Despatx de direcció

Em quede callada uns minuts, jugant amb la vareta, veig com la Rose li prepara una tila a Lils que pareix que li vaja a donar alguna cosa. No es bona idea, és el teu amic...ereu amics tu i ell.. Erem...

- Que James, vols que et donem un premi?- li dic mirant-lo.- Mira que ets de intel·ligent...-sarcasme, a veure si ets tan intel·ligent com per entendre-ho.- Bé, segons tu he hagut d'ajudar-te, però tot i aixi. Et deu pareixer un interessantíssim experiment veritat, ara que creus que has trobat a gent del futur, et deu pareixer un interessantíssim experiment, et mors de ganes de voler saber coses sobre el futur, com serà, que sigues director jo no ho dubtaria, però segur que et mors de ganes de saber com va tot, de la forma de govern que hi ha, de si han hagut més guerres, de com és la vida...- el mire i mire de reull la Julie. Doncs a ella no la tocaria, per damunt meua.- Un altre experiment per poder anotar a la teua llibreta, eh. I segons tu ha vingut més gent?- han vingut, però per ara no ho sabies.- Deu ser super divertit, segur que et mors de ganes d’esbrinar moltissimes coses, segur que el teu cervell ara mateixa deu estar plenant-se d’idees per posar en marxa.- com si ho veies.- amb aquests tres.

Canvie la cama esquerra de posició i creure els braços.

- Aixi que segons tu m'ho agafe tot amb humor, o és clar, a mi em va pareixer molt graciós haver matat el Johnson, és tot un gran acudit, no saps el que vaig riure jo al fer-ho, bé, però el meu riure no fou res comparat amb la risa que li va donar a ell, ell si que va riure, si.

Crec que t’has passat un poc…Callat…Saps la que es va a montar? Em dona absolutamente igual. Sou amics! Des de fa anys! Va deixar de ser amic meu quan em va tractar com em va tractar aquell dia. No pense callar el que pense.

Vale. Jo només havia vingut al despatx del director dues vegades. Una, quan... va haver aquell problema amb la mama que la Rose, el pare i jo vam decidir no parlar-hi més, i l'altra l'any passat, quan vaig treure Excel·lent a totes les assignatures als GNOM, per felicitar-me. Però mai per renyar-me. La Rose i la Julie ho duien extraordinariament bé. Jo em moria dels nervis... però tot s'acabaa sabent. La mama demana una tila, i quan estic intentant reccionar la Rose ja li ha portat. M'aixeco i em vaig al seu costat, preocupat.

-Estàs bé...?

Em miro la Rose, i ara si, li dono una petita clotellada. Sense fer mal, mig en broma.

-Què et vaig dir d'anar a la conselleria?

Però... abans de que ella pugui dir res la Sam parla, i ho fa amb paraules clares. Em quedo de pedra, escoltant-la i mirant a la Julie, que s'ho mira tot molt sorpresa. La meva mare s'està agafant el cap amb les dues mans i tanca els ulls, i no sé com reaccionar. Se'm possen els cabells de punta quan diu allò del Johnson. Sí, sabia que havia matat a un home, però no sabia que parlés sobre allò tan alegrement. El papa quan parlava de la noia aquella que va matar perquè torturava a la meva mare... es possava pàlid, baixava la mirada. La Sam... no.

Tot va molt ràpid; la Rose i l'Oliver canvien la seva actitud i s'apressen a ajudar la seva mare, que no sap molt bé com reaccionar i sembla que s'hagi de desmaiar. I llavors sento la Sam; bé, no, sento algú que parla amb la veu de la Sam, des del seu cos, movent els seus llavis, però el que diu no ho diria mai, la Sam. No pas la Sam que jo vaig conèixer.

- Com pots tenir tant d'odi a dins, Sam? - dic, fluixet, abatut -. Com pots tenir-ne tant, i contra mi, a més?

Em costa respirar; la seva parrafada m'ha deixat sense forces. S'ha passat. Entenc, perquè és la Sam i la Sam sempre ho havia fet, que la noia faci broma, com feia fa una estona. Però la nostra Sam mai hauria dit el que ha dit aquesta.

