Retrobament i proposta [Skye]

Vaig somriure, i vaig dir:

- Decidit, doncs... T'espero escollint la pel•lícula!

Vaig fer-li un petó curt i vaig anar cap a la sala, somrient. Tenia moltíssimes pel•lícules, i no sabia quina escollir... Vaig començar-les a mirar, una per una, esperant trobar l’adequada.

Vam baixar a baix i jo em vaig ficar a la cuina mentre ella anava al 1r pis i buscava alguna pel·lícula. M'importava poc, la peli. Jo volia estar amb ella, l'havia trobat a faltar.

Vaig ficar la pizza al forn quan aquest va estar calent. Jo, fill d'una família de mags, vivia gairebé com un muggle qualsevol. D'acord, tenia avantatges en segons què, però... la vida del dia a dia era indistingible de la d'un muggle normal.

Vaig esperar els deu minuts de rigor, a que estigués feta la pizza. Després, d'un cop de vareta (i aquí es veuen els avantatges) vaig tallar-la en triangles i vaig posar-ho en un plat, i vaig baixar al primer pis.

Per l'olor a pizza vaig saber que estava allà. Em vaig girar, i vaig dir:

- De pel·lícules, podriem veure 500 days of summer, o Dead Poet Society, o... Aquí n'hi ha una que es diu Avatar 3.

Vaig anar fins al sofà, i hi vaig seure.

- Què et ve de gust veure?

- Ehm... Amb Avatar 2 van ficar molt la pota, o sigui que Avatar 3 no serà gaire millor - vaig riure -. I Dead Poet Society ja l'hem vist...

Ja l'havíem vist, o sigui que podria estar per ella. Per altra banda, a partir d'ara podria estar SEMPRE per ella.

- Tria tu entre Dead Poet Society i 500 days of summer - vaig agafar un tros de pizza i li vaig oferir, abans d'agafar-ne un per mi.

Vaig agafar el tros de pizza, i vaig dir:

- Dead Poet Society, si? - vaig fer.

Vaig pujar les cames al sofà, i vaig recolzar el meu cap a la seva espatlla, mentre amb el comandament posava en marxa la televisió. Vaig posar la pel·lícula, i vaig murmurar a l'orella del John:

- I shall be telling this with a sigh. Somewhere ages and ages hence: Two roads diverged in a wood and I, I took the one less traveled by, and that has made all the difference.

Vaig somriure quan va dir allò. Vaig abraçar-la i vaig fer-li un petó llarg i dolç. Després, vaig callar, escoltant la pel·lícula mentre la mirava a ella. L'estimava tant...

Vaig allargar el braç i vaig agafar un altre tros de pizza, amb un somriure. Tot era perfecte. Allò era perfecte. Ella era perfecta.

Vaig seguir mirant la pel·lícula després del seu petó, menjant pizza. En un moment donat (un dels millors moments de la pel·lícula, des del meu punt de vista), vaig aixecar els ulls i em vaig mirar el John, que tenia la vista clavada en la pantalla i un somriure als llavis..
La veu del professor Keating s'anava sentint de fons.

"Now I would like you to step forward over here and peruse some of the faces from the past. You've walked past them many times. I don't think you've really looked at them. They're not that different from you, are they? Same haircuts, full of hormones, just like you. Invincible, just like you feel. The world is their oyster. They believe they're destined for great things, just like many of you. Their eyes are full of hope, just like you. Did they wait until it was too late to make from their lives even one iota of what they were capable? Because you see, gentlemen, these boys are now fertilizing daffodils. But if you listen real close, you can hear them whisper their legacy to you. Go on, lean in. Carpe. Hear it? Carpe. Carpe. Carpe Diem. Seize the day boys, make your lives extraordinary"

- Carpe Diem... - vaig murmurar, abans de passar-li els braços al voltant del coll i fer-li un petó suau.

Va abraçar-me i em va fer un petó, amb l'èmfasi suficient per tombar-me enrere. Vaig quedar estirat, sobre el sofà, amb ella a sobre meu fent-me petons. Petons que jo li tornava en la mesura que m'era possible.

