Buscant animalons a la gespa del jardi ^^

Estic al jardi, la Cassie m'ha parlat d'uns animalons molt graciosos anomenats burifeus, que ella tenia un que es deia Xaf, jo tambe vuic una o un, nose quin genere son, bé, jo vuic un.

- Mushu anem a buscar-te un amic, m'ha dit qué es petit, petit i que esta per la gespa.

Em pose de genolls i busque els burifeus, el Mushu bota a la gespa i es camufla, me'l mire.

- hahahahahahahahahahahahahaha, t'has mimetitzat!

Em tombe a la gespa i comence a riure, el Mushu camina i es va camuflant, hahahaha, que guay! Hahahaha, ooh, mira un salta-marti, i va per ahi botant, que flipant!

- Mira Mushu, un salta-martí! Mira, mira com bota! Que guaay!- dic buscant més animalons.- hahaha, que flipaaaaant!

Aleshores ho veig, petit, petit, com em va descriure la Cassie.

- Mushu l'he trobat! Un burifeu! Ahi! Ahi!

Havia passat una setmana sencera practicament a la biblioteca. Cercant informació sobre els homes llop. Informació ben concreta, no em bastava que em parlessin de la poció que fa dòcil al llop, la matallops, ni que em transformés a la lluna plena. Això ja ho sabia. Volia saber què em passaria, tant en forma humana com sent una lloba. Volia saber com funcionaria el meu cervell... i era dificil, trobar això. Pocs homes llops recorden el que fan mentre son llops, i cada home llop sembla ser diferent...

Així que surto per primera vegada des de l'incident del llop. L'aire fresc em revifa una mica, i somric sense poder-ho evitar. M'agrada ser a fora. M'agrada...

Llavors veig el Jack. L'he tingut sense explicar-li res durant tota la setmana, i sé que es preocupa per mi. Bé, de fet, no li he dit res a ningú, i he fet que la Cass no digués res. Jo volia explicar-ho, i jo decidiria com.

Ara era el moment del Jack.

La por de que no volgués estar amb mi era més forta que mai, però decideixo anar-hi igualment. És el Jack, no li puc mentir més...

-Jack...

Aleshores veig arribar la Wengi i me la mire somrient des de la gespa.

- Weeeeengi! Has viiist? He trobat un burifeeu!- l'agafe i aquest bota a la meua ma.- Mira'l és com la Cassie havia dit! M'havia dit que tenia un, tu l'has vist? Mola?

Me la quede mirant, esta com molt blanca, pal.lida...rara, esta rara, la veig rara, no somriu. Em sente a la gespa.

- Que et passa Wengi? Ja fa temps que no et veig, que passa? No pots dir que no, perque estas rara, t'han fet alguna cosa? A per qui he d'anar?- li pregunte.

Burifeus? Me'l miro sense dir res, i llavors es seu a la gespa i em demana que em passa. Agafo aire poc a poc i l'expulso, més lentament encara.

-Aquests dies he estat a la biblioteca.- li dic, i m'assec al seu costat, després de fer una repassada ràpida al coll seu i a els seus canells, per assegurar-me de que no porta el collar de plata del pare o la pulsera d'or que es va comprar a Egipte.- He estat llegint molt llibres.

Me'l miro. Em fa mal, perquè té deu anys, i això és una historia de por...

-No vull que vagis a per ningú, Jack. Això no és cap broma.- li dic, seria.

Em mire la Wengi i deixe de somriure, esta molt seriosa, per tant deu ser serios, , ha passat alguna cosa mala, me la mire preocupat.

- We...Wengi?- Ha dit que ha estat a la biblioteca, ella? Tant de temps alli?- A la biblioteca? Tu? Que passa? Wengi...Per que estas tan seriosa? Estan be els pares? Els ha passat algo?- li pregunte, pot ser...no, no crec...

-Els papas estan bé, no et preocupis per ells...

Faig un intent de somriure. Les coses dolentes si les expliques amb un somriure sempre semblen menys dolentes, i més si són coses que t'han passat a tu.

-El passat diumenge vaig fer una cosa que no havia d'haver fet. Vaig anar al bosc prohibit a la nit, i hi havia lluna plena. Això va ser el primer error. El segon, vaig endinsar-me massa al bosc. I em van atacar... uns homes llop.

Baixo la mirada, em fa por, pensar en ells. Feien molta por, aquells ulls grocs que em volien atacar...

Em quede mirant la Wengi.

- Tu no m'havies dit que no anara mai al bosc de nit?- li pregunte. Ella havia insistit molt en eixe tema: No vages mai al bosc de nit Jackie, és molt perillos, m'ho promets? I ella anava o.o...espera...lluna plena? Homens llop?- Els homens llop existeixen? Et van atacar?! O.O

Em mire la Wengi preocupat, oh, no, els homens llops si t'ataquen, si t'ataquen...si et mosseguen...O.O

- Però....però....- dic mirant-la.- Però...

-Al bosc pots anar sempre que coneguis per on et mous i puguis enfrentar-te a les criatures que hi han. Jo vaig anar-me'n més enlla del que coneixia i mira...

Faig que si amb el cap quan em mira espantat, i deixo anar un sospir.

-Sí. Em van mossegar. Soc... soc una d'ells.

Baixo la meva mirada, esperant, si us plau, que no em deixés de costat. Era el Jack, era el meu germà, no podia deixar-me enrere...

