aquests talls... No el poden culpar de res, no?

Assenteixo, tranquil·lament.

- No patiu, no se'l pot acusar de res, era en defensa pròpia. Però necessitaré que aboqueu els vostres records com a prova, per si de cas.

Em miro l'Erion.

- Així que morta... Doncs vull que no us mogueu d'aquí, perquè... perquè el Fortin ja és aquí - dic, fredament, mentre m'aixeco.

El pols ferm, la vareta a punt, i el Fortin que entra per la porta d'entrada. No que se li permetés fàcilment, sinó que, senzillament, per a ell no hi ha portes tancades.

- Quiets aquí, està clar? Quiets-aquí...

Arribem al despatx del James volant, vaig a obrir la finestra pero no s'obri. Obric la porta i comence a donar amb les mans, cirdant-lo, pero res, doncs molt bé. Com era aquella encanteri....

- Bombarda Maxima!- i PAAAM la finestra explota en mil trocets.- Guaay...Run-Run apropa'm més.

Bote de la porta al despatx i caic sobre una taula, amb compte amb els vidres.

- Run-Run, gira't, he d'agafar la Wen.

Aquest em fa cas i obric l'altra porta, amb compte carregue la Wen als braços i baixant de la taula la deixe del que crec que és un sofa, sí es un sofa.
Torne amb el Run-Run.

- Moltes gracies Run-Run.- dic aariciant-lo. Ens has salvat la vida.

Aquest fa un sorollet i marxa volant, jo torne corrent amb la Wen.

- Ween, Ween, ja estem al despatx del James, val? Ara ell et curara, si apareix.- Em quede mirant el despatx. Encenc la llum, pero no esta.- JAAMEEEES!- dic cridant-lo.

Aniria a buscar-lo pero no m'atrevisc a deixar sola la Wen. Aleshores escolte uns pasos.

Arribo de Londres, cansat, esgotat. El contenciós legal ha durat gairebé dues hores i mitja i ha consistit bàsicament en una roda de preguntes sobre la meva relació personal amb el Fortin, precedida d'una llista de víctimes atribuïdes al mateix, en la qual s'inclouen més de tres-cents muggles assassinats o desapareguts, sumats a l'Elizabeth Speckhart, el Matthew Sheen, l'Arianne Lowe, el Harry Jones, la Nicole Barrock, el Kevin Glasgow i, segons fonts, l'Arthur Williams i el Jules Possesseur, malgrat que les dues últimes morts no han pogut ésser confirmades.
He d'admetre que se m'ha fet difícil la revisió de tots aquests casos. No he pogut evitar plorar en sentir els noms dels tres alumnes i dos professors: Lizzie, Matthew, Arianne, Harry i Nicole. La primera llàgrima s'ha resistit a sortir, però a la fi, un cop la primera ha brollat de l'inestable lacrimal, no he pogut parar.

Per això, en el clima d'inestabilitat en què em trobo, entrar al despatx i trobar-me un forat de dos metres a la paret, amb la Cass cridant-me i la Wendy estirada al sofà, amb un braç totalment ple de sang i l'expressió facial distorsionada.

- Wendy!! - exclamo, mentre corro fins a ella -. Què ha passat? Qui t'ha atacat?

No sé si torno en mi amb els crits de la Cass, amb l'explosió o amb la veu del James, però quan obro una mica els ulls veig la cara del James, preocupada, mirant-me.

-Ja-James?

Em fa massa mal tot, així que torno a tancar els ulls, sentint com l'estat de consciència torna a esfumar-se entre els meus dits.

-Un... un ho-home llop...

Aleshores arriba el James i pregunta el que ha passat, la Wen diu que li ha mossegat i es desmaia.

- Jo dormia, i me despertat, i no estava, he anat a buscar-la. He anat al bosc i l'he trobat, alli ens perseguien els llops, i les acromantules i aleshores...- li conte no li conte, li conte no li conte, no conte.- i carregue la Wen i isc corrent cap al llindar del bosc, pensava que no arribaria, pero al final he arribat.- em pose bé el carcaix i l'arc.- He hagut de disparar uns que ens perseguien, pero m'he sortit, perque he cridat la Mosqui i l'he dut volant fins al despatx, pero no estaves i he trencat la finestra, em dona igual el que em digues perque aixo és pot arreglar facilment, la Mosqui s'ha anat volant, Wen s'ha quedat incosncient, se tambalejava, aixi que l'he agafat en força, l'he donat algo pel dolor, pero no es desperta, estic preocupada, tu la curaras a que si? A que no deixaras que li passe res malament. Vas a ajudar-la a que si?- dic mirant-lo fixament, em fixe que tinc les mans brutes, oh...- L'ajudaras.- dic mirant el James.

Li aparte el cabell de la cara a la Wen i li toqu la front, crema.

Quan la Wendy diu "home llop" crec que em desmaiaré. Caic al sofà que queda lliure, abatut, i respiro acceleradament, desacompassadament, durant uns segons en què em lliuro totalment al pànic. Després em controlo, em tranquil·litzo, i em torno a aixecar, escoltant el que m'explica la Cass, que està molt nerviosa i ni tan sols fa servir pauses entre frase i frase.

- Cass, surt d'aquí ara mateix. Has d'anar al despatx de la professora Davies i dir-li que vingui ara mateix. VA! - exclamo, nerviosament, mentre m'agenollo al costat de la nena -. Wendy... no te'm moris ara... sisplau...

Trec la vareta i faig un gest per netejar la sang; la ferida està oberta, tot i que ja no sagna per l'encanteri que he fet; es defineix clarament la mossegada, amb els quatre ullals ben marcats, d'un home llop. La curvatura característica dels ullals inferiors indica que són licantrops salvatges, d'un clan que ha viscut al bosc des dels seus inicis. Gemego, molest: són homes llop que han optat per ser-ho indefinidament, i que en les nits de lluna plena surten de caça. Tot i que normalment no s'acosten a l'escola: segur que ha estat la Wendy, la que s'ha allunyat més del compte.

- Qui et manava ficar-te tan endins al bosc...? - dic, apartant-li un ble de cabells de la cara i posant-li una tovallola humida, tèbia, al front, fent baixar la temperatura.

Arrivem a devant de l'escala giratoria del despatx, ens parem un segon, el just per dir la contrasenya i començem a pujar les escales a la carrera de nou, fins que arribem a dalt.

Obro la porta, amb la Cass encara agafada de la ma i veig a la Wendy Moore estirada a terra amb el que sembla una tovallola al front.

-Que ha passat aquí?- pregunto mirant l'escena extranyada, i em mossego la llengua per no dir res més.