Em vaig oblidar completament de la peŀlícula... no era important. Allà, el més important per mi en aquell moment era ella. Val, l'endemà al matí em posaria a treballar amb els conjunts de la nova temporada, però en aquell moment només m'importava ella.

Vaig riure, i em vaig quedar estirada sobre seu, mentre ens féiem petons. Vaig recolzar el cap contra el seu pit, respirant amb tranquil·litat, mentre les veus del Knox Overstreet i el Todd Anderson ens arribaven des de la pantalla.

- El Senyor Keating pot esperar, oi? - vaig dir, juganera.

Vaig acaronar-li la galta amb el dors de la mà, observant-lo. Era especial. Simplement meravellós.

Vaig somriure-li, tocant-li els cabells amb delicadesa.

- Què faria, jo, sense tu...? - vaig ignorar la veu del senyor Keating, a qui ja havíem escoltat tantes vegades.

Vaig mirar-la, als ulls, amb intensitat. Brillaven, aquells ulls. Em tenien completament captivat.

- Vols dir que no ets mig-veela, tu? - vaig dir, rient.

"Truth is like, like a blanket that always leaves your feet cold... You push it, stretch it. It'll never be enough. You kick at it, beat it. It'll never cover any of us. From the moment we enter crying to the moment we leave dying, it will just cover your face as you wail and cry and scream!" feia la veu del Todd.

- Aquesta me la se... - vaig dir, divertida -. Cremaries la cuina quan intentessis fer bon menjar, estaries més sol que la una en aquesta casa... - vaig fer, rient.

- Vols dir que no ets mig-veela, tu?

- Jo? Veeeeeela? - vaig fer, allargant la 'e' -. Què t'ho fa pensar? - vaig acabar, divertida.

- M'ho fa pensar que ets la dona més bella que he vist mai - vaig murmurar-li a cau d'orella -. Com també m'ho fa pensar que em vas robar el cor amb una facilitat apostoflant...

Vaig fer-li un petó, intens. No la deixaria marxar, mai. Volia estar sempre amb ella.

- Oh, que bonic... - vaig dir, fent-li un petó fugaç a la punta del nas.

Després li vaig fer un altre petó, més intens, més llarg, més magnètic, més sexy.

- I digues, què de mi és el que et va robar el cor?

Vaig mirar-lo als ulls, amb una mirada enamorada, mentre em mossegava el llavi inferior de manera seductora.

- Tot. Tu - vaig fer-li un petó al front.

Vaig girar-me cap a la tele. Amb la tonteria la peli ja s'havia acabat.

- Apa, s'ha acabat i no me n'he ni adonat - vaig dir, rient -. Veus? Em desconcentres, no puc ni mirar una pel·lícula...

Vaig fer-li un petó, abraçant-la i tocant-li els cabells.

- Al final l'has enviat, la nota als teus pares?

- Oh, ara serà culpa meva que siguis incapaç de concentrar-te en una pel.lícula! - vaig exclamar, fent-me l'ofesa, i li vaig fe run petó suau.

Vaig somriure i vaig dir:

- Sí, els he enviat el Hunter mentre feies la pizza. A veure què responen.

- No pateixis per la peli, tu ets més interessant.

Vaig fer una ganyota.

- Aviam com s'ho agafen... Ja els coneixes, els teus pares, i mai els he caigut massa bé, que diguem...

La primera vegada que ens havíem trobat, quan la Skye me'ls va presentar el Nadal de quan fèiem setè (havíem començat a sortir feia poc), el senyor Hollister gairebé m'havia trencat el canell en donar-me la mà. La senyora Hollister no era hostil, però tampoc es mostrava mai massa simpàtica. Era una d'aquelles coses que jo mai vaig saber explicar.

Vaig riure, i vaig dir:

- No s'ho prendran malament.

Vaig recordar com el va mirar el meu pare la primera vegada que el vaig portar a casa, per Nadal. No els agradava massa pensar que tenia nòvio a aquelles edats, deien que encara era massa jove (I m'ho deien uns pares que portaven junts des dels catorze -.-). Vaig picar-li l'ullet, afegint:

- A més, ara crec que et respecten i tot. Diuen que et guanyes prou bé la vida...

