Mansió McQueen

Agafem, després de fer tots els preparatius, un portarreu que surt de Hogsmeade cap a Londres. Hem de caminar durant una estona, però aviat, per sort, arribem a la mansió de la família.

- Ja hem arribaaaaat! - crido, en entrar per la porta d'entrada, per avisar els meus pares -. Benvinguda a la mansió McQueen, Juno...!

El primer d'arribar no és el pare, ni la mare, sinó el servent. Me'l miro, distretament, i deixo totes les coses a terra.

- Porta això a la meva habitació, Walter, i aquesta altra maleta, a la que ja hauria d'estar preparada per allotjar la noia.

Em miro encuriosida el rebedor de la mansió, mentre l'Alex crida a qui hi hagi a casa. Em sorpren veure que s'apropa un senyor, però de la manera com li parla l'Alex m'adono de que no es cap familiar seu, sino un servent.

-Oh, no, no fa falta, de veritat.- dic, quan ell allarga el braç per agafar la meva maleta.- Puc portar-la jo, no m'importa... ja em direu on...

Amago la maleta darrere meu, quan torna a intentar agafar-me-la. El meu pare em va dir un pic que no fes que els altres fessin les coses que jo mateixa podia fer.

Rodo els ulls, divertit.

- Juno... és la seva feina, cobra per fer això, de veritat, la pot portar ell, la maleta - dic, somrient-li -. A més, és l'hora de dinar i probablement ja és a taula.

Miro el servent, sense desdibuixar el somriure, dissimulant el punt de crueltat. No vull que la Juno es faci una idea equivocada; Walter fou el meu cuidador quan era petit, i em tractava de manera bastant dura. Sempre li he tingut rancúnia i mai m'he estat de fer-li saber.

- Walter, fes el que t'he dit, sisplau.

-Però la... bé... d'acord...

El servent torna a allargar el braç i m'agafa la maleta. Jo em miro com se'n va i després miro a l'Alex.

-No sabia que tinguessiu un servent, no m'has parlat mai d'ell.- xiuxiuejo, en veu baixa.

Passo la mirada per damunt del rebedor, encuriosida, i després torno la mirada a l'Alex.

-On són, els teus pares?

Ignoro les seves preguntes sobre el servent; no és el moment de respondre-les. I aleshores, just després que pregunti pels meus pares, un home alt i fornit, d'espatlles quadrades, que s'assembla molt a mi, acompanyat d'una dona jove, riallera i somrient, de cabells rossos i ondulats recollits en una cua, entren per la porta que dóna a l'ala est.

- Hola! - dic, somrient aquesta vegada sincerament.

Els meus pares tornen la salutació i miren, amablement, la noia que m'acompanya. Els n'he parlat, una mica, suficient perquè sàpiguen com tractar-la: no m'esperava que acceptessin tan fàcilment la meva relació amb ella.

Es com si els hi hagués fet una crida. Tant bon punt ho demano apareixen un home i una dona que s'assemblen lleugerament a l'Alex, el pare més que la mare. Somric timidament als dos adults, sentint-me una mica avergonyida sense saber molt bé que dir ni que fer.

-Hola... Soc la Juno Styles.- Els saludo.- Encantada de coneixer-vos...

Miro a l'Alex, al meu costat una mica perquè m'ajudi perquè no sé molt bé que fer, i ell coneix millor els seus pares que jo.

Somric, en veure la timidesa de la noia. Després de tot, ella sempre ha estat d'allò més tímida.

- Hola, Juno, benvinguda - diu la mare, elegantment i amb un somriure agradable als llavis.

El pare ens somriu a tots dos, i després es queda mirant la noia durant un parell de segons.

- L'Alex ens ha parlat bastant de tu. Estem molt contents que hagis decidit acompanyar-lo. Heu tingut problemes per convèncer el director?

M'encongeixo d'espatlles, divertit.

- Primer m'ha dit que no, però quan he saltat i li he explicat què significava per a mi ha accedit a deixar-me venir. Amb la condició que quan tornés hauria de tenir dominades les transfiguracions fines...

Somric a l'Alex quan diu lo de les transfiguracions fines.

-Ho haurem de fer, eh? que m'ha possat a mi enmig. Ja veuràs, no són tan difícils...

Estic una mica vermella, des que el pare de l'Alex ha tret el tema de que l'Alex els hi ha parlat molt de mi.

