Retrobament després de totes les putades/injustícies

A vegades un desitja poder viure la seva vida, sense que la gent li vagi recordant què ha de fer o què ha de deixar de fer. Sí, estava més sol que mai, però perquè jo també m'ho havia buscat.

Però el que si sabia era que necessitava roba nova. Portava tot l'estiu acabant d'esquinçar el que tenia, i ara ja veia que necessitava alguna cosa nova. Qualsevol cosa.

Vaig entrar a la primera botiga que vaig trobar. 'Hi ha roba per nois? Sí. Doncs ja està.' Es podria dir que aquelles 'vacances' de quinze dies m'havien cambiat, m'havien fet tornar més ermità. Bé, allò i el gran cabró.

Vaig anar cap a les primeres prestatgeries amb pantalons llargs i vaig agafar-ne alguns, no gaires, i vaig encaminar-me cap a l'emprovador.

M'avorria a casa, i hui no treballava, i com que no tenia res més que fer, vaig anar a Londres a veure alguna cosa de roba, pt ser algun vestit, algunes sabatilles...vaig entrar en la primera tenda que vaig veure i trobí una samarreta que em va encantar, la vaig provar, em quedava be, no era cara, me la quedaria. Quant eixia pero dels provadors, vaig trobar-me a algu entrant, algu a qui no imaginaria vore ahi, que feia temps que buscava pero no sabia res, la samarreta va caure a terra, me'l vaig quedar mirant, tenia una ferida baix l'ull i l'altre ull morat, no vaig ajupirme per agafar-la, per por de que si apartava la mirada despareixeria d'un moment a un altre, per por a tornar a pedre'l. No el veia des de...des d'abans d'aixo, si, des d'aquell dia que anarem a passejar als jardins. Vaig continuar mirant-lo, temerosa de que m'haguera tornat boja i fos una simple alucinacio, pero pareixa real, era tan real.

- Th...Pointy?- pregunte dubtosa.

A algú l'hi havien caigut les peces de roba a terra, i vaig mirar-lo. No, no podia ser.

-Ss...Sam?- vaig dir. M'havia quedat parat, no sabia com reaccionar. M'havia queat paral.litzat. - Sammie!

Vaig anar cap a ella, corrent, deixant la roba pel camí, al terra segurament. No era momemt per parar atenció a petiteses com aquella.

Vaig anar per abraçar-la, desitgant que no se m'esfumés entre els braços, com passava als meus somnis. Vaig abraçar-la, sense deixar-la anar, mês descansat al veure que no desapareixía, que no se m'eacolava d'entre els dits.

-Em sap greu, em sap molt greu no haver-te pogut venir a visitar quan et vas despertar... Molt... T'he trobat tant a faltar... - No la deixava anar, era com si se'm pogués escapar un altre cop.

Si, si que era ell, si ho era, no era una alucinació. Era ell de veritat, el vaig abraçar amb força, per por que marxara de repent, per por a que desapareguera. Recolçi el cap en el seu pit, era real, era real, estava amb mi, estava aci, l’havia trobat. Era real.

- No, no tranquil….jo et vaig enviar una carta….pensava que no l’hauries rebut, t’he buscat….però no passa res...ara estas aci, jo…jo també te trobat molt a faltar. – li dic somrient.- T’estime, t’estime moltissim.- l’abraçe amb força, encara per por a que marxarà d’un moment a un altre. Aleshores veig que la ferida de l’ull és recent que deu haver sigut feta fa poc, passe els meus dits per damunt d’ella.- Que….que….que t’ha passat? A l’ull…- pregunte preocupada.

Vaig tancar els ulls amb força, com si així haguessin de desaparèixer les marques. Però si calgués, ho tornaria a repetir tot.

-Jo.. uhm... què tinc a l'ull? -vaig dir somrient per treure-hi importància. No volia que es preocupés per res, però ho havia de saber... I millor que sigués per mi. -Una carta? No... no he rebut res... pot ser que trigui uns dies. Es que diguem que he passat dues setmanes fora de casa.

