Sota la llum de la lluna [Sam]

Travessava els jardins, amb una ganyota. No em sentia del tot bé, però els últims dies havien estat temps suficient per a pensar i resoldre la crisi dels primers dies. Seguia sentint-me incòmode, amb una percepció del temps totalment alterada.

Allò em feia ràbia: em considerava una persona molt intel·ligent, però la impossibilitat de comprendre aquell estat de divisió identitària em cremava. A mig camí cap a no sé on, vaig arrencar-me el reculatemps del coll i vaig llançar-lo, cridant.
Però abans que el petit aparell màgic arribés al terra, vaig canviar d'idea i em va assaltar una desesperació per posseir aquell objecte, tement que quedaria atrapat en el temps si no el conservava. Vaig arribar on devia haver caigut, un tros enfangat i humit, i vaig treure la vareta.

- Lumos! Lumos! - vaig exclamar, nerviós, mentre la meva altra mà buscava pel terra; vaig sentir la cadeneta d'or amb la punta dels dits i vaig agafar-la, sospirant.

Era nit fosca, havia anat al jardi perque era l'unic lloc on podia estar sola, perque de fet era com estava des de feia una setmana, sola, evitat la gent. Havia promes que no els tornaria a fer mal...no havia parlat amb ells des d'aquell dia.
Aleshores quan me dirigia cap a la meua zona preferida del jardi, la zona més abandonada, vaig veure que hi havia algu a terra, deuria d'estar buscant alguna cosa, anava passar de llarg quan vaig reconeixer el James, que feia al terra damunt del fang?

- James...?- vaig dir apropant-me.- Que has perdut alguna cosa? T'ajude?

Vaig sentir la Sam. No vaig donar-li importància, incapaç d'adonar-me que era la una de la matinada i que ser als jardins no era normal.

- Euh... no, ja està, ja ho he trobat - vaig agafar-ho i vaig prémer el puny, content de sobte per haver-lo recuperat -. Hola!

Vaig aixecar-me d'una revolada i vaig guardar-me el reculatemps a la butxaca de la túnica. Després em vaig girar cap a la noia.

- Què tal? Fas mala cara... - vaig dir, mirant-la.

Es va guardar alguna cosa a la butxaca, no vaig poder vore el que.

- Estas ple de fang...-amb un moviment de vareta el fang va desapareixer.- Mala cara? Es que no puc dormir, pero excepte per aixo estic bé.- ja, clar, no ho creus ni tu.

I deia que jo feia mala cara, i ell que?

- I com estas tu? Almenys ja no estas a la infermeria, a no ser que t'hagis escapat...que no crec, ets professor has de donar exemple...

Va donar a entendre que només era la falta de son, però no me la creia. Malgrat que no estava en condicions de ficar-me a la ment de ningú, es veia sense entrar-hi que tenia la consciència molt alterada.

- Et conec des de fa temps, no m'enganyaràs tan fàcilment... - i aleshores va donar a entendre que qui feia mala cara era jo.

Vaig treure un mirall de qui sap on, amb una cella alçada. Sí, que feia mala cara: tenia els ulls vermells, estava despentinat i anava mal afaitat.

- Oh, doncs sí que faig mala cara, jo... ja sabia que els hauria d'haver fet cas i m'hauria d'haver quedat a la infermeria... però és que no ho aguantava més - vaig guardar el mirall -. Però la ferida està curada, i lo altre... estic millor, almenys ja no tinc malsons i puc respirar amb normalitat sense hiperventilar-me.

Vaig acostar-m'hi una mica, amb la vareta encesa.

- Què et passa? Et veig preocupada, i que jo sàpiga tu no t'estàs tornant boja, o sigui que...

- T'entenc, la infermeria...no es pot estar alli molt de temps. Et recuperaras...ja...ja voras...

Almenys ja no te el trastorn de personalitat, i no estava tan alterat com quan va despertar. Pero no estava curat...Aleshores va preguntar-me que me pasava.

- Si, si estic preocupada, i no si és cert aixo de que no estic boja...estic...perque tot es culpa meua James...- vaig sentar-me en un dels bancs.

