Parlant de moments passats [Alex]

M'havia assegut a uns dos metres d'un corb. Amb el llapis havia dibuixat el contorn, i ara el millorava amb els carbonets. Com havia fet ell, aquell dia, dibuixant-me a mi. Em posso vermella i m'aparto aquell dia del cap. Torno a recordar la digura del corb, que ja s'ha anat fa uns minuts, i torno a passar els carbonets per dibuixar-lo.

Havien passat uns quants dies des que havia conegut a l'Alex McQueen, i moltes vegades el meu pensament se n'anava a ell. Intentava no pensar-hi molt, i em dedicava a dibuixar o fer fotos la gran part del dia, per no pensar-hi. I es que si em possava a pensar em tornava boja amb preguntes sense respostes...

Portava tres dies sense dibuixar. N'era incapaç, per una doble contradicció: no podia malgastar mig quadern en blanc començant-ne un altre, però era incapaç de seguir dibuixant en aquell que tenia aleshores. L'últim dibuix que havia fet era el de la Juno, la Juno Styles, aquella noia que també pintava i que havia conegut al Pi Cabaralla. Aquella noia a qui havia fet un petó i havia deixat després. I era incapaç, totalment, de passar de pàgina cada vegada que volia començar a dibuixar i em trobava aquell dibuix anterior.

Alguna cosa em deia que havia de veure-la, fins ara. I alguna cosa em deia que la trobaria als jardins. No m'equivocava: veig un corb que s'allunya, agitat, d'una clariana en un tros de jardí botànic darrere dels hivernacles, i de seguida entenc que allà hi ha algú. Quan veig que és la Juno, que dibuixa tranquil·la el corb que acaba de marxar, no puc evitar somriure. Trepitjo voluntàriament unes fulles seques i una branca, que fa crec!, perquè sàpiga que sóc allà.

Bufo el dibuix, intentant llevar trossets de mina del carbonet que s'han quedat i no se'n van. Em miro el dibuix i segueixo afegint els detalls, els ulls del corb, el seu pic, lleugerament obert, les seves ales, una mica extendides...

Llavors sento un soroll. Em giro ràpidament, sobresaltada, i em quedo de pedra en veure l'Alex. Me'l quedo mirant i somric, tancant el quadern. No haviem tornar a parlar des... d'allò del llac. El miro, una mica vermella, en recordar l'escena.

-Eh... Hola...- li dic, somrient.- Com... va?

M'esperava una reacció més explosiva, però, fet i fet, no tinc ni idea de com va sentar-li el petó. Potser li va agradar, qui sap.

- Bueno... tu com estàs?

Faig un parell de passes cap a ella, sense voler-la molestar massa, quedant-me a certa distància, i li somric, tímidament. Estiro el coll per mirar el dibuix que fa; és amb carbonet. Evito fer càbales al respecte, però potser... potser té a veure amb mi, això?

-Ehm... bé...

Em miro el dibuix i amb un tocs més l'acabo, amb els carbonets. Em quedo mirant el corb, que sembla de veritat. Tanco el quadern i somric lleugerament.

-No... no te'n vagis.- li dic, aixecant el cap del quadern per mirar-lo a ells uns segons. Després baixo una altra vegada la mirada per mirar el quadern, tancat, a les meves mans.

No pensava fer-ho, perquè tal idea ni tan sols m'havia passat pel cap. De cap manera, vaja, havia tingut la pensada de marxar. No, almenys, abans d'aclarir-me.

- Jo... no pensava fer-ho. No pateixis, no ho faré...

Me la quedo mirant uns instants, i no sé com sortir del pas. Assenyalo tímidament el quadern i m'acosto una mica més a ella.

- D'això... el puc veure?

M'he d'esforçar per contenir l'atac de pànic quan em demana si pot veure els meus dibuixos. Em mossego el llavi, mirant el quadern, mentre el meu cervell va molt de presa, demanant-me si ho he de fer o no. Finalment li allargo el quadern.

-És clar...- dic, com si no hagués dubtat en cap moment.

M'aixeco del terra i me'l quedo mirant, esperant la seva reacció quan vegi El Dibuix...