-Vols anar a fer un vol, o a seure, i t'ho explico tranquil·lament? No crec que el lloc ideal sigui aquí al mig dels emprovadors.- vaig agafar-li la mà.- Per cert, m'agrada la samarreta.-vaig dir collint-li de terra. -T'estimo, molt. -vaig xiuxiuejar-li al fer-li un petó al front. No volia separar-me'n pas, d'ella.

Agafe la samarreta i la duc a caixa i pague, tot això sense deixar de mirar-lo, por de que marxe? Por de que siga un somni, no, no és un somni.

- Pot ser…no passa res, no hi posava res important.- dic llevant-li importancia. Ara ja, donava igual.- A mi m’agradaven els teus pantalons.- dic rient.- Encara estas a temps de tornar enrere.

Vaig caminant al seu costat, més pendent d’ell que no pas del carrer on estic ni la gent del costat, sols tinc ulls per ell, tindre’l de nou al meu costat, després de tant de temps.

- Fora de casa?- pregunte.- Ha passat alguna cosa o estaves de vacances? Sense ganes de tornar a classe pel que veig, que jo no estiga aquest any no vol dir que es vagen a posar amb tu, els vaig advertir que no ho feren tu.- li dic rient. Me’l quede mirant i el bese.- Hmm…ho he tirat de menys.- li dic somrient.

-Sí? De debò?- li demano estrenyent-li la mà, per sentir-la. M'agradaria haver vist la carta, saber què hi posava. Bé, aviam si arribava algun dia. -Els pantalons? Puc tornar qualsevol altre dia. Prefereixo no deixar escapar cap moment que pugui passar amb tu.

Es veia diferent, amb seqüeles d'haver passat tant de temps malament, però tot i així la trobava més preciosa que mai. La més preciosa del món.

-Pots estar tranquila, sabent qui ets tu, ningú gosa tocar-me! -vaig dir rient.

Vaig ajupir els genolls una mica per quedar a la seva açada i mirar-la als ulls.- Creu-te que jo ho he trobat a faltar bastant més que tu..! -vaig dir, tornant-li. -Ops, malament anem. Crec que m'he tornat a enganxar a les drogues!-vaig dir abans de fregar-li els llavis.

- Sí, es podria dir així... diguem que els policies muggles em tenen fitxat. I.. que m'han tingut tancat aquestes dues setmanes. Però eh, no presumeixis ara de nòvio, eh! -vaig dir per treure importància a l'assumpte.

- Això espere, els fare alguna cosa si s’atreveixen.

Em torna a fer això, sap que em quede amb ganes de més quan ho fa, i ell ho sap, em pose de puntetes per tornar-li, però li faig el mateix sense donar-se’l del tot.

- Drogues? No t’han dit els teus pares que són dolentes, no deuries d’enganxar-te, deuries de deixar-les, no son bones per tu.- li dic rient.-Que has crescut? –li pregunte.- Et veig més alt, abans arribava sense haver de posar-me de puntetes i mira’m ara, d’aci poc em veig transportant una escala.

Aleshores em diu allò, aixi tan tranquil, que l’ha fixat la policia, a ell...ell...em quede parada, ell continua caminant i quan veu que ja no estic agafada de la seua mà es gira.

- Com que els policies muggles et tenen fixat? Dos setmanes? Que....Pointy?- me’l mire preocupada, que ha passat? Val, no estava de vacances, ha passat alguna cosa i les ferides de la cara...I jo sense saber-ho...-Que...

-Però...- dic fregant-li un altre cop els llavis, somrient.- N'hi ha que no ho són de dolentes. Que... que et fan sentir bé i sense efectes secundaris. Bé, però que pot ser que et facin créixer uns quants centímetres... -vaig riure al veure com havia sonat. -Escala, vols dir que cal? Sempre puc fer això...-vaig agafar-la per la cintura, fent que s'agafes a la meva amb les cames.-Veus? Més pràctic que carretejar quatre fustes!

