A la Mansió Darkwood per l'enterrament d'una ànima pura [Kikus]

Vam sortir de Hogwarts abrigats com una mala cosa, i quan vam arribar a Hogsmeade vam aparetre ràpidament a la Ronda d'Alla. Un cop allà, envoltats de gent i de botigues, vaig agafar-lo pel braç, estirant-lo pels carrers i carrerons. En un moment donat vaig parar en sec, i vaig entrar a la joieria. Dins hi havia la Margaret, la propietària de la botiga. Va saludar-me amb un somriure, i una lleu inclinació de cap, i em va fer un gest perquè la seguís a la rebotiga. Allà, sobre una taula de marbre negre, hi havia un rellotge de dona que devia ser de plata. El nostre portarreu. Vaig somriure al Kikus, i vaig murmurar:

- El nostre món és de portarreus com aquest. Si els fills de muggles no s'ho poden permetre, vol dir que no poden tenir el que és bo, i que no es mereixen estar embrutant el que vol dir ser mag.

Els minuts següents van transcorrer amb la Margaret donant-nos els clàssics consells del que notariem en agafar el portarreu. Quan ens ho va haver explicat tot, va dir-me que procedíssima tocar el portarreu i, dos quarts de nou del vespre, el Kikus i jo vam sortir amb el portarreu.
Pocs instants després vam aparèixer a la sala de casa. Vaig mirar al meu voltant, sense saber si riure o plorar pel fet de ser a casa de nou. Les parets de color clar feien brillar les dues figures vestides de negre que ens miràven des del sofà i que es van aixecar per rebre'ns, o rebre'm.

- Pare, mare...

Vaig anar cap a ells, i els vaig abraçar. A la mare se li veia que havia estat plorant per la Corie. No només era la seva neboda, també era la seva fillola. El pare, si bé físicament estava impassible, com sempre, per la manera com em va abraçar vaig notar com n’estava, d’afectat. Quan em vaig separar d’ells, vaig veure com la mare mirava el Kikus, que s’havia quedat al costat de la taula on hi havia el portarreu.

- Eh... Pares, aquest és el Kikus Fortin. Aquesta tarda, quan s’ha assabentat del que ha passat a la Corie, ha volgut acompanyar-me. M’ha... Ajudat molt avui, i he pensat que potser es podria quedar aquí.

- És Slytherin com tu? – va preguntar la mare.

- És clar! És Slytherin, mare, com tu, com el pare, com jo, i com els Darkwood.

- I què en sap, del que ha passat amb la Corie? – va preguntar-me la mare, en veu baixa.

- Tot el que m’heu explicat a mi, mare... I si vols que et doni la seva opinió, pregunta-li a ell...

Vaig veure com el pare s’aixecava i s’apropava a ell. L’home va aixecar la mà, i la va allargar al Kikus. Vaig sospirar inaudiblement, alleujada, perquè el meu pare s’hi mirava molt en això de donar la mà a la gent. Si et donava la mà, ja tenies una mica de confiança, volia dir que no li feies mala impressió a primera vista.

- Per què no en parlem sopant? – va dir la mare, amb un somriure.

Vaig encongir-me d’espatlles. Si bé els meus pares no eren gaire controladors, el que sí que tenien era que resultaven estressants i tot quan hi havia convidats. Vaig somriure a la mare, i vaig dir:

- Li ensenyaré la seva habitació mentre serveixen el sopar... Véns, Kikus?

Vaig esperar al peu de les majestuoses escales mentre ell li deia alguna cosa als pares, i quan vaig veure que venia vaig començar a enfilar escales amunt. Vaig arribar a dalt, i vaig caminar per uns passadissos enormes i entapissats, fins arribar a una habitació de porta doble. La meva. Vaig obrir-la, i hi vaig entrar, fent-li un gest perquè s’esperés fora. Vaig deixar la bossa petita que m’havia endut de Hogwarts sobre una calaixera de cirerer, i vaig mirar-me al gran mirall. Després d’un minut o dos vaig sortir de nou, i li vaig somriure. Ell se n’anava passadís enllà, però li vaig assenyalar l’habitació que estava just davant de la meva. Vaig agafar-li el braç, i el vaig estirar cap a dins. L’habitació on es quedaria era una de les més modernes de tota la mansió Darkwood. Els colors clars eren tranquil·litzants i harmoniosos, era una estança ben il·luminada i el mobiliari era senzill però modern i quedava bé. Vaig fer-lo entrar, i vaig asseure’m al llit.