-Gràcies a vosaltres per donar-me la vostra hospitalitat.

Assenteixo, somrient, mentre el meu pare amplia el seu somriure fent una cara que hom podria confondre amb la meva. Quan fa gestos així se'm fa evident que sóc fill seu. I diu que l'avi era exactament com ell, o sigui que ja ve de fa generacions.

- Faltaria més - fa un gest, convidant-nos a passar -. Au, anem a dinar, que ja és a taula, i ens expliqueu com ha anat l'inici de curs.

Agafo la Juno de la mà, per guiar-la. Aquests detalls em fan quedar bé davant dels meus pares i donen confiança a la noia. Travessem el passadís de l'ala est i arribem al gran menjador, on ja hi ha tota la taula preparada.

- Quin problema tens amb Transfiguració? Fins ara anaves bé, no et costava massa...

- Doncs... és cosa del professor, de fet. Em té molta mania i a mi em costa molt treballar de la manera que ell em planteja. Em poso nerviós i acabo cometent errors. Si sempre m'havia costat una mica... doncs ara és pitjor.

Em quedo mirant uns segons al pare de l'Alex, amb un somriure. Em fa gràcia, perquè és com si veiés l'Alex d'aqui uns anys. El somriure, els gestos... Són idéntics...

Li estrenyo la mà quan me l'agafa, agraïda per la seva ajuda, i el segueixo mentre em guia per la casa fins arribar al menjador.

-El professor Brennan és un home... Hmmm inquietant.- explico.- Té normalment preferència per els alumnes d'slytherin, però en el cas de l'Alex no...

Em miro l'Alex abans d'asseure'm a la taula on m'indiquen.

Assenteixo, a poc a poc.

- I ni tan sols acabo d'entendre per què... faig el que puc, a les seves classes, però em costa - remugo -. Se'm dónen millor els encanteris i les pocions. I les considero més útils...

El servent, Walter, arriba de les habitacions i serveix una ració d'amanida de pasta, l'especialitat de la mare, a cadascun. Somric a la meva noia, tranquil.

- Ah, però si fas un esforç ja te'n sortiràs. No et deixis influir pel professor...

- Sí, mama, faig el que puc. I la Juno és molt bona en Transfiguració i em pot ajudar.

Espero pacientment a que el servent, el Walter, ens acabi de servir a tots, després agafo els coberts i em fico una mica d'amanida a la boca, mentre la senyora McQueen parla a l'Alex. Em miro l'Alex quan parla de mi i noto les mirades del seus pares.

-Bé, sí. Se'm donen bastant bé, sé fer transfiguracions fines, encara que en realitat son d'un curs més gran que jo... Ajudaré a l'Alex amb molt de gust...- Somric a l'Alex en veure que em mira.- El director Bohr així m'ho ha dit...

Menjo una mica més de l'amanida, afamada.

Somric, divertit, mirant ara els meus pares, ara la Juno. Els meus pares semblen contents; la Juno està una mica cohibida. Però la gana ens unifica a tots.

- Ja se't veu als ulls, que ets intel·ligent, Juno. Tens aquella mirada observadora i inquieta que la majoria no té.

- Però l'Alex també, estimat; el problema és que no li agrada, però el mateix Michael va veure el seu talent innat només de veure les escultures de les faules d'Isop...

Em poso una mica vermell i em giro cap a la Juno.

- En Michael Stangerson és el director de la galeria - li explico -. En definitiva, és un dels principals motius pels quals hem vingut, si no l'únic.

- Apa, fill, qualsevol diria que no tenies ganes de veure'ns! - diu, el meu pare, fent broma mentre la meva mare s'aguanta el riure.

- Home, no he dit que no, però després de tants anys a Hogwarts ja hi estic acostumat...! - somric, àmpliament, i em torno a girar cap a la Juno -. Li hem d'ensenyar alguna de les teves pintures, segur que li agrada. Potser fins i tot es planteja posar-ne alguna a la galeria.

Somric amablement al pare de l'Alex i em miro a l'Alex mentre parla amb els seus pares, mentre menjo una mica més d'amanida.

-Ah, així que és el senyor Stangerson...- miro fixament a l'Alex.- De veritat creus que li agradaran?

Penso en els meus dibuixos, en les meves pintures. L'Alex els coneix tots, així com jo conec la gran majoria dels seus dibuixos.

