Entrenament amb notícies [Sam]

"Quant més tens, més tens a perdre... No tens por?"

Miro els papers que hi havien sobre la taula. Ordres d'algú important de la conselleria dient que retiressin les ordres de busca i captura de les següents persones: Kikus Fortin, Elle Hannah Darkwood, Bruno Piero Ventigmila i Kurt Johnson. Faig un gest de ràbia cap a les fulles, però no els llanço ni res. No podia fer res, almenys encara no.

La Sam, el James, l'Erion. A aquestes tres persones havia amenaçat. No havia dit res de la meva familia, i m'estranyava, perquè es suposa que també s'ha d'amenaçar a la familia, no? Potser sabia lo dels meus pares. Però com coi podia saber-ho?

Vaig cap a la porta que hi ha a un costat i entro a la zona d'entrenament. Em posso els guants de lluita i començo a donar-li cops de puny a un ninot que hi ha. He d'explicar-li a la Sam la meva trobada amb el Fortin... però encara no ha arribat.

La mare havia insistit que havia d'esperar el pare per anar a la conselleria, que encara no estava lo suficient preprada per aparetre ja que vaig eixir ahir de l'hospital. Que havia d'anr amb compte i no fer molt d'esforç, que vigilara, que menjara, que no fera l'idiota, que anara amb compte amb el cap...i moltes més coses les quals no havia sentit ja que havai dsconectat totalment.
El pare, tambe havia insistit acompanyar-me fins la porta, quant ja l'havia dit que si, que anria amb compte per quinta vegada, es va disposar a marxar, Que si el necesitava estaria per ahi dalt.

- Que familia mes pesada.- li dic a la Lils quant entre.- Hola, perdo el retras, ma mare ha estat com mitja hora donant-me consells sobre el que he de fer i el que no he de fer, sobre el que he de menjar, i després reia perque juntar el meu nom amb la paraula treball li pareix molt divertit. Et mana records i em diu que quan vuigues que vingues a dinar, que pesats de veritat.- li dic somrient.

Em recolçe en la taula més propera, vaig eixir ahir de l'hospital, i no anava a quedar-me a casa, parada sense fer res mirant el sostre i escoltant ma mare dient-me de tot. Aixi no em recuperaria, havia de moure'm i fer exercici. I aixo de moure'm ja em costava, pero no ho deixaria notar.

- I tu que tal? Has vist que passada? Aurores, som aurores.- li dic rient.- Que perill.

Somric a la Sam quan entra. Jo estic just de cara a la porta, donant-li cops de puny al ninot. Segueixo donant-li mentre ella parla, i paro un segon per riure del que em diu, després torno a donar-li amb els puys.

-Aurores.- li dic.- Per fi.

Li dono una potada al ninot. Em mossego el llavi i li dono una altra, enfadada.

-Ahir a la nit em vaig trobar amb el Fortin un altre pic.

Em gire per mirar els papers quant em diu que ahir es va tornar a trobar amb el Fortin, em gire i me la quede mirant.

- Com que ahir et vares trobar amb el Fortin? Ahir per la nit? On? T'ha fet alguna cosa?- li pregunte preocupada. La mire, no, no pareix que tinga cap ferida.- Que volia?

Em recolçe de nou a la taula, mirant-la.

-Ahir a la nit. l'Erion treballava i jo vaig anar a córrer una mica per Hyde Park.- Li dono un altre cop de puny al ninot.- Va sorgir de sobte. Estic bé, només em vaig fer una mica de mal a les mans perquè no me l'esperava i em vaig caure. Patètic.

Pego un altre cop de puny al ninot i em tranquil·litzo una mica. Dono una pasa enrere i em despego una mica del ninot.

-Va tornar a parlar sobre el favor. Em va dir que havia d'estar contenta. Tu estaves desperta, vivia amb l'home que estimava i el James treballava de director. Em va dir que quan més és té, més es pot perdre.

Ara si, li dono una potada al ninot. Perquè el Fortin té raó, i és una cosa que jo he descobert fa poc. Quant més és té, més pots perdre.

-Després va dir que ja no em perseguiria. I em fa por pensar que directament passarà a fer mal a algú.

Em quede escoltant el que diu, que va apareixer de repent al parc.
I que li va tornar a dir que acceptara el favor, i ens va amenaçar directament.

- No ho se, el James esta segur a Hogwarts, a mi no em podra fer res, no podria trobar ma casa, i l'Erion, segueix l'encanteri protegint la vostra casa?- li pregunte.- No pot anar per Londres com si res, sense que ningú li diga res.

Em veig com li donava al ninot.