Hi havia un banc a l'altre costat del carrer, i li vaig portar.

-Aviam... Eh, no et preocupis, de debò, estic bé, no ha passat res. -no m'agradava veure la cara de preocupació. - Quan... quan estaves a l'hospital -no m'agradava dir en coma... sonava massa malament, em portava mals records- vaig anar a un bar i... va passar un noi pel carrer, que era clavat a aquell malparit... només el vaig veure d'esquena, però es que ho vaig veure tan clar... li volia fer mal, volia fer-li pagar tot el que t'havia fet a tu. No podia deixar que marxés tan tranquil. Però va resultar que no ho era... -no havia pogut aixecar els ulls de terra.

No me'n penedia, ho hagués tornat a fer, a repetir-ho. Però havia hagut de ser en Kurt, havia hagut d'haver apallissat al culpable de tot plegat.

- Si, pot ser és millor aixi que carregar una escala.- li dic.- Per mi és molt més comode.

Em sente al seu costat al banc, escoltant el que diu. Li va pegar a un, perquè era clavat al Johnson, que havia anat a un bar...l'havia vist i... i l'havien acabant tancant al a pressó. Veig que continua mirant el terra, i que no ha dit mirant-me.

- Pointy...- l'entenia, es a dir, jo haguera reaccionat igual, o pitjor, pot ser molt pitjor, per tant no li podia renyir, ni res per l'estil- Jo...jo t'entenc, és a dir...si haguera sigut al reves, jo...- no podia ni imaginar-ho, pensar que ell...-si...jo haguera vist algú paregut a ell... haguera fet el mateix, no et puc "renyir".- li dic.- Ni enfadar-me amb tu, perquè et comprenc totalment.- passe de nou els dits per la cicatriu de baix l'ull, ara entenia a que venia. Li done un bes just al mig- Ho sent...és a dir...jo...jo no volia que et tancaren, si jo... et varen fer alguna cosa? Estas bé?- hi ha que dir, però que no em preocupava el "inocent" muggle que passava pel carrer, en aquell moment, sincerament, em donava un poc igual.

Veig que continua mirant el terra i li alçe la barbeta, li done un bes curt.

- Pointy, t'estime. T'estimare sempre. Passe el que passe.- li agafe de la mà, per fer-li entendre que estare sempre ahi, amb ell.

-Saps, em van fer anar a un curset d'autocontrol... -vaig dir mig somrient. Volia treure-li aquella cara de patiment com sigués. -Em van considerar 'potencialment perillós', perquè sembla ser que una persona normal no les fa, aquestes coses. Però mira, era l'única manera de reaccionar. Si veus que passa la persona que ha fet el que ni tan sols li desitjaries al teu pitjor enemic a la persona que més estimes...

Vaig mirar-la als ulls. Ja estava, ja ho sabia. I vaig embolcallar-la dins els meus braços.

-I saps quant t'estimo, jo? Molt, moltíssim. Infinit. Sempre.-vaig fer-li un petó a la coroneta dels cabells.-Oh, no t'imagines quantes vegades havia somiat a poder-te tenir altre cop entre els meus braços...

- Un curs d’autocontrol? – i aleshores comence a riure.- Perquè no m’han conegut a mi, si tu ets “potencialment perillos” que soc jo? - li dic rient.- Som una parella perillosa, doncs.- li dic somrient, més calmada, encara preocupada, però ja no puc fer res, sols carregar-me el Johnson el més prompte possible perquè no torne a passar.- Ens hauriem de fer-nos tatuatges, vestir aixi a lo xungo.- li dic somrient.- Muntar la nostra propia banda.

Em recolçe en el seu muscle i em pose a jugar amb el seu cabell.