M'assec a una soca d'un arbre, prop d'on és ella, somrient quan m'allarga el quadern. Passo les primeres pàgines i observo dibuixos a llapis, però també pintures d'aquarel·la i pintures plàstiques. Em miro tranquil·lament els dibuixos del seu cavall, un cavall imponent, preciós, que s'assembla lleugerament al de la figureta. Bé, com s'assemblen tots els cavalls als ulls d'una persona, suposo.
Després arribo a pintures de Hogwarts, i entre pintures de Hogwarts i d'altres llocs arribo a una pintura d'un Pi que conec molt bé, i no puc reprimir un somriure. Però quan passo la pàgina següent se m'atura el cor i em pugen els colors a la cara.

- Vas... dibuixar això de memòria? - dic, en un to d'admiració i de sorpresa.

Baixo la mirada, vermella, quan arriba a El Dibuix. No sé molt bé que dir, ni que fer. Sincerament, no esperava mai que ningú més veiés aquell dibuix. Evito la seva mirada i m'assec al seu costat, intentant que els cabells em tapin els colors de la cara, sense éxit. Faig que sí amb el cap, quan em demana si ho vaig fer de memòria. Però no dic res. Soc incapaç, de dir res...

Em miro el dibuix, de reüll. Estic bastant orgullosa, d'aquest dibuix. Però ara m'està fent passar un mal moment...

Acaricio el traç de carbonet amb la punta del dit, suaument, i torno a girar el cap per mirar-la, ara que s'ha assegut al meu costat.

- És... Uau...

Em miro el dibuix, amb un somriure vagament dissimulat, feble, de lleugera incredulitat, sense acabar d'entendre què significa. Per què dibuixar una cosa així? És que potser, realment, li va agradar?

-Jo... Jo és que...- m'intento explicar, però no em surt. Tanco els ulls uns segons i m'esforço en pensar una frase ben feta.- No volia oblidar-ho... no podia... no ho volia oblidar...

Em miro el dibuix, per no mirar-lo a ell i possar-me més vermella encara. I es que no ho volia oblidar. Havia estat ràpid, sí, i potser per això em va fer més por, oblidar-ho. Perquè disfrutaria menys amb ell... per això l'havia dibuixat... per tenir aquell moment amb mi...

Somric, sobtadament, però abaixo el cap, vermell.

- Jo... no hauria pogut oblidar-ho encara que hagués volgut.

M'adono de com de malament sona el que acabo de dir, però tardo unes dècimes de segon a reaccionar.

- Vull dir, no és que volgués! Dic... jo tampoc vull oblidar-ho...

Amplio el somriure, i aquesta vegada aixeco el cap. Em trobo amb els seus ulls, que em donen una mica de seguretat.

- Sento el que va passar al llac, Juno.

Aixeco el cap, mentre parla. Somric, quan intenta arreglar el que ha dit abans i espero a que aixequi el cap. Quan per fi ho fa, me'l miro, sense saber molt bé que dir... però és ell qui trenca el silenci.

Li agafo de la mà, apartant de mi, per un moment, la timidesa i faig que no amb el cap.

-No passa res, Alex, de veritat...

Sospiro, confortat per la mà càlida, de dits prims i estilitzats, que agafa amb força la meva.

- Vaig tenir por que t'hagués pogut molestar...

Estrenyo la mà que em dóna, més tranquil, però de cop i volta, molt feliç. Em pregunto què significa exactament aquest gest, però crec que ni ella ho sap, i no m'hi capfico més.

Em miro les nostres mans, entrellaçades, mentre ell parla. I de seguida aixeco el cap en sentir les seves paraules.

-Oh, no... No em va molestar, no, només em va semblar... estrany...- dic, una mica vermella.- Però no em va molestar.

Li estrenyo la mà i li somric, contenta... feliç.

Me la quedo mirant, somrient.

- Què... què vas sentir? - dic, sense deixar-li anar la mà ni un instant -. Vull dir... com vas sentir-te, en aquell moment?

Per un instant, com el primer dia, em quedo atrapat als seus ulls i me la quedo mirant, esperant una resposta.

