Amb l’unica llum de les estreles...

- Crec que si que se com et deus de sentir.- vaig dir.- Però tranquil, no em passa res, ho aguante tot.- vaig dir somrient.- I si, estic bé, si no no haguera soportat les teues pesigolles.- li vaig donar un bes.- A mi tampoc m’agrada posar-me en baralles, són elles les que me busquen.- vaig riure al vore la seua cara.

-Es que és ben bé que sembli que les atreguis...-vaig dir, sense saber quina cara posar.- Però promet-me que vigilaràs més i que res de baralles d'aquestes on s'arriba a les mans, val? I a més..-vaig dir, seriós.- Encara no m'has dit amb qui t'has barallat. És que m'ho estàs amagant? -vaig dir, apujant una cella.- Ja ho saps no que si no m'ho dius tu me n'enteraré d'alguna altre manera...-vaig dir-li, perquè m'ho acabés d'explicar.

- Es que si te ho dic, aniras a buscar-la/lo i no vuic que et faça res.- vaig dir- I no et promet res, si comencen ells o es posen a insultar a qui no deuen, no em pense estar-me queta, això ho has de entendre, no soporte que es posen amb els demes.- i menys amb aquells que estime, vaig pensar.- Millor, canviem de tema.

-Bé, doncs me n'hauré d'enterar d'alguna altre manera...-vaig dir-li, tot i que ho veia difícil de esbrinar-ho. -Doncs... saps què? -vaig acostar-m'hi i vaig fer-li un petó, llarg. Quan ens vam separar se'm va quedar mirant amb una cara com de "¿?". -Què, tan estrany és que tingués ganes de fer-te un petó?-vaig dir-li, posant-me a riure, posant-me el braç esquerre enlaire, al coll, una mania que tenia quan es presentaven certes situacions.

- No, no és estrany.- vaig dir somrient. Vaig respirar, menys mal que no se havia enfadat amb mi.- Bé.. un poc, però res dona igual.- em vaig apropar a ell.- I una cosa, trobare on tens pesigolles i quant ho faça, ja pots fugir.- esperava que no tornes a traure el tema d'abans.

-Val, doncs ves provant...-vaig dir-li, retant-la, tot i que desitjant que no ho sapigués.- M'hi jugo el que vulguis que no ho sabràs mai... I per tant la que haurà de correr seràs tu!- vaig dir, posant-me a riure amb cara de suficiència. -Ah, per cert, que m'és igual que sigui estrany... perquè mentre et tingui a prop sempre en tindré ganes, i per tant... bé, que més igual tot.

- Besam quan vuigues. És més si no ho fas més a menut me enfadare amb tu.- vaig dir rient.- Aixi que vols que prove..? Te arrepentiras de lo que has dit.- no tenia ni idea d'on podia tindre pesigolles, aixi que vaig començar acariciant-li el coll.- I que conste que sols coneixes un dels meus punts debils..

-Doncs.. no et costaria res deixar-ne anar algun, així m'ho deixes més fàcil...-vaig dir-li, aixecant la cara perquè pogués ben comprovar que al coll no hi tenia pessigolles. -Perquè ara com veuràs, em deixeràs altre cop en desavantatge... I no, això no s'hi val.-vaig dir, posant-me a riure.

Vaig riure.

- No et pense dir res...ho hauras de descobrir.- vaig passar les mans per els seus braços acariciant-los i despres els vaig baixar al seu pit.- Tindries que ser tu el que em donara alguna pista...

-Doncs aném bé, perquè jo no et penso dir res... -vaig fer somrient pícarament.-Ni una pista, bonica. Però tu, que no crec que et costi gaire...-vaig fer, com amb intenció de donar-li una petita pista.-O potser si, qui sap! -vaig acabar, posant-me a riure.-Només et diré que... bah, que et deixis guiar per el teu sentit comú. Crec que amb això en faràs prou...

- Que em guie per el meu sentit comú?- vaig dir rient.- Eixa si que és bona.- em vaig quedar pensant, però no se me ocorria res.- O em dones alguna pista clara, o res.- vaig dir jugant amb el seu cabell.

-Val, doncs ho deixem en res, no? - vaig dir, mirant-la als ulls.-I mira que t'ho havia deixat fàcil amb lo del sentit comú... Però bé...-vaig suspirar com si em sapigués greu que es donés per vençuda, tot i que en el fons amb un pes tret de sobre pel fet de que no sapigués on atacar-me.

