Negocis? - Mansió de Jules Possesseur [Kikus]

- Snow! Snow! - vaig exclamar, en veure que el meu gat blanc esgarrapava el sofà -. Snow, ici! Ici, Snow! Avec papa! Vient sur mes genoux!

Un elf va aparèixer a la Sala entapisada de colors foscos on jo reposava, assegut al sofà, amb una tassa de cafè a la mà i un gat blanc pujant-me a la falda.

- Monsieur, hi ha un noi que us vol veure.

Vaig alçar una cella, estranyat. Seria el noi que m'havia dit la Gisèlle? Sí, segurament, perquè no esperava a ningú mes.

- Que entri, au.

L'elf va desaparèixer, amb el mateix soroll amb què havia aparegut. Vaig acaronar l'Snow, pacient, esperant que entrés el noi.

Vaig entrar, amb altivesa, darrere de l'elf que em mostrava el camí. Quan vaig veure el senyor Possesseur, envellit, amb els cabells blancs i l'expressió endurida, no vaig poder evitar somriure.

- Em dic Kikus Fortin, senyor Possesseur. És un plaer ser aquí. - vaig dir, en francès; vaig asseure'm a la butaca que em mostrà, amb un gest, l'ancià -. Moltes gràcies per rebre'm, senyor.

Me'l vaig mirar, estudiant-lo. Era vell i gairebé semblava que repapiejava; tenia les faccions endurides, i fins i tot alguna cicatriu poc visible entre les nombroses arrugues.

Vaig fer-lo seure en quan va entrar, amb un gest de mà, sense deixar d'acaronar l'Snow.

- Bonjour, mon cher Kikus... - vaig dir, mirant-lo de dalt a baix -. T'ha enviat la meva Gisèlle, segons tinc entès.

Vaig fer un glop de cafè, mirant-lo. Era alt, fort, i s'ho tenia molt cregut, sens dubte. No vaig fer cap comentari respecte a allò.

- I bé... A què has vingut?

- Vinc a fer-li una proposta, senyor. És molt possible que hagi sentit a parlar de l'empresa 14, S.A.. El cas és que, recentment, i a causa d'un malaurat incident, he passat a ser l'accionista majoritari d'aquest hòlding i, en conseqüència, a ser-ne el director. - vaig posar-me còmode -. Com també deu saber, la seva neboda ha estat informant-me i proporcionant-me diverses pocions de caràcter poc legal, que considero propis d'algú molt hàbil i interessant.

Vaig sospirar, un instant. M'estava cansant de tantes formalitats.

- Vinc a oferir-li un negoci, monsieur Posesseur. L'income de la meva empresa és molt gran, i estaria disposat a fer una inversió d'entre un 0,08% i un 0,1% d'aquest fons econòmic, en la vostra petita empresa. Amb unes condicions que fixaríem més tard, és clar, si a vostè li interessés la proposta.

Vaig alçar les celles, escoltant-lo. Quan va acabar de parlar, vaig escurar-me la gola, i vaig dir:

- Sí, he sentit a parlar de 14, SA., i sóc conscient de l'importància el hòlding, i sí, sé que la Gisèlle va estar ensenyant-li unes modestes mostres a un amic seu - vaig dir, tallant -. Malgrat tot, no tinc res davant ara mateix que em doni garanties ni ganes d'acceptar aquest tracte. Si coneixes la Gisèlle ja sabràs que els Possesseur no anem malament de diners, precisament. I per ara no m'interessa engrandir l'empresa. Alguna cosa més?

Vaig riure, per sota el nas, en sentir la seva resposta.

- Jo de vostè m'ho replantejaria. Un 0,08% de l'income anual de la meva empresa són uns quatre milions de galions cada any. Evidentment, no ho podrien dedicar tot a investigació, ja que es tracta de substàncies il·legals (tant aquí com a qualsevol altre país de l'Associació Màgica Internacional); però considerant que una bona part d'aquests diners es podria dedicar a la industrialització i comercialització d'altres pocions, em sembla que el seu concepte de riquesa variaria considerablement. - vaig mirar-lo, posant-me seriós -. Li recomano que accepti el tracte, Jules.

- Ho dius com si tinguéssis un interès personal, Kikus... - vaig contraatacar -. Per què t'interessa tant, eh? Les fas servir gaire, les meves pocions?

Vaig somriure, sarcàstic.

- Que hi tinc res a perdre, potser? A mi em sembla que si et faig fora ara mateix no hi perdo res, i tu sí, quan deixi d'enviar-li mostres a la Gisèlle...

Vaig somriure, mentre agafava amb vigor la vareta, dins de la butxaca, i l'agitava, dient en un murmuri unes paraules.

- Spatium quattor dimensionum interrumpus - el temps s'aturà, i tot quedà quiet excepte jo; vaig mirar a banda i banda, i vaig somriure: l'encanteri havia funcionat.

Ràpidament, vaig treure un petit vial de la butxaca de la túnica; dins, una pols blanca clamava dissoldre's en el cafè que, per una vegada, no seria mortal només per la meva xicota. Vaig tirar-n'hi una mica, i vaig observar com la pols blanca, insípida, inolora i soluble, es barrejava amb el beuratge.

