Curs nou, vida nova

Escolto el noi amb atenció, amb un somriure insegur als llavis, i faig que sí amb el cap a mesura que parla. Llavors s'acosta a nosaltres un altre noi, i veig que aquest porta un uniforme amb els colors iguals que els meus. Li torno el somriure, educada, com sempre, i l'escolto, divertida.

- Un plaer, Mike... Sí, sóc nova, és agradable que algú se n'adoni sense sentir la necessitat de preguntar.

Em miro el Nick amb un somriure, també, i em giro cap al Mike de nou, assenyalant el seu uniforme:

- I Mike... Com que he interpretat que ets de la meva residència, em podries portar a la taula on hem d'estar nosaltres, so is plau? - i ho pregunto amb un somriure encantador que no admet un "no" per resposta.

Assenteixo, tranquil, mirant momentàniament al company de Slytherin, amb cara de pòquer, pensant divertit que li acabo d'espatllar una mica el ligue. Evito que se m'escapi el riure i em giro cap a la noia amb un somriure encantador, d'aquells que fan caure d'esquena a qualsevol noia.

- És clar, anem - dic, ensenyant-li el camí -. Per cert... puc saber com hauria d'anomenar-te? Dir-te noia nova o preciosa, al final, cansaria una mica...

Em poso a caminar cap a la taula de Gryffindor, tranquil, dirigint una última mirada al Johnson, que sembla una mica picat.

- Ha estat un plaer, Nick, espero veure't per Hogwarts un dia d'aquests, gràcies per la benvinguda! - dic, fent-li adéu amb la mà i posant-me a caminar darrere el Mike.

Accelerant una mica el pas em poso a caminar al seu costat, mirant al meu voltant amb curiositat, fins que clavo la vista en ell amb un somiure trapella.

- Com que em temo que per a molts seré La Nova o Aquella Americana, tu podries provar a dir-me Julie.

Li somric obertament, i segueixo caminant al seu costat, deixant-me guiar, sentint-me una miqueta menys perduda.

- Sí, això de l'americana ho sentiràs sovint. És que per l'accent se't nota bastant... però no pateixis, aquí hi ha gent de tot el món, d'on vinguis no és tan rellevant.

Arribem a la taula i li assenyalo dos llocs lliures, prop de la punta.

- Julie... maco, el nom. Molt adient - li dedico un altre somriure encantador mentre m'assec en un dels dos llocs -. Ja has vist l'escola, o no has tingut temps? Potser podria fer-te un tour, si creiessis que et fa falta.

- La veritat és que no he tingut temps de visitar gaire l'escola, per no dir gens. He vist... Els llocs per on he passat. Però em fa l'efecte que quan surti d'aquí ja estaré perduda, així que la idea d'un tour em sembla enormement atractiva, tenint en compte que hauré de passar tres anys aquí si al meu pare no li dóna per canviar-me una altra vegada d'escola, cosa que sembla que li agrada massa fer...

Callo, de sobte, seient al meu lloc amb cara de vergonya, i m'aparto un floc de cabells de la cara.

- Ho sento, em sembla que parlo massa...

Ric per sota el nas, divertit, quan es disculpa per parlar massa.

- Tranquil·la, és un detall agradable, no hi ha res de què t'hagis de disculpar - em serveixo una mica de cuscús d'una plata i n'hi ofereixo, amb un gest i un somriure gentil -. Au, explica'm això del teu pare. Com és que va decidir enviar-te a l'altra banda de l'oceà?

Quan he acabat de menjar, bé, no és que el menjar s'hagi acabat sino que a la panxa no m'ho entra res més, m'aixeco de la taula, demanant una disculpes silencioses als meus companys i em dirigeixo cap a la taula de Gryffindor.

Mentr m'hi vaig apropant vaig buscant amb la mirada a la petita Moore i al nen que l'acompanya, quan perfi els veig aseguts junts, cap al mig de la taula, m'encaro cap allà.

