Parlant de moments passats [Alex]

Assenteixo, content, mentre li agafo la mà. Amb l'altra, assenyalo al capdamunt d'un turó, on hi ha una mena de bauma d'una cova, coronant la muntanyola.

- Allà, veus aquell tros pedregós a dalt del turó? El camí no és llarg, com a molt és mitja hora caminant a poc a poc. Vols venir? - dic, somrient, sense deixar-la anar ni un segon.

Faig que sí amb el cap, mirant el turó. No haviem de passar pel bosc prohibit per arribar-hi, i no em constava que estigués prohibit, anar-hi. Així que vaig somriure-li.

-Vull, vull. Intentaré no ser pesada durant la mitja hora de camí.- dic, somrient.

Em miro el turó des d'on som. No sembla molt lluny.

Remeno el cap, mentre comencem a caminar.

- No, tu... tu només sigues tu mateixa, d'acord?

Somric, feliç. Molt feliç, perquè aquestes coses em fan feliç. Perquè es presenta un estiu magnífic, perquè tinc ganes de passar un estiu magnífic. Amb els meus dibuixos, amb el meu art; i, sobretot, amb la millor obra d'art: una obra d'art que es diu vida.

Li estrenyo la mà, quan em diu que sigui jo mateixa, i li somric.

-D'acord...

Em quedo uns segons en silenci, pensativa, mentre caminem. Ell sembla content. Aixeco el cap per mirar-lo i li somric de nou.

-De veritat... t'agrado?- Li demano, una mica vermella.

M'aturo un moment quan em pregunta allò; em giro cap a ella i li agafo les dues mans. Un raig de llum es filtra entre els arbres i ens il·lumina.

- Sí, de veritat que sí. M'encantes.

I dit això li faig un petó, llarg, dolç. Com el que començo a sentir per ella: tendresa, un dolç afecte que viu del record i de la promesa de moments fantàstics en un futur proper.
En separar-nos la miro un moment, somrient, i després li agafo amb força una mà i reprenc la marxa.

Tanco els ulls quan em fa aquell petó, sentint com el meu cor fa un bot. Li somric quan es separa de mi, i li estrenyo la mà que m'agafa amb força i miro el turó, sentint-me una mica al cel, perquè m'ha dit que li agrado...

Caminem cap al turó, sense pressa, però sense entretenir-nos. Jo una mica més contenta.

-T'agrada més que et diguin Alex o Alexander?

- Mm... Alex m'agrada més; la única persona que em diu Alexander és el meu pare. Però pots fer-ho, si t'agrada més.

Li estrenyo la mà, feliç, mentre caminem. Tot em sembla una mica més bonic.

- Estàs cansada? - dic, quan ja som a punt d'arribar -. No pateixis, queden dos minuts, des d'aquí ja puc pràcticament veure la bauma.

Faig que no amb el cap. M'agrada més Alex que Alexander. Alexander sona... massa seriós.

-Una mica...- li dic, quan em demana si estic cansada.- Es tot pujada...

Segueixo caminant, abaixo la mirada i veig les dues mans entrellaçades. Somric, contenta, i torno a mirar cap amunt, desitjant arribar-hi.

Arribem aviat a la cova que hi ha a dalt del turó. Des de l'entrada de la cova es veu tota la vall, de banda a banda, i el castell, des de la distància.

- Benvinguda a... bé, no sé si té cap nom, jo en dic el Mirador del Turó. Enginyós, eh? - dic, fent broma i picant-li l'ullet.

M'assec a una roca, amb les cames penjant sobre un salt de deu metres. La noia s'ho mira amb desconfiança, mentre la convido a acompanyar-me.

Somric quan em diu que no te nom. Me'l quedo mirant, mentre ell s'asseu a una roca, amb les cames penjant.

-No... no es perillós?- li demano, mentre m'apropo poc a poc.

Calculo, a primera vista, que hi deuen haver més de vuit metres. Alço el cap i veig les vistes. Em quedo mirant les vistes, un segon, abans de tornar a mirar-lo a ell.

-Està... una miqueta alt, no?

- Només és perillós si caus. I si ets conscient d'això, senzillament, evites caure. Au, vine a seure amb mi.

Em giro per veure el paisatge. El sol està alt i es reflecteix en l'aigua cristal·lina del llac, que des de la riba no sembla tan gran com es veu des de la distància. També puc veure la cabana del guarda-boscos, que ningú ocupa i que està en desús. Deien que fins feia uns anys hi vivia un mig-gegant, però que s'havia retirat, i que la seva plaça havia quedat lliure.

- No sé mai què dir davant d'una bellesa tan imponent com aquesta... - dic, assenyalant amb la mà tot el paisatge.

