A la Mansió Darkwood per l'enterrament d'una ànima pura [Kikus]

Vaig somriure, feixugament, quan la vaig veure. No feia la mateixa cara que abans, quan estàvem junts; el record temible de la seva cosineta l'assaltava constantment.

- Sí, anem - vaig sospirar i vaig començar a caminar, al seu costat.

De seguida vam ser al pis de baix, i vam arribar al menjador on ja hi havia la taula parada i els pares de la noia.

- Bon dia - vaig dir, formal, mentre m'asseia.

- Bon dia, pares... - vaig dir, mentre m'asseia al costat del Kikus.

Vaig servir-me una tassa de te d'una tetera fumejant que hi havia sobre la taula, no gaire lluny de mi, i vaig quedar-me en silenci mentre escollia una galeta de la gran safata de plata que hi havia sobre la taula. Vaig aixecar la vista, pensant quan arribava a odiar els silencis dels àpats Darkwood. Va ser la mare la que va escurar-se la gola i va dir:

- Has dormit bé, Kikus?

Vaig abaixar la mirada de cop, somrient interiorment.

Vaig servir-me una mica de suc de taronja i vaig agafar una magdalena. Després d'un llarg silenci, incòmode, la mare de la noia va parlar.

- Sí, he passat molt bona nit. - vaig dir, assentint amb el cap, mentre pensava en com havia estat abraçat a la noia al seu llit.

Vaig somriure, cordialment però falsament, i vaig beure una mica de suc. Un altre silenci incòmode, que va allargar-se més que el primer, va tornar a regnar a taula.

- Me n'alegro - va dir la mare, amb sequedat característica d'ella.

Vaig deixar anar un sospir inaudible, i el silenci va tornar a regnar a la taula. Vaig mossegar la galeta, i, en mirar-me-la, vaig veure que tenia forma de flor. Un somriure va aflorar als meus llavis, recordant una de les discussions-pique que havia tingut amb el Kikus, i vaig trencar-ne un pètal amb els dits, fent pinça amb l'index i el polze.

- Kikus, t'agraïm que hagis vingut - va dir el pare, trencant el silenci -. Però tenim curiositat per saber què t'ha empès a venir a l'enterrament de la Corie.

Fred, com sempre. Però amb una nota d'agraïment a la veu. Vaig fer un petit somriure, acostant-me la tassa de te als llavis.

- He passat per experiències similars, i sé com s'agraeix el suport d'amics i companys. - vaig somriure-li a l'Elle, cordialment -. A més, crec que el vessament de sang màgica innocent en mans d'algú inferior, d'un muggle, ha de ser commemorada sense falta.

Vaig sospirar, donant un toc de dramatisme a la meva resposta; després vaig menjar-me la magdalena.

A la cara del pare es va veure satisfacció, per molt que ho intentés dissimular. Es veia de lluny que les seves idees eren exactament les que havia dit el Kikus. Vaig beure un glop de te, anotant al cap que li hauria de donar un Oscar després, i vaig alçar la vista cap al pare:

- Ja l’heu trobat?

M’estava referint, obviament, a l’espècimen que havia matat la Corie. La mare va negar amb el cap, i el pare va deixar anar un esbufec de frustració. Vaig abaixar la mirada, abatuda.

Vaig observar, amb una cella alçada, el gest de frustració dels pares de la noia. Durant uns instants, vaig repassar les possibles opcions per trobar-lo.

- No hi va haver testimonis? No se'n sap la cara? Es podria fer un encanteri de rastreig. I si no... - vaig fer una ganyota -. Se m'acudeix que, si la Corie havia manifestat ja els seus poders, encara hi hauria temps de... buscar-ne traces. La màgia s'escampa, és poderosa i ambiciosa, i si es troba el cos d'un muggle l'impregna. Només hauríem de buscar totes les senyals màgiques registrades en una zona, i detectar quina és un residu de la màgia de la Corie.

Parlava baix i gairebé sense pensar en el context. Quan vaig aixecar el cap, tothom em mirava.

- La Corie encara no havia manifestat cap tipus de màgia... - va murmurar la mare, mirant el Kikus de dalt a baix, fixament.

El pare s'havia quedat mirant el Kikus, callat. Jo vaig escurar-me la gola, mirant al Kikus, a la mare i al pare alternativament.

- Tota ella era màgia, mare...