-Doncs... Va ser molt ràpid... Però... Puc dir... que em vaig sentir... contenta, feliç...

Estic una mica vermella, així que torno a baixar la mirada per trobar-me amb el dibuix a les seves mans. Sospiro.

-Així... t'agrada?- li demano.- No et molesta que... ho hagi dibuixat?

Em torno a mirar el dibuix, feliçment, observant-ne els detalls.

- Molestar-me? - remeno el cap, content -. No, de cap manera. M'encanta...

M'adono que encara estem agafats de la mà i dibuixo un lleu somriure, tranquil.

- Vull dir... hi surts tu, al dibuix, com podria no agradar-me?

Somric davant les seves paraules i agafo la vareta de la butxaca. Amb un gest vaig fer una copia del dibuix i li vaig donar.

-Doncs aquest es teu.- Li somric.- Per el cavall quee em vas regalar. Aquest es el meu regal... perquè em recordis.

Fixo la meva mirada en els seus ulls, perent-m'hi durant uns segons...

Agafo el dibuix que em dóna, somrient, i li estrenyo amb més força la mà. Guardo el dibuix i em giro cap a ella, somrient, brandant el cap molt a poc a poc.

- Però... jo no vull recordar-te - allargo una pausa dramàtica durant un segon -. Jo vull viure't. Disfrutar-te.

M'hi acosto una mica, poc a poc; m'aturo a escassos mil·límetres d'ella, amb els meus ulls mirant els seus, amb un somriure. I llavors li faig un petó, més dolç, més llarg, més bonic.

Sento un petit calfred quan els seus llavis es freguen amb els meus. Em sento estranya, ja que mai li he donat cap petó a ningú, i mai m'havien donat cap petó abans d'aquell dia al llac, i és dolç... és bonic.

Obro els ulls quan ens separem i me'l miro. És estrany, molt estrany, perquè fa tot just tres dies que el coneixo, però sé que, com ell, vull disfrutar-lo. Per això li somric, i torno ara soc jo la que junta els meus llavis amb els seus, fent-li un petó una mica maldestre per la inexperiència. Quan ens tornem a separar, me'l miro, i somric tímidament. Baixo la mirada i em mossego el llavi, mirant el quadern obert encara per la pàgina del dibuix.

-Mmmh... No sé que dir...- li dic, mirant el dibuix, una mica vermella.

Quan em torna el petó m'oblido de tot excepte d'ella i dels seus llavis molsuts, maldestres per falta d'experiència.

- Shh... No cal que diguis res... - dic, sense deixar-la anar de la mà.

Li passo un braç per l'esquena i l'abraço, tranquil, feliç.

- I ara... què?

Em quedo en silenci quan em diu que no cal que digui res. Noto com m'abraça amb un braç, i m'apropo més a ell, sentint-me una mica estranya, fora de lloc.

-I ara què...?- demano, després m'adono de a que es refereix i me'l miro. - Ah... doncs...

Me'l quedo mirant, als seus ulls, mirant-me. Aixeco la mà, poc a poc, i li acaricio la galta amb els nusos de la mà. Evito pensar que em mira, per no possar-me vermella, mentre observo d'aprop cada part de la seva cara que l'altre dia no m'atrevia a mirar. Després baixo la mirada.

-Què passarà, ara?- li demano.- Doncs no ho sé... no ho sé, Alex... que voldries que passés?- li demano, amb un somriure als llavis. L'amor no és el meu terreny, i he d'admetre que no en sé gaire, d'això...

- No ho sé...

Aixeco el cap, alegrement, i salto del tronc on m'assec. Allargo la mà cap a ella, oferint-li, mentre em poso la motxilla a l'esquena.

- Vine amb mi. Sé d'un lloc que t'encantarà; ja te'n vaig parlar l'altre dia.

Vaig mirar-lo mentre s'aixecava, alçant una cella, i vaig agafar-li la mà, aixecant-me jo també, agafant el quadern de dibuix amb l'altra mà.

-Aquell lloc que deies que era ideal per pintar?

Em llevo una mica d'herba dels pantalons i miro al meu voltant, per si ens deixem res. Li estrenyo la mà i el miro, encuriosida.

-On?