Més cartes a ningú

Vaig entrar a la Mussolerissa, com de costum, amb la meva ploma daurada i un pergamí, i em vaig asseure a l'ampit d'una finestra, on una fusta em feia sempre de taula. Vaig espolsar les plomes i altres residus més molests i vaig començar a escriure.

Hola, ningú.
Et dic ningú perquè, com ha passat sempre amb aquest tipus de cartes, no et conec. No sé qui ets, però tu pots saber que em dic K i que vaig a Hogwarts.
I que estic perdudament enamorat d'una noia. Una noia perfecta, meravellosa... i de la residència competència de la meva. Això a mi m'és igual, estic bé amb ella, estem bé junts... L'estimo moltíssim, cada dia una mica més (com si fos possible), i em sembla que ella a mi també.

Però, per què enganyar-nos, a la resta no els sembla tan bé. No sé si ella ho ha explicat a ningun dels seus amics, però jo ho he explicat a dos. Una, la meva millor amiga, s'ho va prendre bé. En fa broma, i amb la relació tan dolenta que té amb la Black (la meva noia) és comprensible que, davant seu, faci com si no li agradés, encara que sempre em faci mirades d'aprovació.

Però la reacció de la Gis, una altra amiga meva, m'ha deixat fet pols. La veritat és que em vaig enfadar una mica en el seu moment, perquè no va pensar en què volia jo i m'ho va recriminar... però també l'entenc. No sé què faria jo en la seva situació.

En fi... No crec que calgui preguntar si tens alguna idea, ni res d'això. Em pregunto si realment ets un desconegut. No puc sinó imaginar-te com un home gran, amb pipa i una llarga barba blanca, que amb la seva saviesa llegeix les meves cartes (perquè les ha rebut ell totes). Potser és per això que puc confiar en tu i explicar-te això. O potser és perquè no ho ets...

K.

Vaig enrotllar el pergamí, pensant si realment feia bé d'escriure aquelles cartes. Em deixaven tan tranquil...

No veia el Fortin des del dia abans, i l'havia vist pels passadisso i l'havia seguit per anar a dir-li hola. Vaig veure que estava escribint una carta a la mussolerissa, de manera que em vaig esperar que acabés i l'enviés.

-Hola - vaig dir després fent uns copets a la porta-. Molesto?

Semblava una mica moix, i em va semblar que entenia per què. L'altre dia amb la Possesseur al Gran Saló... per mi havia anat a les mil meravelles, però suposava que per ell no era el mateix... si els seus amics no li feia costat...

"Agatha!" vaig pensar, content, quan la vaig sentir.

Va preguntar si molestava. Què carai?? Vaig anar cap a ella i li vaig fer un petó, efusiu i apassionat, agafant-la de la cintura delicadament i disfrutant del moment.

- Tu mai molestes... - vaig dir-li en veu baixa -. No saps com t'he trobat a faltar... Tots els moments en què hem pogut estar junts era en presència de... gent.

Em va agafar per la cintura i em va fer un petó. Ara me'n feia creus de com havia pogut passar mig estiu sense ell.

-No pateixis, no em fa res que ens vegin. Ja ho he dit a un parell de persones que em semblava que tenien el dret de saber-ho per mi. Ara ja correrà i aviat ho sabrà tothom, o sigui que no t'estiguis de res -vaig acabar dient.

Me'l vaig mirar amb un somriure.

-Estàs una mica moix. Ês per culpa meva, oi? Per l'escena de l'altre dia amb la Possesseur...

Vaig pensar en les setmanes que li esperaven a la noia, si la Usula i jo seguíem amb el nostre pla.

-Ës important, per a tu, la Possesseur?

Va deixar anar un discurset que més aviat era una sèrie de disbarats encadenats.

- Aviam com t'ho explico... primer, no és culpa teva sinó seva; i en segon lloc, sí, em sap greu però ara mateix em surt la vena Slytherin i més que trist estic emprenyat.

Vaig riure.

- I la veritat és que el que m'importa no és ella, sinó el fet que aquesta situació es pot repetir amb gent que m'importa més. Bé, almenys l'Ursula se'n va alegrar, que és qui més em preocupava...

Vaig riure.

-Sí, de fet jo també crec que ès culpa de la Possesseur, però ho he dit així per si de cas t'ofenies.

Li vaig fer un petó curt.

-Amb l'Ursula sí que t'hi portes bè, eh? Em sorprèn que li sembli bé que estiguem junts. Que fos tolerant amb el tema, d'acors, peró d'aquí a que li sembli bé...