- Fins l’infinit? Hmm...això hauries de demostrar-ho, eh?- li dic.- Una...dos? Tres?- li dic.- Jo algunes nits somiava amb tu...no et conte tot el somni perquè...em...però era bonic, si.- dic rient.- També vaig somiar que marxavem tots dos junts lluny de tot, de viatge. Viviem en una casa, a la muntanya, prop d’un llac, els dos sols.- li dic.- Era bonic.

Em gire, mirant-lo als ulls.

-Senyor i senyora Smith? -vaig dir rient, recordant la pel·lícula muggle.- O potser més a lo banda sud-americana-italiana-russa?

Passo el meu braç per sobre la seva espatlla, acariciant-li el coll, amb els ulls tancats, aprofitant el moment.

-Oh, no em pots deixar així, ara... tu ho saps, no, que el que es comença s'acaba?-vaig riure. -Em sembla el somni més bonic del món. Podríem fer-ho, anar-nos-en una temporada, a l'estiu, de vacances. O imagina't simplement desaparèixer unes setmanes, sense estar en contacte amb el món exterior, totalment desconnectats.-vaig tancar els ulls mentre m'ho anava imaginant tot.- Poder anar al llac, i a caminar a la muntanya, adormir-nos a l'aire lliure... sense ningú que ens pogués molestar. Si existeix, allò seria el paradís. Però ara també el tinc aquí al costat. -vaig dir, repenjant el meu cap sobre el seu.

- M’agrada més l’estil banda italiana-americana. En plan mafia. Li faré una oferta que no podrà rebutjar.-dic rient.

Em comença a fer pesigolles al coll, un escalfred em recorre l’esquena, però m’agrada.

- Oh, et deixe, et deixe.- li dic somrient.- Tu sols...imagina. Et contaria que una part era en un llac, de nit, baix les llums de les estreles...però bé, no crec que te interese molt.- li dic jugant amb el seu cabell.- Ho fem? Com fa dos anys, però més temps, el nostre petit tros de paradis...un mes o aixi, en estiu.- li dic.- Ara has d’acabar el curs, no vuic que després els teus pares pensen que soc una mala influència per tu ara que crec que els caic bé.

Ens quedem callats, un moment, no és un d’aquell silencis incomodes, al contrari.

- Saps? Finalment he entrat, com aurora, crec que no es varen donar compte de qui era quan van acceptar la solicitud.

-Oh! Cruel... de la màfia havies de ser.

Vaig somriure en pensar-ho. Callats, uns segons. I llavors ho va deixar anar.

-Oh Sam! Felicitats! Moltes felicitats! Me n'alegro moltíssim..-vaig pensar en el seu regal d'aniversari. Em sembla que l'hauria de portar a rrgular un pèl més abans li donés.- Aurora! Sabia que ho aconseguiries!

- Molt cruel, moltissim.- dic rient.- Jo continue pensant que no es varen donar compte del que feien, pero bé, es de suposar que he de complir la llei, i tal, i no ser una irresponsable.- dic rient.- Pero per ara aixo de pegar-li als ninotets va bé.- li dic somrient.- La Lils em controla, no he pogut pegar foc a res per ara.

Veig que somriu, l'havia trobat molt a faltar, el seu riure, la seua olor, tindre'l a mi de nou em feia molt feliç.

- Te dit algun cop que m'encantes?- dic donant-li un bes curt.

-Potser els hi fa falta una mica de bogeria? Oh, ella també?-vaig posar-me a riure.-Llavors sí que hauria de patir... no es deixarà endur per tu, no?

Vaig mirar a banda i banda, buscant la vareta.

-Doncs això no pot ser... no estic fent servir la vareta. No et puc estar encantant... -vaig mirar-la seriós.-Txe. Aviam, ensenyem les mans. -va seguir-me la corrent.-Val, tu tampoc tens la vareta. Però... tu tens un nivell més avançat de màgia!

- No, no, la Lils controla, ella és més responsable que jo, vigila.- li dic somrient.

