lalalala, vaig passejant pel jardi, lalala..anda una formiga!

Em vaig quedar parat. L'he cagat, ella no sent el mateix.. Ja voras com si tu dis-ho..

- Ho sent..- vaig dir mirant el terra. Havia de dir-ho. Vaig alçar el cap- Hi ha una cosa que he de dir-te, t'estime, t'estime Maggie.- vaig dir.- T'estime des del moment que et vaig vore.. No.. nose si sentiras el mateix... però...la meua vida no seria res sense tu.- vaig abaixar el cap.- Si..si no sents el mateix.. ho entedre.

Ja ho has dit, ara sols has d'esperar una resposta. Si no sent el mateix te apartaras d'ella i no la molestaras.

-Charlie... no m'has de demanar perdó per res.

Vaig escoltar sense poder-me creure el que estava sentint. Podia ser tot allò veritat?
Vaig agafar aire i em vaig preparar.

-Això que m'acaves de dir és... és el més bonic que m'han dit mai... -vaig agafar-li la mà, la mateixa d'abans.-I jo, des de... des de que la Sam ens va presentar que vaig sentir alguna cosa, no se què. I suposo que això m'espantava, no ho se. I llavors amb el tema de l'edat... bé, suposo que ho entens. Però ara tant me fa. -vaig aconseguir mirar-li als ulls per uns moments- m'importa poc l'edat. Es clar que tampoc és tant. I aquí, l'única cosa que vull que entenguis és que jo... també sento el mateix per tu.

Mentre deia tot això tenia la seva mà agafada, acariciant-la.la necessitava com per sentir que tot això era real.

Vaig mirar-lo als ulls, ara podent aguantar una mica més. Ara ja tot estava dit, no tenia res a amagar.

Em vaig quedar quet, era feliç, molt feliç. Em vaig apropar a ella i la vaig abraçar.

- T'estime.- vaig susurrar-li al oït.- Ets la persona més important que hi ha per a mi.- tenia clar que sempre estariem junts, no la deixaria mai.

M'agradava sentir-la entre els meus braços, en aquest moment era una de les persones més feliç del món.
Era cert que ens duiem 4 anys, però a mi no me importava, i a ella tampoc.

- Sempre t'estimare.

-Jo també t'estimo...-vaig dir-li, mentre l'abraçava, recolzant la meva cara en el seu pit.-molt.-vaig dir, posant-me de puntetes i mirant enlaire, intentant trobar-li els llavis.

-Saps? -vaig dir-li mentre m'apropava als seus llavis i li feia un petó suau i curt, però que mostrava tot el que sentia-Feia temps que no era tant feliç... És com si totes les altres coses ja no m'importéssin. Gens. I la veritat és que m'he tret un pes de sobre...-vaig dir, encara parlant fluixet, tornant a posar-me a la meva alçada.

- Se com et sents.- vaig dir.- Et dic que jo em sent igual.- vaig apropar els meus llavis als seus i li vaig donar un bes, però un dels llargs.- Ets preciosa.- vaig dir somrient.- I ets la persona més meravellosa que existeix.

Vaig llevar-li una fulla que tenia al cabell.

- Pot ser les fulles també ho pensen, però això van sempre a tu.- vaig dir somrient.

Quan em va fer aquest petó, un calfred em va recorrer l'espinada. Jo que durant tant temps m'havia estat negant a mi mateixa ara veia quina era la resposta.

-Eh, que estic atontada, però que encara se veure la realitat... tantes mentides no colen...-vaig dir, sonrient. No n'era conscient, però la meva cara era com el reflex de l'ànima... (almenys bé ho diu, la gent..).- Oh... carai amb les fulles.. Deuen voler compartir-te... -vaig arrufar el nas.-No les penso pas deixar que ho facin.

No me n'havia adonat fins ara que el tenia molt a prop, però feia molt bona olor... No em creia que pogués tenir tanta sort.

- Aixi que no penses compartir.. eh... Doncs aleshores sera millor que marxem de baix dels abres.- vaig dir rient.- I com que tantes mentides no colen?- vaig preguntar.- Ets preciosa, admiteixo, te ho pense estar diguent tota la vida, aixi que et vas a tindre que anar acostumant.- vaig dir somrient. Vaig apartar-li un flec de cabell de la cara.- Ningú t'ha dit mai que tens uns ulls preciosos?- vaig dir donant-li un bes.

-No-vaig dir- mai de la vida et voldré compartir. Amb ningú.-vaig dir somrient.-Oh, vinga va!-vaig fer, posant-me a riure i picant-li amb el cantó del puny fluixet. Em va apartar un floc de cabells de la cara i em va dir que tenia els ulls bonics... Vaig intentar baixar la mirada i baixar el cap, però vaig veure que no em funcionava.-I no si val, perquè mira què em fas fer!-vaig dir, assenyalant-me a la cara. -Que no ho veus que em fas pujar els colors?-vaig posar morros, però no me'ls vaig poder aguantar gaire estona, i se'm va començar a escapar el riure.

Vaig somriure.

- Estas mona inclus amb els colors, inclus diria que et fan més meravellosa.- vaig dir rient.