-Senyoreta Moore.- dic, quan hi arribo.- Començem bé el curs, espero que hagi disfrutat del estiu perque no tindrà vacanses en molts dies.- li dedico un somriure cruel.- I, no creu que és de mala educació no presentar-me al seu petit acompanyant?

Em mossego el llavi, acceptant el cuscús malgrat no tenir gaire gana, i me'n serveixo una quantitat ridícula al plat, escampant-la amb ala forquilla amb desgana.

- El meu pare... Viatja molt, i... He estat a moltes escoles als Estats Units, encara que per a mi la millor és i serà sempre la Staten Island Wizardry School... I el meu pare va... Considerar oportú que canviés una mica d'aires i em va enviar aquí.

Ho dic intentant que soni més o menys normal, evitant mencionar la mort de la meva mare, i omplint-me la boca amb una mica de cuscús per evitar preguntes immediates.

M'encongeixo d'espatlles, empassant-me el cuscús, i li dedico un somriure.

- T'agradarà, aquí. Ja ho veuràs, al gent és molt agradable i simpàtica, i pots estar ben segura que tothom et tractarà molt bé.

Veig que s'omple la boca de menjar i que abaixa el cap, o sigui que entenc que no vol seguir parlant d'això.

- Tens pensat inscriure't a l'equip de quidditch?

M'empasso el cuscús en sentir la seva pregunta, agraïnt el canvi de tema profundament, i faig que sí amb el cap.

- Potser no ho sembla... Però jo sempre he jugat de batedora als Estats Units... Espero poder conservar la plaça aquí.

Molta gent no s'ho creu quan ho explico, perquè em veuen amb un aspecte massa fràgil o poc fornit com per jugar de batedora. Però això significa que no m'han vist amb un bat a la mà. Em transforma completament, em fa salvatge, forta, em dóna una de les sensacions que més m'agrada.

- Ah, bé, doncs... la plaça és teva, felicitats! - dic, somrient -. A partir d'ara serem companys d'equip i parella de batedors.

La veritat, em costa d'imaginar aquesta noia, aparentment tan fràgil i femenina, fent de batedora. Però la manera en què ho ha dit ha deixat molt clar que, a més d'haver-hi jugat, és quelcom que li agrada i que se li dóna bé. I jo no sóc ningú per discutir-ho, almenys fins que l'hagi posat a prova al primer entrenament.

- T'avisaré quan convoqui el primer entrenament, però l'equip és incomplet i més aviat fràgil: tenim molts jugadors joves i amb poca experiència, no crec que guanyem gaire. Ho veurem a les proves dels primers dies - li faig un altre somriure encantador i em serveixo una mica de pastís de carn.

Somric obertament en sentir el que em diu, i el miro, sense poder amagar certa sorpresa. Així, tan senzill?

- No te'n penediràs - li asseguro, amb un somriure.

Em serveixo alguna cosa que no sé exactament què és però que té pinta de menjar sa, i li somric de nou, servint-me una mica de suc d'alguna cosa que té un to taronjós.

- Ets el captià de l'equip, tu? - pregunto, encuriosida.

Assenteixo, a poc a poc.

- Sí, ni més ni menys - menjo una mica i em torno a girar cap a ella -. Espero que tinguis raó, però ho veurem a les proves. Tot i que crec que les passaràs sense despentinar-te, segur.

Ric amb el seu comentari i faig que no amb el cap, empassant el que tinc a la boca i eixugant-me els llavis amb el tovalló.

- Sóc americana, no has sentit que no ens despentinem mai? - dic, en un moment d'autoparòdia.

Agafo la copa i faig un glop al suc que m'he servit, fent una ganyota en empassar-lo i deixant la copa sobre la taula.

- Què és això que acabo de beure'm? - pregunto, insegura.