Em mire la Wengi i apropant-me a ella l'abraçe, em dona igual, és la Wengi, ella és la Wengi, l'han mossegat però segueix sent la Wengi.

- Ets la Wengi, i per mi sempre seras la Wengi, jo et veig igual, ets la meua germana.

Era una dona llop O.O, vale, jo no sabia que els homens llops existien, però jo la volia igual, és a dir, feia uns minuts la volia i ara per saber que ho era uns minuts després no anava a voler-la? No, jo la volia igual, era la Wengi, la millor germana que hi ha al món, que l'hagueren mossegat...era una dona llop, però jo la volia igual. Uau O.O

- Jo te vuic igual, que sigues una dona llop no significa res, segueixes molant moltissim.- li dic somrient.

Quan m'abraça no puc evitar possar-me a plorar de nou i l'estrenyo ben fort contra mi. No em fa fora, i aquesta era una de les meves grans pors, que el Jack s'espantés de mi i no volgués parlar mai més amb mi.

-Gràcies Jack... gràcies...

Em llevo les llàgrimes ràpidament i me'l miro, amb un somriure.

-Doncs m'has d'ajudar a escriure la carta als pares, que encara no sé per on començaré...

Veig que somriu i això em fa somriure més encara.

- Doncs pel principi...pregunta'ls com estan. Però creus que és bona idea dir-ho per carta, perquè no els anem a visitar?- li pregunte.- Perquè el correu tarda molt i quan l'envies la mare es capaç de vindre a buscar-te encara que no trobe l'escola.- li dic imaginat-ho.- Ja saps, com aquell cop que es va plantar a l'escola quan ens varem pegar amb aquells tontos, no és igual, però si va anar a l'escola per això....doncs...- em quede mirant la Wengi.- Se que pensaves que et podria deixar de costat, com podies pensar que et deixaria de costat? eh? eh?

-Esque no sé si em veuria amb cor de dir-ho davant seu... ja m'ha costat dirt'ho a tu...

Somric, mirant al Jack, i el torno a abraçar amb força.

-Perquè ara, segons totes les llegendes muggles i màgiques, soc un monstre. No?

Me'l miro, sentint-me molt contenta amb mi mateixa. Per haver-li dit, i per poc a poc anant-ho superant. Ja ho havia llegit un pic. "Life isn't about waiting for the storm to pass. It's about learning to dance in the rain"

-Això sí, Jack.- Li dic, seriosa.- Res d'apropar-se al bosc a la lluna plena, ara que també hi seré jo. I encara que no t'apropis, vull que et possis el collar que et vas comprar a Egipte i la pulsera de plata del papa. D'acord? Per si de cas...

- Pero jo estare amb tu, no et deixare sola, i ja veuras com els pares no s'enfaden amb tu, ni s'apartaran de tu.- li done un cope al muscle quan diu aixo.- No Ets Un Monstre, ni ho penses, vale? Vale. Ets la Wengi.

Agafe el Mushu i el pose davant nostra, s'ha posat a menjar no se que, guay.

- Res d'apropar-se al bosc en lluna plena a no ser que siga una urgencia.- li dic somrient- La polsera que el pare em va dir que era per ocasions especials? Eixa polsera? El collar amb la letra egipcia guay? Eixe collar? Aha, crec que estan al bagul, si, vale, doncs els traure.

-Ahà, els que estan fets d'or i plata. No puc apropar-me a ells, em fan mal.

Em miro els peus uns segons. Espero de veritat poder controlar el llop i no fer mal a ningú... Seria terrible, si no pogués. Però això només ho podria veure d'aqui a unes setmanes, a la pròxima lluna plena.

-Quan tel's possis avisa'm, així aniré amb compte a l'hora d'abraçar-te i així. Però tel's has de possar sí o sí el dia de la lluna plena, d'acord?

- Or i plata, entesos, aleshores aquell llibre de homens llops que el pare em va regalar, aquell que l'autor ea mu...mu...no mag,deia algo vertader, ni or ni plata, ala, pot ser l'escriptor ho era i per aixo ho sabia, ala.

Em mire la Wengi, ala, ala.

- Entesos.- li dic somrient.- Moles igualment, no ho dubtes, ets la germana més guay que existeix.

-Bé, en realitat no es només or i plata. Tampoc poc apropar-me al ruteni, rodi, pal·ladi, platí, iridi i l'osmi. També he cercat objectes que puguin estar fets d'aquests materials que fins fa poc desconeixia totalment.

Somric al Jack, divertida per un moment.

-Encara que un pic al mes tingui un problema... pelut? Molo?

Bé, potser no era del tot dolent ser dona-llop. De moment, ja m'acostumava a sentir més del que havia de sentir, i olorar més del que no olorava abans. De moment, ara, ja m'hi acostumava. Esperava que la transformació en llop no ho espatllés tot.

- Hm...no se que és ni el ruteni, ni el rodi...ni el iridi i l'osmi- li dic rient.- Però ho buscare a un diccionari. I t'ajudare.

Agafe un bri de gespa i se'l tire.

- Hahaahahahahhaha, un problema pelut, hahahahaahhah, per suposaaaaaaaaat, sempre moles, i sempre molaras! Que si! Que moles mooooooooolt! Ets la Wengi, com no vas a molar?!