- Vés-te'n, sisplau. Vés a casa i reflexiona, pensa't qui ets i què fas - pujo una mica el to de veu, amb la veu trencada -. Intenta veure si encara ets la Sam. I deixa la Julie aquí; no ets la seva mare. Em nego a creure que la Sam que he vist ara és la mateixa Sam que farà de mare a la Julie.

Em sento abatut, derrotat, completament annihilat. Aixeco la mirada cap a l'Oliver, la Rose i la Julie; no haurien d'haver viscut mai quelcom així.

Em quedo mirant a la madrina Lily, amb certa preocupació. Ella no ho sap, però ha actuat com a una segona mare per a mi. Quan el papa no em podia cuidar perquè tenia feina sempre anava a casa de la madrina Lily i del tiet Erion, per això, en part, havia crescut també amb l'Oliver i la Rose com a germans. Per això veure-li aquesta cara m'afecta.

Després sento a la Sam, la mama, i me la quedo mirant, mentre parla al James amb una llengua viperina, la que va utilitzar contra mi quan em va tancar a l'habitació del tiet Edgar. No, més viperina. Me la quedo mirant, sense saber bé com reaccionar. Després em miro al James, que sembla que l'ha enfonsat. Quan parla de mi, tinc ganes de dir alguna cosa, però la seva ultima frase em trenca massa per dins com per a dir res.

Així que em quedo asseguda a la cadira, on era abans, amb l'última frase del James al cap. "Em nego a creure que la Sam que he vist ara és la mateixa Sam que farà de mare a la Julie."

Em mire el James somrient. Que vaja a casa i que pense en el que he fet, me'l continue mirant somrient, és pensa que és el meu professor? El meu pare? Que em pot dir el que he de fer com si fos una nena petita?
Em mire la Julie i te llagrimes als ulls,i se perquè, per l'última frase que ha dit el James, perquè jo no l'he criat, perquè jo no he estat per vore-la creixer. Però el James, pensarà que plora pel que he dit jo, o pel que ha dit ell o per vore'l a ell aixi...bé, ves a saber, ja se inventarà alguna cosa.

- No saps de que estas parlant James.- continue sentada en la butaca, no me alçat i no pense alçar-me, fins que un, la Lils reaccione i done senyals de vida i dos abans havia de parlar amb la Juls, per tant per molt que el director Bohr em diguera que marxara no pensava fer-ho, que em tire del despatx, i si em tirava, esperaria al passadis.- No intentes entendre-ho, perquè no podràs.

Sospiro, molest. No fa cap gest d'anar-se'n; em sap greu per la Julie, que plora. No entenc per què plora, però plora. La Lily està en xoc, assistida pels seus dos fills, i la Sam em mira, desafiant, sense desdibuixar el seu somriure.

- Mira't, Sam. Després de tants anys junts, tot el que veig quan em mires és odi als teus ulls. Després de tants anys amb la Lily, estàs dreta, amb un somriure macabre als llavis, sense fer cap gest de preocupació, mentre ella està en aquesta butaca, abatuda i necessitada d'ajuda urgent.

Sospiro, mentre allargo la mà cap a la vareta, dissimuladament. La poderosa i única vareta d'Àlber; de vegades oblido que és una vareta especial. Només de vegades.

- Estàs podrida fins la mèdul·la, Sam. Si alguna part de tu encara és viva dins teu, sisplau... torna'ns la Sam d'abans - dic, just abans de fer un gest ràpid de vareta cap a ella, per fer-la desaparèixer d'aquí.

Em passo les mànigues per els ulls. Hi han poques coses que m'afecten directament. Jo mateixa m'he encarregat de que sigui així. Una d'elles, i la més important, és la meva mare. Sobretot la mort de la meva mare. Perquè he vist el que ha comportat a la gent del meu voltant, perquè m'hauria agradat tenir una mare mentre jo creixia... i ara la veia, barallant-se amb el James.

El James fa un gest de vareta i la meva mare desapareix davant dels meus ulls. Faig un esbufec i me'l miro, incrèdula. Em llevo les llàgrimes de la cara un altre pic, quasi amb ràbia, i m'aixeco de cop.

-On és? On l'has enviat? Què has fet? On està?- dic, sense respirar.- On l'has deixada? Què li has fet??

