Parlant [Thomas]

Estava caminant sense rumb per el passadis quant vaig vore el Thomas a lo lluny, es dirigia al bany. Havia de parlar amb ell aixi que el vaig seguir i vaig entrar al bany.
Vaig vore com entrava i em vaig quedar fora, sentada al costat de la banyera esperant que eixira. Necesitava explicar-li....be, necesitava parlar amb ell, desde l'altre dia no me havia dit res i estava preocupada.

Va eixir del bany i quant estava llavant-se les mans em va vore.

- Hola- vaig dir somrient.

Estava al labavo, rentant-me les mans quan vaig veure que la Sam apareixia per l'escletxa de la porta.

-Ei, hola, Samanta - vaig dir-li, amb un somriure lleugerament apagat a la cara.

Vaig acostar-me cap a ella, i em vaig arrepenjar a la paret.

-Com t'han anat aquests dies? Fa bastants dies que no.. parlem...

No volia haver reaccionat d'aquella manera tan freda, però ara ja no hi podia fer res. Em sabia greu tot el que havia passat, necessitava que tot s'arreglés.

Al sentir el to de les seues paraules vaig tindre que respirar per a no desmoronar-me.

- Han anat- vaig dir mentres em sentava.-Pense que deuriem de parlar.- vaig pensar el que volia dir.- Fa dies que no parlem, i si ho deixem passar....- no vaig poder continuar la frase.

-Sam... em sap greu no ho se, tot el que t'estic fent passar. Ho sento de veritat. -No sabia què podia dir, per tant vaig pensar que començar per una disculpa seria el millor. I es que a més necesstiava disculpar-me per haver-me comportat d'aquella manera amb ella. Però tot i així, no podia aconseguir treure'm l'imatge de la mussolaria del cap.

Tenia ganes de estar sol, poder pensar,.. no no no, mentida. Tenia unes ganes boges d'estar amb ella, de poder-ho arreglar tot, però no sabia com fer-ho, no volia esguerrar-ho. A més, prou que havia pensat des d'aquell dia.

S’estava tirant la culpa?

- No, tu no tens la culpa de res.- vaig dir, sabia com es sentia, no es podia tirar la culpa, ell no havia fet res excepte protegir-me.- Thomas, tu no has fet res malament, al contrari, em vares protegir d'aquell.- vaig dir- No va passar res, i te ho dic sincerament, no em va tocar. Si, se me va insinuar, però no vaig respondre a res.- el vaig mirar als ulls.- Has de saber, que ets tu i que sempre seras tu.-esperava que ho entenguera

No vaig poder aguantar-li la mirada i vaig haver d'acabar mirant al terra. I no, no podia aguantar més aquell mal rollo. No podia fer res contra les seves paraules. I si no m'enfiava d'ella, de qui ho havia de fer? No sabia pas com continuar, per tant vaig decidir-me a seguir els meus instints. Vaig acostar-me a ella i la vaig abraçar el més fort que vaig poder.

-Samanta, perdona per haver malpensat de debò, i per després haver-me comportat d'aquesta manera. Siusplau, de debò t'ho estic demanant.


De la Samanta me n'enfiava, ara si, de l'Slytherin aquell ni un pèl, i com s'hi tornés a acostar no marxaria tan tranquil.

Li vaig correspondre l'abraçada.

- Que hagis malpensant ho veig una cosa normal, aixi que no te de perdonar res. Entenc que ho hagis fet, jo supose que també malpensaria- vaig dir fent un petit somriure. Em trobava millor, ho haviem arreglat. Encara que ara me imaginava el que vindria.- Saps que sols ets tu, no?

-Sam, Sam, Sam... què faria sense tu? - vaig dir-li, feliç d'haver-ho arreglat.

-Si, si que ho sé... - "ara si..." vaig dir-li mirant-la fixament. Però tot i saber-ho m'agradava que m'anés refrescant la memòria.

Vaig agafar-li la cara entre les meves mans, i vaig apropar els meus llavis als seus, fent-li un petit petó. Vaig tornar-la a abraçar ben fort, com si així no s'hagués d'escapar mai de mi.

Vaig somriure, arreglat, encara que havien sigut pocs dies, no me havia sentit a gust.

- Doncs sense mi tindries menys preocupacions.- vaig dir rient.- En els lios que em pose jo, sincerament, no et preocupes tant quan faça alguna cosa, tindre que deixar de fer-ne!- vaig dir mentres l’abraçava.

Vaig somriure, i vaig fer-li que no amb el cap.

-Doncs ara que ho dius... no vull que deixis de ser tu, m'has entès? No cambiis de ser tu ni per mi ni per ningú. La teva personalitat és el bé més preuat que es troba dins aquesta escola. Per tant.. fes-me patir una estona, continua posant-te en lios i fent el que vulguis. -Bé, aquest fes el que vulguis era relatiu, ja que el que menys desitjava era trobar-me-la en els braços d'algú altre o que ,pitjor encara, patís mal.

Vaig riure.
- Esta be, no canviare.- vaig dir somrient.
Aleshores vaig vore que començaven a entrar nois i aquests em miraven malament.
- Será millor que marxem a un lloc més tranquil.- el vaig agafar de la mà i varem eixir d’allí, més feliços que quan haviem entrat.

[TEMA TANCAT]