La vaig agafar de la mà i la vaig dur lluny dels abres.

- Millor, no em fie d'eixos abres.- vaig dir somrient.- Però on anavem? Ah, si, t'estava fent traure els colors.- vaig dir rient.

Vaig somriure, mirant el terra i negant amb el cap.

-Si, si, millor sense gaires fulles d'aquestes...-vaig dir, rient, i deixant-me portar.

-Molt bé doncs... jo et faré treure... a la llum les pessigolles. (off:comença a ser ja una mica típic, no? xD).-Va no, aquest cop et deixo escapar... però només si ets bo amb mi, d'acord?-vaig dir, aixecant les celles.

Off: es veritat, les pobres pesigolles ixen per tots llocs xd

ON:

- Aixi que pesigolles?- vaig dir rient.- No deuries de haver dit res sobre el tema.- vaig dir intentant fer-li.- Bé, val per hui les deixarem dormir, però no se me oblidara.

Varem continuar passejant. Havia de traure el tema. Millor ara que tard.

- Maggie, potser tindrem problemes, saps?- vaig dir.- No es que vagi a fer cas a la gent, per que em dona igual el que diguen i pensen. Soc feliç amb tu i res va a canviar, però ja saps, hi ha gent que aquestes coses no les consideren normals- vaig dir.- I els agrada criticar...- em vaig girar cap a ella.- Em promets que diguen el que diguen, no els faras cas?

-Si, millor no despertar-les.-vaig dir, somrient.

-Mmm... ja.. és complicat.-vaig dir, pensant, tot i que ja hi havia passat les meves hores, rumiant-hi i fent-me pel·lícules.-però... aviam, bé està ben vist, no, que algú de 32 anys estigui amb un de 36? I inclús que un de 42 amb un de 50! I si, val, potser encara sóc una nena (vaja, que segur), però penso que fent l'últim curs ja puc saber el que vull. És més, ho ser, i més igual el que diguin els altres. I vinga, va, no et preocupis...
-vaig acostar-mi i li vaig fer un petó. Vaig quedar mirant-lo als ulls, esperant que digués alguna cosa.

La vaig abraçar.

- No et vuic que et tractin malament per això, esta clar? Me ho contaras si algu et diu algo? Et promet que no li fare res.- vaig dir fent un somriure- No em preocupare, sols volia asegurar-me.

Em trobava molt millor.

- I al final com et varen anar les notes?- vaig dir acariciant-li la mà.- Sobretot en aquellla que em vares dir que et costava.en...mm...- vaig dir intentant recordar l'assignatura.- Bé, ara no la recorde.- vaig dir somrient.

-Saps, per tot això que estas dient sembla que ens haguem de portar com 25 anys almenys..-vaig somriure.-Però si et sents incòmode amb això m'ho dius, que tampoc vull que estiguis gaire atabalat amb la gent...

-Bé, bé, les notes em van anar prou bé...-vaig dir, intentant recordar-ho. Un cop arribava l'estiu m'oblidava de tot el que havia passat fins llavors.- I si, eren runes antigues... -vaig dir arrufant el nas.-Però amb una d'esforç vaig aconseguir treure-me-les... tot i que aquest any se'm tornaràn a resistir, però bé, ja només queda aquest any i me les trec de sobre! La vas agafar tu, aquesta assignatura?

- No, tranquil·la, estic bé. Sols volia saber la teua opinió, simplement.- vaig dir somrient. No volia que es preocupara més per el tema- Runes antigues, jo? No, gràcies, massa complicat, massa coses rares i lletres rares.. em vaig decantar més per altres asignatures, Criança i Estudis muggles, una signatura interesant hi ha que dir.- vaig dir somrient.- A part de les altres que ja tenia obligatories clar. Com em volia dedicar al negoci familiar tampoc feia falta que traguera tan bones notes, tenia massa temps lliure.- vaig dir rient.- Ara que pense, tots dos anavem a Gryffindor i no ens hem vist mai.

-Hahaha, si, la veritat és que és això que dius... lletres rares, i coses rares-vaig dir, rient.- Ah, doncs si mai vols aprofundir amb els estudis muggles, aquí davant tens a una persona que hi ha crescut i que hi va a passar els estius-vaig somriure. Suposava que a ell no li feia res que sigués o no d'ascendència màgica...- ...I com que colies treballar al negoci familiar vas passar bastant de tot... és això el que volies dir però que has amagat?-vaig posar-me a riure.

-Doncs si que és.. curiós. Bé, suposo que si que ens deuriem haver vist algun cop, no? Tot i que cap dels dos es devia fixar amb l'altre... Però si, és estrany..