Faig que sí amb el cap quan l'Oliver ve cap a mi i em demana si estic bé. Me'ls quedo mirant, quan l'Oliver li dona un cop al cap, mig en broma mig enfadat a la Rose, i després parla la Sam. Però jo soc lluny, ben lluny, en un lloc on no m'arriben del tot les paraules de la Sam ni del James, però sí m'arriben els tons, i em fereixen. Em fereixen perquè la Sam és la meva millor amiga, i el James el meu millor amic... i escoltar com es maltrataven em feria. Per una altra banda, els meus ulls només podien mirar incréduls a la Rose i a l'Oliver. Veig que la Sam no hi és, de cop, i la miniSam, la Julie, li diu alguna cosa al James. Jo per fi reacciono, aixecant el braç per donar-li una bofetada a l'Oliver, que se'm queda mirant. Però no puc. Abaixo el braç de cop i l'abraço, sentint encara aquella sensació de que alguna cosa era massa estranya. Abraço a la Rose amb l'altre braç, i els estrenyo contra mi durant uns segons. Ells m'abracen... és una sensació... ben estraya.

-Déu... És...

Em separo d'ells i miro al James. Que siguin aqui no és bo, ells no haurien de ser-hi, aqui... però si no ens volien dir qui eren, dubto que ens vulguin dir que fan aqui.

-On és, la Sam...?- faig una ganyota. Sí, no he sentit les paraules, però a vegades no fan falta per entendre de que ha anat la conversació. Em miro els meus dos fills. Déu meu... a l'Erion li donaria alguna cosa...

La Julie reacciona malament quan faig desaparèixer la seva mare. M'acosto una mica a ella, per tranquil·litzar-la.

- Tranquil·la, tranquil·la... està bé, l'he enviat a casa, està a casa. Podràs anar amb ella quan tu vulguis, però primer hem d'arreglar això...

Em miro les criatures, preocupat. No quadra gens ni mica, això.

- Necessito que em digueu qui més ha vingut del futur - giro el cap per mirar la Lily -. Crec que has de parlar amb algú, Lily, t'ho veig a la cara. Emporta't els nanos, si vols. No feu massa bogeries, pel que més vulgueu. Julie, vés a veure la teva mare, o fes el que vulguis. I deixeu-me sol...

Faig que sí amb el cap quan diu que he d'anar a parlar amb algú. Sí, hi he d'anar. Em miro els meus dos fills i a la Julie, quan diu que els hi digui qui més ha vingut, i sé que cap d'ells dirà res. Conec les expressions que estan possant. Els hi fa por, dir-ho, per les conseqüències que puguin tenir els seus companys.

-Nosaltres no podem faltar als nostres companys... però segur que ho acabaràs veient.- li diu la Julie. No ho diu de males maneres, ni amb sarcasme, ho diu perquè ho pensa. Li veig a la cara. L'Oliver i la Rose se'm queden mirant, ja que s'han sentit eludits quan ha dit el James que me'ls emporti. La Julie surt per la porta, faig un gest a la Rose quan la vol seguir. Voldrà estar sola.

-James, deixa'ls. Tu diriies alguna cosa si penses que pot afectar-me a mi...? Va, Rose, Oliver, veniu... anem a veure a algú.

[Sortim del tema]

Arribo davant la porta del despatx del director respirant agitadament per la cursa que m'he fet desde el camp de quidditch. M'afanyo a trucar a la porta i a entrar al despatx.

- La Rose... - Començo a parlar, entretelladament. - Se l'han endut, professor Bohr. S'han fet passar per la Julie i se l'han emportat. No sabem on...

És llavors que em dono compte que el director no sap qui sóc. T'has descobert, Dan... Yay. S'assembla tant al del futur que ni tan sols ho havia pensat. Però ara que m'hi fixo el veig bastant més jove. Què graciós.

Estic al despatx, corregint exàmens dels patufets de primer, quan un noi entra atropelladament al despatx. Ni saluda, ni res: el primer que diu és que s'han emportat la Rose. Me'l quedo mirant, cella alçada, sense saber de què parla, fins que hi caic. La Rose Wood.

