A la Mansió Darkwood per l'enterrament d'una ànima pura [Kikus]

- No volies què? Fer-ho més difícil del que ja és?

Vaig sospirar, tirant el cap endarrere, i vaig tancar els ulls. Em sentia malament per haver estat tan directa, i tan borde, però no hauria hagut de parlar del Kevin com ho havia fet.

- No sé què creus haver vist en la mirada del Kevin, però t'asseguro que sé molt bé què és el que li passa.

Vaig obrir els ulls, i vaig girar el cap en la seva direcció. M'hi vaig apropar una mica, i li vaig posar la mà a l'espatlla.

- Potser sí que vol ficar-se al llit amb mi, però no és l'únic que vol... Ni el que més vol.

Vaig mirar-lo, encara que ell encara mirés per la finestra, i vaig sospirar.

No vaig respondre a cap de les seves afirmacions i al·lusions, pensatiu. De sobte m'havia sorprès a mi mateix.

Em passava freqüentment, allò. Superació de nous reptes, dels meus propis límits, en el camp de la màgia. Però no em passava en aquell tema; tenia quelcom de sagrat, d'especial, que m'impedia de fer un disbarat.

- I tu, què vols?

- La veritat? - vaig deixar anar una rialla trista -No en tinc ni idea, de què vull...

Vaig sospirar, cansada. Cansada de la situació, sobretot. Però també cansada de ser incapaç d'entendre el comportament aliè. Cansada d'haver de retrobar-me amb la gent que estimava en aquelles condicions. Cansada de l'obsessió del Kevin.
Dins meu, però, ben amagada, hi quedava un bri d'alegria i felicitat. El que havia fet creixer el Kikus aquell matí.

- I tu, Kikus? Tu què vols?

Vaig mirar-la, encuriosit.

- No ho sé...

El cotxe va aturar-se. Vaig mirar la noia, amb una cella alçada, preguntant-li amb la mirada si ja havíem de baixar. Se m'havia fet curt, el viatge. Em passava sempre, quan em parava a pensar; el temps em passava molt ràpid.

Vaig somriure, abaixant la mirada, quan va donar-me la mateixa resposta que li havia donat jo. Vaig assentir lleument amb el cap, però abans de que s'aixequés, li vaig agafar el braç.

- Eh, Kikus... Ho sento, per haver-te dit això, és que últimament estic massa susceptible amb el que fa a males relacions entre amics meus i els meus éssers estimats de quan era petita i de tota la vida...

Parlava en un murmuri, incapaç de mirar-lo als ulls. Però a l'última ho vaig fer, i vaig dir, més alt:

- Ho sento, de veritat. Ho sento molt.

Vaig apartar la mirada. No podia mirar-la als ulls, conscient que només aconseguia fer-li mal, conscient que era jo qui havia de demanar disculpes. No hauria d'haver-hi anat mai, a l'enterrament. Només havia aconseguit fer-li més difícil el dia d'un comiat d'una cosineta que no se n'hauria d'haver anat tan aviat.

- No, Elle... Perdona'm tu a mi... Només aconsegueixo fer-te mal...

Vaig fer un somriure, trist, i vaig tornar a fer el gest d'aixecar-me per sortir.

- It takes ten times as long to put yourself back together as it does to fall apart... - vaig murmurar.

Vaig aixecar la vista cap a ell, conscient de que havia pensat en veu alta, i vaig somriure-li, insegura, perquè no sabia si ho havia sentit. Vaig mirar-lo als ulls, sense deixar anar el seu braç, impedint que sortís del cotxe.

- No em demanis perdó. Sense tu ja estaria penjada d'un fanal, a hores d'ara. Haver d'aguantar a la meva família tota sola? Ah, no, espera... Tota sola no. Amb el Kevin tirant-me la canya. - vaig dir, per mostrar-li que la seva companyia era més que agraïda.

Va murmurar alguna cosa que no vaig entendre i a la qual no vaig fer referència. Vaig tornar fins a ella, en sentir la seva mà retenir el meu braç en un vague intent de no deixar-me marxar.

- Gràcies, per tot. Per permetre'm venir, fer-te costat; per permetre'm tot el que m'has permès sense represàlies. - vaig agafar-la de la mà, un instant, pretenent transmetre-li confiança.

Era una limusina, però l'espai era limitat i estàvem molt junts. Vaig mirar al meu voltant; les portes, bloquejades i les finestres, tintades. No passaria res si...
Vaig acostar-m'hi, més, i vaig fer-li un petó. Com tots els altres, diferent de tots els altres: carregat de sentiment, de pena, amb una espurna de ràbia i frustració que electritzava.

