Lloc per un home-llop al departament

Estava nerviosa. Duia la carta de l'Agatha a les mans, tota rebregada i feta pols, de la de vegades que l'havia llegida. M'havia costat païr-la. Ja feia un parell de mesos que l'havia rebuda, però estava fent coses importants. Ara havia arribat el moment de tornar. Vaig mirar la meva acompanyant.

- Serà millor que esperis aquí. Primer els ho vull explicar tot una mica...

Ella va assentir amb el cap i es va asseure a la sala d'espera. Jo vaig picar a la porta tres cops, i vaig esperar que algú m'obrís.

Em va fer gràcia el rètol del despatx, on hi havia el nom de dues persones a qui recordava molt bé.

-Bé... doncs...- dic, mirant la pissarra.- Llavors el Ventigmila està... llavors està... en... doncs...

Perquè és movia amb tanta rapidesa, i sense cap patró? Només se l'havia vist tres pics. A Kiev, (Kiev! Què coi feia a Kiev?) a Roma (això tenia més sentit... era Italià, no?) i a Paris.

-Estarà per... Europa?

Sento, el soroll de la porta. Miro a la Sam, alçant una cella. Normalment, a aquella hora només hi erem nosaltres. Vaig cap a la porta i obro.

Em quedo uns segons mirant a la noia, alçant una cella, i després somric ampliament.

-Georgia!- L'abraço.- Quant de temps! Què fas per aquí?? Sam, mira qui ha vingut!

- Doncs nose, ja t'ho he dit, deixam marxar a buscar-lo, anar a Paris o la seua antiga escola, o parlar amb els seus pares, vuic fer alguna cosa més que estar-me tot el dia entrenant o mirant papers, deixa'm mourem! No fare res, sols seguir-lo, t'ho promet.- pssh.

La pregunta era, per què no ho feia sense més? Perquè no volia deixar la Lils sola, no haviem tornat a mirar els records, bé, juntes no, jo si, i havia anat apuntant coses, em fiava de la Lils, ella complia les promeses, jo ho intentava, eh, ho intentava. M'acomode amb els peus damunt la taula mentres m'acabe de fer la trena. També pense que deuria la Lils tindre unes vacances amb condicions. Pot ser la puc convencer per anar-nos de vacances juntes a Italia, no estaria malament.
Aleshores toquen a la porta, es pot saber qui serà ara?

- Que?- dic quan la Lils es gira, ha dit Georgia? La Georgia amiga de l'Agatha?

Sense mourem de la cadira gire el cap i la mire.

- Ah...hola Georgia, quant de temps.- dic mentres continue amb la trena.- Pensava que no et tornaria a veure.

Li vaig correpsondre l'abraçaca a la Lily, i vaig saludar la Sam amb el cap i un somriure. No havia tingut tanta amistat amb ella com l'Agatha, que sempre era enmig de tots els merders, però si tot anava com havia pensat (i no tenia motius per pensar que no) a partir d'ara hi passaria molt més temps.

- Sé que he anat desapareixent moltes temporades de tant en tant - vaig dir-. Era per motius de pes. Us fa res que segui? - vaig preguntar, assenyalant una cadira i m'hi vaig dirigir.- He pensat en venir aquí primer a parlar amb vosaltres, perquè sé que a Hogwarts ja no hi ha el Dumbledore i no sé què és de la resta de companys de curs. Almenys vosaltres sortiu de tant en tant al diari i per això he sabut localitzar-vos.

Aleshores em vaig posar sèria.

- En... en realitat us he vingut a parlar de l'Agatha. No sé si en sabeu res. Em va arribar una carta seva fa dos mesos. Crec que serà millor que ho llegiu.

Li vaig donar la carta a la Lily.