- Aviam, tranquil·litza't, noi, i anem per parts. Primer, qui ets tu? I no em vinguis amb mentides, t'acabes de delatar, ja sé que ets de la tropa de la Rose Wood i que véns del futur... com et dius i qui són els teus pares?

Sospiro, intranquil.

- En segon lloc, no cal anar amb presses. Saps per casualitat qui se l'ha endut, i on? No? Doncs aleshores no serveix de res, anar amb presses. En comptes d'això, què et sembla si t'asseus, et prens un te - faig petar els dits i apareix un elf amb dues tasses de te -, gràcies Crooky, i m'expliques amb detall què ha passat?

- Finalment, i per aclarir-ho... Ho saben els seus pares? I el seu germà?

Veig com em mira sorprès al veure'm entrar, però en un segon ho enten tot. I em pregunta qui sóc jo i qui són els meus pares. Merda, merda, merda! Que jo no responc bé en situacions sota pressió!

- Em dic... Em dic... Daniel Bohr!

M'arrepenteixo d'haver-ho dit en menys d'un segon. No és moment per bromes! I menys per bromes sobre el futur del teu director! Gairebé puc sentir la veu del meu pare dins el meu cap: "Es que no penses abans de fer les coses, Dan?" Sembla que no, papa U.U

- Vale no em fagis cas...- M'apresso a dir, asseient-me a la cadira que m'ofereix. - Daniel Forester. Els meus pares són el Dean i l'Emily Forester. Bé, Emily Blake, ara.

Somric dèbilment mentre agafo la tassa de te però encara no me l'apropo als llavis, si no que segueixo parlant.

- Es veu que algú s'ha fet passar per la Julie i ha anat a buscar a la Rose a la sala de Gryffindor. Pel que sabem sembla que se l'ha endut a Hogsmeade...

Faig un glop ràpid de la tassa de te i em torno a mirar el professor Bohr.

- L'Oliver sí que ho sap. Ha anat amb la Julie a avisar la seva mare...

"Daniel Bohr", diu. Poso ulls com plats i sento que m'ennuego amb el te.

- Que QUÈ?! - però abans que hagi acabat d'exclamar-me diu que és fill de l'Emily Blake i en Dean Forester.

Alço una cella, amb la respiració alterada, intentant recuperar la calma. Ja està, James... ja està.

- Sí, és clar que se l'ha endut a Hogsmeade. Des d'allà pot desaparetre a qualsevol lloc del món en un tres i no-res, podria ser a les antípodes ara mateix... - dic, mentre penso qui pot haver estat; ja sé qui pot haver estat, va matar fa poc i ara ha entrat a Hogwarts.

Alço els ulls al cel, cansat, preocupat. Assenteixo quan diu que l'Oliver i la Julie van a buscar la Lily i l'Erion. La Lily és auror... i encara que ara no tingui l'ajuda de la Sam, se'n pot sortir molt bé. I jo l'hauria d'ajudar.

- D'acord. Crec que ha quedat clar el que intentava explicar als teus amics l'altre dia. En aquell moment, jo creia que Hogwarts era segura, i tanmateix vaig advertir que esteu tots en perill pel simple fet d'estar aquí. Vosaltres, els vostres pares... sobretot vosaltres. És molt fàcil negar la vostra existència canviant algun fet del present. La vostra presència aquí és perillosa per als d'aquí i sobretot per a vosaltres. I ara que Hogwarts no és segur, encara més. I si vols que et digui la veritat... aprecio molt els teus pares, i en general els pares de tots els que sou aquí, almenys dels que sé que sou aquí, i no tinc cap interès en que perdin els seus fills.

El noi em mira, sense entendre res.

- Daniel, intento dir-te que us puc ajudar, però que necessito saber qui sou. Tots, sense excepció. Qui més ha vingut a part de la Julie, la Rose, l'Oliver i tu?

Quan veig que gairebé s'ofega amb el te estic a punt de tranquilitzar-lo dient que els meus pares amb un fill en van tenir prou i de sobres, gràcies. Però no crec que això funcioni ara, encara que el director del futur probablement respiraria alleujat.

Llavors ems demana que li digui qui més ha vingut. No, no, això no, siusplau. Em quedo un moment en silenci, pensant. Entenc per què m'ho demana, però...

