3. Batalla al cor de Hogwarts

vaig veure que el seu amic arribava, em vaig alegra molt, la va abraçar i va començar a parlar com ella, que estaven tots tocats?

Em va preguntar que li passava.
-Dons no ho se, he vist que es despertava i que anava perduda , aleshores he vingut i no entenia el que em deia, i... has arribat tu! li vaig dir amb un gran somriure a la cara.

-Gracies, moltes gracies, estava patint molt per ella!

Samanta, deia? No em sonava el nom, però la seva cara, si en llocc d'ulls vermells i havien ulls blaus, em sonava moltíssim. Molt i molt.

-No em vols fer mal?- vaig demanar.- No?

Vaig mirar-me l'arc i la fletxa quan un noi que també em sonava molt cridava i corria cap a la nena que parlava un idioma estrany. Vaig mirar-los, intrigada, i llavors vaig veure a la nena cega i a l'altre noi. Tots em sonaven molt, tots. Vaig baixar l'arc i la fletxa i vaig agafar una mica d'aire. Em sentia agobiada. Notava com tenia suor al front, però a la vegada tenia fred. Vaig mirar als nois, i de cop vaig recordar la nena que parlava en un idioma estrany. Vaig recordar com feiem un duel amb espases per tota aquella sala damunt de les taules i rient.

"Bé, el meu nom en realitat es Gwendolina Ginevra, però m'agrada més Wendy"

Wendy, Wen. La Wen era jo. Cassandra, Cass, ella era la Cass, una de les meves millors amigues. La Rue, la nena cega, el Nico, Nicolu... i l'Edward. El germà de l'Allie, dels dos nois, amb qui tenia més amistat. Ells estaven bé, no com els altres. Vaig mirar-los, recordant tot de moments que haviem passat junts, i després vaig mirar a la Samanta. No era un dimoni, no ho era. Vaig fer una passa per anar cap a ella, però tot em semblava increïblement dificil. Vaig asseure'm al terra, tapant-me la cara amb les mans, i vaig plorar més intensament, recordant-ho tot...

Es va quedar parada uns minuts, mirant el GS, mirant as seus amics, no vaig fer res, aleshores va nt.baixar l'arc i va donar un pas cap a mi, pero es va seure al terra.
Vaig anar al seu costat i vaig donar-li un abraç intentant trasmetre seguretat.

- Sssh...tranquil.la, et promet que no et passara res...no deixare que passe res...me deixes...?- vaig dir senylant-li l'arc.- Te'l tornare despres...confies amb mi?

No la presionaria, podia dir que sabia pel que estava passant..pero era massa per ella, era massa per una nena de 13 anys...l'ajudaria en el que fos, volia ajudar-la. Pero confiaria en mi?

Em va abraçar. En sentir de nou la seva veu vaig recordar un nom, per aquella noia. Bam-Bam. No sabia molt bé perquè, perquè ella m'havia dit que es deia Samanta, però jo sabia que era la Bam-Bam. Jo ho sabia.

-Co...confio...

Vaig deixar l'arc al terra. Després vaig mirar-la i em vaig abraçar a ella, amb por.

-Vigila... tothom que m'intenta ajudar mor... perquè tothom mor? Per què? No vull que ningú més mori per mi...

I vaig seguir plorant, somiquejant, tremolant. Tot era massa, tot, tot...

Vaig abraçar-la, encara tremolava, pero era per fred, la febre..no ho havia oblidat, hi havia que dur-la a la infermeria.

- Et promet que jo no morire...- molt be sam tu ves prometent aixo.

No vaig respondre a la pregunta si mes no ara, ja tenia suficient, pot ser en un altre moment.

- No et deixare.- vaig agafar l'arc i vaig penjar-me'l a l'esquena.- Me faries un favor...vindries amb mi a la infermeria?- vaig dir allargant-li la ma.- Un bon xocolate calent sempre va bé, o el que tu vuigues, demana qualsevol cosa, te la dure.

Em va dir que no moriria, però jo tenia por. Jo tenia molta por. Em volia matar el Fortin. El Fortin... jo no volia morir... però tampoc volia que els altres morissin per mi... El Matt... El Harry...

Vaig agafar-li la mà i vaig mirar-la, amb les llàgrimes caient per les meves galtes.