- Ah no...- vaig dir.- Qui ha dit que em rendisc? Jo mai em rendisc.- em vaig quedar pensant, però no em venia res al cap.- Això no val, tu saps un dels meus punts debils, jo en deuria de saber un dels teus!- vaig dir rient.

-Tu ja en saps un...-vaig dir, assenyalant-me les orelles.-I per el que he arribat a esbrina durant tots aquests anys, em porta més problemes que cap altre cosa... Per tant, no et queixis que estàs en desavantatge. -vaig agafar-la per la cintura, abraçant-la. -Si es que quan te n'adonis veuràs que més pistes no et podia donar...és bastant obvi eh..-vaig dir-li, fent-li un petó.

Em vaig mirar les seues orelles.

- Però si són genials!- vaig dir.- A mi m'encanten les teues orelles. Bé, aleshores esta clar que soc curteta.- vaig dir.- No em ve al cap, segur que quan ho sapiga dire: aaaah! això! I em donare amb el cap contra la paret de lo obvi que deu ser.

-Hahaha, i llavors jo m'hauré de posar entre tu i la paret perquè no et passi res...-vaig dir, rient.-Perquè l'última cosa que m'interessa és veure't estirada al terra o amb un nyanyo de competició... -vaig abraçar-la una mica més fort per la cintura. -Però tu, millor començar per evitar-ho, no? Ah, i tu no ets curteta, només és que et costa una miqueeta agafar lse indirectes... però tranquila, que jo per pillar les indirectes sóc molt pitjor,per tant no et sentis malament, val? -vaig dir, posant-me a riure.

- Aleshores me ho has dit en una indirecta? Espera, que no me havia enterat.-vaig dir rient.- Bé, doncs quan ho pille, tranquil no em donare cops contra la paret, quant ho pille ho sabras perque ho fare.- em vaig abraçar més a ell i li vaig donar un bes.

-Bé, si, però el que no he dit és que ho hagués dit parlant... però bé -vaig dir tornant-li el petó, sense separar les mans del darrere de la seva cintura.- deixem-ho estar per un altre moment. I em sembla perfecte, la manera de saber a partir de quan he de començar a tremolar...-vaig dir-li rient, fent-li un altre petó.

- Aleshores ho tenim clar.- vaig apropar-me més a ell, si això podia ser possible i li vaig donar un bes.- T'estime- vaig notar una punxada a l'esquena.- Ara que pense...nah, és igual.- vaig fregar els meus llavis amb el seus, però sense donar-li un bes.

-Mm... i què penses?-vaig demanar. -I ara no siguis dolenta i diga-ho eh... per més tonteria que sigui... -vaig dir, al veure la negativa qeu feia amb el cap. -Vaaa....-vaig posar cara a bon nen.-No va, ara en serio. M'ho expliques?

- És una xorrada, però l'altre dia vaig pensar que en estiu, bé, si vols clar.- vaig dir.- Podriem anar-se una setmana o el temps que vuigues tu i jo de viatge, a jo que se, Londres o nose.- vaig dir.- Fer unes petites vacances junts.- vaig dir.

Se'm va il·luminar la cara.

-De debò ho dius...?-vaig dir, content.-I no no, què va, no és pas cap xorrada...! -vaig abraçar-la fort- Doncs si, es clar que si que vull. I tema lloc, millor ho tries tu, que segur que tens més bon ull a l'hora de triar-lo.

Val, havia reaccionat com si ens haguéssim de casar o alguna cosa per l'estil, però es que la proposta em va fer il·lusió, molta, i significava molt per mi, suposo que més i tot del que ella es pensava.

- Si?- vaig dir il·lusionada. El vaig abraçar amb força.- Espere que no et canses de mi al segon dia.- vaig dir rient.- I el lloc el podem elegir junts, sincerament em dona igual el lloc mentres puga estar amb tu, però podem anar a algun lloc tranquil on no hi hagi molta gent, com encara tenim temps o podem mirar amb tranquil·litat.- estava feliç, molt feliç. Saber que podia passar una setmana amb ell, nosaltres sols sense preocupar-nos del temps, era fantàstic.- Aleshores si, no?

-Aleshores claríssim que si!-vaig dir, abraçant-la amb força, rient. Semblava que li feia tanta il·lusió com a mi, i això encara em feia il·lusionar més. -I què va, com vols que em cansi de tu el segon dia? A més, no veus que amb tu no hi ha ningú que s'aburreixi?

- No segur? Aleshores ens ho pasarem genial.-vaig dir rient.- Algun lloc en especial on vuigues anar?