Em miro amb desconfiança l'altura i la roca, durant uns segons, després vaig amb ell i m'assec al seu costat, anant amb compte i afarrant-me a ell, una mica espantada per l'altura. En sentir el que diu aixeco ell cap i miro les vistes, i em quedo allà, mirant-les. Es veu tot Hogwarts, i els terrenys. El llac, i una mica més lluny el Pi Cabaralla, el Castell...

-A mi em passa el mateix...

Evito mirar el terra per no possar-me nerviosa, així que miro l'Alex i li torno a agafar la mà, somrient.

- La primera vegada que vaig venir aquí va ser fa... un any i mig, mentre buscava llocs des d'on dibuixar grans angulars. Vaig pensar que des de dalt del turó podria trobar algun lloc bo; però en arribar em vaig enamorar ipso facto del paisatge.

Li estrenyo la mà, feliç, i em giro cap a ella.

- Només m'ha passat dues vegades, això.

-És... m'encanta.- dic, mirant les petites personetes que estaven pels jardins, o al llac.

Em quedo mirant el paisatge, mentre ell em parla. Em giro, mirant-lo, i li somric.

-Dos pics?- li demano.

Assenteixo, mirant-la, amb un somriure; però sembla no acabar-ho d'entendre. Alço una cella, lleugerament, i amplio el somriure.

- Quan vaig venir aquí, i quan et vaig conèixer a tu, tonta... - ric, divertit, i me la quedo mirant.

M'hi acosto, a poc a poc, i li faig un petó, llarg i dolç, feliçment.

-Ah... eh...

Li torno el petó, amb tendresa, mentre aixeco la mà amb la que no li agafo la seva i la posso a la seva espatlla. M'agrada, m'agrada bastant aquest noi. Quan em separo d'ell obro els ulls de nou i me'l miro uns segons, perdent-m'hi en els seus ulls, i somric.

-Em descol·loques.- li dic, amb un somriure als llavis.- I no molta gent pot fer-ho, eh?

I torno a apropar els meus llavis als seus, desitjant els seus llavis.

Somric, quan em diu que no molta gent pot descol·locar-la, i li corresponc el petó que m'ofereix, amb ganes.

- Jo et descol·loco? - ric, divertit -. No m'ho explico, creia que era al revés...

L'abraço, feliçment, i amb la mà lliure li acaricio la galta.

-Jo a tu?- li demano, somrient.

Sento els seus dits acariciant la meva galta, l'altra braç abraçant-me. Li somric, contenta, i jo també aixeco la mà, acariciant-li el rostre suaument.

-Ets... molt guapo. Saps?- li dic, una mica vermella.

Somric, posant-me una mica vermell.

- Tu... tu més - li somric, feliç, i li pico l'ullet -. A més, aquests ulls teus són... increïbles. M'hi perdo cada vegada que et miro.

L'abraço, acostant-la a mi, mirant-la. Perdent-me, com li dic, en els seus ulls blaus, immensos, que tant m'agraden.

M'abraço a ell, contenta, baixant una mica la mirada, sentint la seva mirada en mi. Estar aquí, amb ell, amb aquest paisatge tan especial davant nostre... Es genial.

El miro, encara abraçada a ell, i després giro el cap i miro la vall. Encantada pel paisatge.

- Ara ja saps arribar aquí, podràs venir si vols dibuixar o pintar. Jo crec que és com... obligatori, plasmar això en un paper o una tela.

Sospiro, feliç, i l'abraço amb força.

- És tard, ja, vols tornar? - dic, en adonar-me que el sol ja s'ha amagat darrere les muntanyes.

-Com vulguis...

Vaig mirar-lo i vaig deixar anar un sospir.

-Alex... al final... què... què és això? Què farem amb això?

Sospiro de nou, mirant-lo. Em fa pena que s'acabi aquest dia.

Abaixo el cap, mentre m'aixeco i allargo la mà cap a ella per ajudar-la a fer el mateix.

- Doncs... la veritat, no en tinc ni idea. No es pot dir que em passin gaire sovint, aquestes coses. Potser podríem... fer alguna cosa junts de tant en tant. No ho sé...

Ric, divertit, amb una cella alçada.

Veig que ell està tan perdut com jo, i em mossego el llavi, una mica incòmoda.

-Vols dir... sortir? Així... de nòvios?

Vaig somriure-li, intentant que la situació és fes una mica més cómoda.

-Mai m'havia passat a mi res així, tampoc...

M'encongeixo d'espatlles, divertit.

- Sí, si tu ho vols, és clar que sí. A mi em faria molt feliç...

L'agafo de la mà, somrient. La situació és una mica incòmoda per a ella, ho noto, però ho entenc i no en dic res; només intento fer-li costat. Començo a caminar lentament pel camí, de tornada als jardins florits de Hogwarts, feliçment.