-Vull el Matt, Sam. Vull que el Matt torni i toqui la guitarra i vagi amb la Claire i que m'abraçi... vull el Harry, també... vull... ho vull... vull que tot això no hagi passat... vull que tornin...

Vaig quedar-me parada quant va dir allo, pero no vaig plorar, no podia no tenia llagrimes, ja no. I si les tenia, estaven massa amagades.
Vaig fer que me mires.

- El Matt, el Harry sempre estaran amb tu...aqui.- vaig dir senyalant-li el cap, la ment.- Pero sobretot aqui- vaig senyalar-li el cor.- els records, l'amor que senties per ells, ells ho sabien, et dirien que seguires sent feliç. Que fores tu. El Matt, et va ensenyar a tocar la guitarra, ell estara amb tu, el recordaras quant toques les seues cançons, pot ser...es dur al principi, ho se, se el que estas passant Wen, pero recordaras els bons moments amb ell, el seu record no morira, el seu record estara sempre amb nosaltres. Estara amb tu. - vaig mirar-la, sabia pel que estava passant, sabia que era perdre algu i que pensares que era culpa teua, pero a diferencia de la Wen ella no havia fet res malament, no tenia la culpa.- Perdre'ls ha sigut un cop molt dur, pero la injusticia no quedara sense castic, acabara pagant-ho, acabaran pagant-ho.

Volia fer-li-ho entendre, no tenia la culpa de res.

- Tu no has fet res malament, no tens la culpa de res, ells son els culpables, ells ho pagaran. El Matt i el Harry seran venjats. El Matt i el Harry viuran aqui.- i vaig senyalar-li el cor.

Vaig escoltar-la, sentint com les llàgrimes rodolaven més i més per les meves galtes mentre parlava. Vaig endur una de les meves mans al lloc on era el meu cor, bategant, i vaig mossegar-me el llavi per no deixar anar un sanglot.

-Jo... jo no volia... jo no volia que morissin per mi...- vaig dir, llevant-me amb la màniga les llàgrimes.- Jo no ho volia...

Vaig recordar-me a mi mateixa, pujada a la taula dels professors, tensant l'arc, amb la punta de la fletxa apuntant el cap del Fortin. Vaig recordar com de prop del seu cap havia passat la fletxa. Vaig agafar la mà de la Sam.

-Quasi el mato... si ho arribo a fer... si no hagués fallat... el Harry i la Nicole... jo no volia... la sang... ell em volia matar... jo... el Matt... la Cass... jo... Sam... jo...

Sempre encertava. Sempre. Perquè no havia encertat, perquè? Per què??! Vaig tornar a mirar-me el pit, el cor, sentint amb la mà com bategava. Bategava gràcies al Harry, al Matt, que havien donat la seva vida perquè continués viva...

-Sam...

- Ells varen elegir salvar-te Wen, ningú els va obligar, ells varen elegir. La vida és un regal preciós. Ells tenien clar el que volien fer. No et culpes, no has fet res malament, no ets culpable de res. Tin clar de qui és la culpa, no teua, no d'ells, si no d'aquella que va apuntar, d'aquell que va parlar. D'aquell que ho pagarà.

Aleshores va dir que quasi el matava, que la fletxa no el va tocar.

- Encara que hagueres encertat no l'hagueres matat, no dubte gens de la teua punteria Wen, tot el contrari, la gent deuria de tindre por de tu quan tens un arc, però estava ben protegit, algun encanteri, com un mur que el rodejava, per què creus si no que ha sortit quasi sense ferides? No es possible lluitar contra el conseller, el James i els professors sense tindre cap tipus de ferida, sense una rascada, sense que cap encanteri el toques. No, estava protegit amb magia, magia fosca.- no ho sabia del tot, no sabia si era cert o no...però ho suposava, podia ser. I preferiria que ella ho creguera aixi.- Wen.- vaig netejar-me la mà amb el pantaló disimuladament, després vaig netejar-li les llagrimes amb compte.- Viu la vida. Recorda, els tens aqui.- vaig dir posant-li la mà damunt del cor.

Vaig allargar-li la mà de nou.

- Vens amb mi?

