La lluna la pruna... [Eddie]

Abans m'agradava molt, sortir per les nits. Potser per l'adrenalina que deixaves anar, al saber que estaves fent una cosa que no hauries de estar fent. O potser perquè Hogwarts, de nit, era genial, i et donava la sensació de que tot el castell era teu. No sé. Però ara, m'agradava especialment anarme'n del llit sense fer soroll, agilment, escoltar amb la meva oïda que no vingués ningú, i anar a contemplar la lluna.

Estava segura que, en part, era per controlar quant de temps em quedava fins a la proxima transformació. Però per una altra part, també sabia que era la Nymeria, qui em feia anar allà. Als llops els hi agrada contemplar la lluna, i la Cass em va dir que el primer que va fer la Nymeria va ser udolar a la lluna. Així que, en silenci mortal, propi d'una dona -llop, vaig anar a la torre d'astronomia, on es veia millor el cel. Escoltant atentament per assegurar-me que no venia ningú, olorant l'aire...

No hi havia ningú. És clar. Només jo, allà, mirant la lluna des del balcó amb una admiració total, i amb por. És clar, també amb por. Soc dos éssers vius a la vegada, potser no ho podieu entendre, però la lluna m'aterria tant com m'agradava.

De cop vaig sentir unes passes. Em vaig girar de cop. Estaven pujant. Vaig olorar l'aire i vaig relaxar-me. Ja sabia qui era.

Anava passejant pel castell, observant atentament al meu voltant. Per què estava prohibit? tot era tan maco, a aquelles hores... Vaig somriure. No seria tan maco si tothom estigués allà, deambulant en pijama.

Va ser llavors quan un soroll em va treure dels meus pensaments. Era la Wen, caminant cap a les escales... On anava?

- Wendy! - vaig intentar cridar-la, fluixet, però no em va sentir.

Vaig començar a caminar en la direcció on havia anat ella... I em va portar fins a la Torre. La veritat és que era molt maco, tot, allà.

Vaig acostar-m'hi per darrere... no semblava que m'hagués sentit. Vaig abraçar-la, content.

- Com anem? - vaig preguntar-li, amb un somriure.

Com sempre, faig com que no sé que s'està acostant. Suposo que si no tingués l'oïda d'un llop i l'olfacte d'un llop no sabria que s'estava acostant. Quan m'abraça no puc evitar somriure i mirar-lo.

-Va bé...

Li agafo la mà. Em fa gràcia, tot això, però no ho podem fer molt davant de la Cass, perquè té un atac de riure monumental i a vegades s'ofega i tot, i ja ens comencem a preocupar. Me'l miro, i la por de que no accepti com soc em fa mal... però ho hauria de saber. I més, abans de la proxima lluna, que prendré una altra poció que em farà ser més... antipàtica, segons la Georgia.

-Tu com estàs?- li demano, mentre al meu cap resonen les paraules "avui és el dia, avui li has de dir".

- Molt bé! - Li responc - Fa... mmmm... un dia no, però una nit molt maca.

Ric amb ella, però m'adono que no hi és tota allà.

- Estàs preocupada. - afirmo, acariciant-li la galta - Passa alguna cosa? La Cass s'ha tornat a riure de nosaltres?

Però alguna cosa em diu que no és això.

Faig que no quan diu allò de la Cass. No, tan de bo fos...

-Ja estic acostumada, a la Cass. Sé que si li he de parlar de tú he d'aguantar uns vint minuts de recargolar-se per terra rient i acabar cridant a un infermer quan li falti aire.- li dic, mig somrient.- És... és més complicat.

Miro les nostres mans uns segons, i després miro la lluna. Va, Wen, ara o mai.

-Eddie... si et digués que soc... un "monstre" segons alguns llibres, em deixaries de costat?

M'estic preocupant de veritat. Què li passa?

-Wendy... - li dic, fluixet, però m'interromp. Em diu que si continuaria al seu costat si ella fos un monstre.

Què està passant?

Em poso al seu davant, mirant-la fixament, i agafant-li les mans amb força. Li faig un petó a la galta, i l'hi acaricio.

- Mai, mai, mai me n'aniré del teu costat a menys que tu ho vulguis. Ho has de tenir present, això.

Me la miro als ulls, confirmant el que acabo de dir.

- Què passa, wen?

Somric, i l'abraço. Me l'estimo molt, a l'Eddie. Molt molt molt...

-No soc un monstre.- li dic.- Bé, almenys jo crec que no, però hi han persones que ho creuen, per això t'ho he dit...

Em separo d'ell i li agafo fort la mà.

