Curs nou, vida nova

Allargo la forquilla cap a la plata de rosbif i n'agafo una mica, per posar-ho al meu plat amb expressió dubtosa.

- La veritat és que el menjar és...

Em poso una mica de rosbif a la boca i el mastego amb lentitud, assaborint-lo a fons.

- Diferent, sí. Definitivament. Allà ens posen sempre... Molt fregit, menjà que no descriuria com a sa, precisament. Des del dia en què algunes persones ens vam queixar reclamant menjar decent, ens alimentaven a base de menjar poc sa. No veia la fruita ni en pintura - dic, deixant clar que és una exageració, i posant-me més rosbif a la boca, perquè realment està deliciós.

Me la quedo escoltant, satisfet de veure que el rosbif no li ha desagradat. Per com parla del menjar americà, sembla ser que aquí es sentirà còmoda, almenys en aquest tema. No és que el menjar anglès no sigui sa, tot i que en comparació a la cuina mediterrània...

- Aquí hi estaràs bé. No és cuina mediterrània, però vaja...

Allargo la mà cap a la plata plena de petites copes de mousse, agafant-ne una que fa pinta de ser d'avellanes. Després de diversos anys, ja em conec el menú de benvinguda amb un cert detall. Vaig donant voltes al meu viatge a Grècia i a tots aquells plats deliciosos, tan rics i saludables; després d'uns segons ric davant de la meva pròpia anècdota. És ben bé que els homes som de gustos i aficions senzilles: les dones, menjar i dormir. Però això no ho dic en veu alta.

Faig que sí amb el cap, acabant-me el rosbif amb rapidesa. La veritat és que el jet lag és bastant horrorós. Em moro de son i de gana. Una de les coses la puc solucionar ara mateix. Miro com ell agafa copeta amb alguna cosa que té l'aspecte de ser mousse. Somric de cantó, imitant el seu gest i agafant la copeta del costat. L'oloro, i el miro:

- Avellanes? - pregunto, després d'ensumar la mousse.

Amb una cullereta en tasto una mica i somric, és ben bona. Em passo la llengua pels llavis i després m'eixugo la boca amb el tovalló, mirant-lo.

- I com va tot això de les residències? Per què estem separats dels de verd, els de blau i els de groc? - pregunto, curiosa.

Assenteixo quan em diu si és d'avellanes, i en menjo una cullerada. Sempre m'ha agradat, aquest postre, més que el pastís de xocolata o d'altres coses més... complexes.

- Això de les residències... bé, comencem pel principi. L'escola la van fundar quatre mags, fa molt de temps, abans de la Llei de Secret i tot això. Eren Godric Gryffindor, Mari Pau Ravenclaw, Helga Hufflepuff i Sírpentin Slytherin; cadascú tenia una personalitat diferent, i per tant una manera de fer diferent. Per tal de facilitar l'aprenentatge dels alumnes, van decidir que cadascú agafaria els alumnes que tinguessin una personalitat més similar a ells, i així van crear el Barret que Tria, un barret màgic -que suposo que ja coneixes- que podia llegir la ment dels alumnes i decidir quina residència els anava millor.

Em menjo una mica més de mousse i la torno a mirar, seguint l'explicació.

- A Gryffindor hi van els valents, de cor fort, amb valors d'amistat, de valor i d'honor. A Ravenclaw, els més savis, analítics i intel·ligents. A Hufflepuff, els més nobles, sincers i honrats. I a Slytherin, els més ambiciosos, astuts i tossuts. Així, estem agrupats en residències amb gent afí a nosaltres, però en definitiva tothom es barreja amb tothom, aquí. Només és un costum i una manera d'organitzar-nos millor.

Aleshores recordo la Copa i somric, divertit.

- A més, entre les quatre residències hi ha una competició que consisteix en guanyar la Copa Interresidències. Veus els quatre grans rellotges de sorra a sobre de la taula de professors? Cada residència té un marcador, que puja i baixa segons els punts que et dónen o et treuen els professors. Si fas coses de mèrit, com guanyar a Quidditch, respondre preguntes correctament o treure bones notes, et dónen punts. Si et guanyes càstigs i trenques normes, o et baralles, o fas qualsevol cosa que desagradi als professors o als monitors, et treuen punts. Guanya el que en té més, comptant-se els punts al final de curs.