- Dona, tenen motius per dir-ho... - vaig riure -. Una altra cosa, no, però guanyar-me la vida...

Vaig fer-li un petó.

- Jo crec que el que més els molesta és que no sé cuinar... - vaig fer una ganyota -. Suposo que té a veure amb aquell incendi que hi va haver a la cuina de casa els teus pares fa temps...

Vaig posar-me a riure.

- És que allò va tenir delicte, eh?

Vaig fer-li un petó a la punta del nas, i vaig afegir:

- Em dius que estaves preparant alguna cosa de menjar extremadament sofisticada, una delicatessen, un plat d'un chef francès... I ho entendria, però John... Era una cosa tan difícil com posar una bossa de crispetes al microones. Això ni tan sols es considera cuinar, per favor!

- I jo com havia de saber que les crispetes s'incendiarien si deixava la bossa dins del microones més de vint minuts? - vaig dir, rient.

Vaig abraçar-la, carinyosament, i vaig aprofitar per robar-li un petó ràpid abans de mirar-la als ulls. Aquells ulls que em tenien tan enamorat, des de feia tant de temps... Aquells ulls que ara veuria cada dia al matí i cada nit abans d'anar a dormir.

- T'estimo, Skye... No ho saps prou... - vaig murmurar-li, a cau d'orella, seductor.

- És cultura general saber que les crispetes no s'han de deixar tanta estona! - vaig exclamar, divertida.

Em va callar amb els seus llavis, càlids, i jo li vaig passar les mans per l'esquena, per sota la camisa, notant l'escalfor de la seva pell. Vaig notar un calfred quan em va murmurar les paraules a cau d'orella, i em vaig apretar més a ell.

- I jo...

Vaig mossegar-li l'orella, suaument, baixant cap al coll, on vaig començar a fer-li petons suaus sense parar.

- Mmm... - vaig gemegar, somrient, quan va començar a petonejar-me al coll -. Bé, però si ets aquí això de cuinar està solucionat... Me'n pots ensenyar!

Vaig riure, content.

- L'altre dia em van oferir un gat... Què me'n dius? - vaig dir, encara amb aquell somriure tonto que se'm dibuixava quan la veia.

Va canviar de tema ràpidament, passant de cuina a animals.

- Vols que t’ensenyi a fer gat estofat? – vaig bromejar.

Vaig mossegar-li l’orella, rient, i vaig murmurar-li, amb un xiuxiueig seductor i a la vegada carinyós:

- M’encantaria tenir un gat... Si tu ho vols, jo ho vull. I més parlant de gats, que ja saps que m’encanten...

Vaig agafar-li el coll de la camisa, pensativa.

- Si és mascle m’encantaria que li diguéssim Sawyer... Si és femella... Si és femella com li diríem?

Llavors em vaig adonar que encara estava estirada a sobre seu.

- Oh, perdona, t’estaré aixafant...

Vaig incorporar-me, però com que encara estàvem mig abraçats només vaig aconseguir quedar-me asseguda sobre seu.

- Mm... Si és femella, Misifú - vaig dir, fent broma i traient-li la llengua -. Eh, no!

Vaig agafar-la i la vaig tornar a acostar a mi, abraçant-la.

- Si a mi m'encanta, que m'aixafis... I no peses gens, puc aguantar-ho! - vaig dir, rient, mentre la noia tornava a estirar-se sobre meu.

Vaig riure amb el nom de Misifú, i li vaig treure la llengua jo també. Va estirar-me cap a ell una altra vegada, de manera que vaig tornar a estirar-me sobre ell, amb un mig somriure als llavis.

- Segur que ho podràs aguantar?

Vaig somriure, trapella, abans de dirigir-me de nou cap al seu coll, atacant-lo amb continus petons ràpids. Vaig parar, i vaig dir, abans de picar-li l'ullet:

- Segur que em podràs aguantar a mi, John?