Parlant després de la baralla. [James]

Vaig asseure'm al terra del pont i vaig obrir la meva llibreta i el diari del Nevile Longbottom. Portava totes les tardes des que m'havia despertat així. La Sam m'evitava, i l'ambient era més be tens. Les morts de l'Arianne, el Harry, i la Nicole flotaven en l'aire.

-Han de ser a algun lloc, planejant un següent moviment, aquest cop no podem arribar tard....

Vaig obrir el diari del Neville i vaig tornar a llegir-me aquell capitol que parlava de quan ell anava a cinquè, la tensió que hi havia a l'ambient i que ningú creia al Harry quan deia que Voldemort havia tornat, però que havien fet l'ED...

Vaig travessar el pont, nerviosament. Havia voltat per tot Hogwarts, buscant. No sabia què buscava, tanmateix. A mi mateix?
I aleshores la vaig veure. Era allà asseguda, en un racó, difícilment visible des de la majoria de llocs. Sort havia tingut en veure-la.

- Lily... - vaig murmurar, baixet -. Que puc...?

Em faria fora? M'ho mereixia, sens dubte; però també mereixia una oportunitat.

Vaig mirar el James quan em va parlar. Vaig dubtar uns segons, però després vaig somriure-li. No podia perdre ara també el James.

-Si, és clar.

Vaig fer-li lloc al meu costat.

-Com estàs? Vas millor d'allò..?- vaig demanar-li.

La veritat es que agraïa la seva companyia. Ultimament estava bastant sola...

Vaig asseure-m'hi, amb més calma.

- Euh... Doncs... vaig fent, suposo. Costa, costa molt. Va ser un disbarat de primera categoria - vaig riure -. No tinc les migranyes dels primers dies, però segueix canviant-me l'humor amb molta facilitat...

Vaig mirar-me-la, amb un somriure.

- I tu com estàs?

-Em... Em vaig despertar bé, la ferida de l'esquena està encara curant-se, però... - vaig mirar la llibreta.- La Sam m'evita. I estic una mica solitaria. Estic contenta perquè vaig fer caure la mala puta dela Darkwood, i aquell era el meu objectiu després del que va fer a l'Edgar i a l'Arianne. Ho vaig aconseguir, i va ser perquè vaig ser més llesta que ella... però no se. Hi ha com molta tensió, i tinc por, tinc por perquè ell sap moltes coses sobre nosaltres i nosaltres no en sabem sobre ell. Això, què sap on viu l'Erion, i això em possa molt nerviosa.

Vaig mirar-lo un altre pic.

-Però bé... vaig fent...

Vaig abaixar el cap, preocupat. Les seves paraules transmetien por, por atenuada per la força de la ràbia que l'envaïa pel que havia viscut.

- Què vols dir, que ho sap tot...? - vaig fer una ganyota -. I en el fons sí, que en sabem coses. Sabem que és molt poderós... però que nosaltres som més. I jo sóc més llest.

Vaig picar-li l'ullet, en to de broma, i després vaig riure.

- Així que Erion, eh? Qui és l'afortunat?

-Vull dir que coneix l'EM, que ho te tot controlat, que hi ha gent, aqui, que segurament son espies seus. Que sempre va una passa per davant nostre. Quan em vaig adonar de que anava rere la vareta, ell ja havia assassinat el seu antic propietari.

Vaig somriure quan va dir que era llest.

-Ahà. Es diu Erion Wood. Te divuit anys, traballa a la marmita foradada. és... és un molt bon noi.

Vaig somriure, més tranquil.

- Divuit anys...? Té la meva edat, doncs. Com és que no el conec...? - però no va fer falta cap resposta -. Ah... ja. D'acord, ho entenc. I te l'estimes molt?

Aleshores vaig recordar que deia que sabia on vivia.

- Escolta, has dit que sap on viu? I ell ja està al corrent de la situació? I com ho sap?!h

-És de familia màgica, però és un llufa, per això no el coneixes.- ho vaig dir perquè a mi no em feia res dir-ho, per mi no era una cosa dolenta.-Si, l'estimo molt... moltíssim.

Vaig baixar el cap.

-Quan em va donar aquella estranya posició... jo acabava d'anar a veure'l i ell em va demanar on havia estat, i va recollir la informació sobre ell per poder-me fer mal. Entens el que significa això? Si ve, i m'obliga a fer alguna cosa, jo em veuré obligada a fer-ho. Per ell. l'Erion ho sap, però que podem fer? Ell ha de traballar, ha de viure.

