Cartes a ningú

Vaig entrar a la Mussoleria, cansat i badallant. Havia dormit molt malament, o sigui que havia preferit llevar-me aviat. Devien ser, pel cap baix, les vuit. Les vuit d'un diumenge d'hivern, de Nadal, que passava a una escola mig desèrtica. Coses que els meus pares fossin de viatge constantment, suposo.

Vaig fer petar la llengua, i el Duc, un mussol que feia servir sempre, va posar-se a la meva espatlla. Vaig donar-li una galeta de les que deixava allà el zelador, en Filch fill.
I aleshores vaig començar a escriure. No sabia a qui escrivia. De fet, no escrivia a ningú en concret. Mai ho feia... Sempre, des de petit, havia après de mi mateix que escriure els meus problemes em relaxava. Però necessitava que algú ho llegís. Necessitava transmetre-ho a algú, encara que fos un desconegut. De fet, la idea era que FOS un desconegut.

Desconegut que estàs llegint això,
suposo que no t'importa la meva vida. Ni a mi la teva, fins aquí estem d'acord. Si ets prou curiós per voler llegir aquesta carta, segueix. Si no, deixa-la on l'has trobat i segueix amb la teva vida.

Has tingut mai la sensació que la vida és com una muntanya russa? Ara ets al cim més alt; i al cap d'un instant ets al pou més profund. I, el més sorprenent, és que som nosaltres mateixos els que, per ràbia, enuig i frustració, ens convertim en un drac daurat i destruim el castell que creiem segur.
Fixa't que, fa només una setmana, estava sortint amb una persona genial. I ara estic sol. Fixa't que, davant de l'adversitat, no vaig ser capaç d'enfrontar els meus propis problemes i vaig haver de demanar ajuda a aquell que, en teoria, m'odiava.

I, per acabar-ho de rematar, un psicòpata està matant a la gent de la meva escola. I el pare d'aquest psicòpata era amic del meu avi, fins que el meu avi va trair-lo. I si em busca? I si es vol venjar?

Gràcies per llegir això, siguis qui siguis.
Atentament, un desconegut.

Vaig lligar la carta, sense tancar el sobre, a la pota del Duc, i vaig donar-li una altra galeta abans de fer-lo volar cap a algun lloc, ben lluny. Potser a Londres, on cauria al mig d'algun carrer i algun pobre amb massa temps lliure s'entretindria a llegir-la.

Vaig rellegir la carta.

Char oncle Jules,
Je vous remercie pour la potion, mais j'ai besoin de quelque chose. J'ai eu un problème. Julie est venue à l'école de Hogwarts. Je pensais qu'elle étudiait à Oslo!!!
Bon, j'ai besoin de quelque chose avec laquelle elle peut avoir un mouvais moment... Tu sais ce que je veux dire.
Je t'embrasse,

Gisèlle.


VAig observar la carta. Per què els millors moments sempre es veien afectats per un fet dolent? Absorta en els meus pensaments no havia vist al Kikus, que tambés estava mirant una carta.

- Ei, Kikus! - el vaig saludar

Vaig sentir com la Gisèlle em saludava. Vaig deixar anar el Duc, que es va posar a volar, i vaig girar-me cap a ella.

- Ei, Gis! - vaig dir, somrient.

Almenys, aquella vegada, no havia aparegut ningú indesitjable. Em vaig preguntar qui considerava "indesitjable" i em vaig adonar que tant m'era qui entrés. Mai m'havia portat excessivament malament amb ningú.

- A qui escrius, si es pot saber?

- Al meu tiet – vaig contestar, observant el mussol que havia aixecat el vol -. Tinc un dubte de pocions i com que ell és un dels fabricants de pocions amb més renom de tot França, aprofito.

Vaig acostar-me al Snow, el mussol que feia servir normalment, per lligar-li la carta a la pota. Vaig mirar al Kikus, i li vaig dir:

- I tu, a qui escrius?

Em va preguntar a qui escrivia. Molt lògic, de fet, que em preguntés, perquè jo també ho havia fet. Em vaig mossegar el llavi, castigant-me per la meva pròpia pregunta.

- A... a ningú, de fet - no sé del cert per què vaig dir allò -. Bé, algú la llegirà, segurament. Però no sé qui...

