Ostres, si hem arribat al bon lloc... [Bruno]

Vaig travessar els passadissos, sense deixar anar en Bruno, i amb un somriure als llavis. Vaig arribar a l'escala rara, i vaig començar a pujar. En arribar a dalt, vaig girar-me rient cap al Bruno i vaig dir:

- Creu-me no m'esperava poder-te portar fins aquí... Imaginava que acabariem a la mussolerissa.

Vaig estirar-lo fins a la finestra, i, somrient, vaig dir:

- Quines vistes, eh?

Vaig seguir tractant de memoritzar el camí el lloc cap on anava la Bianca. Mirava de vegades la seva mà, agafant el meu braç, i no podia acabar de creure que hagués aconseguit allò.

Vaig somriure quan em va parlar, i després vaig seguir-la quan em va apropar a la finestra. Vaig estar uns segons mirant-la, i després, quan va parlar, vaig mirar per la finestra. Em va impresionar molt, ja que no m'esperava unes vistes tan fantàstiques.

-Uo.- vaig dir, abans de tornar-la a mirar.- Impresionant.

- El què és impressionant? - vaig dir, en broma -. Que m'hagi sabut orientar per aquest lloc enorme? O et referies a les vistes?

Vaig mossegar-me la llengua, juganera.

- Val, ara seriosament. No saps l'alegria que m'has donat venint aquí. Et trobava molt a faltar, la veritat. A tu i a la teva guitarra.

Vaig passar-li els braços pel voltant del coll i el vaig abraçar amb força.

- Gràcies per ser aquí amb mi. Va ser molt dur haver de marxar d'Itàlia, deixant-vos a tu i a la Diana enrere.

-Les dues coses, per suposat.- vaig riure.

Vaig escoltar-la i vaig somriure. Jo l'havia trobat a faltar moltíssim més, estava seguríssim. Em va tornar a abraçar i la vaig abraçar molt fort jo també, content de haver aconseguit un altre vegada el meu objectiu. Tornava a estar amb la Bianca, i això per a mi ja era tot el que necessitava. Vaig estar uns segons sense dir res, gaudint d'aquella abraçada i finalment vaig dir:

-Per mi també va ser molt dur veure com te n'anaves, Bianca.

Vaig riure, i sense deixar d'abraçar-lo vaig notar com aquelles paraules se'm clavaven ben endins. "Per mi també va ser molt dur veure com te n'anaves, Bianca"
Vaig sospirar, i vaig dir:

- Ho suposo. Però és el que havia de fer, oi? Vull dir... Tu vas veure aquell missatge, Bruno! M'amenaçaven de mort!

Vaig enterrar el cap contra el seu pit, i vaig dir:

- Prefereixo lluny de casa i tranquil·la que a casa amb por i recluïda...

Vaig alçar una mà i vaig pasar-la pels seus cabells. Jo també vaig sospirar, recordant aquels missatges.

-Tranquil·la, ho recordo. Ho recordo massa bé. Entenc per que et vas anar...- Encara que em vas fer molt de mal Vaig pensar, sense poder-ho evitar. Vaig seguir abraçant-la amb un braç i pentinant-la amb l'altra mà.- No et preocupis...

- Sí, sé que ho entens, però em sap greu igualment...

Vaig sospirar, notant-me tranquil·litzada per la seva mà, que m'anava acaronant els cabells. I no vaig voler-me moure, perquè havia trobat tant a faltar el seu tacte, la seva olor, la seva veu, que mil anys se m'haguessin fet curts.

- Gràcies per haver vingut. Et necessitava amb mi, més que mai.

Vaig estar una estona més acariciant-li els cabells. M'agradava molt l'olor dels seus cabells. Sempre m'havia agradat. Somreia, mirant-la, maravillat. La seva veu, parlant, tot. Tota ella, l'havia trobada moltíssim a faltar.

-Estic aqui, Bianca, i hi estaré sempre que vulguis, ho hauries de saber.

Vaig abraçar-la ben fort.

-Sempre.

Val, algú m'explicava per què m'agradava tant sentir-me presonera dels seus braços un altre cop?

- Gràcies, Bruno, moltes gràcies.

Vaig separar-me una miqueta d'ell, i envoltant-li el coll amb el meu braç, vaig fer que em seguís fins a la finestra. Allà vaig fer un salt, i m'hi vaig asseure, de cara a ell.

- Molen les vistes, eh?

Vaig seguir-la quan em va portar allà, al costat de la finestra.

"Les vistes? Quines vistes"

Vaig haver de tancar els ulls un parell de pics abans de respondre. "Les vistes del paisatge, Bruno, paisatge..."

-Impresionants. Ja ho he dit abans.

Com que notava que seguia somrient com un imbécil, vaig cambiar el rostre i vaig mirar el paisatge un altre cop.

Vaig notar-lo raro, però vaig intentar no preocupar-me. Vaig quedar-me mirant les muntanyes, en silenci. Quan vaig mirar-lo a ell el vaig trobar amb la vista clavada en mi. Vaig deixar anar una rialleta, i vaig preguntat:

- Et passa alguna cosa Bruno? Estàs estrany...

Val, ho havia hagut de dir. Perfecte. Olé tu, Bi...

-Estrany? Jo? No, perquè?

Hosti Bruno...

Vaig endur una mà al clatell, mig somrient.

-Potser és el canvi horari...- vaig deixar anar, mirant els seus ulls.

- Canvi horari?