El pare va deixar el tovalló sobre la taula, i va dir, entrecreuant les mans:

- Tenim una descripció, Kikus, però massa breu i massa poc detallada. Sabem que era un home, de cabell castany. Punt. Res més. I tenim el lloc, però no va deixar ni l'arma, ni proves. Els pares de la nena ja han rastrejat el terreny, i no han trobat ni una prova. Fastigosos muggles...

Vaig sospirar, i vaig deixar la tassa de te sobre la taula. Era un assumpte depriment i agotador, però el sol fet de pensar que podia venjar la mort de la Corie m'animava d'una manera estranya.

- Algun dia el mataré... No sé com ni quan el trobaré, però la mort de la Corie no quedarà impune...

Les paraules van sortir de la meva boca sense que les pensés, va ser un instint. Jo mai havia dit res semblant, i quan vaig mirar els pares vaig veure'ls amb la mirada clavada en mi. Vaig mirar al Kikus, buscant socors, i estranyada pel que havia dit.

- Hi ha d'haver alguna manera de trobar-lo... - vaig fer una ganyota, intentant desviar el tema de l'afirmació de l'Elle -. Hi ha una altra opció, però és massa arriscada després de tants dies.

Vaig parar-me a pensar una mica. Un reculatemps, per un període tan gran de temps, era excessiu. I no controlava en prou mesura els encanteris de control espaciotemporal, com per atrevir-me a aplicar-los en algú viu per aconseguir un record vívid que ens permetés endevinar les faccions del muggle.

- Elle, sisplau, que em passes la melmelada? - vaig dir, gairebé automàticament, mentre seguia concentrat en el tema.

Vaig allargar-li el pot, estranyada, murmurant un "Sí, es clar..." quasibé inaudible, mentre l'observava. Vaig agafar la tassa entre les mans, sense beure res, mirant-lo encara. Van passar uns llargs moments de silenci, en els que els meus pares s'anaven intercanviant mirades d'intriga, i jo mirava fixament el noi.

- Quina... Quina opció, Kikus?

Vaig deixar la tassa, atenta. Si hi havia alguna opció de trobar-lo, la volia.

Vaig agafar el pot i vaig preparar-me una torrada. Després, vaig sospirar i vaig mirar l'Elle.

- Tornar al passat. - vaig fer una ganyota -. No sé si heu viatjat mai en el temps, però és molt perillós. I, com més temps enrere vas, més perillós és. Fent el temps que fa de l'atac, com a molt es podria anar allà com a espectador. Veure-li la cara, i havent tornat, buscar-lo.

Vaig menjar un tros de torrada.

- L'únic problema és que, per ara, no em veig en cor d'enviar un ésser humà tant temps enrere i fer-lo tornar.

- Sí, és massa perillós i arriscat - va dir el pare, abans de beure un glop de suc.

Vaig abaixar la mirada cap al plat, amb una opressió al pit que em feia difícil la tasca de pensar amb claredat. Vaig posar-me un altre tros de galeta a la boca, abatuda.

- Però es podria intentar, pare...

Vaig callar amb la mirada fulminant que em va clavar el meu pare, i vaig notar com les llàgrimes d'impotència amenaçaven a sortir.

- No. No encara... sé que te'n mors de ganes, però t'hauràs d'esperar. - vaig mirar-la -. No permetré que ningú posi la seva vida en perill.

Vaig mirar-la, decebut amb mi mateix. Al cap i a la fi, hi podria anar jo. Podria sobreviure tres o quatre dies amagat, evitant que algú em veiés, si es donés el cas que no pugués tornar.

- És clar que no ho permetràs! - va exclamar la mare, sulfurada.

- Evelyn... - va dir el pare, murmurant el nom de la mare per calmar-la.

- No, ja n'hi ha prou. Han matat la Corie, i nosaltes som aquí per ocupar-nos que l'incident no es repeteixi. La venjança queda en segon terme, o això no acabarà bé.

Vaig mossegar-me el llavi, sense aixecar la vista del plat.

- Però... T'agraïm la idea, Kikus, és tot un gust saber que encara hi ha algú que pensa com ha de pensar.

Vaig aixecar la vista cap a la mare, temerosa, sabent d'avançat les paraules que sortirien de la seva boca.

- Suposo que això t'ha ensenyat la lliçó, filla...

Vaig fer una ganyota. Ja hi tornava. La lliçó. Els muggles eren dolents. La mirada fosca que li vaig dirigir va ser tota la meva resposta.