Estimada Georgia,

Sé que fa un temps que no ets a Hogwarts. Jo tampoc. No ho podia suportar més. Tenia massa por pels que m'envoltaven. Estava massa implicada amb els nostres enemics; el Fortin per una banda i la Medea per l'altre. Sé que entre tots podran neutralitzar el Fortin, però jo no puc fer res contra ell, només fer nosa.

Així que he decidit encarregar-me jo de la Medea, a ella crec que sí que sóc l'única indicada per vècer-la. Tinc un pla (sempre se m'ha donat bé fer plans), però per desgràcia, de vegades per aniquilar una reina, cal sacrificar un alfil. No tinc una vida feliç, no tinc família, vaig perdre l'única persona que estimava... només em queden els meus amics. I penso fer això per ells.

Quan rebis aquesta carta, jo ja seré morta, però tinc la certesa que m'hauré endut la Medea amb mi. Perdona per no dir-te això a la cara, i disculpa'm amb els altres per no haver-me acomiadat, però no vull que ningú m'aturi, perquè sé que això és l'únic que pot funcionar.

Marxo esperant que el meu sacrifici faci del món un lloc una mica millor.Recorda sempre la meva causa. Recordeu tots la nostra causa.

Vostra per sempre,

Agatha Black

- No he pogut tornar al país fins ara - vaig dir amb un somriure dèbil-. Si no heu tornat a saber de la professora Black, ja sabeu per què és.

-No, és clar que no. Passa...

Em moro de ganes de demanar-li sobre l'Agatha, però em sembla de mala educació tallar-la, i no preocupar-me per ella. La coneixia poc, però haviem estat juntes a l'EM, i això bastava per a tot... i llavors diu el seu nom. Alço una cella. Espera, volia parlar de l'Agatha?

Agafo la carta i l'obro amb delicadesa. A mesura que els meus ulls llegeixen i llegeixen les paraules escrites amb la lletra de l'Agatha, se'm van omplint de llàgrimes. D'impotència, de ràbia, de pena. Perquè era una de les meves millors amigues, perquè pensava que s'havia anat lluny per fugir del mal, per estar a un bon lloc, i s'hi havia ficat de cap, al perill. Encara que, ara que ho pensava, tenia més sentit. L'Agatha havia mort, i l'havia matada la Medea. Quan llegeixo la seva firma, les llàgrimes ja m'estàn caient per les galtes, i el meu cabell ha canviat a ser gris, gris tristessa.

-Sam... l'Agatha...

Però no li puc dir. Li passo la carta i em llevo les llàgrimes de la cara, abans de mirar a la Georgia una altra vegada.

-Ens ho hauries d'haver dit abans... és a dir... Joder...

Joder Agatha... joder...

- Era molt lluny - em vaig disculpar, en veure com de malament s'ho prenia la Lily-. Al Tibet. Aprenent autocontrol, que era el que necessitava per no ser un perill per mi mateixa.

Ho sabien, elles? No ho tenia clar, no recordava a quantsa gent ho havia explicat, perquè la que ho sabia ho mantenia en secret.

- Sabeu que em van mossegar l'any passat, oi? Que sóc... licàntropa... Doncs tot i aquestes pocions que hi ha per fer que l'home llop sigui dòcil... no funciona del tot bé en les noies. Per temes hormonals i això. I he hagut d'aprendre a controlar-me per mi mateixa.

Vaig veure la Lily plorar i li vaig donar un mocador se seda.

- Té. Jo quan ho vaig saber gairebé em moro...

Ens parla de l'Agatha, i la Lils comença a plorar, em pasa la carta, allargue el braç sense alçar-me i em mire la carta, arrugada. L'Agatha, morta...Torne a llegir la carta...vaja...bé, almenys s'ha endut la Medea per davant, però ens podia haver avisat fa temps. Joder, després de tantes cartes enviades sense resposta, després d'haver fet tot el possible per esbrinar algo, ve la Georgia i ens diu que s'ha mort. I no ens diu res abans? No ens mereixiem nosaltres també una carta?
Que ha mort per nosaltres matant la seua mare per davant. Perfecte, eh? Perfecte.
M'alçe i li done la carta a la Georgia.

