Cartes amb noticies estranyes...

-Deixa'ls, nosaltres els hi estem llevant protegonistes quasi tot el temps, per una vegada que el tinguin ells...

Sento un soroll molt fort i alço una cella. El Buck surt corrents i la Sam va a veure que passa. Jo trec la vareta, dissimuladament, encara que sé que no pot haver entrat ningú, tebien una bona protecció.

-I l'aigua fa tant soroll?

Bha, em quedo uns segons en silenci i com no escolto res, decideixo no ficar-m'hi més.

-L'altre dia vam enxampar al lladre de carteres, i ja vam sortir als diaris. Jo sincerament prefereixo sortir el mibim possible...

Sospiro, d'alleujament, quan sento la porta tancar-se, i surto de devall del llit. Collonut, Julie. Ara que? Ja ets ha dins, però la mama ha tancat la finestra, no pots tornar a sortir, almenys per aqui ja no.

Espero a que el Buck calli, i obro la porta. Bé, potser puc... Ficar la medicina per algub costat. A algun menjar o algo. Vaig a la cuina.

Camino poc a poc, de puntetes, cap a les escales.

- No, supose que el soroll haurà sigut la finestra, no estaria tancada del tot i pel vent s'haura obert i al donar-se contra la paret...bé, nose, no se m'ocorreix cap altra explicació. Ah, si el de les carteres, es veritat, a vosaltres vos nombra jo crec que no li vaig caure bé.- dic rient. Però bé no es que m'agrade molt eixir al periòdic però sempre puc donar-li enveja a l'Ed.

Em quede parada un moment, em pareix escoltar uns pasos.

- No has sentit pasos?- mire el Buck, però que està tombat als meus peus.- Deu ser la meua imaginació, el Buck segueix tombat.

Torne a donar-li un glop al xocolate i agafe una galeta.

-Pasos?

Jo no havia escoltat res, bha, potser eren imaginacions nostres. Agafo el diari de l'esquela del pare de la Rose Jones. Tot molt estrany...

-Bé... doncs no et queixis.- Somric.- Com està el Thomas?

Vaig llevar-me les sabates, per fer menys soroll, i vaig començar a baixar les escales. Sentia la veu de la madrina Lily allà, guay... però semblava que els avis no hi eren.

Quan vaig arribar avall de tot vaig sentir els passos atropellats del Buck. No, joder, No!

Però venia cap a mi. Em va venir i va lladrar-me. Vaig tapar-li la boca.

-Buck! Calla!-vaig xiuxiuejar.- Calla!

- No, no em queixe.- dic rient.- Amb el Thomas? Doncs b...

Aleshores el Buck torna a eixir corrent. Deixe la tassa i agafant una galeta isc darrere seu.

- Vaig a veure, pot ser no vol res, però per si de cas.

Seguisc el Buck quan aleshores ho veig, bé, els veig, al Buck llepant-li la cara a la Julie...la Julie està en ma casa.

- Com...que?- ha entrat, sols aquells que eren Williams o que havien sigut invitats per un podien vore-la, si no la coneixem, mai l'hem invitat...és doncs la meua filla? És tot cert? Ningú ha pogut mai burlar l'encanteri. Però ara res de preguntes...la Lils...- No és res Lils, sols volia la pilota! Vaig a per una cosa a la cuina ara puge!

Agafe la Juls del braç i la duc fins l'habitació de l'Ed, menys mal que no hi ha que passar per davant la meua que si no.

- Et quedes ahi fins que la Lils marxe, pobre de tu que intentes escapar la finestra és tancada i la porta també la tancare, quan marxe vindre a buscar-te i et demanare explicacions, està clar?- li xiuxiuejo.- Pobre de tu que intentes fer alguna cosa.

Baixe a la cuina i agafe una botella d'aigua, torne a pujar. Ara aparenta calma, calma, no ha passat res.

- Aquest gos fa coses rares, però bé sols volia la pilota.

-Buck! Buck para!

Però es tard, massa tard. La mama apareix i em veu. Flipa, flipa molt i després m'agafa i em pirta a l'habitació del tiet Edgar.

