Cartes amb noticies estranyes...

Aquesta si que semblava més la meva mare, preocupada per mi, que no volia veure'm plorar... Seguia abraçada a ella. Volia congelar aquell moment i dur-lo a la meva epoca. Tan dificil era? Només volia la meva mare, no demanava la lluna, demanava la mare que m'havia escrit aquella carta, la meva carta, demanava la dona de la fotografia.

-No volia fer-te enfadar... T'aseguro que no he ditcap mes mentida que el meu cognom...

- Ho se, bé jo el més segur és que haguera fet el mateix..- el més segur no, segur, no haguera traicionat els meus amics...és com si jo volguera tornar al passat per passar més temps amb l'oncle, per exemple.

Tot i que continuava debatint-me interiorment, i no volia ser feble de nou, era...seria...és la que és la meua filla, és a dir, jo al futur moria, ella al futur no tenia mare, no....pot ser...pot ser sols volia veure'm, coneixer com era...bé, no es que jo siga molt simpàtica, ves a saber, pot ser s'ha dut una desilusió, però bé, jo no era igual que fa uns an...però tot i aixi no podia tractar-la malament, no em sortia. A diferència dels demes que m'eren absolutament igual, la Julie no...
Em mire la Julie i li torque les llagrimes.

- Millor?

Faig que sí amb el cap quan em demana si estic millor. Somric, lleument. Puc donar-li... Puc provar-ho. Tinc més, per si no ho accepta, trobar una altra manera.

-Escolta... Et podries prendre això, per mi?- li ensenyo unes pastilles.- T'hauries de prendre tres per dia durant dos mesos.. Son perquè... Bé...

Em miro les sabates. Si diu que si... Funcionaria. Si no, li haure de ficar en el menjar o al cafe de la feina... Podria fer-ho...

Em mire el que m'ensenya. Pastilles...que?

- No prenc res que no conega.- li dic.-Per què? Que fan?

Tenen un color rosat, no m'agrada pendrem coses de les que nose l'origen, efectes secundaris i bé, la utilitat. Em mire la Julie.
Havia vingut...per donar-me unes pastilles?

- Julie?- mire les pastilles i la mire a ella.

-És per curar-te...

La miro. Si us plau accepta-les si us plau accepta-les si us plau si us plau si us plau...

-Si us plau... Si no vols fer-ho per mi fes-ho per el Thomas, per els teus pares, per la Lily... Si us plau...

Em mire el potet de les pastilles. Per curar-me....ja se doncs el motiu pel qual ha vingut al passat. Deuria haver-se inventat alguna cura...sabia, perquè el metge sempre m'ho deia, que no es podia fer res, que s'estava investigant però que no hi havia per ara cap metode per curar-me, i havia provat coses, però res. Una de les raons per les quals ara bevia era perquè l'alcohol m'ajudava a oblidar i em llevava el dolor.
Em mire el potet de les pastilles roses, he de pendre'l és a dir? Al futur moria, i la Julie per aquest motiu tornava al passat per salvar-me, però si les prenia, volia dir que estaria viva i aleshores la Julie no deuria d'anar al passat a donar-me les pastilles, però...això no ho canviaria també? Els canvis del passat i el present eren una cosa que mai havia entes del tot.
La mire i veig la cara que em posa, la mateixa cara que posa el Thomas quant em demana alguna cosa...em diu que si no vuic fer-ho per ella, que ho fasa per el Thomas, per els meus pares, per la Lils...
Agafe el potet. No puc fer-ho aixi com aixi, he de pensar-ho...

- M'ho pensare...

-De veritat? Si us plau? M'ho promets? Em promets que ho pensaras i que si al final no vols... M'ho diràs?

Li dono el pot. Tinc tres pots més.. Puc trobar altres maneres perquè les prengui.

-Gràcies...

- Ho..- li ho podia prometre?- Et promet que m'ho pensare...no em dones les gràcies, ets tu la que ha vingut des de...solament per aço.

Em mire el potet, l'agafe i el guarde al calaix, ahi la mare no el vorà. El Buck està al costat de la Julie, olorant-la.

- Fas alguna cosa? Ja l'hora que és no crec que els meus pares vinguen, supose que aniran a sopar a algun lloc...si vols...anava a fer pasta...

Vuic que em conte coses, esbrinar com és el futur...com...encara no se si fiar-me o no, encara no se que fer, però mentres que te de perillós sopar amb ella? La podria coneixer més. Si m'atacava, que no ho creia possible, no podria guanyar-me. Però no venia a fer-me mal, no anava atacar-me, era la meu...bé, és...si, havia vingut per curar-me. Joder...que algú que quasi no et coneixia, era sa mare si, però que haja fet això...no plores, no plores. Ja està, millor.

Somric, quan diu que s'ho pensara. Després obro molt els ulls. M'està convidant a sopar? Uau, quin canvi més brutal estava fent...