- Deslocalitzar casa seva. És a dir, que sigui on és sempre, i que ell es quedi com està, però que sigui impossible localitzar la casa. Es pot fer, amb un encanteri relativament senzill. La única cosa que podria succeir seria que ja hi hagués estat abans, però si fos així ho sabries.

Vaig sospirar.

- Està fent mal, a molta gent. Hi ha desaparicions, per tot el país, cada dia des que el vaig fer marxar. Però no permetré que toqui a ningú de vosaltres. Si ell té espies, nosaltres també n'hi ficarem. Si ell té plans, nosaltres també en farem. Es tornarà a convocar l'Exèrcit de Magatotis, i encara que ell ja està al corrent de qui som, seguim estant en condicions per plantar-li cara.

-Delocalització, dius?

Vaig escoltar el que em va dir.

-Si faig aquest encanteri no el podrà trobar encara que vagi a ca seva? Això estaria bé... però sap on treballa, Fortin. Com puc amagar-lo allà?

Vaig mossegar-me el llavi.

-Muggles? Quin fill de puta... Escolta, James... les... les primeres vegades que va "parlar" amb mi... es comportava d'una forma bastant estranya, era com si tingués... com si tingués una lluita entre ell mateix, tenint diverses personalitats. Com ho expliques, això? Després... Després un dia, quan per fi vaig plantar-li cara, em va dir que jo li havia ajudat a desfer-se d'una part d'ell que li semblava que mai es desfaria d'ella, o alguna cosa així... - vaig dir, alçant una cella.

- Uhm... No es presentarà a la Marmita Foradada només per fer-te mal. Se la jugaria massa, anant allà.

Després va explicar-me allò de la doble personalitat.

- Es podria tractar d'un trastorn de doble personalitat. Crec que quan va arribar la Medea es va extremar en la relació amb l'Agatha: aleshores, en comptes de situar-se en un punt neutre, va dividir la seva ànima en dos. Una part, sentimental i emotiva però molt dèbil; l'altra, mental i passional, molt poderosa. Ell creia que tu l'havies ajudat, però senzillament vas accelerar una mica el procés: en un moment de superioritat de la part dolenta, va fer-te mal i et va adoptar com a calmant per la part passional. Si et feia mal, la part dolenta quedava saciada i no seguia. Però en enfrontar-t'hi, la part passional no va quedar saciada i va voler més. Va destruir la part sentimental i la doble personalitat es va desfer, imposant-se la part dolenta.

-D'acord... aniré a veure'l i faré l'encanteri a la seva casa...

Vaig alçar una cella mentre em parlava. M'agradava parlar amb el James, sempre em feia veure coses que jo sola no veia. Vaig assentir, en veure que allò tenia lògica.

-Així doncs, en part es culpa meva que ara sigui com es?- vaig demanar.- Perquè vaig fer que destruís la seva part sentimental?

Oh, espera, això volia dir que jo havia assassinat la petita part d'ell que havia estimat l'Agatha?... merda...

- No, en absolut. Hauria estat pitjor, perquè hauria estat més poderós i més intel·ligent. Si hagués estat ell sol, una part hauria asfixiat l'altra irremeiablement, a poc a poc. Al final la part sentimental hagués mort igualment. I, com he dit, hagués estat pitjor.

Vaig sospirar.

- No és difícil d'entendre. Si hagués estat gradual, quan hagués arribat al final del procés ell mateix estaria molt més convençut dels seus actes, i seria més radical i més bèstia. Pensa en les primeres morts: la de la Lizzie, pel que he sentit, ni tan sols degué ser una cosa intencionada i preparada amb antel·lació. S'hi degué trobar, per desgràcia. La del Matt... he de parlar amb la Wen, perquè crec que té a veure amb ella. La batalla era inevitable, i la mort de la Nicole va ser més bèstia per culpa de la frustració de veure's atrapat. Per altra banda, si hagués passat d'una altra manera, possiblement l'Agatha ja seria morta. I no només ella: després d'ella hauríem mort tots, d'un en un, de manera salvatge i violenta, com a venjança.

Vaig tancar els ulls. M'estava marejant una mica.

- M'estic marejant...

Vaig mossegar-me el llavi. Ostres, si que haurien anat malament les coses... Així que el Fortin estava perdut ja des del principi, des que va arribar la Medea aqui.

-Estàs bé?- vaig demanar-li. Vaig possar la meva mà al seu front.- Vols que vagi a cercar alguna cosa pel mareig?