- Lils, Lils, relaxat, acabaras fent-te tu mal en compte de fer mal al ninot.- li dic agafant-li la ma i fent que em mirara.- Ara som aurores i tenim poder ja no som alumnes de Hogwarts a qui ningu te en compte per ser massa joves. Aurores, i quin és el nostre treball?

-Podrà trobar casa teva.- li dic, mirant-la.- Podrà trobar-la com va trobar la meva, com em va trobar a mi ahir. L'encanteri que vaig fer a la meva casa és d'alarma, si entra algú mag que no soc jo, jo ho sento. No és protector, és d'alarma. El protector el va burlar fàcilment a principis d'estiu. I crec que és capaç d'apareixer a Hogwarts Sam. T'he de repetir que té la vareta d'àlber? I pot, pot anar per Londres com si res. Mira els papers que hi ha sobre la taula.

Agafo aire i tanco els ulls uns segons, recuperant la respiració normal.

-Atrapar els delincuents.- li dic.- Atrapar-los.

- No no podra trobar-la, no és l'encanteri facil de fer, amaga la casa a la vista de tots i sols aquells invitats per un Williams la pot vore, per tant no la vora.- li dic.- I el James, esta Hogwarts, ha entrat altres vegades, pero ara és director i el James...no poden amb ell. És el James. I si fem el mateix encanteri que a la meua casa, o l'encanteri del guardasecret, podra tindre el nas pegat a la vostra casa que si la persona que sap on esta no diu res, ell no ho sabra.- li dic.- Et podria si vols ajudar amb el del guardasecret.

Em gire i mire els papers, ordres retirant les ordres de busca i captura del Fortin, la Darkwood, Ventigmila i el Johnson. Ordres de retirada. Són lliures d'acampar per on volen.

- Exacte atrapar-los, i encargarem de que caiguen. De que aquestes ordres siguen de nou reals, i ens encarregarem de que no puguen anar per on volen. De de...dur-los a Azkaban- si, clar a Azkaban, clar.- No som corruptes, Lils, no com la persona que va firmar aço.

Agafe els papers i els llig, busque la firma és intel.ligible, pero és pot esbrinar.

- Pero hi ha que anar amb compte.

-Ja coneix la posició de la casa, m'ho va arrancar el dia que em va fer prendre aquella poció extranya.- li contesto, cansada.- Per molts encanteris que li faci al loft, ell ja podrà entrar, perquè ja ha estat, perquè ja coneix la posició, i l'Erion i jo no tenim suficients galeons com per mudar-nos.

Miro la Sam i somric débilment.

-Està clar que no soc l'única persona a qui ha demanat un favor.- dic, senyalant amb el cap les fulles.- Em demano si la persona aquesta va acceptar de bon grat, o va fer mal a algú proper a ell. No podem jutjar-ho sense saber que va passar. I t'asseguro que ho esbrinaré.

Li dono un cop de puny al ninot, i després un altre i un altre.

-És el cap del departament de bruixijustícia.- li dic.- És diu Johann Brown, te uns trenta anys, casat amb la Stella Brown i tenen un fill, El Richard, de dotze anys. És llufa.

Deixo de donar cops al ninot.

-He estat investigant- somric.

- Jo t'ajudaria en el tema dels Galeons, pero no em deixaries. Supose que eixe home tenia molt que perdre.

Johann Brown...Johann Brown...em sonava, em sonava eixe nom.

- Jo el conec, conec eixe nom, era amic del meu avi, bé, conegut no intim, estigue al seu soterrament, l'he vist algun cop.

Trac una carpeta de la meua butxaca i em mire la Lils.

- Jo tambe he investigat, quant estava a l'hospital, li vaig demanar una cosa al meu pare, que ho va conesguir gracies a un amic del meu avi, auror, que va investigar. Et llisc:
Kurt Johnson, nascut el 3 de Maig del 2014, fill del Peter Johnson i Martha Johnson, te una germana que es diu Abie que pel que pareix va a Gryffindor.
Va naixer a Inverness, Highlands. El seu pare treballava de carniser i ell l'ajudava a la feina. Als 11 anys va rebre la carta de Hogwarts, i va anar a slytherin. No treia moltes bones notes, pero passava de curs sense problemes. El seu pare estava posat en problemes de diners i el varen matar quant ell tenia 18 anys. Enterrat al Parteno familiar. Pel que pareix la seua mare va caure en depressio i va anar-se'n de casa i va marxar a viure a Londres, al carrer Brick Lane nº25. Et sona el carrer oi?- li dic. - Perque a mi m'agradaria anar i vore la casa.- tornar alli, un altre cop.