Vaig somriure. Mai havia explicat a ningú allò de les cartes sense destinatari, però és que si ho feia era per evitar explicar els meus problemes. Vaig desitjar, per un instant, que no em preguntés per què ho feia, tot i que sabia que m'ho preguntaria. Era una bestiesa pensar el contrari.

- No escrius a ningú en concret? - vaig preguntar, encuriosida -. Que curiós, oi? No se m'havia acudit mai, això d'escriure a ningú en concret.

Vaig deixar anar al Snow, que es va enlairar pels aires.

- I què expliques, en aquestes cartes? - vaig preguntar.

Allò d'escriure cartes sense destinatari m'havia semblat curiós i divertit. M'agradave la idea.

Em va preguntar. Fotuda. De fet, estava clar que preguntaria.

- Doncs... depèn de l'humor amb què m'hagi llevat. Hi ha dies en què estic més filosòfic i, senzillament, faig pensar una mica al lector de la carta. Altres dies, em dedico a explicar la meva interessantíssima vida, avorrint al lector amb els meus problemes i alguna anècdota.

Vaig somriure. "Genial, Kikus. Molt subtil, ho has dit molt subtilment. Ha quedat bonic i tot. Ves, sembla que avui tens un bon dia." Un dia bastant filosòfic, val a dir, tot i que sense oblidar el món real. Un dia d'aquells que val la pena.

- Però això que ho llegeixi un desconegut és el més bonic de tot, perquè saps que no el molestaràs, ni l'ofendràs, ni res d'això. L'única pega és vigilar no fer menció a res específicament màgic, perquè et poden prendre per boig o, el que és pitjor, agafar-s'ho seriosament. Imagina't que ho agafa un muggle...!

Vaig entrar a la mussolerissa per enviar una carta a la meva família d'acollida muggle. Desgraciadament, no estava sola, dos Slytherin, ni més ni menys. La Possesseur i... el Fortin. Uf. No n'hi havia prou amb haver de veure'l cada dia a classe?

Anava a dir hola, però com que hi havia l'altra Sly, vaig fer com feia normalment i vaig passar d'ells i vaig entrar silenciosament. Bé, potser en alguna altra ocasió els hagués dedicat un insult, però no era moment de tensar les coses amb el Fortin. En comptes d'això, vaig anar on hi havia els mussols de l'escola a triar-ne un.

Li vaig dirigir una mirada al Fortin, sense poder evitar-ho. Estava tan atractiu com sempre. Aleshores ell es va girar cap a mi i jo vaig apartar la mirada amb un vot. Esperava no haver-me posat vermella.

Estava immers en els meus pensaments, quan la Black va aparèixer a la mussoleria. Va passar de llarg, com si no existíssim ni la Gisèlle ni jo, però hi va haver un instant en què les nostres mirades van coincidir. Només un instant, perquè vaig apartar la vista i vaig tancar els ulls, resant perquè no m'hagués posat vermell.

Vaig tornar-la a mirar, un instant després. Estava guapíssima, com sempre. Vaig haver d'apartar la mirada, perquè de no haver-ho fet la Gisèlle s'hauria adonat d'alguna cosa.

Però a la meva ment, ja només hi era ella. Volia saber si li havia sabut molt greu, que li hagués explicat a en Bohr tot allò nostre. De fet no li havia donat gaires detalls, però vés a saber...!
Però, en el fons, el que volia era girar-me i dir-li que la necessitava, i que no podia sofrir que, cada vegada que ens creuàvem pel passadís, o coincidíem a classe, ens evitéssim i féssim com si l'altre no existís.

Notava que el cor m'anava a cert i la mà em va tremolar una mica quan vaig escriure la direcció al sobre que duia a la mà. Vaig dubtar un instant, però finalment vaig agafar un altre pergamí i hi vaig gargotejar un parell de frases.

Et va semblar graciós? Ull per ull, dent per dent. A veure a quin amiguet teu li ho explico jo, eh? La propera vegada t'ho pensaràs dos cops abans de putejar-me.

No pensava explicar-ho a cap amic seu. Al cap i a la fi, l'havia deixat jo, ja era un pal (ho era pels dos, però ell això no ho sabia), no calia que li fes cap trastada més. Però m'havia cabrejat allò que havia fet. Ho havia fet per venjar-se, segur. L'havia deixat i li havien faltat cames per anar a esbombar-ho als meus amics; segur que pensava que em farien el buit per allò. Ha! À moi!