Vaig quedar-me parat. La mare de l'Elle es va escandalitzar; no havia dit res fins aleshores, però ho va treure tot.

- No tornarà a passar... Ningun mag més morirà en mans d'un muggle. - si tot anava segons el planejat...

Vaig acabar-me el suc i la torrada, i vaig mirar la meva companya, interrogant. Tenia ganes de sortir, de tornar a Hogwarts amb ella; tenia ganes de tornar a aquella dutxa d'abans, i besar-la en un vague intent de fer-li oblidar aquell dolor.

La mare i el pare van intercanviar una mirada d'aprovació. Vaig sospirar, acabant-me el te, mentre els pares s'aixecaven.

- Anem, nois, que en Philip estarà esperant.

Vaig girar-me cap al Kikus, i vaig murmurar:

- El xofer...

Vaig aixecar-me de la taula, mirant de reüll la Donna que sortia a recollir-ho tot. Vaig allisar-me el vestit amb les mans, amb la mirada clavada en els meus peus. Vaig aixecar la vista, dirigint-li una fugaç mirada de disculpa al Kikus, i vaig dirigir-me cap a la porta, fent-li un gest perquè em seguís. Quan vaig sortir, però, em vaig endur una sopresa. I no era bona, precisament.

- Ho... Hola, Kevin - vaig dir, estupefacta.

El noi em va somriure, reflexant l'alegria als seus ulls blaus, que contrastaven amb la foscor dels seus cabells i la seva vestimenta. El Kevin va venir cap a mi, i em va abraçar. Vaig fer una ganyota, però no em vaig resistir, conscient de que els pares m'estarien mirant. Quan es va separar, va dir:

- Elle, ja tenia ganes de veure't. Quan em vaig assabentar del que li va passar a la Corie vaig voler anar a l'enterrament, per mostrar-te a tu i als teus pares la pena que sentia. Com estàs?

Vaig arrufar el nas. "Com vols que estigui? M'han matat la cosina, Kevin..." vaig pensar. Però vaig esforçar-me per fer un somriure.

- Millor, gràcies. A vegades va bé tenir gent amb tu que et faci costat - vaig girar-me cap al Kikus.

Per la cara que va posar el Kevin, no se n'havia adonat abans, de que era allà darrere meu.

- Kikus, aquest és en Kevin, el meu veí. Kevin, et presento el Kikus, un amic de Hogwarts - vaig dir, presentant-los, amb els típics gestos de ma.

Vaig alçar una cella, divertit; el noi es va llançar sobre l'Elle, que va fer una ganyota bastant ben dissimulada. Després, el noi va fer la pregunta del milió. "Com estàs?", li deia. Però aviam, criatura... que no ho veus, que si a algú li assassinen a sang freda una cosina petita, no pots fer preguntes així el dia de l'enterrament?

Vaig alçar els ulls al cel i vaig somriure, forçadament, quan la noia ens va presentar. Per la cara del noi, vaig interpretar que ni m'havia vist.

- Encantat, Kevin. - ulls blaus, cabells foscos, més baix que jo, no tan fort, però en bona forma.

- Un plaer, Kikus - va tornar a clavar la vista en els meus ulls, encara que em feia una bona repassada de tant en tant, i va seguir parlant, com si el Kikus no fos allà -. Jo aniré a l'enterrament, Elle... Però com que teniu companyia no crec que pugui venir amb vosaltres, hi aniré amb els meus pares. Vols venir amb nosaltres? Així el teu amic podrà tenir més espai.

Vaig intentar dissimular la meva expressió de sorpresa.

- Eh... Gràcies, Kevin, però crec que és millor que vagi amb els meus pares i el Kikus...

Vaig mirar el Kikus un moment, dirigint-li una mirada demanant socors, i vaig girar-me de nou cap al Kevin, sense saber què fer, però cansada, en veure que aquest cop no em mirava als ulls, precisament.

Vaig detectar la mirada de la noia, quan ell va fer aquell comentari. Per un instant vaig haver de reprimir les ganes d'apallissar-lo, perquè s'estava prenent massa confiances. Malgrat tot, i per no delatar-me davant de ningú, vaig quedar-me mirant la situació sense dir res.

