Retrobament i proposta [Skye]

Vaig sortir al mig de la plaça, buscant-la amb la mirada. Feia una setmana, des que m'havia traslladat a Hogsmeade (havia estat arreglant la casa, que eren els dos pisos de dalt de l'edifici on tenia la botiga; i la botiga en si, també l'havia estat arreglant), que no la veia. I m'havia dit que vindria.

Estava nerviós. No el tipus de nervis que vaig passar en haver de fer l'examen d'aparetratge, ni el tipus de nervis de quan la meva model principal està a punt de sortir a la passarel·la. Estava nerviós perquè estava a punt de fer un pas important a la meva vida.

Anava caminant per la plaça, donant voltes a l'estàtua-font que s'alçava al mig, buscant-la.

Vaig arribar a Hogsmeade fent un aparetratge despres de passar una setmana a Castle Colombe a casa els pares. Amb pas lleuger vaig començar a caminar cap a la plaça. Tenia moltes ganes de veure'l. Era increïble, una setmana sense ell i ja el trobava a faltar.

Acostant-me a la plaça ja podia veure la figura del John donant voltes a l'estàtua. Vaig accelerar el pas. Sense poder evitar-ho vaig començar a córrer cap a ell.

- John! - vaig exclamar, somrient obertament.

Vaig sentir com una veu cridava el meu nom. La seva veu, que es barrejava amb el soroll que feia contra el paviment en córrer cap a mi.

- Skye!

Amb prou feines vaig tenir temps de girar-me que ja la tenia a sobre. Vaig rebre-la amb els braços oberts, fent-li una abraçada càlida abans de mirar-la als ulls, apreciant la seva bellesa. Vaig fer-li un petó, o potser dos o tres. No ho sé.

Quan ens vam separar, donant-nos la mà, vaig quedar-me-la mirant.

- Com ha anat a casa dels teus pares? - vaig dir, interessat.

- Com sempre al poble, de meravella. Ja saps que aquest lloc a mi m'inspira - vaig fer, picant-li l'ullet.

Vaig abraçar-lo un altre cop, feliç.

- I tu què tal per aquí? Ja has vist el Sam? Què tal la botiga?

No vaig separar-me d'ell, simplement vaig esperar, abraçada, a que em contestés.

- Sí, vaig veure el Sam el dia que vaig arribar, el dissabte. - vaig somriure -. I ja he conegut la nova model...

Allà estàvem, al mig de la plaça abraçats i mirant-nos. Després de tant temps, i les mirades seguien essent tan màgiques...

- Skye, et vull demanar una cosa... - vaig fer un somriure, d'emoció -. No és ben bé que t'ho demani, és que et faig una proposta.

Entrellaçant les meves mans amb les seves, mirant-lo als ulls i amb un somriure, vaig inclinar una mica el cap cap al cantó esquerre, com feia sempre quan escoltava atentament a algú.

- Si...? - vaig fer.

Vaig mirar-lo. Igual de guapo, amb els ulls igual de bonics, amb la mateixa mirada encisant que tenia quan ens vam conèixer. Semblava tant lluny, aquella època...

- Bé... el cas és que juntament amb el local per la botiga, vaig comprar tot l'edifici... i a dalt hi ha dos pisos que, per viure-hi sol, es fan molt grossos...

Vaig mirar-la. Suposo que ja sabia per on anava.

- Vols venir a viure amb mi, aquí a Hogsmeade? - vaig dir, amb un somriure.

Vaig deixar anar un sospir, com si hagués alliberat tota la tensió. I aleshores vaig mirar-la, esperant una resposta.

Vaig escoltar-lo atentament, amb un somriure que s'anava fent cada cop més gran. Però ja no vaig poder aguantar més quan va dir:

- Vols venir a viure amb mi, aquí a Hogsmeade?

Li vaig saltar als braços, rient d'alegria. En separar-me'n, li vaig fer un petó suau i vaig dir, com en un somni:

- Oh, John... Res em faria més feliç...

Una agradable sensació m’envaïa. Sensació de veure dos somnis complerts al mateix temps. Viure a Hogsmeade, i viure amb Ell.

Tots els nervis van dissipar-se, i en el seu lloc només hi va quedar una gran felicitat.

- T'estimo - vaig murmurar-li a l'orella -. T'estimo molt. No, molt no. Moltíssim.