- Què, t’agrada la teva habitació?

El viatge va transcórrer amb normalitat i silenci, un silenci relaxant molt propi de l'esgotament que ella portava, per la mala notícia que carregava a les seves espatlles, com un gran pes que no saps com treure't de sobre.

A la fi, quan vam arribar a la Mansió Darkwood, els pares de la noia ens van rebre. Eren formals, tancats i una mica estirats; sens dubte, compartien amb l'Elle i amb mi mateix aquell pensament d'exclusivitat, de superioritat respecte aquells de sang impura.
El senyor Darkwood em va donar la mà, que vaig encaixar amb fermesa i seguretat.

- Em sap greu el que els ha succeït... I moltes gràcies per la seva hospitalitat.

Vaig seguir l'Elle cap a la meva habitació. Era perfecta.

- És genial... Gràcies.

Vaig somriure, intentant no evocar la tristesa que em provocava ser allà. Casa meva, de nou. Una casa que em portava records de la Corie, massa records. Vaig seure a una de les butaques, cansada. Tenia ganes de ficar-me al meu llit, i oblidar-me de tot. Vaig aixecar la vista cap a ell, però era una mirada buida, la única emoció mínimament notable que s’hi podia distingir era la tristor.

- M’alegro que t’agradi... Si necessites anar al lavabo, en tens un allà, la porta del costat de l’armari, i si no hi has d’anar...

Vaig tirar el cap endarrere, i vaig tancar els ulls, completament desanimada. Notava com m’era gairebé impossible moure les cames. Una barreja de fatiga i sentiments descontrolats.

- Si no hi has d’anar, fes-me un favor i espera’t aquí cinc minuts. Ara mateix sóc incapaç d’anar enlloc...

Vaig fer una ganyota i em vaig ajupir, al seu davant. Un ble de cabells li tapava uns ulls que a estones buscaven els meus, plorosos, mentre que en d'altres moments s'amagaven encara més.

- Elle... No saps la ràbia que em fa no poder-hi fer res... - vaig apartar-li aquell ble, per veure-la bé -. Si necessites res...

Vaig apartar-me'n una mica, per donar-li espai. Em costava massa mirar-la als ulls.

Vaig aixecar els ulls, i vaig reunir forces per somriure-li. Vaig agafar aire, i vaig dir, amb veu sincera:

- Crec que no veus que ja has fet moltíssim per mi, avuí...

Vaig aixecar-me, i vaig dirigir-me a l'armari que hi havia al costat del bany. El vaig obrir de bat a bat i, fent-li ullades al Kikus de tant en tant, vaig començar a rebuscar entre la roba. Finalment en vaig treure el que creia que era la vestimenta ideal. L'americana, negra, a joc amb els pantalons i la corbata, i a sota una camisa blanca.

- De veritat, sento que hagis de passar per això, però si no et vesteixes així els meus pares et miraran malament durant tot el sopar...

Vaig articular "Ho sento" amb els llavis, i li vaig fer gest de que tornava en uns moments, que s'anés vestint. Vaig sortir de la seva habitació i vaig entrar a la meva. Em vaig dirigir a la meva habitació, i vaig dirigir-me a l'armari, nerviosa. En obrir-lo vaig trigar ben bé cinc minuts en trobar el vestit negre que em volia posar. Un cop el portava, vaig posar-me unes sabates de tacó negres, i vaig posar-me una cinta negra al cap, que contrastava amb els meus cabells rossos acabats de pentinar. Vaig posar-me una miqueta de maquillatge, el just per tapar els signes de plor, i vaig sortir de l'habitació. Vaig picar a la porta del Kikus, i vaig dir:

- Ja estàs preparat?