-Oh... Val... Però hauria d'enviar una carta a Hogwarts perquè les meves amigues no es preocupin... Ja deuen estar espantades.

Reconec que estic emocionada per la idea de sopar amb la meva mare. D'estar amb ella...

Assentisc quan diu que ha de manar una carta. Vaig a l'escriptori i rebusque algun tros de paper, trobe un, que sols ha estat utilitzat per apuntar un lloc i una hora, arranque eixa part, agafe un boli i se'l passe a la Julie. Amb un xiulet breu, el Hume apareix damunt l'escriptori, no se on estava, però sempre que el cride apareix.

- Hola bonic.- dic acariciant-lo.- Bé, vaig anant a posar la pasta.- li dic.- El Hume t'enviarà la carta, baixa quant acabes. Buck, vinga, que et posare el sopar!

Em pose la vareta a la butxaca i baixe les escales per anar a la cuina, continue sense saber si estic fent bé o no, continue sense saber si aço és bona idea, no m'agrada confiar amb gent que no conec, t'ataquen per l'esquena. Anavem a establir unes regles, que parle ella, veiem si es de fiar, veiem que vol, veiem si es pot confiar, si pot ser part d'aquells que pots fiar-te...no et fies, no confies, no contes més del que et pregunta.
Encenc la llum de la cuina. Ves amb compte amb ella, els ulls és important per saber com és una persona...
Mentres la Julie escriu, li pose el menjar al Buck, em llave i començe a preparar la pasta. Tot continuava sent molt estrany, havia vingut del futur! És a dir, en una vesprada havia esbrinat que en el futur moriria, tindria una filla, i que aquesta havia vingut a salvar-me! Havia de digerir-ho, i per digerir-ho havia d'estar sola, però que havia fet? Invitar-la a sopar, perquè...bé, la volia coneixer i...nose, havia passat de no confiar amb ella a invitar-la a sopar. Per què? Havia decidit que no seria aixi....que no em fiaria de la gent...Doncs et fiaras! Almenys un cop vas a fer el que et jo diga, aixi que la tractaras bé! Deixa'm...

Rose, Alice, estic amb la meva mare. Estic bé, no vos preocupeu. Estaré allà pel matí. Vos ho prometo.

Li dono a l'Hume, somrient. Ell no em coneix, però d'aqui a uns anys es pasaria molt de temps a la meva habitació, i m'ajudaria molt.

-Té, maco...

Em miro la meva mare mentre cuina, en silenci.

-Gràcies per convidar-me a sopar...

Igualment estava a l'alerta per si li donava per tornar a cridar-me o tancar-me en algun lloc... Havia estat un canvi molt brutal...

- No me les dones.

Mentres es van fent els macarrons, pose la taula, no fa falta montar la del menjador, podemg gastar la de la cuina.

- T'agraden amb formatge? Tenia intenció de fer-ho amb tomata, però si t'agraden més amb bechamel, sense res...

El Buck s'acaba el sopar i es tomba al terra. Has de ser amable Que et calles...No, no em calle, sigues simpàtica, tracta-la bé. Que em deixes, fare el que vuiga!

- Que vols per beure? Aigua, coca-cola...?- jo em servisc aigua, no vuic res més. Veus com pots? Sols li he preguntat que vol de beguda...

-Amb tomàtiga m'està bé.

Me la miro mentre porta els macarrons i somric.

-Aigua, només aigua...

El Buck m'olora i l'aparto una mica, que pesadet...

Servisc els macarrons en un plat i trec el pot de tomata, trec també l'oregà. Agafe el pitger i li pose aigua.

- Espere que t'agrade, la pasta és una de les poques coses que se me donen bé i no me ixen tan malament.- li dic mentres em faig una trena.- Buck, vine, deixa la Julie en pau.

El Buck es tomba als meus peus. Em servisc la tomata i tire l'oregà.

- I...- però em quede callada.- Com...les pastilles, com les has aconseguit?

-Ah... Eh... És una llarga historia.- dic, somrient.

L'havia robada. És clar. Era massa cara, jo no tenia tants galions i el papa hauria sospitat. Agafo els coberts i menjo una mica de macarrons. Mmm, estan bons...

-Estan molt bons, m... Sam.

No creia que li agradés que li digués mama...

- Aha..No passa res.

Pareix ser que això d'agafar coses de manera il·legal també ho havia heretat, es pareixia tant a mi com creia? No crec..esperava que no, no es que jo fora...bé, però jo no era de qui hi havia que agafar exemple.

- Oh, gràcies...-faig com si no haguera vist que ha estat a punt de dir mare, mare, no, no soportaria que em diguera aixi Com que no soportaries? No, no soportaria.- Deus ser una de les poques persones que els agrada, l'Ed sempre diu que deurien estar més blanets.

Bec aigua i em mire la Julie, ara al tindre-la de cara, si que ho veig, a primera vista es pareix a mi, però hi ha alguns gestos, alguns trets que meus no són i que em recorden al Thomas.