Vaig fer-li un petó, sense separar-me'n ni un instant. L'havia trobat a faltar, i això que només havia estat una setmana. Intensa, sí, però una sola setmana.

Vaig riure, en escoltar les seves paraules fent-me unes agradables pessigolles a l'orella.

- I jo a tu... Si no per què et penses que voldria venir a viure amb tu? Perquè estàs forrat? Perquè ets un dels tios més desitjats d'Europa? Nah... - vaig bromejar.

Vaig passar-li un braç per la cintura i vaig dir, començant a caminar sense rumb concret:

- I ja el tens moblat i tot, el pis?

- Em podria pensar això de qualsevol, excepte de tu - vaig dir-li, somrient -. Bàsicament perquè quan vam començar a sortir jo era un pringat que havia suspès Aparetratge tres vegades consecutives, anava curt de pasta i ningú sabia qui era. I vas venir tu i em vas inspirar...

Vaig assentir amb el cap quan va dir allò dels mobles.

- Sí, és el que he estat fent aquests dies - caminàvem sense rumb -. Què vols fer?

Vaig riure amb el que em va dir. Sí, era veritat, quan ens vam conèixer la 'rica' era jo, filla d'una jugadora de les Harpies de Holyhead i d'un dissenyador d'escombres. Vaig somriure quan em va dir que jo l'havia inspirat. Moltes vegades m'ho deia... Perquè sabia que m'encantava.

- Que què vull fer? - vaig dir, somrient -. El que sigui sempre que no em demanis que em separi de tu.

Vaig agafar-me al seu braç, com feia quan erem adolescents, i vaig dir, picant-li l'ullet:

- Em portis on em portis, estaré bé, ja ho saps.

- Et diria d'anar a Ducsdemel a buscar una d'aquelles varetes de regalèssia que tant t'agraden - vaig picar-li l'ullet -, però hi he passat per davant i era tancat, o sigui que per això ens haurem d'esperar a que obrin.

Vaig anar caminant carrer amunt, amb ella agafada del braç, pujant el turó fins al mirador. Des d'allà es veia tota la vall de Hogsmeade i, al fons, el diminut castell de Hogwarts.

- Te'n recordes del dia que vaig tapar-te els ulls amb un mocador i no te'l vaig treure fins que vam ser aquí, amb el paisatge nevat i una bossa de xocolata i gominoles? - vaig riure, mentre feia servir la meva memòria per treure tots els records d'aquells moments tan fantàstics.

Tan fantàstics com els d'ara.

Vaig riure, recordant-ho.

- Jo estava a punt d’enviar-te a pastar fang! Em vas fer caminar un quart d'hora amb un mocador als ulls! Ja n'estava farta quan em vas deixar davant... - vaig fer un gest amb la mà, assenyalant-ho tot -. Quan em vas deixar davant d'això.

Vaig parar, mirant el paisatge.

- Preciós...

- La veritat és que hauria aparès si hagués aprovat... - vaig dir, avergonyit.

Vaig agafar-li la mà, amb calidesa, i vaig començar a baixar cap al poble, cap a casa. Anàvem passant per diversos carrers i carrerons, immutables, iguals que feia sis o set anys. Allà hi havia molts records, moltes vivències. I les que faltaven per arribar...!

- És aquí - vaig dir quan ja arribàvem a Carraway's.

Vaig riure pel seu comentari, i em vaig deixar portar pels carrerons de Hogsmeade, recordant, somrient, gaudint d'aquells moments amb ell. Va parar davant una casa de tres pisos, amb un teulat negre triangular que sortia en punxa, i un gran aparador que feia corba perquè estava en una cantonada. Era una casa preciosa, i el cartell de Carraway's, que penjava sobre la porta, cridava l’atenció de la manera idònia.

- Ostres... De veritat és aquí...? Vull dir... Això és una passada John!

Vaig abraçar-lo, impressionada.

- Sí, és aquí... - vaig obrir la porta, amb suavitat -. Benvinguda a Carraway's. Com si fossis a casa teva...

Després vaig abraçar-la.

- Ah... És que, de fet, estàs a casa teva - vaig murmurar.

Em costava de creure. Una part de mi encara era l'ingenu John Carraway de sisè, que intentava desesperadament que aquella noia tan perfecta li prestés una mica d'atenció.