Em vaig preguntar si ho estaria passant tan malament com jo. Segur que no, mira l'Ursula. Les noies li sortir de sota les pedres, aviat em reemplaçaria.

Vaig agafar un mussolet negre que em va semblar graciós, i vaig anar a l'ampit de la finestra on era ell i el vaig deixar anar. Després, dissimuladaent, li vaig posar el pergamí doblegat a la butxaca. Li vaig fregar la mà sense voler, i em vaig quedar un moment parada.

"Per favor, sembles una nena de deu anys ¬¬ "

Vaig notar que em posava un paperet a la butxaca, i em vaig quedar glaçat quan em va fregar la mà. Vaig agafar-li i li vaig prémer, sense fer-li mal. La volia amb mi.

Vaig mirar la Gisèlle. Estava acariciant un mussol, d'esquenes a nosaltres, sense enterar-se de res. Vaig treure un paper, mig estripat, i vaig escriure una única paraula.

Perdona'm

Vaig ficar-li a la butxaca de la túnica, en un moviment ràpid. No sabia què m'havia escrit en el seu paperet, però no podia ser res bo. Segur que era una crítica, potser per haver-ho explicat a en Bohr.

Em va agafar la mà i el cor se'm va parar. No s'atreviria a... allà, davant de la Possesseur... O.O?

No. Només em va escriure alguna cosa curta.

"Llàstima"

"No, calla, prou!"

Encara no m'havia deixat anar de la calidesa de la seva mà... Fortin... Me'l vaig mirar als ulls. Una persona que em volgués fer mal, que em volgués trair amb els meus amics no em miraria d'aquella manera, no m'agafaria la mà amb tanta gentilesa, no...?

"T'estimo"

I ja hi tornàvem. Em vaig desfer de la seva mà i vaig sortir el més ràpid possible sense arribar a córrer. Ni tan sols no vaig obrir la boca. Vaig sortir i vaig tancar la porta. Em vaig treure el paperet de la butxaca: Perdona'm. Merda, merda, merda. Vaig desitjar tornar a entrar i treure-li el paper que li acabava de donar jo. Meeerda. Només em faltava ficar-me amb ell, pobre...

En fi, era igual. Si s'enfadava, millor... No?

Vaig respirar fons i vaig marxar, desitjant que no fos sempre tan difícil veure'l.

Vaig mirar, adolorit, com se n'anava a cuita-corrent de la mussoleria. Després vaig posar-me la mà a la butxaca i vaig agafar el paper.

Vaig començar-lo a desplegar, i quan ja el tenia desplegat i a punt per llegir-lo, vaig llençar-lo per la finestra. No volia llegir-lo, tot i que em preguntaria sempre què hi deia.
Per una banda, no hauria pogut sofrir unes paraules amables. No serien pròpies d'ella, i deixarien el meu missatge totalment fora de lloc. Però jo ja sabia que no eren amables. Si haguessin de ser amables, m'ho hauria volgut dir a la cara.
Vaig témer que m'hagués citat a algun lloc. Ho dubtava, però si faltava a aquella hipotètica cita tot tornaria a lloc. Ella s'enfadaria, i jo em desenganyaria definitivament.
Però el que no hauria pogut aguantar, hauria estat una crítica. Una senzilla crítica. Em vaig suposar que no li havia agradat que ho expliqués, però si llegia la nota correria darrere seu a demanar disculpes. O a justificar-me. En tot cas, a deixar-me en ridícul.

Vaig tornar a mirar a l'horitzó. Amb tot allò, havia perdut de vista el Duc. Encara podia veure el mussol que havia enviat la Gisèlle, i el de la Black. Vaig mirar avall. "Déu meu, què he fet?!", em vaig dir quan vaig veure el tros de paper voleiant.

- Merda...

OFF: Que bonic, passem tots de la Gisèlle! ¬¬

ON:

- Passa alguna cosa, Kikus? - vaig preguntar, en sentir que deia "Merda".

Havia estat distraient-me amb els mussols, evitant a la Black tan com vaig poder. Ara que ja havia marxat, vaig girar-me cap a ell, esperant resposta.

Va girar-se i em va preguntar el perquè del "Merda".