- No es que pasara de tot.- vaig dir rient.- Però simplement que no aspirava a nota. Tots anaven super estresat amb els treballs, jo simplement me ho prenia amb calma. Per a treballar de les bromes tampoc fa falta molt. Volia aprovar i tampoc em feien falta deus- vaig dir somrient.- A més aixi tenia més temps per a muntar merders, segur que d’això si que has escoltat.. els Weasley, entre el meu cosi i jo ompliem Hogwarts de soroll.- vaig dir rient.- Llastima, si te haguera conegut abans, segur que me hauries ajudat amb algún treball. Encara que tampoc era tan difícil. És fácil entendre els muggles.- vaig dir.- L’unic que no entenia dels muggles.. és el telefon, fins que li vaig pillar el truco a com funcionava.- vaig dir rient.- Et dec de pareixer un estupid, però era complicat eh.- vaig dir rient.

-Ostres, si això era sonat! L'estrany és que no em recordi de les vostres cares... però bé! Ara l'hi heu deixat tot el protagonisme, compartit, entre l'Agatha i la Sam... diguem que podrien ser les vostres successores. Tot i que això vostre ja us vé de família, es clar! -vaig somriure.

-No, què va, si és normal... a mi em va costar entendre perquè funcionava la vareta, i perquè les fotografies es movien i tot això. Tot anava en contra del que m'havien ensenyat abans, i clar, si amb un lloc em diuen que és impossible i llavors ho veig, doncs quedes una mica lelo i tal, però ja se m'ha passat tot, tranquil.

- Oh, la Samanta i l'Agatha, si, ja l'armaven quan estava alli- vaig dir recordant- Algun cop per la nit hem coincidit al passadis. Mira que estar despertes a eixes hores...- vaig dir rient.- Lo nostre de familia, clar.. El Fred i el George varen ser els que varen crear BB.- vaig dir.- Aixi que tu vens de familia muggle...al principi quan anaren a ta casa pensaries que tot és una broma d? Un company d'habitació ens va contar que quan anaren a sa casa estigue a punt de cridar a la policia.- vaig dir rient.- Un altre ens va contar que quan arriba a casa i agafa la vareta i casi la crema.

-El Fred i el George...-vaig somriure-a primer curs, abans d'anar a dormir una companya d'habitació ens n'explicava les històries... van ser èpics, de debò.

-Doncs... a casa jo em vaig pensar que era un boig... era la primera vegada que veia a algú vestit a l'estil màgic, i ni jo ni els meus pares ens creiem una paraula del que deia... fins que no va treure la vareta i ens va encendre la llar de foc, va omplir un parell de gots amb aigua, i ens va destruir i arreglar el sofà...-vaig riure només de pensar en aquell moment. -Però llavors va anar parlant i explicant coses que em podien haver passat en moments amb ràbia i això, i vam veure que concordava bastant tot, per tant al final ens el vam creure. Va ser un moment d'aquests que no oblides. Suposo que d'històries d'alumnes amb pares muggles n'hi ha per donar i per vendre, i cap es deu quedar curta...

- Hahaha.- vaig riure.- A mi em ve un tio aixi i el primer que faig es manar-lo a pastar fang. Et va destruir un sofà, ostres, no havia mai sentit això.

Varem arribar a un banc i em vaig sentar.

- Aquest és un dels meus llocs favorits del jardi.- vaig dir.- És veu tot Hogwarts i si et gires pots arribar a veure el llac.

-Doncs no et pensis que no ho van intentar, els meus pares... Però tu, el sofà el va arreglar, i el va deixar com si estigués acabat de comprar.-vaig posar-me a riure al recordar-ho.

Vam arribar al banc i m'hi vaig enfilar de peus, per veure el llac.

-És preciós- vaig dir, mentre m'assentava al seu costat i apoiava el meu cap a la seva espatlla.-El llac, el jardí, tu...

- Impossible, tu ho ets més.- vaig dir donant-li un bes.

Em vaig quedar mirant el paisatge, després vaig girar la vista cap a ella.

- Saps? Aquest lloc a partir d'ara m'agradara molt més, millor sobretot si estas tu en ell.- vaig agafar-li la mà i em vaig posar a acariciar-la- Sincerament, no se per a que mire el paisatge, tinguent a la cosa més preciosa del món al meu costat.- vaig donar-li un petit bes a la mà.- I no et deixare pensar el contrari.

Vaig suspirar. -No ho veus que així em pujarà massa l'autoestima? -vaig dir-li, jugant amb els seus cabells amb la mà que tenia lliure.

Encara tenia la rosa al costat quan arribi a l'habitació he de pensar a posar-la amb aigua.

-Bé, doncs jo et diré perquè mires al paisatge. La raó és que...hmmm... no em pots mirar a mi perquè no estic acostumada a que s'em miri gaire... Però va, t'ho perdono perquè jo no puc deixar de mirar-te a tu.-vaig dir-li, fent-li un petó.

- Doncs que puje- vaig dir.- Això si, te ho he dir jo, si cap altre et diu algo per l’estil, res de res eh ..- vaig dir rient.- Doncs a mi et tindras que acostumar a que et mire, ho pense fer i a més si tu em mires a mi estem en pau.- vaig dir fent-li petites pesigolles a la mà.- Saps que la teua simple presencia, el estar amb tu, em fa l’home més feliç de la terra? Ho dic per a que ho sapigues..- em vaig quedar mirant dalt.- Crec que tindria que construir un pis alla dalt..per a la teua autoestima.- vaig dir rient.