El pobre encara no se n'havia sortit de la baralla contra el Fortin, i era normal que després de pensar i ajudar-me a mi a pensar-ho tot...

- No... No... Només és una mica de mareig, estic bé. Hauria de menjar una mica...

Vaig ficar-me la mà a la butxaca de la túnica i en vaig treure una capsa petita, ampliada amb màgia a l'interior. Hi havia de tot; era un rebost d'emergència que havia fet jo mateix durant el meu viatge.

- Hauries... Hauries de veure la quantitat de coses que he fet durant el viatge - vaig treure un dònut de carabassa i li vaig clavar queixalada -. Mm... Tens gana, tu?

Vaig negar amb el cap i vaig somriure.

-Em penses explicar alguna cosa del teu viatge? Només se que vas tenir una trobada amb un vampir poc amistós...

Vaig obrir la llibreta i vaig apuntar allò de les desaparicions i la doble personalitat del Fortin.

-Va, vinga, que som amics i hi ha d'haver comunicació...- vaig somriure.

Vaig riure mentre m'acabava de menjar el dònut.

- Val... Aviam, quan vaig marxar vaig anar-me'n a França. Un país bastant avorrit, la veritat; però vaig tenir un temps per preparar coses. Vaig construir-me una tenda de campanya en miniatura - vaig donar uns copets a la butxaca de la túnica, on van ressonar uns flascons i alguns objectes -, i també vaig construir aquest mini-rebost que veus, i quatre coses més. A la frontera entre Bèlgica i Holanda em vaig trobar amb un poble de vora mar que tenia problemes amb un calamar gegant, però era inofensiu i només vam haver de reparar el dic per evitar inundacions quan s'acostés.

Vaig treure caramels de tots els gustos i n'hi vaig oferir.

- Després vaig anar fins a Alemanya. Tampoc gran cosa, a part d'un cas de focs follet descontrolats. La resta eren casos menors, bastant freqüents, de crancs de foc i altres bèsties inofensives. Dos dies més tard vaig arribar als Alps i vaig tenir un merder considerable amb uns gegants violents que van provocar un allau. Es van morir tres persones... - vaig menjar-me un caramel vermell, que va resultar que tenia gust de xoriç -. Des d'allà vaig anar cap a l'est, passant per l'antiga Iugoslàvia. Ja saps, Croàcia, Sèrbia... Es veu que a l'Adriàtic hi ha bastantes sirenes violentes. S'organitzen en clans i s'infiltren al clavegueram de les ciutats per provocar estralls.

Vaig tossir una mica, fent una ganyota, després de menjar-me un caramel blanc que semblava de farina.

>> Allà hi vaig conèixer el Nikola, que va unir-se a mi. És un noi una mica més gran que jo, de vint-i-dos anys, molt simpàtic però una mica tancat. Em va ajudar molt en el seu moment, com quan ens vam enfrontar a una horda de vlads. Són com vampirs, però no s'alimenten de sang sinó de carn humana. Bastant bèsties, però tontos. Els vam poder atrapar amb relativa facilitat... - vaig quedar-me mirant la noia, amb un somriure -. Vam pujar cap al nord, passant per Romania i arribant fins a Hongria. Allà vam enfrontar-nos a un drac banyut hongarès... Vam batre un rècord o una cosa així guanyant-lo entre els dos; es veu que s'havien necessitat deu o onze persones per a fer-ho, fins aleshores. Però vaja, em va anar de ben poc, gairebé hi perdo un braç.

>> Després vam anar més cap al nord, fins a Praga. Un vampir anomenat Stefan estava sembrant el terror, però vam empresonar-lo i ara està sota control. Vam anar fins a Noruega i vam enfrontar-nos a un letúplec bastant mortífer. Havia mort més de vint persones en poc temps. Va ferir el Nikola, i em pensava que s'hi quedava... Però també se'n va sortir i aviat vam arribar a Dinamarca travessant l'estret. Vam reunir tots els mags d'Ordre de Merlí del país per enfrontar-nos a un nundu immens; tot just feia dos dies que l'havíem abatut quan vaig aconseguir una còpia del Profètic i vaig tornar.

Vaig fer un sospir, llarg. Tres mesos... i tan poques coses que havia fet.

- I tu? M'expliques què és aquesta llibreta?

-Wow.- vaig dir, quan va acabar de parlar. Havia estat un gran viatge, sens dubte. Vaig somriure ensenyant-li la llibreta i el diari.