- Jo... No se...- Dubto un moment i acabo decidint que ho he de dir, encara que soni com a traició. Així que abaixo el cap i recito els noms:

- Claire i Aaron Williams. Alice McNeil. Kaylee Fox.

Ouch. Fa mal. Em dona la sensació que la paraula traidor brilla amb llums de neó sobre el meu front.

Assenteixo, apuntant-me els noms en una llista.

- Per casualitat em pots dir els noms que fan servir en aquest present i qui són els seus pares?

Faig una ganyota; no crec que m'ho digui, ja es sent prou malament per haver-me dit això. Fet i fet, puc endevinar bastant qui és qui. La Kaylee Fox deu ser filla del Jack Fox, esclar. Els germans Williams, els fills de l'Edgar Williams, el germà petit de la Sam. I l'Alice... ni fava, potser no és filla de ningú important, però si aconsegueixo trobar la Fox i els Williams potser en trec l'aigua clara.

- Jo... Crec que ja he dit suficient.

L'Oliver em matarà. No entendrà per què ho he fet, com tampoc ho faran la Julie i la Rose. Per ells els secrets no s'expliquen sota cap circumstància, mentre que per mi els secrets s'expliquen... Si amb això em prometen que no li passarà res a ningú a qui estimi.

- Però... La Rose. No podem fer alguna cosa?

Em sento fatal estant aquí sentant, bevent te. Si només ens falten les galetes! I, mentrestant, a saber on està la Rose...

Assenteixo, a poc a poc, intentant calmar-me i calmar el noi.

- Sí, hem d'esperar i pensar alguna cosa. La Rose està en perill, però és absurd actuar si no sabem què fer, no creus? - trec una llista d'alumnes, buscant els noms que puguin semblar-me familiars, relatiu als noms que m'ha donat ell.

Anderson, Claire
Connelly, Claire
Smith, Claire

Faig una ganyota. La primera la conec, no és ella; però podria ser qualsevol de les dues, si no fos perquè...:

Avery, Aaron
Connelly, Aaron
Jones, Aaron
McCabe, Aaron
Paul, Aaron

Somric, divertit, i agafo la ploma. Claire i Aaron Williams, aka Claire i Aaron Connelly. Després torno a agafar la llista.

Kaycee Streep
Kaylee Wolf

Faig una ganyota, àmpliament; m'encongeixo d'espatlles, cella alçada. Deu ser la Kaylee Wolf, si cap dels altres nanos ha estat prou audaç per canviar-se el nom, ella tampoc ho haurà fet... i menys un canvi tan subtil com Kaylee-Kaycee, em dic. Assenteixo, lentament, i aixeco el cap en direcció al noi.

- Ja se t'ha acudit alguna cosa per salvar la Rose, o estàs massa capficat en com estic intentant trobar els teus amics? No vull que pensis que no em preocupo per la teva amiga, però no podem fer res fins que la Lily arribi...

Veig com el James entra al seu despatx. Em miro la Sam i li faig una bofetada, sense poder-me estar.

-Te'n vas anar de cop! La Georgia esta malalta! El Bruno va tornar i tot ho havia de fer jo i ara... I tu no hi eres joder i ets la meva millor...

I l'abraço, mossegant-me el llavi. Joder, joder...

-Has tornat... Per la Rose, has tornat per ella...

L'Oliver i la Julie entren al despatx. Jo sospiro i em desfaig l'abraçada.

-Alguna cosa em diu que tu no entraràs... Que vols fer?-li demano, la conec massa bé.

Almenys no me la donat amb la Julie davant. Corresponc a l'abraçada, em mereixia la bofetada aixi que.

- Ho se, he estat fent coses igualment, quant vaig llegir lo del periòdic, anava fent coses igualment, no eren vacances, això t'ho explicare amb calma més endavant.- li dic- També he tornat per tu...-dic en un murmuri

Em quede mirant-la.

- Hi ha un llibre, se que està en la biblioteca de la conselleria, on hi ha un encanteri que ens pot ajudar a trobar-la, el meu avi em va parlar d'ell i se que està a la conselleria, però...- l'agafe del braç i l'estire, un poc lluny de la porta.- La Julie volia vindre amb mi, i no se que fer perquè si la deixe aci...que deuria ser el correcte, però volen ajudar. Es queden amb tu?- pregunte dubtosa.