- De res...

Abans de deixar-me dir res més, vaig notar els seus llavis contra els meus un altre cop. Era una sensació coneguda, però a la vegada innovadora. A cada petó que em feia hi havia alguna cosa diferent. Vaig prémer la seva mà amb la meva, volent-li transmetre alguna cosa però sense saber ben bé el què. Vaig separar-me'n, potser abans del que ell hauria volgut i tot, i vaig incorporar-me, per sortir per la porta.

- Au, que ens esperen...

Vaig donar uns cops a la porta, i el Philip la va obrir, servicial. Vaig sortir, passant per davant el Kikus, sense deixar-li anar la mà perquè vingués amb mi.

Aleshores vam sortir del cotxe; tan aviat com vaig ser conscient que algú ens podia veure, vaig deixar-la anar de la mà, a desgrat. Així i tot, vaig mantenir-me a prop d'ella mentre buscàvem, amb la mirada, la resta dels amics i familiars de la petita Corie.

Vaig quedar-me mirant en Kevin, que una mica més enllà tot just baixava del cotxe; els pares de la noia també van baixar aviat, només uns instants després que ho féssim nosaltres. Tothom feia cares llargues i arrossegava els peus. De tant en tant, una rialla forçada es convertia en un plor desconsolat, fins que a la fi ja no quedaven llàgrimes per eixugar i, maldant per mantenir la compostura, l'individu dreçava l'esquena i mirava al seu voltant.

Vaig posar una mà a l'espatlla de l'Elle, amistós. No volia dir res, per no pressionar-la; si em necessitava, m'ho diria.

Vaig posar la meva mà sobre la seva, a la meva espatlla, mirant en silenci com la gent del meu voltant, tan coneguda per mi, era, en la seva majoria, irreconeixible. Mai havia vist tants Darkwood plorant. I no era una imatge agradable, precisament. Menys si es tenia en compte la raó d'aquell mar de llàgrimes. Vaig tancar els ulls, amb força, intentant no plorar. En va. L'ambient era massa depriment, massa feixuc i carregat de tristesa. Vaig girar-me cap al Kikus, amb els ulls brillants, i sabent que ell m'estava fent tot allò molt més fàcil, i vaig recolzar el cap contra el seu pit, deixant que les llàgrimes rodoléssin en pau.

- Gràcies... - vaig murmurar, eixugant-me la galta amb una mà, mentre l'altra encara la tenia sobre la seva.

Allò em va sobtar. La noia va posar-se a plorar, desconsoladament, recolzant-se al meu pit mentre jo l'envoltava amb els meus braços, intentant fer alguna cosa per ajudar-la.

- Desfoga't, Elle... Desfoga't... - li vaig murmurar a l'orella, conscient que no hi havia res que pogués atenuar aquell dolor.

Vaig tancar els ulls, també, respirant profundament com intentant evitar que aquella riuada de sentiments se m'endugués a mi també. Sentia plors, gemecs, gent somicant i sanglotant. Podia notar un lleu tremolor al pols de la Slytherin, que era als meus braços en la mateixa situació que tants d'altres.

Vaig sanglotar un parell de cops, fins sumir-me en un plor profund i silenciós, però continu, que em dificultava la respiració. Vaig empassar un o dos cops, envaïda per una onada de sentiments depriments. Sabia que la gent estava entrant ja al tanatori, però jo no em veia capaç d'assumir la veritat. De veure'm allà tancada, amb la tristor inundant l'ambient.

- Per què ella? - vaig murmurar, plorant.

Vaig aixecar el cap, mirant-lo als ulls. En aquell moment m'era igual si era el Kikus, per mi podia ser el pare, o la mare, o el Kevin, o qui fos. Vaig abraçar-me a ell amb força, envoltant-li el coll amb els braços i amagant la cara a la seva espatlla, notant com les meves forces s'anaven escolant, com sang, rajant de la ferida de la tristesa.

Plorava, i plorava, i plorava. Era un mar de llàgrimes, quan a la fi va aixecar el cap un moment. Vaig somriure-li, forçadament, ja que tampoc estava massa animat, però tan sols va murmurar un "Per què ella?" i va tornar a sumir-se en aquella tristesa que regnava en el seu cor.

Vaig veure el Kevin, en la distància, entrar al tanatori. El noi va aturar-se un moment a la porta, mirant-nos, i per sorpresa meva, quan va veure que el mirava, va assentir amb el cap. Aleshores va entrar, un cop vaig fer un gest de resposta i vaig acotar el cap, intentant protegir la noia de déu sap què.