Va donar-me un traje bastant formal i va dir que me'l posés, perquè els seus pares ho preferien així. Vaig assentir, sense badar boca, i vaig canviar-me quan la noia va marxar. Més tard va tornar i va trucar a la porta.

- Sí, ja estic, però si haguessis trucat fa deu minuts tampoc m'hagués fet res que passessis. - vaig riure per sota el nas, sense gaire ànim; vaig sortir de la meva cambra i la vaig veure.

Estava maquíssima. Era un vestit negre, amb unes sabates de taló i una cinta al cap.

- Uau...

Vaig somriure quan va deixar anar aquell "Uau" en veure'm, i vaig abaixar la mirada, observant-me amb deteniment les sabates. Vaig aixecar la vista, i vaig dir, amb un somriure:

- Tu també estàs molt bé...

Vaig fer girar dins la mà dreta el penjoll, i vaig dur-me les mans al clatell per col·locar-me'l. Vaig intentar cordar-me'l, però no me'n sortia. Vaig sospirar, guardant-lo de nou dins la meva mà, i vaig fer un gest de cap, resignada.

- Anem cap al menjador?

Vaig somriure quan va dir-me que també estava bé, i aleshores va intentar posar-se un penjoll. Va deixar d'intentar-ho quan va veure que no se'n sortia; just quan anava a fer el gest d'ajudar-la, va dir d'anar al menjador.

- Espera, que et poso el penjoll - vaig allargar la mà perquè me'l donés i, quan ho va fer, vaig posar-me darrere seu.

Amb subtilesa, vaig passar-li el penjoll pel coll i vaig tancar-li, acariciant-la suaument al coll. Vaig posar-li bé la cabellera rossa, perfecta, de la noia, i vaig somriure-li.

- Molt millor... Anem.

Li vaig donar el penjoll, i me'l va posar, amb suavitat. Un calfred em va recórrer l'esquena quan les seves mans em van acariciar el coll.

- Gràcies...

Vaig somriure, quan va haver acabat, i vaig agafar-li el braç, estirant-lo cap a les escales. El vaig deixar anar tan bon punt vaig començar a baixar, amb una mà a la barana, l'altra elegantment col·locada al costat, i els passos petits i majestuosos. En arribar a baix, vaig tombar a la dreta, i seguint un passadís amb quadres de mi quan era petita vam arribar al menjador. La taula, impecablement parada, com sempre, esperava. Asseguts ja esperaven els pares.

- Arribeu just a temps per la sopa - va dir la mare.

Vaig seure al meu lloc, al Kikus li tocava seure al meu costat. La Donna, una de les elfes domèstiques, va començar a servir la sopa, amb eficiència i elegància. Quan tots en vam tenir, vaig somriure, i vaig dir:

- Bon profit a tothom...

La Donna va servir vi al pare i a la mare, a mi ja ni m'ho va preguntar perquè en sabia la resposta. Vaig mirar de reüll al Kikus mentre l'elfa li oferia vi.

L'elf que havia servit la sopa va servir vi als pares de l'Elle i me'n va oferir.

- No, no bec. - vaig dir mentre agafava la cullera de sopa (la més còncava de les tres que tenia a la meva dreta) -. Bon profit.

Vaig mirar-me l'Elle, dissimuladament. Tenia confiança en mi mateix, però el seu pare imposava. A la fi vaig posar-me a menjar, com els altres comensals, en silenci.

Vaig fer un petit somriure davant la resposta del Kikus, i vaig començar a menjar sopa amb la cullera pertinent. Tots estavem en silenci, com sempre, només es sentien el repicar de les culleres. En un moment donat, i per sorpresa meva, el pare va aixecar la vista de la sopa, i es va dirigir al Kikus.

- De què treballen els teus pares, Kikus? - va preguntar el pare, educadament.

Vaig mossegar-me la llengua en veure que el pare començava amb el clàssic interrogatori. Després d'allò li preguntaria on vivia, i si tota la seva família havia estat Slytherin, i prosseguiria a parlar dels estudis... Com amb tots.