- Crec que ens ho digueres això de la licantropia, bé, no ho se.

Em torne a sentar en la cadira. I mire de nou els papers. Perfecte, eh, perfecte.

-Licàntropa? No... jo no ho sabia...

Agafo el mocador que em dona i em netejo la cara. Haig de fer un gran esforç per recordar-me que la Sam ja no és la mateixa d'abans, que és més freda. Entenc en part com es sent. No ens va dir res, i hem estat mesos sense saber res d'ella... però és l'Agatha, la nostra Agatha... i és morta, collons.

Em torno a llevar les llàgrimes amb el mocador i li torno.

-Gràcies... és que és dur...

Li faig un gest de que no s'enfadi amb la Sam, i un altre de "Després parlem" El tema de la Sam es suau, i no vull tornar a tenir una bronca amb ella com la que vaig tenir quan va venir borratxa a treballar.

-Gràcies per dur-nos nostícies sobre ella... Però crec que no és l'únic que ens volies dir...

Em llevo una altra llàgrima traïdora que se m'escapa i cau per la meva galta. Maleït sia...

La reacció de la Lily em va semblar normal. La de la Sam em va deixar paralitzada. Però la Lily em va dir que m'ho explicaria més tard. Que freda s'havia tornat, no?

- Suposo que quan va fer els seus plans no devia tenir temps, ni forces, ni ganes, de tornar a escriure el mateix per a cada amic que tenia... tant de bo us l'hagués enviada a vosaltres abans que a mi.

Quan la Lily em va dir que volia alguna cosa més em vaig posar una mica vermella.

- Mmmm... sí. Però abans us volia explicar una cosa que no sabíam sobre l'Agatha... una cosa que no sabia ni ella... és... una mica complicat.

Em vaig aixecar i vaig anar a obrir la porta.

- Artemis, pots entrar.

Em vaig girar cap a les noies.

- No us espanteu, siusplau.

La semblança entre l'Artemis i l'Agatha feia por. Un no s'esperava trobar-se a una Agatha de vint-i-tres anys amb la pell tan blanca, els ulls vermells i... aquells ullals.

- És l'Artemis Black. La germana gran de l'Agatha.

Vaig entrar pausadament a la sala. No m'agradava anar pels llocs de dia, però la Georgia m'havia dit que aquelles noies em podrien donar el permís de residència i el vist-i-plau per treballar a algun lloc. Tot i que dubtava que m'acceptessin a qualsevol banda.

Duia una pamela negra i gran, per tapar-me bé del sol, i una pulsera d'encaix al canell, que indicava que formava part de la lliga de la Cinta Negra.

El despatx no era gaire gran. I hi havia tres cors que bategaven fort. Un especialment, el de la noia que plorava. L'altra noia que no coneixia semblava la mar de tranquil·la. El viatge havia estat llarg, i feia massa estona que no bebia, i els batecs dels tres cors em van fer eriçar els pèls de la nuca i els meu ullals es van allargar.

- Espero no semblar maleducada, però de debò de debò, necessito prendre una tassa de cafè. Se m'han acabat les reserves de matinada en el viatge... I NECESSITO el cafè.

Alço una cella i miro a la Georgia quan diu que ens ha de dir alguna cosa més que no sabiem que no sabiem i que no sabia ni l'Agatha. Quan crida a algú i diu que no ens espantem no puc evitar possar-me una mica tensa i llevar-me com puc les llàgrimes. D'acord, a veure, que...

Em quedo de pedra. És... no, però no... És igual que l'Agatha, igual, més gran... amb els ulls vermells, i uns ullals. Me la vaig quedar mirant, uns segons. Després vaig voler apartar la mirada. No volia semblar maleducada, però és que... uau, mai havia vist un vampir, i trobar-se amb una Agatha vampir, era molt estrany.