Vaig riure per sota el nas, divertida. Vaig inclinar el cap cap a la dreta, mirant-me'l, i vaig deixar anar, amb un somriure torçat i bastant burleta:

- Està bé, quan vulguis dir-me el que et passa avisa'm.

Vaig substituïr la burla del me somriure per sinceritat i vaig agafar-li la mà:

- Has tingut algun problema a Itàlia?

Vaig acariciar-li el palmell de la mà amb el meu pulgar, somrient.

-No et preocupis no ha passat res. Estic bé. Itàlia estava igual que quan vas marxar.

Vaig abraçar-la un altre cop.

-No et preocupis, tot va bé.

"Bé es poc"

Vaig tornar-li l'abraçada, somrient.

- Si tu ho dius...

"Si tu ho dius m'ho hauré de creure, Bruno... Encara que em doni la impressió de que no m'ho estàs dient tot..."

Vaig separar-me d'ell, i vaig dir:

- Val, doncs ja no preguntaré més. Canviant de tema. Com està la Diana?

La Diana Guidobono era la meva millor amiga, i amb en Bruno també es portava molt bé. Em va sentar fatal deixar-la a Itàlia...

-La Diana?- vaig somriure.- Com sempre, crec que havia ocmençat a sortir amb un noi, però ara no recordo el seu nom... Et troba molt a faltar. Li hauries de escriure més sovint.

Vaig somriure, recordant a la Diana, a la Bianca i a mi, de petits, jugant.

-Pot ser ve també. T'imagines? l'Scuola da Vinci invadint Hogwarts.- vaig riure.

Vaig riure.

- Tremoleu, Hogwarts! L'encant italià ve a conquerir l'escola!

Vaig somriure per allò de la Diana i el noi. De sobte, vaig obrir molt els ulls, i vaig exclamar, gairebé en un crit, emocionada:

- Espera! No serà el Dante, aquest noi?

Vaig agafar-li el braç al Bruno:

- Per favor, digue'm que és el Dante! Fa segles que volia que acabéssin junts, ells dos! Oh, mare meva, digues que és ell!

-El Dante? Si... Sí! Es deia així!

Vaig somriure.

-Així que creus quee feia segles que havien d'acabar així? Jo no el coneixia molt no m'esperava res.

- Jo sí que m'ho esperava! I ho desitjava, de fet!

Vaig posar-me a riure.

- En Dante i jo érem amics, i jo estic segura que a la puta aquella, l'Aurora, li agradava en Dante. Ja saps que l'Aurora mai m'ha caigut bé, i des de que va intentar robar-me el lloc de solista a la coral li vaig declarar la guerra... Doncs el cas és que a ella li agradava el Dante, i jo vaig començar a notar com a la Diana també li feia gràcia. Així que vaig deicidir començar a apropar-los. Es van fer molt amics, al final. Ostres, què bé, en Dante i la Diana!

Vaig mossegar-me la llengua, somrient emocionada i contentíssima.

Vaig riure.

-Tu i els teus estranys embruixos per putejar a qui no et cau bé.- Vaig riure un altre cop.- Vaig agafar-li de les mans, encara amb un somriure als llavis.- Se la veia molt contenta, a la Diana. L'Aurora... sí, es comportava d'una manera bastant borde.

Vaig mirar-la i li vaig dedicar un somriure.

-Saps que mai t'hauria pogut treure el lloc de solista a la coral, Bi. Cantes massa bé per competir amb ella.

- Eh, eh! Jo no putejo. Em prenc la moral per la meva pròpia mà quan fa falta, només això - vaig dir, amb to de broma i amb un somriure que mostrava picardia.

Vaig apretar les seves mans, somrient-li, quan em va dir allò de que l'Aurora mai m'hauria pogut guanyar.

- Tu i els teus estranys embruixos per pujar els ànims fins i tot als més deprimits... - vaig tornar-li.

Vaig possar-li un ble de cabells darrere l'orella.

-Embruixos, els teus, Bianca.

Vaig baixar la mirada una mica.

-Escolta, Bianca, jo potser hauria d'enviar una carta a casa dient que he arribat i així...

Vaig somriure-li.

- Oh, sí, fes tranquil... - vaig dir, deixant-li anar les mans i tirant-me els cabells endarrera.

Vaig baixar de l'àmpit de la finestra amb un saltet, i vaig agafar-li el braç.

- Per enviar cartes has d'anar a la mussolerissa. Si no portes el Ceres, allà en pots agafar un de l'escola, que estan lliures a tothom. Et deixaria la Venus, però vull escriure a la Diana ja! Vull que m'ho expliqui absolutament tot.

-No fa falta, ja aniré a cercar el Ceres. Com el meu mussol, cap.- vaig somriure. Vaig fer una ganyota.- Tinc el ceres a la meva sala comuna. Crec, només crec, que no pots saber on es ni la seva contrasenya, princesa.... així que me'n vaig i ja l'intentaré trobar jo sol, eh?

Vaig acaronar-li la cara, quasi sense adonar-me'n. Després vaig somriure i vaig anar-me'n cap a la porta.

-Ens veurem, no? Es a dir... no vull que això ens separi molt, no?- vaig mirar la meva corbata i vaig assenyalar el verd.

- Per què ens hauria de separar? Vull dir... Si algú et diu res sobre això de la mala relació estandard entre Gryffindors i Slytherins, sempre podem dir que som nous i que això no va amb nosaltres!

Vaig acostar-me a ell, disposada a anar-me'n cap a la meva sala comuna en acabar la trobada.

- Jo, personalment, no penso deixar que ens separin uns colors quan no ens ha separat mai res a la vida.