-Però...

M'havia encobert de la Lily... Em tanca a l'habitació i escolto com puja de nou les escales. Intento obrir la porta en va, intento obrir la finestra i despres dono una potada a la paret. Merda...i ara que Julie? Ara si que l'has cagada...

Em tiro al llit i em quedo mirant el sostre. La Rose em matarà... l'Oliver... tots em mataran... Començo a tararejar una canço, per tranquil.litzar-me una mica.

-El teu gos està boig, Sam.- ric.

M'aixeco de la cadira. Millor m'en vaig ja...

-Escolta he quedat amb l'Erion per sopar fora. M'en vaig ja. Vine demà amb nosaltres a fer una volta, d'acord? T'esperarem.

Mire per la finestra i veig que ha parat de ploure.

- Esta bé, però perquè has de marxar abans que torne a ploure.- li dic.- Que ja te dit que no et deixaria marxar si plovia.

L'acompanye fins la porta i li done la seua roba.

- Doncs ens veiem demà.- li done una abraçada i desaparet.

Puge les escales i vaig a la meua habitació, agafe unes galetes i em dirigisc a l'habitació del costat. Respira Sam, respira. Conte fins a 10 i obric la porta, aleshores a l'entrar la vaig cantant, amb els ulls tancats, castle on a cloud.

There is a castle on a cloud,
i like to go there in my sleep,
aren't any floors for me to sweep,
not in my castle on a cloud.

Espere que arribe a cloud per parlar.

- Aixi que colante en les cases de la gent...-dic menjant una galeta. Tanque la porta perquè no puga eixir.- Em vas a explicar el motiu ho he de deixar-te tancada aci tot el dia?

Espero a que acabi de parlar. Després, encara amb els ulls tancats, torno a obrir la boca.

-There is a room that's full of toys
There are a hundred boys and girls
Nobody shouts or talks too loud
Not in my castle on a cloud

Així, bé, tranquil.litat, sobretot tranquil.litat, no passa res, Julie, no passa res.

Em mire la meua f...no puc dir-li aixi, em mire la Julie i veig que passa totalment de mi, això em sona, i es posa a cantar, això em sona molt més.

- Doncs molt bé.- li dic i faig un somriure.- Tens tota la nit per cantar, això si quan arriben els meus pares, fes-ho baixet, ho et descobriran.

Vaig cap a la porta i l'obric.

- Avisa'm quant vuigues parlar estic a la meua habitacio, aci al costat, si em fas dos cops a la paret m'enterare.

-No, espera!

Si tardava en anar a Hogwats la Rose es preocuparia molt, i ja estava massa estressada pel que havia passat amb la seva mare. La miro i m'assec al llit.

-Si t'ho expliqués podria... Afectar-me. I no tan sols a mi, si no també als meus amics, i no puc fer-lis aixo.

Deixo anar un sospir de frustració.

-A més a més, no t'ho creuries.

No havia arribat fins 5 quan ja m'havia dit que no marxara, somric, i despres pose cara de poker, em gire mirant-la.

- Pots intentar-ho. Has entrat a la meua casa, això és delicte, i pel que veus no t'he delatat davant la meua amiga, ni te detingut.- creue de braços mirant-la.

Camine per l'habitació de l'Ed, i em recolçe en la taula.

- I bé?

-Esque no t'ho puc dir! Puc deixar d'existir! Tant jo com tots els meus companys!

Amago la cara entre les meves mans.

-Sé que no em creus... Sé que estas enfadada amb mi per haver-me ficat a a teva... Però et ben juro que no volia fer res dolent ni res que et perjudiqués. T'ho juro.

Alço el cap.

-Em sap greu... No puc dir més...

Agafa aire, 1..2..3..agafa aire...1...que cony agafa aire!