Vaig evitar qualsevol expressió facial, mentre per dins em moria. Hi havia certes coses que no em podia permetre.

- La meva mare treballa a la Conselleria d'Afers Màgics, en el Departament de Regulació i Control dels mags de tot el país. - vaig prendre una mica més de sopa -. El meu pare és director executiu d'un dels hòldings empresarials més importants d'Europa, l'anomenat F14 o, popularment, Olimp.

Vaig acabar-me la sopa sense dir res més, esperant més preguntes. Segons què em preguntessin, estava acabat.

Vaig empassar saliva, alleujada. Pel que semblava al pare li havia agradat el fet que els pares del Kikus tinguéssin bona feina tots dos. Però el pare no en tenia prou. El pare es va eixugar la boca amb el tovalló, i va preguntar.

- Interessant... I on vius, tu?

Vaig acabar-me la sopa per dissimular el meu nerviosisme. Jo em pensava que el Kikus havia guanyat molts punts per haver volgut acompanyar-me a l'enterrament d'una nena que ni tan sols coneixia però que sabia que era important per mi. Però es veia que res no el podia salvar de l'interrogatori del pare.

Vaig empassar saliva dissimuladament, i em vaig posar a parlar.

- Els meus pares tenen en propietat un pis a Londres i una mansió a Manchester, a les afores; però majoritàriament, passen tot el temps que poden a una immensa casa pairal prop de Barcelona, a Espanya. - vaig fer una pausa, però a la fi va ser una mena de final perquè no vaig dir res més.

La Donna va recollir els plats de la sopa mentre en Kikus explicava on vivia la seva família. El pare va beure un glop de vi, amb parsimònia. Jo esperava que fos ell el qui preguntés, però en lloc seu ho va fer la mare:

- Tu ets Slytherin, segons m'ha dit l'Elle... I els teus pares?

Vaig clavar la vista en la Donna, que estava començant a servir pollastre rostit amb patates a tots. Quan em va posar el plat davant, li vaig demanar que em posés suc de taronja. Va tornar segons després amb un gerro, i el va deixar sobre la taula, per acabar de servir a la resta després. Vaig mirar al Kikus després de servir-me el suc, mentre en feia un glop.

Aleshores em va preguntar la mare. Em va sorprendre una mica, però la mirada de l'Elle em va consolar. Vaig fer-li una mirada de circumstàncies, que només va veure ella, i vaig respondre.

- La meva mare, com tots els seus ancestres, sí. El meu pare fou Ravenclaw, però els seus pares havien estat Slytherin. - vaig menjar una mica de pollastre.

- A tots els arbres hi ha un branquilló que es torça, però si la fusta és bona de seguida el creixement pren el seu curs inicial... - va dir el pare.

- Pare...

Vaig dirigir-li una mirada reprovadora al meu pare, perquè no volia que comencés amb aquelles idees seves. Mentre jo feia una mossegada al pollastre, el pare va tornar a atacar.

- Tenint els pares a Slytherin i Ravenclaw, deus tenir una bona ment. Digues, Kikus, com et van els estudis?

Vaig aixecar els ulls al cel, amb resignació. Sempre el mateix.

Vaig ignorar el primer comentari i em vaig disposar

- Euh... Bé, em considero bastant hàbil, sobretot en l'àmbit dels encanteris - vaig mirar l'Elle, implorant; no m'agradava donar detalls sobre la meva vida -. Però en general tinc bones notes en totes les matèries.

Vaig menjar una mica més de pollastre, esperant una resposta. En condicions normals hauria tret la vareta i m'hauria tret del damunt aquells dos interrogadors, però l'Elle no m'ho hauria perdonat mai. Era allà per fer-li costat, i ho faria costés el que costés, incloent un exhaustiu i detallat interrogatori.

Vaig passar-me la llengua pels llavis i, abans que el pare pogués continuar amb l'interrogatori, vaig intervenir:

- De fet, està parlant la modèstia, pares. El Kikus és un dels millors estudiants del curs. Els professors, però, el veuen tan aplicat en tot que no saben en quin camp podria ser útil i bo en un futur. En aquest tema està tan perdut com jo...