A la fi, vaig tornar a recuperar el moviment. Les últimes persones desfilaven ja cap a dins de l'edifici; vaig agafar la noia de la barbeta i li vaig fer aixecar el cap.

- Vols anar a dins...?

Vaig assentir quan em va dir que anéssim entrant, i vaig separar-me d'ell, pensant que potser el podia molestar si m'hi estava tan a sobre. Caminant a un parell de passes d'ell, no feia res perquè les llàgrimes deixéssin de mullar-me la cara i el coll.

La veritat és que necessitava sentir l'afecte d'algú, però no em veia en cor de demanar-lo. Potser anar a buscar els pares era la millor idea, però no podria suportar veure la fredor als ulls del meu pare, convençut en no plorar la mort de la Corie, i menys en aquell lloc.

La noia va assentir i va separar-se de mi. La veia plorar, a unes passes de mi, i veia que no podia fer res per evitar-ho. Vaig bufar, de frustració i ràbia, veient que la meva presència, a la fi, havia estat inútil.

La veia, i patia. Vam entrar i vam escoltar les paraules de qui vaig suposar que era el capellà; bé, ella potser escoltava, perquè jo només estava pendent d'ella i de les llàgrimes que constantment rajaven dels seus ulls.
Després va parlar algú altre, un familiar. Allà, quan rememorava estúpidament i gairebé amb mala llet els records comuns amb la criatura, els plors es van generalitzar i intensificar. Fins i tot jo, que fins aleshores havia mantingut bé la compostura, vaig sentir-me de sobte buit, com si em faltés quelcom.

Vaig acostar-me més a la noia, que era al meu costat asseguda, i vaig agafar-li i estrènyer-li la mà un instant, abans de deixar-la anar. Havíem de ser forts...

Quan el capellà va començar a parlar, em vaig sentir com si m'haguéssin xuclat tot el que quedava de la meva ànima. Quan el pare de la Corie, el tiet Duncan, va començar a parlar, vaig sentir com l'espai deixat per l'ànima el començava a omplir el sentiment de ganes de venjança.

Vaig notar com el Kikus m'estrenyia contra ell, i vaig recolzar el cap contra la seva espatlla, plorant, i vaig seguir d'aquella manera quan em va deixar anar. La meva energia s'havia esfumat, tan sols hi havia lloc per les llàgrimes amargues que tots els que coneixíem la Corie estavem vessant.

No podia evitar mirar de tant en tant la fotografia de la nena. Els seus cabells rossos, alguns tapant-li la cara, i els dos ulls verds, grans, brillant i fent contrastar el color contra la pal·lidesa de la pell.

- La Corie Darkwood sempre serà recordada, i us prometo, amics, familiars i germans, que la vida de la meva filla serà venjada. Ningú pot fer mal a una nena com la Corie a sang freda i sortir-ne il·lès. - va dir el tiet Duncan, acabant el seu parlament.

Vaig mirar al Kikus uns segons, aixecant el cap de la seva espatlla mullada de les meves llàgrimes a contra cor, i vaig clavar la vista a la fotografia de la Corie de nou.

El pare de la Corie, que parlava tot i les quantioses llàgrimes que relliscaven per la seva cara, va acabar mencionant la venjança. Oh, i tant que hi hauria venjança... jo mateix me'n cuidaria.

La noia, mentrestant, aixecava el cap de tant en tant per mirar la fotografia de la criatura, tornant després a la meva espatlla a plorar, desfogar-se. Allò m'afectava: la mort de la Corie, no tant com la mesura en què aquella mort afectava algú que s'havia convertit en una de les persones més importants, en aquells moments, per mi.

A la fi, després d'eixugar-se les llàgrimes enmig d'un sentit aplaudiment, el pare de la criatura va baixar de la tarima. Semblava destrossat...

Vaig tancar els ulls amb força, incapaç de parlar pel nus que se m'havia format a la gola. La Corie ja no hi era, havia estat una pèrdua enorme per als Darkwood. Tothom l'estimava. Es feia estimar.

Vaig observar com al meu voltant la gent es començava a aixecar. El discurs del Duncan havia estat l'últim, la resta no es veia en cor de parlar. Tenia la mirada clavada a terra, i vaig veure un parell de sabates parades davant meu. Vaig aixecar la vista, i hi vaig veure el Kevin, estenent els seus braços acollidors. Vaig aixecar-me, i el vaig abraçar, plorant. Quan me'n vaig separar em va fer una carícia a la galta, i em va dir que el que havia matat la Corie ho pagaria tard o d'hora. Després va marxar amb els seus pares, mentre jo em quedava dreta, a la sala cada vegada més buida, sense saber què havia de fer o dir, i incapaç de parar de plorar.