Li seguisc la corrent rient i li ensenye les mans.

- Res per aci res per allà!- dic rient.- Aixi que un nivell de màgia més avançat, eh, no se que dir-te. Tu ets molt més intel•ligent que jo, treies més bones notes a pocions, herbologia, transfiguració...a mi això de les plantetes i donar-li voltes amb una cullera a una marmita, com que no, tu tens un do. Les pocions te ixen a la primera- li dic somrient.

-Uf, doncs vigila... perquè potser no et tinc encantada, no, et tinc sota els efectes d'una poció!

Vaig posar-me a riure.

-Home, doncs tu per fer espetegar qualsevol cosa i encendra-la no és pas que et costi més d'un intent eh... A més, si no tingués raó no estaries a Ravenclaw, no creus Aligona?

- Una pocio? Hmm...ves a saber, pero no recorde que m'hages donat res per menjar, o pot ser si, i no me donat compte, que habil!- li dic rient.

Em pose a jugar amb el seu cabell.

- Es que aixo de cremar coses ve de familia, mira la Cass sino.- dic somrient.- Aixi que aguilona, és el meu nou mot Pointy?- dic rient.- Em sona estrany, pero anire acostumant-me, em posare un nas d'aquest d'aguila, aixi segur que em paresc més.- dic rient al imaginar-ho.

Vaig posar-me a riure al sentir l'idea del bec.

-Només? Has d'anar amb la disfressa, plomes, ales i potes, posada! - Guita, així ja tens roba per anar d'incògnit!

Vaug buscar-li els llavis, volent un petó.

-Feia tant temps que no em sentia així de bé...!

- Hmm...ales? Es que les ales són molt incomodes, i a més per molt que ho intente, no crec que puga volar amb elles.- li dic rient.- I les potes...bah, ja tinc les meues propies cames, segur que amb elles serveixen. Ara hauria d'apendre a imitar el soroll que fan i aleshores si que seria clavadeta a una àguila.

Li torne el bes, i quan em va donar un altre em tire cap enrere rient.

- Oh, es que vols més?- li pregunte.- Les drogues són dolentes Pointy, hauriem d'anar amb compte.- li dic rient.

-Hmm... saps? Millor deixem l'idea de l'àliga. M'encantes tal com ets.

Vaig tirar-me endavant per un altre petó, però ella es va tirar enrere.

-Oh, no em facis això, tu ara..-vaig dir posant morros.-Un té mono...I no voldràs que m'agafi un atac d'aquells xungos, no?-vaig dir posant-me a riure. -Va, em rendeixo!

Vaig arrepenjar-me d'esquena al banc, un altre cop, mirant-la.

-Oh, per cert! Que ja no hi havia pensat més!-vaig dir de cop i volta al veure el bracelet que li havia portat quan estava a l'hospital.-T'agrada? Si no es pot portar un a la botiga i que el modifiquin.

- Oh, es veritat els atacs xungos, no, no voldria que et donara cap.-li dic somrient.- És millor que ho fase si.

Em mire la polsera i li done la volta, ultimament m'agrada jugar amb ella.

- És preciosa Pointy, moltes gràcies.- li done un bes curt.- No, no vuic que la modifiques, m'agrada tal i com és, m'encanta. Tot i que de veritat, no feia falta.

Aleshores m'enrecorde, el seu regal!

- Oh, ara que ho has dit, jo tenia un regal per tu, pel teu aniversari.- li dic recordant-lo. Agafe la motxilla i el busque, però no esta...on el vaig deixar...pot ser esta al bagul, si pot ser esta alli.- No, no el tinc aci, te'l donare el més prompte possible.- li dic somrient.

Em poso a riure.

-No et preocupis, jo també et dec el teu. El bracelet te'l vaig posar bastant abans del teu aniversari.

Noto que tinc gana... quant feia que no menjava res?

-Anem a comprar un gelat o alguna cosa i ens ho mengem tot passejant?