-La llibreta ja te la vaig ensenyar l'altre dia al llac. Es on tinc tot els meus pensaments. Les necrológiques, la pedra, les pocions, la vareta. Tot... i això...- vaig dir, ensenyant-li el diari.- És el diari personal del Neville Longbottom, que va des que anava a cinquè fins la baralla de Hogwarts. Me'l llegeixo des de fa dies per intentar veure per on anirà ara el Fortin. De moment, amb això de les desaparicions muggles es pareix al Voldemort...

Vaig remenar el cap.

- No crec que vagi per la mateixa via que Voldemort, almenys no aquesta via. T'estàs llegint el diari d'en Neville Longbottom, que és posterior a la profecia del Harry Potter. Tot el que feia Tod Rodlel després de la profecia ho feia per tal de trobar-lo i matar-lo; però ell no té un objectiu clar, pel fet que no hi ha cap profecia. A més, una profecia sempre és condicional, i normalment la condició està relacionada amb els actes de la persona a què es refereix aquesta profecia. Si ell no compleix les expectatives de la profecia (és possible, si ell no li dóna importància), aquesta no es complirà tampoc.

Vaig sospirar.

- De tota manera, el diari t'aportarà informació molt interessant. Fas ben fet de llegir-lo, tot i que coneixent el Fortin el seu pròxim pas serà buscar una ampliació del seu poder. Ha vist la mort de molt a prop per culpa meva... haurà de buscar alguna solució.

-I després què, James? Què farà?

Vaig sospirar.

-Mira, jo ja... jo ja he patit per aquest fill de puta, i aquests muggles no tenen la culpa de res. Vull que tot això s'acabi, James...

Vaig mirar les llibretes.

-MMmm... crec que m'està trastornant i tot... i ara la Sam no em fa cas així que...

- Lily, ets la persona més forta que he conegut mai. Has passat per moltes coses que jo no em podria ni plantejar de superar. I, malgrat tot, aquí estàs, al peu del canó, després de plantar cara aferrissadament a algú que et podria haver mort sense cap dificultat - vaig agafar-li una mà, tranquil -. Has de fer el que puguis, seguir bé, pels teus i per a tu mateixa.

Vaig sospirar, tornant al meu lloc d'abans i separant-me una mica d'ella.

- Després de passar per tot el que has passat... no pots deixar-te perdre per algú com ell. Tens tanta gent que t'estima i que et necessita...

Vaig escoltar el que em va dir i vaig somriure. Era bonic, molt bonic.

-Gràcies.- vaig dir-li, amb un somriure als llavis.- Dec tenir alguna cosa que repel·la la mort...- vaig deixar anar un petit riure.

Vaig pensar en quan vaig passar el càncer i em vaig enrecordar de que hauria d'anar a parlar amb el Jake sobre el bupk.

Vaig fer que si.

-Lluitaré, com sempre. Però mira, escolta... sap que tu ets aqui, i tu ets una de les persones que pot fer-lo caure del tot. No em diguis que no, perquè es que si. Tinc por de que...- vaig agafar el diari i vaig girar pàgines fins quasi el final.- Mira. El Voldemort va acabar controlant Hogwarts. Si el Fortin controla Hogwarts controlarà tots els futurs alumnes...i et podràa controlar a tu.

Vaig remenar el cap, tranquil·lament.

- No, de cap manera. Té una vareta més poderosa, però sempre aniré un pas endavant a nivell de màgia. No t'ho creuràs, però... el meu estudi, l'assaig que vaig escriure, va servir-me per a guanyar-lo. M'hauria servit, bé... si no m'hagués inclòs a mi en l'encanteri i m'hagués agafat un rampell de pànic poc abans de morir-nos.

Vaig sospirar.

- Hogwarts no caurà mentre hi hagi algú fidel a la causa dels seus fundadors i directors - vaig remenar el cap -. No pas mentre hi sigui jo.

Vaig negar amb el cap.

-No ho tornis a fer, James. L'Eileen no ho soportaria, i nosaltres tampoc, que t'estimem molt.

Vaig somriure una mica.

-Farem reunió, oi? Reunió de l'EM. Encara que siguis profe pots seguir estant-hi... i més si la puta de la Medea ronda per aqui.- vaig fer una ganyota.- Estic segura que va atacar a la Wen un dia. Em va dir que va un dia no se'n recordava com havia anat a parar de cop a la torre d'astronomia i estava petrificada, pobreta...