Va resultar que el discurs del pare de la nena fou l'últim. La gent es va començar a aixecar, acomiadant-se tots de tots. Vaig aixecar-me jo també; tenia ganes de marxar d'allà. Vaig veure com el Kevin s'acostava a l'Elle, oferint-se per aquella abraçada que es veia que els dos necessitaven. El noi va dir-li que l'assassí ho pagaria, i la noia, incapaç de dir res, va quedar-se allà quieta, plorant.

- Ha estat un plaer conèixer-te, Kevin... Llàstima que hagi estat en aquestes condicions. - vaig allargar-li la mà.

- El mateix dic, Kikus. - cordialment, vam donar-nos la mà i seguidament el noi va marxar, amb la seva família, tornant al cotxe.

Vaig quedar-me mirant el noi com marxava. En el fons no semblava mal paio. De seguida que va sortir del meu camp visual, vaig girar-me cap a l'Elle, que es tapava la cara amb les mans allà al mig. Durant unes dècimes de segon, vaig dubtar. Després, vaig saber que em necessitava. No, vaig saber que jo la necessitava a ella; i vaig abraçar-la, càlidament.

Una petita part de mi es va alegrar de veure que el Kikus i el Kevin s'acomiadaven de bones, però la resta seguia pels terres, inundat de tristesa. Em tapava la cara amb les mans, sentint-me impotent, inútil. Em va sorprendre sentir-me de sobte entre els braços del Kikus, en una abraçada reconfortadora que realment necessitava, per molt que hagués abraçat també al Kevin per desfogar-nos. No vaig moure'm d'entre els seus braços, i vaig dir:

- Ho... Ho sento, Kikus, sento que hagis... Hagis hagut de veure'm en aquestes ridícules... Condicions...

Anava parlant entre sanglot i sanglot, però ho vaig deixar, en veure que quasibé no podia parlar, i em vaig limitar a quedar-me quieta dins els seus braços.

No es va resistir, sinó que va quedar-se en els meus braços feta un mar de llàgrimes. Es disculpava, incapaç ni de parlar amb fluïdesa; jo tampoc deia res, tan sols murmurava algunes paraules d'ànim, infructuosament.

Tothom havia sortit, ja. No era una família molt nombrosa, cosa que contribuïa a fer-ho encara més difícil. Els pares de la noia van tornar a entrar, buscant-nos.

Vaig veure de cua d'ull com entraven els pares, però no en vaig fer cas. En lloc de moure'm, vaig seguir entre els braços del Kikus, plorant, incapaç de fer res mínimament útil. Els pares es van apropar a nosaltres, dubtosos.

- Elle... - va dir la mare, insegura.

Jo vaig separar-me del Kikus, i vaig anar a abraçar-la, sentint-me defallir. En aquells moments, em posaven l'Agatha Black davant i també l'abraçava, n'estava segura. Quan vaig separar-me de la mare, vaig tornar cap al Kikus, i vaig murmurar, perquè només ho sentís ell:

- Necessito sortir d'aquí...

Vaig mirar-la, preocupat, quan va acostar-se'm i em va parlar a l'orella, gairebé sense veu.

- Vols anar a casa, o a Hogwarts? - vaig fer una ganyota -. Bé, de fet hem d'anar primer a casa. Hi tenim tot l'equipatge.

Vaig separar-me una mica d'ella. Em sentia incòmode al seu costat amb els pares allà, recordant els deliciosos instants de la nit passada i el matí del mateix dia. Records que gairebé s'esvaïen enmig d'aquell ambient estressant i depriment, arrossegades pel torrent de llàgrimes que no cessava de rajar dels ulls de la meva amiga.

- Doncs marxem...

Vaig girar-me cap als meus pares, i vaig abraçar-los als dos, mentre m'eixugava les llàgrimes de les galtes.

- Pares, no aniré al cementiri. Ho sento, però en sóc incapaç, i a més he de tornar a l'escola. Aneu-hi per mi, i doneu les condolències als tiets, si us plau...

No van portar-me la contrària, segurament perquè van veure que estava feta pols, i vaig girar-me, agafant al Kikus pel braç i estirant-lo cap a l'aparcament.

- Adéu, pares...! Us escriuré sovint. - vaig dir, i ells em van respondre que esperarien les meves cartes.

Vaig mirar al Kikus. Havia aconseguit parar de plorar, però encara devia tenir els ulls envermellits i humits.

- Marxem?