Just quan vaig a respondre el que diu sobre els americans, fa un glop de suc de carbassa i dibuixa una ganyota mentre deixa la copa, ràpidament, disgustada. No puc evitar riure, divertit, observant la seva cara de trauma i sorpresa.

- Suc de carbassa, molt popular aquí al Regne Unit. No t'ha agradat, veig.

M'acabo de menjar el pastís de carn i em serveixo una mica de rosbif, amb una cella alçada. Aquesta noia és mona, simpàtica i interessant, però menja com un ocellet.

Em miro el "suc de carbassa" amb un gest de fàstic i nego amb el cap, servint-me una mica d'aigua per treure'm el gust.

- No, la veritat és que no gaire...

Bec un parell de glops d'aigua i miro al meu voltant, una mica desconcertada per tant menjar peculiar, tan diferent al d'Estats Units. Quan m'acabo el que tinc al plat em quedo mirant el banquet, sense saber què més menjar.

- Què em recomanes?

-I llavors un llop gran va apareixer del no res!- li dic al Jack, que m'escolta al·lucinat. Em posso dues patates fregides a la boca, com si fossin ullals.- Auuuuuuuuuuu!!- Llavors m'adono de que la Tinc-els-cabells-molt-llargs ve cap aquí, així que em menjo de cop les dues patates i aviso al Jack amb una mirada. Una de les coses que més m'agraden del Jack és que ens podem entendre sense ús de dir res ni telepatia, com la Cass i jo. Només amb els gestos.

-Bon dia T..- no, millor no.- Professora Davies.- Sí, això sí.- Oh, m¡és igual professora Davies, ja m'avorrien les vacances. Hogwarts és més divertit. El meu company?- Em giro i miro el Jack- Ah, bé, és el Jack. Vos presento: Jack, la professora Davies, professora Davies, el Jack. Presentacions fetes!

Somric innocentment, com qui no ha trencat mai un plat.

-I que la porta per la taula de Gryffindor, estimada professora? Parada del tour per comprovar que tot va bé?

No puc dir que no em va sorprendre la resposta de la noia, em pensava que se'm posaria a cridar i a dir alguna cosa tipo que jo no manava o que no tenia cap dret sobre ella, bé, potser anava madurant i encara en podriem fer alguna cosa de profit d'aquella noieta.

-Doncs la veritat.- vaig dir, fent una pausa abans de continuar.- Senyoreta Moore i senyoret Jack, és que el que em porta a la taula de Gryffindor és que imposició del primer castig del any, enhorabona, l'han conseguit vostés.- està bé, estic sent molt sarcàstica.- Vull que es presentin dema, a primera hora al meu despatx, allà els comunicaré que han de fer.

Em vaig girar, preparada per marxar, però em vaig tornar a donar la volta i a dirigir-me de nou cap a ells.

-Senyoreta Moore, no he vist a la Senyoreta Konstantaras, i no he pogut evitar adonar-me de que els seus modals milloren molt sense ella, segueixi així, i potser aconseguim fer-ne una dona de vosté. Que tinguin un bon inici del curs.- els vaig dedicar un somriure i vaig marxar.

-Això no és just, nosaltres no hem fet res!- dic, queixant-me.- En té cap prova?

Però el que de veritat m'encén és el que diu de la Cass.

-EH!- li crido, abans d'adonar-me de que ho ha fet a proposit, perquè m'encengui i em pugui castigar més. Però quan m'adono ja em dona igual. Ha dit que la Cass és una mala influència i és la meva amiga, no puc permetre-ho.- Això no és just! La Cassandra és una de les persones més amables, simpàtiques i divertides que he conegut mai. I pot ser moltes coses, però mai serà una mala influència! No pot dir res així d'un alumne!

Em giro al sentir que em crida, i respiro profundament controlant-me, quan estic segura de que tinc les emocions sota control torno a la seva taula.