-Has dit... "Germana gran de l'Agatha"?

L'Artemis, l'Agatha dos, parla. Sembla agobiada. Alço una cella, i veig la cinta negra. Ah, no beu sang.

-Cafè...? -Dic, una mica en shock encara. Em desperto de seguida i vaig a la cafetera i en posso un. De seguida es fa i li porto a l'Artemis.- Té... no és un gran cafè, però bé... no en tenim més...

Miro a la Georgia.

-Com...?

Em quede mirant la nova, vaja, es clavada a l'Agatha, aixi que tenia una germana major? I damunt que és vampir? Perfecte. Però duu la Cinta Negra, això ho vaig llegir en un llibre, són aquells que no veuen sang humana.

- Doncs encantada Artemis, jo soc la Samanta Williams.- li dic.- I ella és la Lily Bell.

I torne amb els papers. Si vol alguna cosa que ho diga. Perquè pel que veig la Georgia i l'Artemis ens volen demanar alguna cosa. Agafe el meu capuccino, està algo gelat, bé, però està bo, i li done un glop.

Agafo la tassa de cafè amb ànsia i me la bec de cop, sense "respirar". No que ho necessiti, és clar, però una té costums difícils de treure's del damunt.

De cop l'ambient es va relazar i em vaig asseure amb elegància innata (cosa de vampirs) a la cadira.

- Uf, si es descuida no ho expliqueu, ehhhh?

Van posar cara de pal.

- Perdó. Broma de mal gust.

De cop i volta agafo molt interès en una cantonada de la sala, esperant que la Georgia les distregui.

El cafè la canvia. La tranquil·litza de cop. Me la quedo mirant uns segons, encara sorpresa per l'entrada triunfal. Alço una cella en sentir-la i faig un petit somriure. Bé, sembla graciosa.

-És idèntica.- dic.- Dius que l'Agatha tampoc sabia que tenia una germana gran? Com... com s'explica, això?

Baixo la mirada.

-Perdoneu, és a dir, estic... son moltes notícies de cop...

Faig un sospir i una mala mirada a l'Artemis, pel comentari. Vaig decidir explicar la història jo, perquè a ella no se sentia gaire còmoda entre desconeguts.

- L'Artemis era... com l'Agatha. Massa bona per viure en un ambient tan viciat com la casa dels Black, i a Gryffindor. La Medea també la volia veure morta. Quan va veure com era, va decidir tornar-se a quedar embarassada per criar el nadó com tocava i tenir un hereu digne. Però va sortir l'Agatha, així que se li'n va anar el pla en orris... - aquí vaig somriure-. L'Artemis, però, mai no va arribar a conèixer l'Agatha de debò, perquè quan va marxar de casa, que tenia 14 anys, l'Agatha en tenia només dos.

>> El Dumbledore la va ajudar amb la fugida, perquè la Medea no la pogués seguir. La van fer passar per morta, es va canviar el nom i ell li va aconseguir una beca per acabar els estudis a Durmstrang. Vivia allà fent de professora, fins que la van mossegar fa set anys i va decidir anar al Tibet... com jo, vaja, els mags d'allà tenen uns programes d'autocontrol i serenitat que m'en faig creus. L'Artemis no ha begut absolutament mai sang... humana. Em va explicar que al principi, abans d'anar al Tibet va passar unes setmanes alimentant-se de sang d'animals, però això es tot. La vaig conèixer allà al Tibet, i feia set anys que no es movia d'aquelles muntanyes perquè... no li agraden massa els canvis. Però... no sabia res de l'Agatha. Quan vaig rebre la carta vam decidir tornar totes dues.

Vaig esperar a veure si deien alguna cosa. La lily semblava garrativada, i la Sam passava meravellosament de tot. Ja m'hagués pogut llançar per la finestra que li hagués estat igual.

- Oh, no et penses, no ens hagueres arribat a mossegar.- li dic. Haguera acabat a terra inconscient abans.