-Sí?

Assenteixo, fermament.

- Sí, i tant - somric àmpliament -. Tens una manera de pintar amb molt caràcter propi, segur que li agrada. A mi sempre m'has recordat una mica els pintors post-impressionistes, ja t'ho he dit moltes vegades...

Em giro cap al plat, sorprenent-me de veure que quan els altres ja han acabat l'amanida de pasta i en Walter ja s'acosta amb el guisat, jo encara vaig per la meitat. Sempre he estat molt lent, menjant...

- Quan vindrà, en Michael?

- Abans ha passat per aquí i ha preguntat si venies, i ha dit que tornaria demà a la tarda. I ha somrigut quan el teu pare li ha explicat que portaries la Juno amb tu; té moltes ganes de tirar endavant el nou projecte, sembla.

- Fantàstic, així no seré l'únic...

Somric a l'Alex quan em diu que segur que li agrada, i em miro com el servent s'apropa amb el guisat. No crec que em mengi molt, no soc molt de menjar segons plats. Amb un sempre en faig...

-Bé... gràcies per donar-me una oportunitat.- somric.

Observo un segon amb deteniment els moviments de la mare de l'Alex, i veig que hi han gestos que s'hi assemblen als de l'Alex, però el que es una veritable copia de l'Alex és el pare. És curiós, a casa meva passa totalment el contrari...

-Doncs, avui que farem? Repassem Transfiguració o ho deixem per demà al matí, Alex?

Faig una ganyota, quan em pregunta, i m'ho penso durant uns segons.

- Com tu vulguis; si ho prefereixes, descansem i ens hi posem demà. Tenim uns quants dies per treballar tranquils.

Després el tema se'n va cap a altres matèries, fins que, sense gairebé adonar-nos-en, hem acabat de dinar i el meu pare fa cara de son, desitjós de fer una migdiada. Somric, tranquil, i m'aixeco.

- Bé, la Juno i jo anem a passejar una mica, així li ensenyo els jardins i la casa.

La meva mare assenteix, ens somriu i ens saluda. El meu pare dibuixa un somriure i torna a tancar els ulls, peresosament, mentre agafo la Juno de la mà i sortim tranquil·lament per la porta.

- Crec que els has caigut molt bé, sincerament - dic, somrient, quan hem sortit i ja som lluny.

-De veritat?- li demano, en un xiuxiueig, quan ja som lluny del menjador.

Miro la casa un altre pic, almenys el passadís.

-Es gran, la teva casa. La meva... fa la meitat, crec.- ric.- I el teu pare és idéntic a tu, Alex! M'ha fet molta gràcia.

Li estrenyo lleument la mà i me'l miro, feliç.

-Gràcies per invitar-me a venir, Alex...

Remeno el cap, a poc a poc, tornant-li l'apretada a la mà, amb suavitat.

- No, Juno. Gràcies a tu per venir - dic, somrient-li, feliç.

Travessem els passadissos de la mansió i arribem a la porta dels jardins, just al costat d'una escala de caragol, de marbre blanc, que puja fins al segon pis.

- Vols anar a fora o pujar amunt i veure la casa?

-A fora.- dic, ràpidament.- Bé, ja saps, m'agraden més els exteriors...

Em miro la porta.

-La natura és la font d'inspiració de molts artistes, diuen. O no creus que ho sigui?- li dic, divertida.

Em posso de puntetes un segon i li faig un petó suau, amb tendresa.

Assenteixo, amb fermesa, després de rebre el seu petó.

- Saps que sí, a mi m'encanta pintar la natura. Aquí, al jardí, hi he treballat molt. És on vaig fer l'escultura de què ha parlat la meva mare, la de la faula d'Isop. L'has sentida mai, la faula de la guineu i el raïm?

Li somric, agafant-la amb fermesa i gentilesa de la mà, caminant pels inacabables jardins de la casa.

Seguim caminant, mentre parlem. Jo vaig mirant-lo a ell, als seus ulls, i al preciós jardí.

-Sí, crec que sí. És aquella que una guineu afamada vol atrapar un raïm, però no podia i va dir que donava el mateix, que no li agradaven i estaven massa verds, no?

Em miro amb curiositat una flor que hi ha al terra abans de dir:

-No traslladis la culpa als altres del que no ets capaç de fer, era la lliçó...