Vaig posar-me un altre tall de pollastre a la boca, dirigint-li una llambregada ràpida al Kikus. Quan els pares es van posar a parlar entre ells sobre el meu futur, acaloradament, vaig fer un sospri d'alleujament, i vaig murmurar, mossegant-me el llavi, incòmoda:

- Ho sento...

Aleshores va intervenir l'Elle, que va derivar magistralment el tema cap a alguna cosa segurament ja polèmica en aquella família, de manera que vaig tenir uns instants per respirar tranquil.

- No pateixis, ja era conscient que es podien donar situacions d'aquest estil. No és tan greu... - vaig somriure-li i vaig acabar-me el pollastre.

Aleshores els pares de la noia van deixar de discutir. Semblaven enfadats, curiosament, però no era el meu deure preguntar res a ningú, de manera que vaig recollir el meu plat i la resta de coses, i l'elf se les va endur.

- És que sempre fan el mateix, me'n començo a fartar...

Vaig acabar-me el pollastre jo també, mirant malament els meus pares. Quan van parar de discutir, vaig mirar-me la mare i vaig dir:

- És necessari que us poseu així fins i tot quan hi ha convidats?

- Saps que el problema el té el teu pare, Elle...

El meu pare anava a replicar, però no va fer-ho per la mirada fulminant que li va clavar la mare. Vaig somriure interiorment. Per molt que ell imposés, qui tenia realment el poder en aquella casa era la mare. La Donna va retirar els plats, i uns moments després, ella i l'Irwin, un altre dels elfs, van sortir amb les postres. L'Irwin duia una gran safata de fruita. La Donna tenia a les mans una safata amb pastissets i altres dolços. Vaig agafar una mica de raïm i me'l vaig posar al plat, desitjant que el pare no digués res més. Va ser la mare la que va parlar, per trencar aquell silenci incòmode que s'havia format:

- Què t'ha semblat la teva habitació, Kikus?

Vaig agafar un parell de mandarines de la plata de fruita i vaig somriure amargament quan la mare de l'Elle, que no imposava tant però es guanyava el respecte dels altres a pols, va preguntar-me per l'habitació.

- Sembla molt còmode, gràcies - vaig menjar-me un tros de mandarina.

- I ho és - va dir la mare, agafant una poma.

Vaig concentrar-me en el raïm, cansada. Odiava quan els pares féien allò dels interrogatoris, em venien ganes d'enviar-los a la merda i no tornar més a casa. Cosa que no podia fer, i menys en aquells dies. Vaig acabar-me el raïm, i vaig comprovar que tothom estava acabant. Vaig eixugar-me els llavis de manera delicada, i vaig mirar a la mare.

- Mare, estic molt cansada, i m'hi jugo que ell també... Em sembla que anirem a dormir ja - vaig dir, educadament.

La mare va assentir amb el cap, i jo em vaig aixecar, fent-li un gest imperceptible al Kikus perquè em seguís. Volia marxar d'aquell menjador. Vaig anar cap a les escales, ignorant tots els quadres de mi que em miraven pel passadís. En arribar-hi, i ja fora de la vista dels pares, vaig girar-me per veure si el Kikus em seguia.

Vaig assentir, acabant-me la mandarina i aixecant-me per seguir la noia.

- Això de "anirem a dormir" anava en sèrio...? - vaig dir-li quan ja érem sols -. La oferta de dormir junts segueix en peu, eh?

Vaig riure i vaig anar escales amunt, rere la noia.

Vaig somriure, i vaig dir:

- Au, calla i no et facis il·lusions...

Vaig seguir pujant per les escales, mentre deia:

- Saps prou bé que em referia a anar a dormir cadascun a la seva habitació, Kikus.

Quan vam arribar a dalt de tot em vaig recolzar a la porta de la meva habitació, i vaig fer-li un somriure incòmode.

- De veritat, ho sento molt, em pensava que et salvaries de l'interrogatori del meu pare...