Després de la batalla

Somric quan s'acosta a mi, preparada per sortir.

- Anem, doncs - l'agafo de la mà, com sempre que sortim junts.

Baixem l'ascensor abraçats, amb un somriure; la situació és relativament diferent de la d'ahir, quan amb prou feines ens agafàvem les mans i ens fèiem algun petó. No agafem el cotxe, perquè Hyde Park està a com a molt cinc minuts a peu, i anem caminant agafats de la mà. Porto una motxilla amb quatre entrepans que he preparat mentre feia l'esmorzar: el nostre packed lunch, el dinar del nostre dia. Perquè sí: avui és el nostre dia.

Vaig somriure-li, quan em va donar la mà, i vàrem anar junts cap a fora, cap a Hyde Park.

Vàrem caminar en silenci, durant uns minuts, i després vaig mirar-lo, abans d'obrir la boca.

-Així no has tingut mai cap nòvia abans de jo?- vaig demanar-li, alçant una cella. Em semblava estrany.

Assenteixo amb el cap, lentament.

- Alguna vegada he tingut alguna relació amb alguna altra noia, però en general eren coses molt poc sòlides i bastant... curtes - ric per sota el nas -. A més, això de parlar amb noies mai se m'ha donat bé.

Arribem al parc al cap de pocs minuts. M'adono que no l'he deixat anar de la mà en tot el trajecte, però quan arribem al parc i entrem la noia em deixa i es tapa la boca amb les mans. Sé que és la reacció natural quan s'hi va per primera vegada, a un parc anglès, però no puc evitar riure.

- Benvinguda al Hyde Park!

-Menteixes.- li dic.- No se't dona tant malament. No se perquè sempre et veus tan inútil. No ho ets.

Quan desvio la mirada d'ell, i veig el parc, em quedo totalment parada. Mai havia vist un parc tan gran, i tan verd. Em tapo la boca, gratament sorpresa, i veig que l'Erion riu.

-Es... es molt gran...- vaig dir, sense poder dir res més, rient.

- ... i gairebé tan bonic com tu, sí - dic, acabant la frase per ella.

L'abraço i li faig un petó, dolç, abans d'agafar-la altra vegada de la mà i endur-me-la al cor del parc, on m'assec a la gespa amb ella. Poso, però, unes estovalles al terra. Típicament anglès, vaja: deixo la motxilla al terra, al meu costat, i m'estiro. La noia es queda asseguda, al meu costat, mirant-me.

- Au, estira't i mira amunt - el cel és blau i no hi ha ni un núvol, cosa infreqüent en un dia d'abril a Londres -. Disfruta del que el parc et pugui oferir!

Quan m'abraça i em fa un altre petó, es quan em demano que pensarien els meus pares de l'Erion per primera vegada des que el vaig coneixer, i en seguida se que els encantaria. No per com es, o res així, sino per què es llufa, i a ells tenir un parent muggle els hauria encantat. Somric, en pensar-ho, i segueixo a l'Erion, que sembla saber on va.

l'ajudo a colocar-ho tot i després miraro com s'estira i mira el cel. Li somrix i m'estiro al seu costat, mirant el cel.

-Es preciós. Encara que no se si es el parc o es perquè estic amb tu i tot em sembla maravellós amb tu.- li trec la llengua

Somric mentre em giro cap a ella i me la quedo mirant.

- És pel parc, dona. És un dels parcs més bonics de la ciutat i, m'atreviria a dir, del país - l'abraço, passant-li un braç per darrere el cap i per les espatlles i quedant-me mirant el cel.

Veig passar un ocell, que no sé identificar. No se m'ha donat mai bé, això d'identificar animals. Em dedico a observar-lo, mentre alça les seves ales acolorides i les bat per tal d'arribar fins la branca d'un arbre proper. Gairebé puc sentir la llibertat de l'ocell a dins meu, en mi mateix, amb la dona de la meva vida al costat.