I aleshores el noi es va quedar mirant l'Elle, clavant els ulls en aquells pits rodons que ell mai disfrutaria i que jo encara recordava, vívidament, de només una estona abans. Aquell pensament em va fer somriure, però de seguida vaig fer-me notar, escurant-me la gola.

- T'ho agraeixo, Kevin, però tu coneixies la Corie més que jo, et farà falta l'espai que em concedeixes. - vaig dedicar-li un somriure més fals que un sickle de llautó i vaig mirar l'Elle, divertit.

Vaig prémer els llavis per no deixar anar una rialla a la resposta del Kikus. El Kevin va fer una ganyota, tocat i enfonsat. Però va refer la seva expressió normal, i va dir, dedicant-li un somriure fals al Kikus:

- Està bé, doncs que gaudeixis del teu poc espai, Kikus.

Va girar-se cap a mi, i va fer-me un somriure que suposo que pretenia ser sensual, però que semblava més aviat una expressió de pena.

- Me’n vaig, preciosa. Ens veiem allà.

- Adéu, Kev...

Vaig somriure-li, ocultant la falsedat del gest, i quan va haver fet mitja volta vaig deixar anar un esbufec, perquè va girar el cap i va pegar-me una última repassada. ”Homes...”

- Oh, no pateixis... Segur que el disfrutaré, l'espai.

Vaig alçar els ulls al cel. Es veia d'una hora lluny que el noi portava anys i panys esperant poder-se ficar al llit amb la noia, malgrat que tenia la vaga impressió que només era interès sexual. No vaig fer referència al tema, ja que no estàvem sols, però sí que vaig dedicar-li una mirada i un somriure, exagerats, a la meva companya, donant a entendre el que pensava.

- Simpàtic, el noi... - vaig començar a seguir la noia i els seus pares, cap al cotxe -. Tot i que crec que no li caic bé.

Davant la mirada del Kikus, vaig començar a desesperar-me, i vaig anar cap al cotxe, sense mirar a ningú més. Quan vaig sentir el que xiuxiuejava el Kikus, em vaig girar cap a ell:

- De veritat ho creus? Doncs no entenc per què - la meva veu era plena de sarcasme.

El Philip va obrir-me la porta de darrere de la limusina, i els pares van pujar en un altre compartiment del vehicle. I allà estava jo, sola amb el Kikus, dins el cotxe de finestres tintades.

- T'adones que, per molt que superis al Kevin en tots els aspectes, si els meus pares veuen que a ell no li caus bé hauràs perdut tot el que havies guanyat...? - vaig dir, a poc a poc, seient al meu lloc.

- En sóc conscient, però el noi ja s'ha posat a la defensiva des de l'inici - vaig fer una ganyota, mentre m'asseia al meu lloc -. A més, el noi tan sols vol ficar-se al llit amb tu, els teus pares ho haurien d'haver notat fa temps.

Vaig cloure els ulls, avorrit.

- Però què dius?!

Vaig arrufar les celles, fent una ganyota. No m'agradava gens allò que m'acabava de dir. Al Kevin el coneixia des de feia temps, massa temps com perquè allò que m'acabava de dir pogués semblar-me realitat. Vaig tirar-me una mica cap al meu racó, allunyant-me d'ell, i vaig dir:

- Sento informar-te, Kikus, de que és un amic. Amic de la família, sí, amic meu, per mal que et pugui fer.

Vaig abaixar la mirada. Potser el Kevin s'havia posat a la defensiva, però el Kikus havia anat a atacar, segons el meu punt de vista.

- A més, si el que dius és cert, si només vol anar-se'n al llit amb mi, crec que és decisió meva el que jo vulgui fer o no, i no és assumpte dels altres, no tens per què jutjar una situació que ni tan sols coneixes, Kikus...

Vaig abaixar la mirada, molesta i notant com el sentiment de tristesa creixia dins meu sense parar. Per la Corie, per com havia hagut de trobar-me amb el Kevin després de quatre mesos sense veure'l, per com s'havia posat el Kikus...

- Ho... ho sento, no volia... - vaig bufar, amb una cella alçada; què acabava de passar?

Vaig fer una ganyota i em vaig quedar mirant per l'escletxa de la finestra, que estava mig oberta. Aquelles situacions em molestaven molt, massa. Havia disfrutat molt, amb ella; i en poc temps li havia agafat un apreci considerable, més que a ningú en tan poc temps. No ho entenia ni jo, però era així, i havia d'aprendre a controlar-ho, a controlar-me.