Vaig entrar, em picava la curiositat. Sabia que si allò ho havia organitzat el John, seria perfecte. Vaig agafar-lo de la mà, i vaig anar fins a la caixa. Vaig agafar un tros de pergamí que hi havia per allà, i una ploma. Amb lletra curosa, vaig escriure:

Pare, mare,
Com ja sabeu sóc a Hogsmeade amb en John.
Ell m'ha proposat d'anar a viure amb ell, i li he dit que si. Sabeu que me l'estimo, i sabeu que tots dos som suficientment responsables com per tirar endavant sols.
No deixaré d'anar-vos a veure a Castle Colombe, però a partir d'ara casa meva serà Hogsmeade.

Petons, aviat us escriuré de nou,

Skye


Vaig doblegar el pergamí i vaig dir, ensenyant-lo al John:

- En quant enviï això, ja serà oficial! I ara... Per què no m’ensenyes la nostra casa? - vaig preguntar, picant-li l'ullet.

- Uf... Oficial - vaig somriure, abraçant-la -. Sona bé, oi?

Vaig fer-li un petó abans d'agafar-la de la mà i endur-me-la a ensenyar-li la casa. Vaig portar-la al primer pis, on una gran sala amb un còmode sofà i trastos varis ocupaven pràcticament tot l'espai. Després, al segon pis, on la cuina, separada del menjador per una barra americana, suggeria deliciosos àpats que se m'acudien en aquell mateix moment.
I al tercer pis, dues grans cambres ocupaven tot l'espai. En una, el despatx i un parell de llits individuals destacaven. En l'altra hi havia un únic llit, gros i flonjo.

M'hi vaig deixar caure, amb un somriure als llavis i arrossegant-la a ella amb mi, quedant els dos estirats.

- Què et sembla?

Vaig anar admirant tota la casa. Era tot preciós, impressionant, fet amb aquell bon gust que només en John posseïa. Al final, quan vam pijar al tercer pis, em va mostrar un despatx increïble... I després una habitació amb un llit de matrimoni d'aquells que pares l'orella i sents que et diuen "Vine... Vine... Vine a dormir que sóm molt còmode...". El John em va estirar al llit i em vaig quedar al seu costat, tombada, amb un somriure als llavis. Vaig apropar els meus llavis a la seva orella i li vaig murmurar:

- M'encanta tot això... Tu inclòs.

I vaig fer-li un petó suau a la galta, somrient. El meu petit paradís.

- Em costa fer-me la idea de que, a partir d'ara, seràs la primera cosa que veuré al matí i la última que veuré a la nit... - vaig riure -. I m'encanta.

Va quedar mig recolzada sobre el meu pit, amb el seu cap a la meva espatlla. No volia moure'm; volia quedar-me allà amb ella, i punt. Res més.

- I creu-me... Sense tu, aquesta casa està massa buida - vaig fer-li un petó -. Hi falta alegria, si no hi ets.

- Oh, és tot un consol saber que t'encanta... No crec que fos gaire agradable per a mi llevar-me i anar-me'n a dormir cada dia amb algú que no suporto i que fa que tingui ganes de tenir la casa més buida.

Vaig girar-me una mica, de manera que vaig quedar de cara a ell.

- Però no és això el que sents, oi? - vaig fer, coqueta.

- De vegades em sorprèn com pots dubtar-ho...

Vaig aixecar-me, amb un somriure. Amb ganes de fer alguna cosa. I tenia gana, molta gana.

- Vinga, avui faig jo el sopar. Què et ve de gust? - vaig picar-li l'ullet.

Vaig seure al llit amb les cames creuades, somrient, mentre mirava com ell s'aixecava. Vaig mossegar-me el llavi inferior, seductora.

- Endevina-ho... - llavors vaig adoptar un posat més bromista -. Què podria voler per sopar que no hagi de provocar un incendi a la cuina?

Vaig riure, mentre m'aixecava per abraçar-lo.

- Qualsevol cosa que preparis, em ve de gust. Escull tu.

Vaig somriure, abraçant-la.

- Ui, si la cuina n'ha de sortir ben parada no em queden massa opcions - vaig riure -. La veritat és que estic bastant cansat... Què me'n dius si fem una pizza i mirem una peŀlícula?

Vaig fer-li un petó, dolç, esperant una resposta.