Vaja, aixi que un altre Black redimit? Doncs no ens hauria vingut malament abans, però bé, dona igual, estava al Tibet, pareix que tot els que volen buscar autocontrol van alli, conec a certes persones que no els vindria malament.
I va anar a Durmstrang, i fou mosegada fa uns set anys, bé, si. Que havia estat amagada durant molt de temps fugint de la seua mare.
Done un altre glop al capuccino, argh, gelat, l'apunte amb la vareta i el calente, molt millor.

- Vos podeu sentar.- dic senyalant el sofà.- No fa falta que estigueu de peu.

Mí-te-la, tu, que confiada semblava. Que no les hagués arribat a mossegar, diu.

- No - vaig dir-li jo-. Però m'hagués parat jo mateixa, no vostè. Tranquil·la, senyoreta... Williams - vaig dir mirant el nom que hi havia a l'escriptori-. Mai no se m'acaba la paciència. Ni tan sols amb els qui s'ho busquen.

Aquí vaig fer un gran somriure, sabent que se'm marcaven molt els ullals. Almenys havia estat amable, així que em vaig asseure amb elegància al sofà.

- Jo no sabia que l'Agatha tingués problemes - vaig exlicar a l'altra noia, que semblava molt més agradable-. Mai no em vaig plantejar que una altra filla que pogués tenir la Medea amb el seu marit pogués ser com jo... és a dir, tant el meu pare com la meva mare eren uns imbècils. Jo no hi era per influenciar de cap manera l'Agatha. Em sorprèn que s'assemblés a mi. Jo gairebé diria que la Medea provocava que tothom se li revel·lés. Mala pècora... Em sento tan culpable per l'Agatha... jo l'hagués pogut ajudar.

-Sam.- dic, com a advertència. No li dic que sigui simpàtica, ni que es comporti d'una altra manera. Només que aguanti alguns comentaris com aquell, que sobrava.

M'escolto la historia que m'explica la Georgia, mentre miro de reüll a l'Artemis. Em sembla tot tan... tan... surrealista. És a dir, en uns minuts m'acaben de dir que l'Agatha i la Medea eren mortes, però que hi havia una germana gran, vampiresa, de la qual no en sabiem res. Ni nosaltres, ni l'Agatha. Uau.

Escolto el que em diu l'Artemis i faig que no amb el cap.

-No ho podies saber. No ha estat culpa teva. No ha estat culpa de cap de nosaltres... ella ho ha volgut així...

Li dono la mà. Bé, és germana de l'Agatha, i no és com la Medea.

-Encantada de coneixer-te, doncs, Artemis.- Li faig un somriure sincer.- He vist que ets de la Lliga. Sempre he tingut un respecte per els vampirs de la lliga.

Em miro ara a la Georgia i em duc les mans als malucs.

-I bé, senyoretes... podem fer alguna cosa per vosaltres?

La Sam em mataria, per oferir tanta ajuda. Bha, que s'acostumés. Jo respectava que ella fos ara borde, ella que respectés que jo no havia canviat.

- Eh... sí. - vaig respondre amb una mueca-. Pel que fa a l'Àrtemis molaria que li poguessiu arreglar una mica paperassa perquè consta com a morta des de fa més de deu anys i... bé ara està tècnicament morta però segueix tenint algunes necessitats vitals i... jo no sé com funciona, si se li ha de fer... -se'm va escapar el riure-, certificat de defució i ressurrecció o no ho sé... Se li haurien d'arreglar els papers per poder demanar feina. Jo li he recomanat que provi a Hogwarts, ja que té experiència com a professora, però necessita tenir-ho tot en regla.

Em vaig asseure bé al sofà.