- Res, tranquil·la, que m'he tallat amb el paper... - vaig llepar-me el dit, com si m'hi sortís sang, i vaig somriure.

Vaig respirar, alleujat. Almenys sabia improvisar...

OFF: Sí, ho sentim molt... ^^

- Ah... Segur que estàs bé, Kikus? Estas vermell com un pebrot.

Vaig anar fins a les menjadores dels mussols i hi vaig tirar una madalena a trossos. Uns quans mussols es van envolar per anar a menjar. Vaig tornar-me a girar cap al Kikus, amb un somriure als llavis.


OFF: Ho havia de fer

- Eugh... Sí, sí, és que és molt ridícul, això de tallar-se amb un paper... - vaig dir, dissimulant -. Nosé, m'ha fet una mica de vergonya això de dir "m'he tallat amb el paper". És molt ridícul...

Vaig riure, intentant descarregar l'ambient. Per favor, que no pregunti, que no pregunti...!

- Kikus... Porto dos anys detectant mentides dels nens de primer i segon, i menteixen millor que tu...

Vaig acostar-me a ell, i li vaig posar una mà a la espatlla. Amb un moviment ràpid, vaig agafar-li les dues mans, i, mirant-les, vaig dir, sarcàsticament:

- Oh, Kikus, ja veig el tall! És enoooorme...

"Merda. Li ho explico? Li ho explico... no?"

- Gisèlle, puc confiar en tu, oi? - vaig dir, després de deixar anar un llarg sospir -. Perquè... això que t'explicaré ara no pot sortir d'aquesta mussoleria.

Vaig recolzar-me a la paret, pensant com començar. Li ho havia d'explicar, això estava clar, però no sabia com fer-ho.

- Eugh... Daixò... He estat... - vaig respirar, profundament -. La Black i jo hem estat junts durant els últims dos mesos.

Em vaig posar molt i molt vermell, i vaig apartar la mirada. Esperava que sortís corrent, i ho anés a explicar a tothom. Vaig tancar els ulls, esperant la clatellada o la traca d'insults.

- Ostres... - va ser l'únic que vaig poder dir.

Vaig recolzar-me a la paret al seu costat, i vaig provar de dir alguna cosa, encara que no sabia ben bé què dir. Vaig mirar-me els peus.

- Kikus... A tu et van les aventures, no? - vaig deixar anar una rialleta incòmoda, no em veia en capacitat de recriminar-li res, -. Ho entenc. L'amor és l'amor, i el seu criteri no es basa en saber en quina residència va cada un dels components. Tranquil. No ho diré a ningú.

Em vaig quedar impressionat. Es va mostrar més comprensiva del que m'havia esperat.

- Eugh... Bé, ara ja no hi estem. - vaig dir, sense aixecar el cap -. Al principi va començar només... bé, només era físic. Però ja se sap, que una cosa així no porta enlloc. Està amb en Vimes, ara.

Vaig riure quan ho vaig dir, tan fredament. Se'm feia estrany, dir una cosa així, perquè no havia estat capaç d'acceptar-ho.

- Déu meu, és que si ho sap algú... - vaig dir, tapant-me la cara amb les mans -. Quina vergonya!

- Amb en Vimes? El Hufflepuff?

Vaig fer una ganyota. Aquell no li arribava ni a la sola de la sabata, a un Slytherin. Vaig posar-li la mà a l'espatlla, i vaig dir-li:

- No et preocupis, ningú no ho sabrà, almenys no de la meva boca.

- Eh... Gràcies, Gis... - vaig somriure.

M'havia quedat molt tranquil, després d'haver-ho explicat. Ja ho havia explicat al Bohr, però no creia que comptés, perquè només m'havia portat més maldecaps.
Vaig tornar a mirar per la finestra, més relaxat. Havia alliberat bona part de la tensió acumulada, però m'havia adonat que no era capaç d'acceptar el cop.

- Bé, Gisèlle... Me'n vaig, que tinc coses pendents, encara. - vaig començar a caminar per la porta -. Adéu!

I, sense esperar la resposta, vaig sortir i vaig començar a caminar, cap als jardins.

[surto del tema]

Vaig fer adéu amb la mà, i vaig quedar-me uns minuts més observant els mussols. Després vaig fer mitja volta i vaig tornar cap al castell.

[TEMA TANCAT]