Una part de mi volia discutir, però em sentia massa cansada, el cap em feia mal, tenia fred, i els records de tot el que havia passat, per molt que la Sam intentés allunyar-los, seguien allà. Res no canviaria el fet de que el Harry, l'Arianne i la Nicole estiguessin morts. Res no canviaria que l'Edgar, que la Lily i altres estiguessin lluitant contra la mort...

Vaig agafar-li la mà.

-Em fa mal el cap... tinc fred.

Vaig mirar als meus amics, la Rue, la Cass, el Nicolu... l'Edward... volia abraçar-los, però la idea d'anar jo sola fins allà em matava.

-Estic molt cansada...- vaig dir-li a la Sam.

S'havia acabat tot. Acabat. Tot.

Vaig asseure'm un moment per assimilar tot el que havia passat. Era un cop havia parat l'acció que començaves a adonar-te de tot el que havia provocat la batalla.

Vaig agafar un mirallet que portava sempre a sobre, tal com li havia promès. Havia acabat sent com un amulet, per mi.

-Charlie... Charlie, em sents? -vaig demanar parlant al mirall.

Algú va aparèixer. Era ell.

-Charlie...-vaig dir amb un somriure.- Estàs bé...-veure que estava bé, tot i que ja ho sabia era tot un descans.-No saps pas quan necessitava veure la teva cara... T'estimo...- em va caure una llàgrima, seguida d'algunes altres.

Vaig agafar aire i faig intentar asserenar-me.

-No en facis cas, d'això. Ja em passarà. Volia dir-te que estic bé... però que hi ha hagut baixes, masses, i a més molts ferits. Però... la gent s'està organitzant molt bé, i sembla que tot millorarà.

Vaig mirar-lo. Feia cara de preocupat.

-Quan acabi de saber com està tothom, o almenys a qui conèixes, ja t'ho faré saber, d'acord? Ara me n'he d'anar, serviré de més ajuda si faig alguna cosa.. t'estimo.-vaig dir fent un petó al mirall.

Vaig guardar-me'l a la túnica altre cop, i vaig dirigir-me a les lliteres on s'estaven encarregant dels ferits. Vaig preferir no mirar encara quantes persones les ocupaven.

-Digueu-me què puc fer, no puc estar-me sense ajudar.

Vaig somriure-li a la noia.

- Moltes gràcies - vaig dir-li - ja me n'ocupo jo, a partir d'aquí.

Vaig girar-me a la Cass, preocupat.

- Cassie... - vaig dir - M'entens si parlo en anglès? Oi que sí? Doncs si vols que la resta de la gent t'entengui, tu també hauràs de parlar en anglès. - Vaig abraçar-la - La guerra ja s'ha acabat, petita. Ja no t'has de preocupar de res....

Vaig mossegar-me el llavi, intentant estar calmat per ella.

- Que et trobes malament? et fa mal alguna cosa? - Era obvi que sí, per la cara que feia - Doncs llavors haurem d'anar a la infermeria. Em deixes portar-te? - vaig dir-li suaument.

Vaig agafar-li la mà.

- Αγγλικά;- saps parlar-lo, Cass, saps.

Jo sabia parlar angles, si? Per què? Quan havia apres jo? Si jo era de Grècia, perquè sabia jo anglés...Espera...clar! Amb Bam-Bam i el tete Ed jo parle anglés, alguns cops grec però anglés, i amb la Wen anglés, i amb la Rue, l’Edward, i ara també amb el Nicolu. Anglés, l’anglés era una llengua. Era una llengua i jo sabia parlar-la.

- S’ha...s’ha acabat? σίγουρος;- oh! Sabia parlar anglés!- No lluita ningú més? Estan bé?

Vaig mirar-me el braç.

- Me fa mal el braç, i el colze, la serp...era...malvada. Vale, anem...anem alli- vaig abraçar-lo.- No marxaras, oi? Et quedaras amb mi?

Vaig ajudar a que s’alces, vaig pasar-li la manta pels muscles, tapant-la.

- Anem a la infermeria, et donare algo per al mal de cap, alli podras descansar. Estare amb tu, no et deixare sola si tu no vols.

Vaig tocar-li la front, cremava, encara cremava. Vaig agafar-li la mà i sense deixar que es gires, no volia que veiera els ferits, dirigint-la cap a la porta, cap a la infermeria.