- I... pel que fa a mi... diguem que em vull prendre seriosament les seves últimes paraules de recordar la seva causa. Que jo recordi, la seva causa només era fer-la pagar als malparits i volia ser auror per això. Era una bona causa. Jo, en canvi... mai no vaig saber què volia fer amb la meva vida una vegada fora de Hogwarts, per això crec que si l'Agatha no pot aconseguir el seu somni de ser auror, ho vull fer jo per ella. Us interessaria tenir un home llop treballant al departament?

Vaig fer aparèixer el meu currículum amb un cop de vareta.

- Com veureu, el meu currículum és brillant, modèstia a part. Sé que s'han de passar per unes probes complicades, però sé que ho puc aconseguir, especialment les probes físiques, ja que ara tinc... eh... certs avantatges. També crec que us podria ser molt útil a l'hora de rastrejar sospitosos. I, com suposo que sabeu, sóc molt treballadora i responsable.

M'estava venent prou bé? Sabia que allò de ser dona llop era un gran hàndikap però... a elles no els importaria, no? Era molt el que podia aportar... Em vaig mirar la Sam, nerviosa, ja que no semblava tenir gaires ganes d'ajudar-nos.

Espera, espera, volia ser auror? O.O En serio? Però si la Georgia tirava més per algo de medicina, amb les seues cures...Oh, no, no, per què auror? Ja em veia el que passaria, oh i tant que si, amb la Lils puc fer més la meua però si tinc la Georgia aci...volia dir que he de confiar amb ella? Doncs no pense fer-ho, no se res d'ella des de fa temps qui em diu que és de fiar? Ningú, si la Lils pensava confiar en tot el món, molt bé, però jo no, la gent sempre t'apunyala per l'esquena. Hauria de ser més...responsable? Aniria a parlar amb el conseller quan fera el que vuic? No tenia pinta de ser d'eixes, tot i que bé, qui ho sap, no l'ha conec. No, no m'agradava la idea de tindre-la aci, val, erem pocs aurors joves, sols la Lils i jo, la major part eren ja prou majors, però tot i aixi....No, no confiaria amb ella.
Que te un curriculum brillant diu.

- Hauries de parlar abans amb el conseller.- li dic somrient, va, no sones tant borde.- Però no crec que a la Lils li importe tindre algú que l'ajude.- he dit que no sonares borde.

Em gire mirant la Black.

- A Hogwarts fan falta places, he sentit dir que a Encanteris, Herbologia, Astronomia, Futurologia...el director Bohr no crec que pose cap pega, estan falts de professorat.- m'alçe i vaig cap a una estanteria.- Et puc fer jo si vols els papers per tornar-te a la vida. Tan sols necesite que...-trec una fulla de la carpeta.- Ompligues aquest formulari, no t'ho prengues com a mal, però la Conselleria vol tindre vigilats els Vampirs, i demés per si de cas.- està parlant l'animagica il·legal, tu calla.

Agafo el paper que m'allarga la srta Williams i li dono un cop d'ull.

- No si no m'ho prenc pas malament... amb tu - aclareixo.

Així que tenir els Vampirs controlats? Ah, molt maco. Colla de racistes! Ha! ja veurem què hi posarà en aquest coi de formulari. Vaig llegint les preguntes i les respostes que hi posava en veu alta:



Nom: A. L. A. M. E. R. D. A. Black

Edat: No puc contestar aquesta pregunta perquè hi ha massa variables.

Sexe: Dos cops al dia.

Nacionalitat: Apàtrida.

És vostè mag?: Al W.O.W sóc guerrera.

Pren sang?: Només la dels funcionaris que preparen formularis.

Quant temps fa que va ser convertit?: No puc contestar a aquesta pregunta perquè va en contra dels meus principis religiosos.

On viu?: Entre Vés A la Merda i Que Et Donguin Pel Cul, 1r 1a.