Vaig callar un moment, dubtant si dir-li una cosa que no li agradaria saber. Vaig decidir no fer-ho, peró ho vaig mig insinuar.

-Mira, l'Ursula... No ès una bona persona. No encara, almenys. Hi estic treballant, peruqe crec que té possibilitats peró... -vaig negar amb el cap-. No te'n refiís gaire. Sè coses que et cabrejarien.

- Agatha... et puc demanar un favor?

Vaig mirar-la als ulls. No sabia si entendria aquell favor, perquè era realment abstracte. Ni tan sols creia que fos realment possible fer-ho, però no la culparia si no fos capaç de fer-ho en la seva totalitat: jo en seria incapaç.

- Oblida el passat. Deixa'l estar, deixa'l de banda. El passat només són moments viscuts, bé o malament, que no podem canviar. I recordar-los en primera persona serveix per no cometre errors, però recordar-los en tercera persona és alimentar un prejudici. Si has pogut eliminar els prejudicis contra mi, sé que pots fer-ho amb l'Ursula i amb qui et vingui de gust. No et demano que ho facis amb tothom, et demano que ho facis amb qui creguis que és convenient...

Vaig abraçar-la, per la cintura, sensualment.

Vaig somriure.

-Estic disposada a perdonar-li tot, saps? De veritat. Però primer m'ha de demostrar que val la pena. No hi penso confiar perquè sí, perquè la conec i sé que és una manipuladora. I jo també ho sóc -vaig reconèixer-, però fem servir la nostra habilitat de maneres diferents. Fins que no aconsegueixi canviar-li el xip...

Vaig fer un sospir.

-A tu no em va caldre canviar-te'l. Tu no ets mala persona; és diferent. Amb l'Ursula tindré feina. Però he aconseguit trobar la manera d'acostar-me a ella. És possible que pugui fer que canviï. I potser també a altra gent... La francesa nova, per exemple. Luckgarden? Li tinc l'ull a sobre. Potser l'afegeixo a la llista.

Em vaig adonar que parlava amb frases curtes i simples. Ho feia quan pensava en veu alta. No podia deixar de maquinar ni un segon, per l'amor de Déu? Estava amb el meu fantàstic nòvio, perquè no em concentrava només en ell?

-Perdona -li vaig dir amb un somriure-. Em guaradré les cavil·lacions per mi. Quan vas arribar vas preguntar pels meus amics, pe`ro jo no em vaig preocupar dels teus pares. Com estan? Ha anat tot bé?

- Estan com sempre, ells... més tranquils ara que ja no hi ha aquell tros de bèstia voltant. - vaig fer-li un petó curt -. Has explicat res als teus amics? Com s'ho han agafat?

Vaig abraçar-la, sensualment. D'acord, estar allà al mig de la bruta i fosca mussolerissa no era el més romàntic... però estava amb ella, que ja és demanar molt.

M'agradava tornar a sentir les seves mans a la mave cintura, m'agradava poder tornar a ser amb ell.

-El James s'ho ha pres molt bé. Ès clar que ell ja sabia part de la história. L'Erik es va soprendre tant pel fet que sortís amb algú que ni tan sols es va preocupar de saber qui eres. La Georgia es creu que li prenc el pèl.

Vaig riure.

-Als altres no els ho he dit directament, però no cal. Ja ens veurán. O se n'assabentaran igualement, perqué els rumors en aquesta escola es mouen més de pressa que la Sra Norris.

- Bueno, sembla que en aquest sentit tens més sort que jo... - vaig agafar-li la mà -. Sortim? Quedar-te plantat a la mussolerissa no és lo millor que pots fer, i menys si el que vols és estar còmode amb la persona més perfecta del món.

Vaig fer-li un petó, més apassionat que els altres, i vaig començar a caminar cap a la porta amb un somriure als llavis.

-Em sembla una idea genial -li vaig dir-, i vaig entrellaçar els dits de la meva mà amb els seus.

Tenia ganes d'estar amb ell. On fos. Encara em devatia entre el greu que em sabia el fet que es quedés sense amics i com m'agradava que s'enfadessin entre ells. No li ho diria, no em feia gràcia que ho sabès.

OFF: tanques tu?

Va assentir i vaig començar a anar cap a la sortida amb ella agafada de la mà.

"M'és igual on sigui si és amb tu..." vaig pensar per mi. No calia que li ho digués, ja ho sabia.

[Tema tancat]