Vaig asseure'm al seu costat, posant-me seriós. Podia estar malament, jo, però els alumnes estaven per sobre. I els amics, per sobre d'aquests.

- Sí, tot és culpa teva. Des del punt de vista del Fortin i els seus, clar, perquè si no fos per tu haurien fet el doble de destrosses i potser haurien guanyat - vaig mirar-la, amb una ganyota -. Des del punt de vista dels nostres, vas ser un dels pals de paller de la resistència. I des del meu punt de vista personal, vas salvar-li la vida a la Lily, a l'Eileen, i a mi mateix. I són tres coses que aprecio molt, i que no són en absolut culpa teva.

Vaig sospirar.

- Sam, ets una de les heroïnes de la batalla, encara que no ho sàpigues veure...

- No soc cap heroïna James, he lluitat com qualsevol altre, tot el contrari no vaig fer suficient. Varen atacar la Cass per la meua culpa, li deuria d'haver ordenat, obligat que es quedara a la sala comuna que tornara alli o haver-la dut jo mateixa. Quant lluitava contra el Ventigmila el deuria d'haver fet caure des d'un principi, va atacar la Lils i el Thomas per fer-me mal a mi. No ho veus? Per la meua culpa! Si l'haguera fet caure no els haguera atacat...No vaig lluitar lo suficient, ell ho sap, ells ho saben, saben com fer-me mal, saben que si els fan mal a ells...i els estime massa com per soportar-ho, no puc, és la meua culpa, deuria d'haver caigut jo...

Vaig mirar el fosc jardi, pot ser si haguera mort no haguera canviat molt, pero recordava el moment en que lluitavem i com els atacava per fer-me mal...per la meua culpa.

- No ho pots negar James que és cert. És culpa meua...com sempre.

Vaig abaixar el cap, trist.

- No, no és culpa teva, sinó meva. Mai hauria d'haver marxat a l'aventura. No em perdonaré mai haver-vos deixat, haver permès que s'organitzessin i que provoquessin tots els morts i els ferits...

Vaig tapar-me les mans amb la cara, sentint-me envaït pels records dels instants passats. Va venir-me a la ment la imatge de l'Eileen, caient ferida; va venir-me a la ment la imatge de la Nicole, essent brutalment assassinada davant meu. Una llàgrima va escapar-se del seu cau i va recórrer la meva galta.

- No és culpa teua James.

Vaig llevar-li les mans de la cara obligant a que me mirara, ell no havia fet res, tot el contrari.

- A l'aventura? Anaves a apendre, a ser millor en magia. Has anat a millorar, des de quan això és aventura? Has anat a...Quantes coses hauras apres? Quant hauras fet? No tens la culpa de res, ens has salvat la vida a tots! Si no hagueres vingut tot haguera anat molt pitjor. Vares lluitar contra el Fortin, l'has tirat de l'escola, podries haver acabat molt malament, és més, no tenies perquè haver sigut tu, podria haver sigut el conseller, però tu ho vares elegir, no digues que la culpa és teua, ens has salvat. Si no hagueres vingut...que creus que haguera passat? Com hauries trobat l'escola? Jo no soc l'heroi, ho ets tu James, solament tu.

Vaig remenar el cap, sospirant.

- No ho sé... no ho sé... podia haver-lo mort i el vaig deixar fugir... sóc un poruc... sabia que si ho feia em moriria, i no ho vaig fer. Sam, vaig fer-me enrere quan ja el tenia, quan ja ens podíem donar tots dos per morts. I per culpa meva ara mor gent...!

- No ets un poruc James. Ens ha salvat, vares fer tot el que vares poder i ja és molt, ens salvares. No pots morir! Pensa en nosaltres, l'Eileen, et necesita. Hogwarts et necesita.

No podia pensar aixo.

- Que hagueres mort, pensa que ell haguera sobreviscut...Hogwarts estaria perdut. No ho penses, ni que se te pase pel cap. No esta morint gent per aixo James.
I no penses que ets un poruc, perque no ho és cert.