- Tingui - li dic a la Williams, allagant-li el paper-. Sóc una persona, no una bèstia de camp. No sóc més perillosa del que pot ser qualsevol altre mag i no penso consentir aquest tracte. Sé que això no té res a veure amb vostè, sinó amb les lleis de la Conselleria, així que, pel que fa a mi, els pot entregar aquest paper. I si no em volen arreglar els papers i pretenen engarjolar-me, se les hauran de veure amb mi.

Alço una cella quan la Sam li dona un paper a l'Artemis. Uau, està controlant-se. L'Artemis agafa el paper. Jo, mentre ella l'omple, em miro la Georgia.

-Potser et saltes la prova, i tot.- li dic.- És a dir, currículum brillant, habilitats afegides... - Baixo una mica més el volum- I no et preocupis per la Sam. Només... li has de donar temps. Després t'explico millor...

Sento, de cop, les paraules de l'Artemis a la meva esquena. Després, el riure explosiu de la Sam. Em sorpren, em sorpren molt, perquè feia molt de temps que la Sam no reia d'aquesta manera. I m'enorgulleix tant que no puc evitar fer un somriure, encara que no sé de que riu. Vaig cap a elles i li agafo el paper. El llegeixo, i deixo anar un riure. És ben bé que és la germana de l'Agatha, sí.

-T'he...- vale, respira fondo, t'has d'intentar possar una mica seria, respira...- Estic completament d'acord amb tu, Artemis. Per mi no faria falta, que ho fassis, però son les normes del conseller. Si vols, després podem anar a deixar una denúncia, explicant això mateix que has dit. Ay, quin riure... Em sap greu, de veritat, però son les normes...

Em sorprèn gratament sentir riure la Williams.

- Miiiiiira, si té sentit de l'humor! - dic amb un somriure-. Ja em caus millor. Algú altre hagués dit que no tenies sang a les venes. Jo sóc totalment conscient que sí que en tens. If you know what I mean - dic posant cara de trapella-. Ehem. Broma.

Després em firo cap a la Lily.

- Ja m'ho imagino, no us culpo pas. Igualment tu dóna-li això. Potser té sentit de l'humor. I si no, que vingui a buscar-me.

- Artemis! - exclamo fent un sospir cansat-. Em vas dir que no posaries traves i que em faries cas... U.U No pots deixar-ho passar? No ens ho pots posar fàcil?

"No, no pot, és com l'Agatha."

Em preocupava una mica més que la Sam no em volgués a l'equip. No ho semblava. Pel que recordava d'ella, era de les que es prenia les normes d'una forma bastant laxa. I a mi no em coneixia gaire, segur que em recordava per ser la Monitora Serta. Perfecta que sempre segueix les normes.

- Sam... no sé exactament per què no refies de mi però... per si et fa patir... recorda que era de l'EM i que era la millor amiga de l'Agatha. Sé encobrir la gent i guardar secrets. I se'm dóna bé guarir ferides sense fer preguntes. Ja sé que per a tu no sóc com la Lily però... sempre hem estat al mateix bàndol.

Em vaig aclarir el coll.

- I... ehem... és possible que me n'hagis d'encobrir aguna tu també quan estigui en els "meus dies", així que no estic en posició de ser una espieta per a ningú.

Em mire la Black, Agatha, totalment, no he pogut evitar riure, per què? Perquè m'ha fet gracia, i pareix que la Lils li agradat veure'm riure, pot ser perquè no em veu riure des de fa temps, ella pot ser no, amb la Cass si, ella sempre aconsegueix fer-me riure.
I la Georgia em diu que confie amb ella...di que si.

- No et preocupis Black, fare que al conseller li arribe el teu formulari, no et preocupes.- li dic tornant-li el somriure.- Buscare més tard el teu expedient, deu estar al soterrani.

El somriure desapareix de la meua cara quan em gire cap a la Georgia.

- Mira, no ets tu, simplement no confie amb la gent, no et preocupes, no és algo personal.- li dic.

Em gire de nou i continue amb el mapa, apuntant les ultimes dades del Ventigmila mentres em vec el capuccino.