A la Mansió Darkwood per l'enterrament d'una ànima pura [Kikus]

Vaig encaixar la mà amb el senyor Darkwood i vaig fer-li un gest cordial, amb el cap, a la seva dona, acomiadant-me.

- Euh... Sí, anem. - el xofer ens va obrir la porta de la limusina i vam pujar.

En silenci, vaig asseure'm al meu lloc, al costat de la noia. Semblava afectada, però no sabia què fer per... ajudar-la. Vaig sentir com, sense fer massa soroll, el motor del cotxe s'engegava i començava a circular. La noia també va seure, al meu costat; li vaig somriure, falsament.

Vam sortir fora, i el xofer ens va obrir la porta. Vam entrar, i vaig quedar-me callada, en silenci, sense saber ben bé què fer. El cotxe va arrencar, i vaig tirar el cap endarrere, cansada. Vaig girar el cap en la seva direcció, i vaig murmurar:

- Gràcies per haver vingut, Kikus...

Vaig agafar-li la mà un moment, la vaig prémer en senyal d'agraiment i la vaig deixar anar de nou. Vaig tancar els ulls, abatuda, mentre el traqueteig del vehicle m'anava anestesiant a poc a poc, tranquil·litzant-me en la mesura del possible.

Em va donar la mà un instant. Va intentar apartar-la, però no la vaig deixar; vaig mantenir-me ferm, agafant-li la mà amb tendresa. Cada vegada que em deixava anar, cada vegada que em separava d'ella després d'un petó o una abraçada, la sentia llunyana i distant, i em feia por.

- Voldràs quedar-te a casa, avui? O vols anar a Hogwarts directament, i dinem allà? - vaig somriure-li, fent més aviat una ganyota, mentre la noia alçava el cap per mirar-me.

Vaig mirar-lo, agafant-me les mans amb nerviosisme, i vaig tornar a tancar els ulls, cansada.

- Anem a Hogwarts - vaig dir, amb un sospir -. Necessito apartar-me de tot això quan abans millor.

Vaig mirar per la finestra de vidres tintats, amb el desànim omplint-me el cos de dalt a baix. En aquells moments em sentia desanimada, necessitada d'alguna mostra de que no tot estava perdut. De que en aquell món encara quedava alguna raó per lluitar per alguna meta que valgués la pena realment. Resumint, alguna mostra de que la vida que portava valia la pena per ella mateixa.

Vaig acostar-m'hi, mentre ella mirava per la finestra tintada. Ni tan sols degué adonar-se'n fins que vaig acariciar-li la cuixa, subtilment.

- Allunyar-te... de tot? - vaig fer una ganyota -. De mi, també?

Vaig agafar la noia pel mentó i la vaig girar, perquè em mirés. Tan bon punt vaig tenir-la a l'abast, vaig unir els seus llavis amb els meus, apassionadament. Aquell també era diferent, un vague intent de demostrar-li com m'importava, de fer-li costat.

Vaig tancar els ulls quan vaig notar la seva mà a la meva cuixa, però vaig haver d'obrir-los de nou quan vaig notar com m'atreia cap a ell. En notar els seus llavis de nou em vaig sentir una mica reconfortada. Però dins meu m'anava repetint que un petó no volia dir res, encara que podia voler dir molt. No vaig correspondre-li amb la passió o el sentiment d'altres vegades, sinó més aviat amb pena.

- No, suposo que de tu no... - vaig murmurar, deixant el meu front recolzat al seu -. Però sí de tota la resta.

Vaig sentir com el cotxe aminorava la velocitat mentre seguia amb l'Elle. Vaig suposar que ja érem a la casa, però el xòfer sabia què es feia i va respectar-nos, aturant el cotxe i esperant a fora. Em vaig preguntar si no sabia, ja, què es coïa allà dins. Esperava que no.

Tenia ganes de besar-la, acariciar-la, fer-la sentir viva. Però no ho vaig fer. No vaig fer res; tan sols vaig permetre que, per un instant, els meus llavis freguessin els seus, esperant alguna reacció.

El cotxe va parar, però com que semblava que ell no tenia intenció de moure's, encara, jo tampoc ho vaig fer. Vaig sentir els seus llavis fregant els meus de nou, i vaig tancar els ulls, amb un sentiment semblant a la por, però guiat per la passió.

- Anem a agafar les coses? - vaig preguntar, en un murmuri.

La meva veu havia estat gairebé inaudible, però tenint en compte la quasibé inexistent distància que ens separava, era bastant igual el to de veu en què parlés. Vaig fer-li un petó a la galta, sense saber ben bé per què, i vaig donar uns cops a la porta perquè el xòfer l'obrís.

Vaig riure per sota el nas, amb una cella alçada; aquell petó a la galta m'havia deixat més descol·locat que cap altre.

El xofer va obrir la porta i la noia va baixar. Jo vaig quedar-me mirant al sostre, assegut a dins, durant uns instants; després, amb una ganyota, vaig aixecar-me i també vaig sortir. D'una revolada vaig entrar a la casa, agafant la meva motxilla, i vaig tornar a baixar, esperant al menjador, on hi havia el portarreu.

- Som-hi, doncs - vaig dir-li quan la noia també va baixar de la seva habitació.

Vaig pujar a la meva habitació, i m'hi vaig tancar. Allà em vaig desfogar del tot. Vaig treure'm el vestit d'una revolada, i em vaig posar unes faldilles d'uniforme de Hogwarts, acurtant-me-les més del normal, i una camisa verda, sense acabar de cordar ni per dalt ni per baix. Duta amb estil, aquella roba podia ser afavoridora i tot. Em vaig posar la corbata de Hogwarts, sense acabar de lligar, i vaig treure'm les sabates de taló. Un cop al bany, em vaig treure tot el maquillatge que duia, i vaig pentinar-me de nou. Vaig agafar quatre coses que necessitava, i vaig sortir de l'habitació. Vaig baixar les escales fins on era ell, amb pas segur i expressió imperturbable. Tota la meva debilitat s'havia quedat a la meva habitació, així com la major part de la meva tristesa. Era conscient de que tenia una vida endavant, i que no podia desaprofitar-la per les pedres que em podien caure al camí, entorpint-lo i dificultant-lo.

- Anem - vaig dir, mirant-lo als ulls, segura.

Em va sorprendre el canvi. S'havia estat una estona a l'habitació, suposo que pensant o desfogant-se, però quan va baixar semblava més serena, tranquil·la, segura. Vaig somriure i vaig abraçar-la, amb un braç, per la cintura. Vaig haver de reprimir les ganes de besar-la, aquella vegada apassionadament com la nit anterior, i vaig agafar-me al portarreu.

- Ja venim, Hogwarts...

Amb l'expressió imperturbable vaig posar una mà sobre la seva que m'agafava per la cintura, i l'altra la vaig col·locar al portarreu.

- Ja venim...

Vaig corejar-lo, però la meva veu era buida, no amagava cap sentiment ni cap entusiasme. Vaig mirar el rellotge. Ja era l'hora. El portarreu va començar a funcionar, i tot es va enterbolir, allunyant-nos de la Mansió Darkwood i portant-nos cap a Hogwarts.


[TEMA TANCAT]