Me l'escolto, atenta. A Estats Units no es complicaven tant la vida, però... Ric per sota el nas, mirant-lo amb curiositat, i pregunto:

- I la gent d'una residència es porta bé amb la gent d'una altra, o hi ha piques? - pregunto.

Pel que he pogut observar a la mirada del Nick i al to del Michael abans, sí que hi ha tensió, però prefereixo que m'ho expliqui ell. Faig una altra cullerada a la mousse, esperant una resposta.

Brando el cap d'una banda a l'altra, sense saber ben bé què respondre.

- En general hi ha molt bona relació amb tots... excepte amb Slytherin, els que van de verd, com deus haver notat. Amb aquests hi ha tensió, tot i que no significa que estigui prohibit relacionar-s'hi, tampoc és tan exagerat. De fet els Ravenclaw, els de blau, s'hi fan una mica més que nosaltres, que històricament sempre ens hem portat a matar. Però a mi mai m'ha importat massa el color de la corbata o de l'escut...

Me la quedo mirant, sense saber exactament què dir. Aquesta noia és molt simpàtica, això sí que ho té, i atractiva. I a mi això em distreu, que tampoc sóc precisament el més brillant del pati i em distrec a la primera de canvi.

Em giro cap a les altres taules, mirant-me la gent amb curiositat sense dissimular ni un pèl, i després el miro a ell de nou amb un somriure.

- D'acord, ho tindré amb compte si algú verd em ve amb mals rotllos.

M'acabo la mousse, deixant la copa a la taula amb delicadesa, i arrufo una mica el nas. Quina olla de grills...

- Crec que d'aquí a que acabi el curs ja estaré sorda...

M'encongeixo d'espatlles, divertit.

- Dies com avui són especials, però si vols, quan t'ensenyi el castell et porto a llocs tranquils i així te'ls sabràs per més endavant.

M'acabo també la mousse i deixo la copa a sobre la taula, tranquil.

- I sobre els Slytherin... no pateixis, en realitat són només una mica bordes i molt orgullosos. Gairebé tant com nosaltres, i tant - dic, picant-li l'ullet.

M'aparto uns quants cabells darrere l'orella i somric, mirant al meu voltant. Després el miro a ell de nou i dic:

- És obligatori quedar-se aquí molta estona?

Somric amb una mica de vergonya, conscient de que pot sonar malament que digui una cosa així.

- És que… A l’escola on anava jo els àpats els féiem on volíem, saps? Sempre menjava als jardins de l’escola, i ara… Crec que em costarà acostumar-me a això – explico, amb un lleu sospir.

Remeno el cap, tranquil.

- No, de cap manera. Fet i fet, ja pots marxar, si vols - dic, mentre alguna gent d'algunes taules ja s'aixeca i se'n va del sopar -. Jo me'n vaig, també, que si no la Sala Comuna s'omplirà de gom a gom abans que hi arribi...

M'aixeco, somrient, i la miro.

- Véns?

Somric, fent que sí amb el cap, i m'aixeco.

- Tu primer, no tinc ni idea d'on he d'anar - dic, rient.

M'aparto quan uns nens que crec que deuen fer primer passen corrents pel meu costat, donant-me un cop que quasibé em fa caure, i recupero l'equilibri, vermella com un tomàquet.

- Anem - dic, amb veu ferma.

Somric, alçant una cella quan els nens passen corrent i gairebé la fan caure. Al final es queda tranquil·la i aixeca la mirada, vermella com l'escut que porta al pit.

- Criatures tocades de l'ala i incapaces d'estar-se quietes... a això sí, que t'hi hauràs d'acostumar - dic, somrient, mentre camino cap a la porta.

Bé, any nou, vida nova. La Julie s'haurà d'acostumar a la presència de criatures esbojarrades, d'àpats copiosos i multitudinaris; jo, m'hauré d'acostumar a la presència de gent nova, com ella. No crec que em costi gaire.

- Crec que podré acostumar-me als nens d'aqui

Somric, encara avergonyida, i segueixo els seus passos cap a fora d'aquells lloc massa gran, massa ple, massa sorollós i massa diferent a allò a què estic acostumada però que serà casa meva durant els pròxims anys, si no és que al pare li dóna per tornar-me a canviar d'escola, com ja ha fet tantes i tantes vegades.

[sortim del tema]