-Un encanteri per trobar-la? De veritat? Funcionarà?

"Tranquil.la, Lily, tranquil.la" Però era la Rose, la meva futura filla. No podia estar tranquil.la. Estaven torturant la meva filla! Em miro la Sam eternament agraïda, em vaig sentir abandonada quan se'n va anar sense avisar, però havia tornat, havia tornat, i això era l'important.

-Ells nos surtiran de Hogwarts. Res de venir, ajudar des d'aquí, però res de sortir, i menys amb la que ja tenim liada. Si la deixes al meu carrec no me l'emportaré fora de Hogwarts. -Em sorprenia la capacitat de pensar que tenia, a pesar de estar enfonsada per dins. Estava millorant en aquest aspecte.-Tu decideixes. Sí me la deixes no la deixare sortir. Si te l'endús l'has de vigilar tu... Però ja t'he dit la meva opinió...

- Pot funcionar.- assentisc.

Aleshores em fixe, no és la Lils de sempre, si no fos perquè la tenia davant diria que no és ella, no és la seua forma de parlar,

- Si deixe la Julie em mata, ja s'enfadat abans quan li he dit que no vindria, la biblioteca és gran, i necesitare ajuda per buscar el llibre, el més segur es que estiga a la part vella, encara sense classificar.

Que faig...que faig? Me l'enduc? O la deixe? Si fos jo, és a dir, si jo fos la Julie em cabrejaria moltissim que em deixaren aci, no poder ajudar quan la meua millor amiga està desapareguda, sentada en un despatx...pot ser era millor que me l'enduguera, tot i que seria interessant si se la montava al James, això seria divertit de veure, si.

- M'encarregare de que no li pase absolutament res, abans em pasarà a mi algo que no pas a ella.- li dic.- Julie!

La Julie treu el cap per la porta, me la quede mirant.

- Pots vindre amb mi a la conselleria, o pots quedar-te amb la Lils, et deixe elegir.

M'havia assegut al costat de l'Oliver i em miraba les sabates, mossegant-me el llavi inferior. El Dan semblava tens, l'Oliver estava en un altre lloc. El director esperava que l'Erion, la Lily i la meva mare entressin. Llavors la meva mare em crida. Em quedo mirant uns segons el director, que em fa un gest per que vagi, i vaig cap a la porta, on trec el cap.

-A la conselleria? I què farem? Vinc amb tu... no es per molestar, Lily...

-Tranquil·la, Julie, no molesta... Sam, vigila, si us plau...

I llavors la Lily entra al despatx, agafada de la mà de l'Erion. I la mama i jo ens en anem a la conselleria.

[Ara aqui ja li toca al James/Erion o al Dan, no? xD]

Em quedo flipant quan els pares de la Rose entren al despatx. Els miro, escoltant per si diuen alguna cosa sobre la Rose. Sembla que saben bastant bé què fer, així que em relaxo una mica.

Em miro a l'Oliver, que s'ha assegut al meu costat, i li faig un somriure cansat. No sé ben bé què dir i, a més, com s'enteri de que he dit els noms li agafarà un atac d'histèria.

- Podem fer algo, nosaltres?

OFF: Com q veig que aquí posteja tot déu com vol, me uno a la fiesta

ON:

Arribo a la porta del despatx de direcció i respiro fons. Fa massa temps que no venia a l'escola, des que... bé des que el que em pensava que era una persona forta s'havia tret la vida. Havia hagut de marxar perquè estar allà m'omprimia massa i no em deixava respirar.

Deixo les bosses al terra i em trec la capa que he dut per al viatge. Només espero que en Dumbledore em cedeixi un lloc a l'escola. Somric al recordar que he comprat una bossa de llaminadures especialment per a ell i m'ajupo per a treure-la de la maleta.

Obro la porta de bat a bat i entro contenta...

- Professor Dumbledore, miri què li he po....- però callo de sobte i em quedo glaçada quan m'adono que no és el professor Dumbledore el que em mira des de darrera la taula de direcció.

Em poso vermella de seguida.