Somric i miro el cel uns segons, després el miro en silenci, mentre ell sembla entretingut a un altre lloc. M'arrauleixo al seu costat, tancant els ulls uns segons, abans de tornar-los a obrir.

-Explica'm alguna cosa de la teva familia.- li dic, i el miro.- Va, si us plau...

- Uhm... no sé què dir-te - somric, divertit -. El meu pare treballa a la Conselleria, al Departament de Regulació Màgica, i la meva mare és bruixa però fa d'assessora financera a empreses màgiques i muggles. El meu germà gran té... vint-i-quatre anys i és mag, i està a Egipte estudiant Història de la Màgia.

Ric per sota el nas. Fa tant temps que no el veig... l'hauré de trucar i que vingui a fer-nos una visita un dia.

- Te'ls presentaré, si vols. Però ara explica'm tu alguna cosa de la teva família, vinga.

Alço una cella.

-En sèrio? Els meus pares traballaven també al departament de Regulació Màgica. Bé, ells s'encarregaven d'estudiar els muggles, estar sempre a sobre d'ells per enterar-se de les últimes tendències, les modes, les noves tecnologies, i donar la informació a la conselleria.

Faig un somriure.

-Bé... La historia de la meva familia no es molt bonica. Bé, pocs apartats de la meva vida ho son.- Sospiro, perquè se que es veritat, i perquè fa pena.- Els meus pares vàren morir a un accident d'avió quan jo era petita. Em va cuidar fins poder anar a Hogwarts la meva germana gran, la Dianne. Ara té 21 anys, treballa a Hogsmade.

- Oh...

Bufo, sorprès. No m'esperava aquella resposta.

- Ho sento, Lily... Jo... - penso en la parella de companys del meu pare que havien mort en accident d'avió; sempre parlava d'allò quan jo era més petit, perquè eren amics -. Ho sento...

Li faig un petó al front, càlidament.

Faig que no amb el cap. Últimament ho duc molt millor, lo dels meus pares. Puc dir-ho sense possar-me a hiperventilar, per exemple...

-No... no et preocupis, va passar fa molt de temps, jo tenia 6 anys...

Li faig un intent de somriure.

-La Dianne i jo vàrem sortir-nos soles, així que... no val la pena pensar-hi, ja. A més, estic segura de que sempre son allà, protegint-me.

Alço una cella, encuriosit.

- I amb màgia no... no es pot fer res? - se'm queda mirant, estranyada -. Euh... ho sento, és que no sé gaire res d'això de la màgia... Sempre he mirat de mantenir-me'n al marge, tot i que no estic segur del motiu.

Li faig un petó, llarg, amb un punt de sensualitat.

Li torno el petó, i després l'abraço.

-No... Als morts se'ls ha de deixar descansar en pau. No es bo... intervenir a això.- vaig dir, pensant en la pedreta i en com em va afectar a mi tenir-la.- Gens bo.

Vaig somriure-li.

Me la quedo mirant, somrient.

- Té més limitacions, la màgia? - l'acaricio a la cara, apartant un ble de cabells -. Vull dir... què no podeu fer amb màgia? Fins a quin punt ens ha perjudicat als muggles, la Llei de Secret?

-Hi han més coses... no podem crear menjar del no-res, per exemple. Si el volem conjurar, hem de saber on era el menjar, es com si el teletransportem. Mmmm... Els muggles... bé, no podem anar vestits com anem normalment.- li somric.- No podem utilitzar qualsevol tipus de màgia quan hi ha muggles. No podem volar amb escombra com si res per el cel, els muggles ens podrien veure... Hi han moltes coses.

Assenteixo amb el cap.

- Ja, ja. Em referia a que... quin nivell tecnològic i social hauríem assolit si mags i muggles no ens haguéssim estat barallant sempre? Si mags i muggles no haguessin decidit viure separadament...