-Miri, senyoreta Moore.- vaig dir-li, amb el to més amable que vaig trobar.- M'agradaria que no cridés als professors,ni en qüestionés la seva autoritat ja que és una falta de respecte, se molt bé el que he vist, i sé que vostés dos són els culpables de que mig gran saló hagi volat, així que compliran un castig, sense queixar-se.- molt bé, així Ra, no perdis els nervis.- I jo, en cap moment he dic que la senyoreta Konstantaras no sigui tot el que ha dit vosté, estic segura de que és una bellissima persona, però la seva actitud no és la més correcta.- perquè em sentia com si parles amb una nena de tres anys?.- I només dic, que amb ella, no us beneficia a cap de les dues. No pretenia oferndre-la senyoreta Moore, s'ho agafa tot com a un atac personal.

Me la vaig mirar, satisfeta.

-Fins dema al mati, senyoret Jack i senyoreta Moore.- vaig fer una inclinació de cap.- Que passin una bona nit.

La miro amb el ceny arrufat. Enfadada, molt enfadada.

-Qüestiono l'autoritat de tothom que cregui que està fent malament el seu treball. Si ningú ho fes, tothom treballaria com li donés la gana.- Dic, intentant controlar-me.-La seva actitud és el seu caràcter i la seva manera de ser. I en el meu idioma, si algú diu que estar amb una altra persona no el beneficia a cap de les dues és diu mala influència. NO m'intenti enganyar amb unes altres paraules, Davies.

Vaig haver d'utilitzar tota la meva força de voluntat per no dir-li Tinc-els-cabells-molt-llargs.

Em quede mirant com la Tinc-els-cabells-molt-llargs es posa a renyir-nos i després es posa a parlar malament de l'amiga de la Wengi, la Cass, antipàtica.

- Crec que cap dels dos ens em queixat, sols la Wengi l'ha informada de que les seua idea de mala influència és incorrecta, per tant si vosté venia a informar-nos de que demà estem castigats a l'hora x en el lloc x, ja ho ha fet, aixi que ja pot marxar ja que ja em sigut informats del que vosté venia a dir Ti..Professora Davies-.- li dic posant el meu millor somriure.- I si no te ninguna cosa millor a dir-nos, ja que si no s'ha donat compte és professora i no pot anar per ahi provocant alumnes, la Wengi m'estava explicant una història.- em gire cap a la Wengi somrient ignorant la dona de darrere.- I que passava amb el llop?

Me'ls quedo mirant, intentant reprimir la meva mirada d'odi, i apretant els punys per ajudar a controlar-me.

-Si senyor, Jack.- vaig dir.- Continui amb aquesta actitud i veurà com els seus companys li estan eternament agraïts, no porta ni un dia a Hogwarts i ja ha perdut 5 punts per la seva casa. I cuidi el que diu devant dels professors, o el seu càstic aumentara exponencialment.

Em vaig mirar a la Moore.

-El proxim cop.- vaig dir-li.- Que sigui senyoreta Davies, i contro-li al seu amiguet i vosté acabarà tant castigada com ell.

Dit això em vaig girar i vaig marxar a pas ràpid.

Me la quedo mirant mentre es va, després miro al Jack.

-No et preocupis. Els punts es recuperen i si no no passa res. Només és una copa... Et vaig dir que era odiosa.- li xiuxiuejo.

Després miro el menjar i somric. Agafo de nou dues patates fregides i me les posso com si fossin ullals.

-Llafors el lloooooop...! Va moftrar elfs feus magnificfs ullalfs!- vaig dir, amb les patates com a ullals, rient. Ja ens preocupariem pel càstig demà.

Em menjo un altre tros de rosbif, que està prou bo, i em giro cap a la noia. M'eixugo els llavis amb un mocador i li dedico un somriure encantador.

- No sé si ets molt aficionada a menjar carn, però... jo crec que hauries de tastar el rosbif.

En faig una última queixalada, bastant tip, i m'acabo el que queda al meu plat, girant-me cap a la noia.

- Tan diferent és, el menjar nord-americà? Què mengeu, allà?