- Spatium quattor dimensionum libera - tot va tornar a la normalitat, i vaig somriure-li al senyor Possesseur, falsament -. Sí, senyor. Les utilitzo amb més o menys freqüència; per això mateix volia invertir. Però en vista que no hem arribat a un acord, no vull perdre el meu temps més del que ja ho he fet, o sigui que me'n vaig.

Vaig aixecar-me de la meva butaca, i vaig allargar-li la mà.

- Moltes gràcies per rebre'm, Jules, i espero veure'l aviat.

"A les necrològiques, espero veure'l; perquè al seu cafè hi ha ricí, ara, i és mortal. D'aquí dos dies, qui sap per què, morirà, potser d'un infart o potser de la grip. I tothom creurà que ha mort de vell, que ja ho és molt, però ell i jo sabrem que és mort per causa meva, i al cel estant es farà mala sang de no haver acceptat el tracte."

- Adéu, Kikus, que et vagi bé. Segur que trobaràs inversions molt més segures a fer que col·laborar en una petita empresa com la meva.

Vaig aixecar-me del sofà, agafant l'Snow en braços, i vaig fer petar els dits, fent que l'elf aparegués a l'instant.

- Recull aquesta sala i ves a cridar la Gisèlle. He de parlar amb ella...

Vaig dirigir-me cap a la porta, quan l'elf em va cridar.

- Monsieur Possesseur, no vol acabar-se el cafè?

Vaig gratar-me el cap, tornant cap al sofà, i vaig agafar la tassa de cafè de la tauleta. En vaig fer un bon glop, però vaig arrufar el nas, empassant.

- Te'l pots endur, s'ha refredat - vaig mirar el noi -. Que et vagi bé la vida, jove... No sé si et tornaré a veure, però tens futur, tu segueix endavant. Això sí, procura buscar-te col·laboradors més joves que jo... Jo ja no estic per aquestes coses. Estic bé amb la meva empresa, i no vull canvis, per molt bons que puguin ser per a mi.

- Els canvis són inevitables, monsieur. Dubto molt que ens tornem a veure, de tota manera. - vaig somriure; ja havia pres cafè, encara que fos un sol glop -. Adéu!

I, dit això, vaig saludar-lo i vaig marxar de la mansió, amb un somriure als llavis, conscient que aquell vell xaruc ja es podia donar per mort.

[Surto del tema]

Vaig mirar com marxava, impassible. No me l'esperava així, la Gisèlle no m'havia dit que era com havia demostrat ser.

- Seré al meu despatx, quan arribi fes-la passar allà.

Vaig fer un gest a l'elf, que va netejar-ho tot amb un parell d'encanteris i va desaparèixer amb un "crec" a buscara a la Gisèlle. Havia de parlar amb ella. Vaig dirigir-me al meu despatx i em vaig asseure a la taula gran de marbre, revisant paperassa mentre l'esperava.

Tan bon punt vaig veure com l’elf arribava a la meva Sala Comuna i em deia “Ton oncle a besoin de parler avec toi” vaig tenir un mal pressentiment. Vaig recollir quatre coses d’una revolada, i em vaig agafar a l’elf, fent l’aparetratge amb ell.

- Bonjour, Oncle Jules... Què volies dir-me? – vaig preguntar, en entrar al seu despatx.

Vaig asseure’m a una cadira davant de la taula, expectant.

- Bonjour, Gisèlle... Oui, j’ai besoin de te dire que ton ami n’est pas comme tu m’avais dit.

Vaig veure com em mirava, estranyat.

- Per molt bona que fos l’oferta que m’ha fet aquest Fortin, l’he declinada. No em preguntis per què, no ho sé. Simplement no m’ha agradat el plan que portava. No canviaré d’idea per molt que em diguis. El dia que l’empresa sigui teva, fes el que et doni la gana, però ara per ara, no hi ha inversions del teu amic. Entès?

Vaig mirar-lo, sorpresa, sense acabar de creure el que m’estava dient.

- Però... Per què? Era una oportunitat boníssima, tiet! Tu saps els diners que hagués invertit el Kikus en això? Saps el futur que podria tenir aquesta empresa amb tant de captial?

Vaig negar amb el cap, incapaç de creure que hagués dit que no.

- És que no m’ho puc creure...

Vaig observar-la amb una cella alçada.

- Gisèlle Possesseur, la teva mare no voldria que reaccionessis així – vaig atacar -. O sigui que, per favor, no qüestionis les meves decisions. He dit que he declinat, i he declinat. No penso canviar d’opinió. Només et cridava perquè sàpigues que pararé d’enviar-te mostres. Això és tot, ja pots marxar.

Vaig quedar-me’l mirant, sense dir res, però ferida perquè havia utilitzat la mare d’argument i perquè no entenia a què venia tot allò.

- D’acord. Au revoir.

Ho vaig dir, secament, sense pensar-ho, i vaig desaparetre d’allà, farta de tot, farta d’ell, i preguntant-me què havia fet el Kikus perquè el meu tiet es posés d’aquella manera.

[Surto del tema]

Joves... Sempre estaven igual, i mai aconseguien res. O potser sí? De fet, m’era ben igual. Vaig aixecar-me, notant una punxada de dolor a les lumbars, i vaig dirigir-me al laboratori, per fer alguna poció que em relaxés.
Encara que la Gisèlle volgués que acceptés el negoci, no ho faria. El meu orgull no m’ho permetia, ni els meus principis. C’est la vie!


[TEMA TANCAT]