- Mira nena deixaras d'existir si no em contes res.- Samanta...- Has entrat a la meua casa i en aquesta casa hi ha un encanteri, sols aquells que siguen han sigut invitats per un Williams la poden veure, els altres poden passar pel costat i veure sols una massa d'arbres, aixi que ja m'estas dient com cony has entrat.- recorda que és la teua filla, que li foten, siga la meua filla o no, no pot entrar a la meua casa com si res.- Estas en un bon embolic, i o em dius que feies a la meua casa o et quedes aci, l'alta opció es dur-te a la conselleria, obririen un expedient, i tu no vols que obriguen un expedient oi que no? No, segur que no.

Em creue de braços mirant-la.

Alço una cella mirant-la. Amenaces, anem millorant.

-Mira no soc de les que ho expliquen tot encara que els seus amics surtin perjudicats, així que t'hauras de quedar amb les ganes. Ja els hi he fet prou embolics...

Em torno a estirar al llit.

-Fes el que vulguis, t'he dit tot el que et podia dir.- tanco els ulls.- There is a lady all in white,
Holds me and sings a lullaby,
She's nice to see and she's soft to touch,
She says "Cosette, I love you very much."

Aquella era la mare que m'havia dit que mai es podria enfadar amb mi? De veritat?

Era la meua filla i si ella sap que jo soc la seua mare per què em tractava aixi? Perquè era com jo quan menuda. Que feia ma mare quan em portava malament...em castigava, o em llevava allò que volia, no sabia que volia la Julie, aixi que molt bé, era la meua filla no? Doncs anava a castigar-la, també sabria la seua reacció, però no podia deixar-la marxar aixi com aixi.

- Molt bé, respecte les teues decisions, no vols parlar, no parles. Tu has entrat a la casa no? Deus d'haver tingut un motiu. Molt bé, no el vols dir, perfecte. Et quedaras aci tancada, per molt que intentes obrir la porta no s'obrirà, fins passades 2 hores, que aleshores seras lliure. Sort, però, els meus pares pot ser venen hui a sopar, o pot ser no, aixi que ves amb compte de que no et vegen. Se que el que em vares dir al pub no és real, si, et vares crear els teus documents per seguir la mentira, els se reconeixer. No vols contar el perquè no el contes, no t'obligare, però això si, si em vas a continuar mentit no vuic saber res de tu.

Em mire la Julie, si que volia tornar a veure-la, perquè...cony, és la meua filla i si, me quedat flipant al saber que tinc..tindre una que ha vingut del futur, del futur! i perquè...vuic saber que vol, però no parava de mentir i aixi no avançavem.

- Doncs molt bé Julie Jackson, ja ens veiem...-em quede parada abans d'obrir la porta.-Bé, pot ser Jackson no seria correcte, pot ser seria millor dir Julie Poynter.

I abans de que puga dir res, tanque la porta. Vaig a l'habitació i trec la carta i la fotografia, pot ser me passat, no se me dona molt bé aço...descobrir que tindras una filla, que tu estaras morta, i que el Thomas l'haura de cuidar i just el mateix dia, pillar a aquesta mateixa filla dins de la teua casa i que l'únic que faça és mentir-te...donc et deixa sense saber com actuar. Em tombe al llit, mirant la fotografia de nou.

-JO NO MENTEIXO!!

Em quedo parada quan diu allò de Julie Poynter. Ho sap. No, espera, com pit saber-ho? No pot saber-ho, es impossible. Vaig cap a la porta, però sé que és inutil. Ella està a l'habitació del costat. Em torno a estirar al llit. Si sabia que era la meva mare, perquè em tractava així? I jo només li havia mentit en el nom, no li havia mentit en res més...

-I know a place where no one's lost,
I know a place where no one cries,
Crying at all is not allowed,
Not in my castle on a cloud.

I mentre canto em cauen llagrimes per les galtes, perquè és la meva mare, perquè ella ho sap i tanmateix em crida. L'estimo...