- I...el teu p....el Thomas...com?- no se com plantejar la pregunta, com fou després de que jo desapareguera? com era la relació entre els dos?- No, res, deixa-ho.

Continue menjant en silenci.

-Doncs a mi m'agraden...

Menjo una mica més, fent com que no m'adono de que m'està mirant. Així, tu segueix menjant...

-El p... El Thomas què?

- Gràcies...- li dic somrient.

Em pregunta, no se com dir-ho, perquè tampoc se si vuic saber-ho...no vuic saber el mal que li vaig fer, que li fare, el mal que li faria després....La culpa si era meua, els havia deixat, havia tingut una filla, i l'havia deixat sola, havia deixat el Thomas cuidar-la sola..i era culpa meua, podia haver mort molt abans...si hagueres mort abans no haguera nascut la Julie, i mira-la, no la coneixes però pot valdre molt. Bé, haver tingut la Julie pot ser en el seu temps siga bona idea, nose, no entenc res, continue sense tindre-ho tot clar. Encara ni tan sols em crec que tinc una filla.

- No, no, sols...com era, però no se si vuic saber-ho.- continue menjant.

-Ah, doncs... M'estima molt, és preocupa per mi moltíssim... Et troba molt a faltar, però fa com que no.

Menjo més. No sé que dir i que no dir... És natural que em demani per el papa, però no penso dir que a vegades venen els dies grisos, com els hi dic jo, on es tanca a l'habitació a les fosques i plora. No li dic a ningu, ni li diré. Tothom necessita la seva intimitat.

-Em parla molt bé de tu, et té un bonic record.

Se que m'amaga alguna cosa, no pot ser tot tan bonic, el Thomas, però és fort, molt més que jo. Si en el futur això haguera sigut al reves...no se com haguera reaccionat jo.

- El Thomas...és la persona més bona que existeix i és fort, segur que et cuida...cuidarà, cuidava bé.- continue menjant. Ho he dit això primer en veu alta? Bé, és igual.

Pot ser....hauria sigut una bona mare? Haguera actuat bé? Recorde la carta, i la foto, intente buscar algun d'eixos sentiments, però no els trobe, no estan, perquè encara no han aparegut? No ho se, però no estan, no puc tractar-la de la mateixa manera que la tractaria si eixos sentiments estigueren.

-Sí, em cuida bé... Encara que a vegades diu que no sap que fer, que potser tu si que entendries millor el meu cap.

Vaig menjant poc a poc. Es cert, això ultim que he dit. Quan em pillava fent cpses que no hauria de fer i ell perdia els nervis, em deia que li recordava a la mama, i que potser ella hauria sabut millor que fer per... Bé, per com ens assemblavem. Menjo més, sento la vareta a la butxaca. La tinc a mà per si de cas...

- Pot ser...però.-pot ser l'entedria més, però pot ser per aquest mateix motiu no sabia si era bona idea. És a dir, renyir-la per coses que jo mateixa feia? Com es podia fer això?

Acabe els macarrons i em servisc un got d'aigua. Espere a que ella acabe per demanar-li que vol de postre.
Ho estas fent bé, no et menges més el cap. No li ho anava a contar a Lils, ho tenia clar, ni tampoc a Thomas, no crec que fos bona idea.

- Deurieu d'anar més amb compte per Hogwarts.- els dic.- Saps si hi ha algú que sospita?

He de preguntar-li també sobre la seua amiga, necesite saber que feien a la conselleria.

-Anem amb molt de compte... Això del mapa és l'unic que ens podria delatar. Bé... Sé que hi ha algú que sap alguna cosa. Han tocat una cosa meva.

Acabo de menjar-me els macarrons i m'acabo l'aigua del got i miro l'hora.

-Estava tot molt bo, gràcies mam... Sam.

Aixi que ha descobert que algú ha tocat la carta, li dire a la Cass i la Wen que vagen en compte quan investiguen, no vuic que sospiten d'elles.
Veig que està mirant l'hora, que vol marxar ja? Ara que...m'alçe un moment i vaig a la nevera, trec dos flans i els deixe en la taula.

- No me les dones.- li passe el flan.- Si no vols menjar-ho aci, pots endur-te'l.

Jo vuic saber perquè se interesen per la conselleria que hi ha allí que els interese tant, que necesitaven de l'hemeroteca.
Amb un moviment de vareta, arreplegue els plats, els cuberts, però deixe els gots, deixe lo altre a la pica i aquests comencen a fregar-se sols. Amb un altre moviment netege la taula.
Em torne a sentar al meu lloc, i començe a menjar-me el flan.

- Pots marxar quan vuiges.- li dic.- Si més no, per ara no et pense tirar.

-No tinc presa...

Menjo el flan. Sé que vol alguna cosa més. No sé que, però vol alguna cosa. Alço una cella quan diu que de moment no em tira.

-Ahm vale.

M'acavo de menjar el plat i vaig a portar el plat a la pica.