Tanco els ulls, amb un somriure, i m'ho imagino. Els mags tenen, en la meva humil opinió, massa confiança en els seus poders i no han advocat per un avenç científic i tecnològic; i els muggles no tenen els mitjans que tenen els mags. Junts seríem una gran espècie. Junts deixaríem de ser un gra de sorra en el gran desert de l'univers.

Vaig alçar una cella.

-Si els muggles sabessin de la existència dels muggles des de sempre, crec que... podriem conviure junts. Podriem aprendre grans coses, els uns dels altres... però si ara s'enteressin... no seria gens bo.

M'ho penso. Els muggles no podrien acceptar gent que no fos com ella, igual que hi han mags que no poden acceptar els muggles. Si tots dos es juntessin, i no hi hagués cap llei, podria haver-hi una desgràcia.

-Gens, però gens gens.

Assenteixo. Té raó, molta raó. L'espècie humana és intolerant per naturalesa.

- Potser, si fos gradual, funcionaria. Quants mags hi ha, al món?

Me la quedo mirant, ben a prop seu. Li faig un petó ràpid i torno a buscar els seus ulls.

Somric, quan em fa el petó, i després penso. Recordo que ho varem mirar, a alguna classe, per primer curs...

-Crec que hi han... uns vint milions de mags.

Penso. Igualment, crec que no aniria bé. No ho veig gens clar, la Inquisició va cremar a les bruixes a l'edat mitjana, ara seria igual. El miro i li faig un petó a la galta, somrient.

- Uhm... només? No em quadra gaire, la veritat... La gran majoria de fills de mags són mags, i hi ha, en xifres absolutes, més naixements de mags fills de muggles que no pas naixements de llufes. A aquestes alçades la màgia hauria d'estar escampada per tot el món, i en canvi només hi ha vint milions. No m'ho explico...

Me la quedo mirant, estranyat.

- No has tingut mai curiositat sobre els orígens de la màgia? Vull dir... com és que hi ha gent que és màgica i gent que no? No s'ha plantejat mai, la comunitat màgica internacional, tot això que estic plantejant jo ara?

Me'l vaig quedar mirant, uns segons, mentre les seves paraules resonaven al meu cap.

-Doncs... que jo recordi...

Vaig arrufar el front, pensant.

-No recordo res. Potser si que s'ho han demanat, però no han trobat la resposta.

Remeno el cap. M'estic complicant massa; canvio de tema i m'incorporo una mica, allargant la mà fins la motxilla i treient un parell d'entrepans.

- Au, mengem alguna cosa que és tard i ja fa molta estona de l'esmorzar - li pico l'ullet mentre desembolico el meu entrepà.

Li clavo dentellada, divertit, i em quedo assegut en una posició estranya amb ella al costat, mirant en direcció a les fonts que ocupen el centre del quadrant on estem.

- Per què hi ha mags entossudits a creure que els muggles són inferiors? No ho entenc, en què són inferiors?

Agafo jo també un entrepà i menjo una mica, abans de respondre la pregunta de l'Erion.

-Porto fent-me la mateixa pregunta des que tinc consciència. Ells, pel fet de tenir màgia, es veuen superiors a ells, suposo. I als fills de muggles, que en realitat tenen la mateixa màgia que ells.

Menjo una mica més, pensant en el Fortin.

-La puresa de sang, diuen. Molts mags son fills de muggles, a Hogwarts, i els tracten com si fossin merdes. Es molt injust.

Faig una ganyota. Puresa de sang, diuen. Quin disbarat, quina estupidesa.

- Ja... doncs... no és per ofendre, però els "muggles" són tecnològicament molt més avançats que els mags. Potser és un error, tancar-se en banda.

Remeno el cap i li faig un petó.

- Saps què et dic...? A mi m'és igual, mags o muggles, pura sangs o fills de muggles. M'és igual mentre et tingui a tu.