-Veuràs... fa dos mesos em vaig anar a caçar acromàntules al bosc prohibit. Vaig entrar massa endins, i em vaig topar amb homes-llops. Vaig ser ràpida, però ells ho eren més.

Em quedo en silenci uns segon, esperant que ho vagi assimilant.

-Em van mossegar.- li confirmo, per si de cas.- Soc una dona-llop.

Em quedo paradíssim quan m'ho diu. No és res del que m'hagués imaginat mai. En realitat... mola.

Li faig un somriure, i l'abraço ben fort.

- U, no importa el que digui la gent, no ets un monstre. Ets tu, i seguiràs sempre sent tu. Dos, mai més tornis a anar a caçar acromàntules sense mi; primer perquè és perillós, i segon perquè no em puc creure que no hagis pensat que m'agradaria anar-hi.

Faig una pausa, i un petit somriure.

- I tercer... T'estimo.

I li faig un petó.

Li corresponc el petó, sentint que el cor em batega ben i ben fort. No em deixarà de costat, m'estima, no em deixarà de costat. Me l'abraço, rient.

-Jo també t'estimo.- li xiuxiuejo.

Li torno a agafar la mà, separant-me d'ell.

-Així... que vols venir a caçar acromàntules? I amb quina arma, si es pot saber?-somric.- Ah, espera, tinc una cosa per tu.

Vaig agafar la meva bossa de Perry l'ornitorrinc i vaig treure el paquet. Arg, només de tocar el paquet em cremava una mica la mà.

-Es un collar. De plata. Posate'l a la lluna plena, i així m'asseguro de que no et faré mal. T'ho volia regalar abans, però no sabia com fer-ho sense que semblés estrany...

Somric en veure com sembla molt menys preocupada. L'abraço, feliç.

- Una vareta i l'Allie Lovegood com a germana no et sembla prou com a arma? - li dic, rient - Guau. Pobres acromàntules.

Riem junts una estona, i llavors em dóna el collar.

- Gràcies - li dic - mai havia pensat que els collarets m'anéssin gaire, però ara veig que m'haig de repensar tot el meu vestuari i complements. Oi que estic guapo? - bromejo, mig posant-me'l però assegurant-me que a ella no li feia mal.

Ric amb ell, contenta. És genial. L'Eddie no em deixarà de costat, ni l'Eddie ni la Cass, ni la Rue...

M'aparto una mica quan treu el collar de plata, per precaució i somric.

-Guapíssim, com sempre.- li trec la llengua.- Però no te'l possis mentre estàs amb mi, si us plau.

Em guardo el collar ràpidament, preocupat. Li fa mal fins i tot en la forma humana?

- Ho sento preciosa. - li dic - Ja està.

L'abraço, feliç de que m'ho hagi explicat.

- Alguna cosa més que hagi de saber? - pregunto, divertit - Alguna altra bestiola de la que m'hagi de protegir?

Me la miro, divertit. Guau. La meva nòvia es transforma en llop. A això se li diu tenir una vida interessant.

Me l'abraço, feliç. Aix, el meu Eddie...

-Només dir que si estic molt antipatica durant la setmana de lluna plena, aquest mes cau en...-Miro la lluna.- La setmana de nadal... Es per una poció que estic provant, i no soc jo, es la lloba. La Nymeria.

Veig la seva cara.

-Li he possat nom. A que mola? Nymeria...

- Nymeria... - deixo anar, sorprès - Mola

Em quedo pensant en el que m'ha dit.

- Seria el primer nadal que celebréssim junts - dic, amb un sospir - Et passaràs fora totes les vacances? Potser podríem tenir el nostre propi nadal quan tornéssis.

-Què? No, no, si el nadal me'l passo aqui. I més si em transformaré el 28 de desembre! Els meus pares no en saben res, encara, i a Edinburgh no tinc llocs per amagar-me... Aquest nadal estic a Hogwarts.

Me'l miro.

-Tu et quedes? Potser estaré horriblement antipàtica, t'aviso...

Li faig un petó curt.

Em poso a riure.

- Per això mateix dic que podem tenir el nostre propi nadal després - li dic, somrient - no vull tenir-te al nadal posseïda per la Nymeria. Però els dies que tinguem, els disfrutarem. Oi que sí? - li pregunto, somrient.

Somric mirant a l'Eddie. Sense cap mena de dubte, és el millor.

-Sí. Els disfrutarem.

Li agafo de la mà i m'estiro al terra, mirant les estrelles. I així ens quedem una bona estona, fins que ens comença a venir la son i decidim anar-nos. Jo amb un sentiment molt bonic al cor. L'Eddie no em deixarà de costat, i si l'Eddie no em deixa de costat, que més dona, el que els altres pensin de la meva jo d'ara?

[Tema Tancat]