Li passe la carpeta a l lils, dins hi han fotos de la casa, on viu i vivia, dels pares i de la germana.

-El coneixes? Bé, perquè un dia d'aquest li farem una visita. Viu a una casa a les afores de Londres.

Deixo de donar cops al ninot quan la Sam treu la carpeta i llegeix.

-Sí...- dic, parpadejant, sorpresa.- Conec l'adreça...

Vaja si la coneixia. El meu pare me l'havia fet aprendre de ben petita, i me l'havia fet repetir varies vegades al llarg dels anys, jugant "Què has de dir si et perds, Lilian?" "Papa no em diguis Lilian!" "Lily..." "Visc al carrer Brick Lane nº25, m'he perdut i no sé on soc, em portes?"

-El seu pare és mort?- això explicava també perquè em va atacar tant psicològicament amb aquest tema. Ell sabia bé com et senties en perdre un pare. I la seva mare va tenir depressió...

M'aparto del ninot, flipada, totalment flipada. Pot ser... pot ser que... pot ser que quan ens van fer fora a la Dianne i a mi de casa, s'hi instal·lés la senyora Johnson?

-Conec l'adreça- repeteixo.- vaja si la conec...

- El conec, anariem a parlar amb ell, pero amb compte, te un carrec important.

Em quede mirant la Lils, hi ha algo, hi ha algo...

- Dius que coneixes l'adreça, doncs jo vuic tornar a la casa, a la casa on em va torturar, al carrer Brick Lane. Vuic entrar de nou al soterrani, vuic vore'l de nou.- una manera de recordar si, pero també em pot servir per oblidar.- Vindras amb mi? No m'agradaria haver d'anar sola.

Em quede mirant una llum que parpadeja i l'apunte amb la vareta, deixa de parpadejar i s'encen.

- Ho farem?

...

No...

-Espera... el soterrani... era d'aquella casa? El soterrani on et van torturar era del carrer Brick Lane núm 25?

Em falta aire, no pot ser, no pot ser que aquell soterrani fred, obscur i humit fos el meu soterrani. No podia ser...

-Estàs segura? De veritat és aquella casa? ...És clar que t'acompanyaré...

No m'ho podia creure. A aquell soterrani havia baixat jugant amb la Dianne, corrent a corre-cuita... no semblava el mateix soterrani. Ni tan sols el vaig reconèixer! Encara que, potser el que la Sam estigués desagnant-se al terra m'ofusqués com per mirar bé el soterrani...

-Sam, diguem que no era la casa... si us plau...

Em quede mirant-la.

- Quant em va dur estava inconscient, i vaig despertar directament ahi baix, pero diria que si, és la mateix casa, Brick Lane n25.- Vaig veure, quant intentava fugir un sobre amb eixa direccio, damunt una taula. Ho se perque fou l'ultima cosa abans que...per?- veig que tintineja.

Vaig cap a ella i fent apareixer una cadira faig que es sente en ella.

- Lils, que passa? Lils?- li dic agafant-li la ma.

-Brick Lane núm 25... Sam...

Veig la cadira, però no m'assec. No vull. Estic flipant com mai ho havia fet. La meva casa, la casa de la meva infància.

-Sam... els meus pares, la Dianne i jo viviem allà... Era la meva casa... el propietari ens va fer fora... Era casa meva, Sam... Et van torturar a la casa on vaig viure la meva infància! Et van torturar al mateix lloc on la Dianne i jo jugavem a fet i amagar!

Em tapo la boca, sense poder-ho evitar.

Em quede parada quan diu aixo, espera, espera...la seua casa? La casa on va viure de menuda.

- Jodeeeer! Jodeer, era la teua casa! Tu vares viure ahi!

Em quede mirant la seua casa, el soterrani on jo cridava era el soterrani on la Lils jugava, on ella reia, era la casa on va viure amb els seus pares, els seus records. M'aprope a ella i l'abraçe.

- Mantin el record feliç, no te imagines res mes, no penses en aixo, si...si no et veus...no fa falta que anem.

-Era la casa dels meus pares...- li dic.-Et va portar a la casa dels meus pares i et va torturar allà... quasi et va matar allà... era...

Em mossego el llavi i l'abraço amb força. Li van fer mal a l'únic lloc on només tinc records feliços. Li van fer mal a la casa on jo havia viscut els millors anys de la meva vida...

-No...- li dic.- Em d'anar, no puc deixar que això afecti... afecti la teva investigació.- li dic, i em torno a mossegar el llavi.-Matarem a aquest fill de puta, Sam.

Sabia que ell no tenia la culpa de que la seva mare es mudés a la casa on jo havia viscut, però havia torturat la Sam, i potser ni ho sabia, que jo abans havia viscut allà...