Aleshores l'escolte cantar, i no puc evitar que una llagrima caiga pels meus ulls, no, plores, no plores, no plores, no plores...Era una mala mare...ho era? Bé, nose, és a dir, ella...no m'estava contant la veritat, ella...no sabia que sentir, no sabia que fer. No vol contar-me res, no vol dir perquè està aci...No se que fer. Necesite pensar. La deixe marxar?
Vaig cap a la porta i em dirigisc a l'habitació de l'Ed, apunte a la porta, fent que aquesta es puga obrir, però no entre, torne a la meua habitació
Deixe la fotografia i la carta al seu lloc de nou, agafe la guitarra i em tombe al llit, tanque els ulls i començe a tocar.

- We the people fight for our existence
We don't claim to be perfect but we're free
We dream our dreams alone with no resistance
Faded like the stars we wish to be

Y'know I didn't mean... what I just said
But my God woke up on the wrong side of His bed
And it just don't matter now

Em quedo en silenci, mentre escolto els seus pasos cap a la porta. Després torna a la seva habitació. A l'habitació del papa... M'aixeco del llit i veig, asombrada, que l'ha obert. Surto de l'habitació i em miro el passadís. Em llevo les llagrimes dels ulls i camino cap a la seva habitació. Obro la porta.

La miro uns segons, des de la porta.

-Ho... Ho saps tot, oi?

Em miro les mans.

-Jo no dic mentides. Només t'he mentit en el cognom...

Em mire la Julie, i deixe la guitarra damunt el llit. Que faig li dic que si, li dic que no, li dic que ho se, que ho se tot, que se...

- Se que et dius Poynter...-m'alçe i em dirigisc al sofà, li senyale el lloc del meu costat. Abans però agafe el mapa del Merodeador.- No se si saps el que és...supose que si. M'agrada mirar el...-no anava a dir que ho havien esbrinat la Cass i la Wen, no anava a delatar-les, a més les necesitaria.

El deixe damunt el sofà. Va, dis-ho, ho has de dir...va...

- He pe...no em contes res si no vols.- li dic.- No et pense obligar, no se si vuic saber-ho. Pot haver molts Poynter a...-em quede callada.- Si vols marxar, marxa, ets lliure...

Me la mire, si que es pareix a mi, però també te certs trets pareguts al Thomas. Enterre el cap entre les mans, per què....com?

Em mossego el llavi inferior, mentre ella em parla. Ho sabia. Sap no només que soc la seva filla, si no que amb mi han vingut la Rose, l'Oliver, el Dan, la Claire, l'Aaron..

-Jo...

Em tornen a plorar els ulls. M'ho intento llevar, però tornen a caure. Joder, és la meva mare...

-Jo...

La veig plorar, i això em fa mal, perquè...si, val serà la meua filla, i una mare està sempre per la seua filla, i si se suposa que és la meua filla i jo em muic no estare molt per ella. I...
M'alçe i l'abraçe.

- Ssh...-li acaricie el cap.- No passa res.- faig que em mire.- No em contes res si no vols, no els vols traicionar, no ho fases, no t'obligue.- ara si que estas sent una bona mare. Calla.- Però no plores..

Em ve i m'abraça. M'abraço a ella, intentant aturar de plorar mentre ella em deia que no plorés. Va, va, Julie, va...

-Gràcies... Em sap greu haver entrat...

No em separo d'ella, igualment. M'agrada... Em sento bé, als seus braços. Vull que m'abraci... Es la meva mare, vull estar amb ella.

- Ssh...deuries de tindre algun motiu per fer-ho.- li dic abraçant-la.

Tot i que se me fa rar, es...nose, és molt rar, perquè una part meua continua cabrejada, molt cabrejada perquè m'haja mentit, perquè haja entrat a ma casa, perquè...però l'altra no, l'altra és preocupa per ella, te por de perdre-la, te por de que marxe, la vol protegir i no deixar que res li faça mal....argh, jo no era aixi, si jo...l'haguera tirat fora de casa, m'havia promés que no confiaria amb la gent, i si...i si...no, no es pot enganyar el mapa, encara que haguera creat la carta o la foto, no es pot enganyar el mapa, mai es pot enganyar el mapa.

Li acaricie el cap perquè es tranquilitze. No se que fer...no vuic ser feble de nou, però la Julie...no se que fer...