- Ssshh....guarda els records feliços del lloc, no deixes que siguen substituits per cap altre. De veritat?- dic abraçant-la.- Si no et veus...puc anar jo sola, tu m'acompanyes fins la porta i no fa falta que entres, no vuic que els millors anys de la teua vida siguen subtituis per allò.- li dic mirant-la.

Però se que voldrà entrar amb mi, que voldrà estar alli, i jo, interiorment, també vuic que estiga, però mai l'obligaria a fer això, no l'obligaria a que entrarà.

- El matarem Lils, no et preocupes.

Agafe la carpeta i la guarde de nou, em mire els papers.

- I amb aquestos que fem?

-No era casa meva.- li dic, recordant aquell soterrani.- Era la casa del Johnson. La meva casa va deixar d'existir quan els meus pares van morir. Aniré.

Sospiro i miro els papers.

-Anirem a fer una petita visita al senyor Brown. Li treurem el que li va fer el Fortin i li jurarem que els protegirem, si de veritat els va amenaçar. Si es corrupte, haurem d'informar al conseller.

Em fa pena, però és el correcte. De sobte em sento i alço una cella.

-Sono com si fos super adulta i gran. Oh déu meu que he fet?- ric.

- Molt bé, doncs, ja buscarem un dia per anar.

Em quede escoltant-la i ric.

- Em pareix correcte, això de cremar despatxos per fer fora la gent ja no resultaria, oi? Ens denunciarien, i buscarien proves.- li done un copet al muscle.- Ets adulta, almenys una de les dues ho ha de ser i t'ha tocat a tu.- li dic rient.- Que vols que li fem, algu ha de ser la madura aci.

Li done un copet al muscle i m'aparte d'ella rient.

- Sap vosté on viu?-di remarcant la paraula vosté.

-Dic jo que si cremem el despatx del senyor Brown ens cau una que no ens salva ningú.- ric.

Rodo els ulls quan em diu vosté i faig que sí amb el cap. Sí, sabia on vivia. Vaig anar cap al ninot i vaig començar de nou a entrenar-me. Aquest pic, però amb menys ràbia que abans. Amb tranquil·litat, intentant no pensar en el fet de que han torturat la meva millor amiga a la casa on vivia abans.

-Sí, sé on viu. Demà o demà passat anirem. Et va bé?

- Ens podem fer les boges: oh, que el foc crema si el juntem amb papers? Oh, doncs això nosaltres no ho sabiem, que llastima, si ho haguerem sabut no ho haguerem fet.- li dic rient.- Em va bé quant tu vuigues.

Em mire el ninot i em mire els guants, no m'apetis agafar els guants per tant ho fare sense. Comence a donar-li amb força calculant els moviments, però si no es mou, no te gracia.

- I tu saps quan cobrem per donar als ninots? Bé, per ser aurores, dic. - somric mentres li done un cop al cap al ninot.

-700 galeons anuals.- li contesto, donant cops de puny al ninot.- Però ja saps que no és només donar-li cops de puny als ninots, Sam.- somric.

Miro el ninot uns segons. És suposa que és per entrenament sense-màgia. És a dir, per si en algun moment ens trobem amb la complicació que no tenir la vareta a mà, i de que l'oponent també està desarmat. Més enrere hi han els de entrenament amb màgia, i a un costat una espècie de tatami de Judo, suposo que per entrenaments entre dues persones.

- 700 anuals? Et diria que em pareix poc, és un treball perillos això de donar a ninots, ah, vale, si fem altres coses, clar.- dic rient.- Però a part de fer xantatge a gent important, extraoficialment, no veig que el Conseller ens haja dit res en concret, tampoc veig a més gent a part de nosaltres, van baixos de personal pel que veig.- dic rient.

Em mire la sala, cosa que no havia vist fins aleshores centrada com estava en els ninots i veig que es gran, molt gran, la part de magia, i al costat del de Judo...oh, això és un ring?
Vaig cap allà, si, si és un ring.

- Oh, un ring, és un ring, oh, per favor, jo vuic fer boxa.- puje al ring i el mire, oh que passada.- Dis-me que farem algun dia boxa.

-El Fortin controla molta gent, fins i tot diria que a la conselleria hi té gent mig infiltrada. És natural que el Conseller no ens hagi dit res. Així que de moment treballarem per la nostra banda per que tornin a possar les ordres de captura del Fortin i companyia, i podrem anar a per ells.

Miro somrient la Sam apropar-se al ring.

-Tu i jo fent boxa, Sam, es un gran perill.- ric.